diumenge, 19 d’abril del 2020

Ser mestre en temps de confinament

Doncs no. No estàvem preparats per això. De fet, de treballar des de casa sí que n'havíem parlat, però de fer escola des de casa, gens. Una cosa és fer reunions de mestres, que ja en fem, compartir documents o altres tasques entre el claustre, això sí que en sabem, però fer escola pels infants a distància, no. Sobretot perquè l'escola que tenim en ment, no és una escola que prioritzi els resultats, sinó el procés, el camí que es va fent, els petits canvis que van sorgint. A més, hem anat construint una escola basada en els interessos dels infants i per això cal ser-hi, cal acompanyar-los i escoltar-los i a partir d'allò que demanen o deixen entreveure, crear propostes i així, des de la distància, es fa més difícil, perquè a l'escola hi som presents en tot moment i quan cal que hi siguem, ens fem més visibles, mentre que en d'altres moments podem passar més desapercebuts.
Ja des de l'inici del confinament, vàrem crear un espai virtual on posar-hi propostes, reptes pels infants, intentant que fossin engrescadors. Amb alguns sí que hi arribem, amb d'altres no tant. De fet, hi ha famílies que fan propostes pel seu compte i benvingut sigui, perquè en aquest moment extraordinari, el que menys volem, és afegir pressió a les famílies. Hi hem de ser, hem d'acompanyar i facilitar tot allò que puguem, però sense posar uns terminis que podrien augmentar l'angoixa de les famílies. La prioritat és el benestar d'aquestes i això també passa per respectar la calma familiar, sense exigències en un moment tan intens per a tothom.
Una de les coses que vàrem veure que millor anava, eren les assemblees virtuals, en línia, perquè un altre dels pilars de l'escola és la relació entre els diferents membres de la comunitat.
La primera fou màgica. Després de dies sense veure'ns, trobar-se ni que només fos per pantalla, va ser molt emotiu. Màgic. Molts silencis, però silencis carregats de contingut i amb unes mirades plenes d'afecte i enyorança. Ara ja ho hem establert i setmanalment, fins i tot per setmana santa van voler trobar-se, ens veiem i xerrem. Gairebé sempre hi som tots. És una cita ben marcada al calendari i que ens va bé a tots el fet de compartir la realitat de cadascú.
L'altra iniciativa que hem pres, ha estat fer videotrucades setmanals a tots els infants. Ells poden triar dies i horaris segons una proposta i el mestre amb qui volen parlar. Si els cal més dies, també en busquem. D'aquesta manera podem fer un seguiment més individualitzat i mostrar-els-hi que hi som, escoltar-los i saber d'ells. A vegades només els cal veure's amb aquell referent que tenien al costat cada dia, escoltant-los, animant-los perquè es sentin millor.
Quan acabi aquest calvari, tot i que hi ha molts adults que es pensen que estan perdent un curs, caldrà explicar-els-hi que no és així. Aquest any pels infants serà un gran any d'aprenentatges i no em refereixo a nivell de continguts curriculars, ni a tasques domèstiques, que segur que d'una manera o altra ho serà, sinó que serà un any d'enriquiment personal, perquè ens coneixerem més, coneixerem més les persones del nostre entorn, a nosaltres mateixos i segur que aprendrem a valorar més les coses senzilles, com la importància de compartir moments amb els éssers estimats, trepitjar la terra, sentir l'aire a la cara, anar a l'escola, córrer sense límits, jugar amb els amics, anar a comprar, abraçar-nos, escoltar-nos... Hi haurà un abans i un després.

dilluns, 13 d’abril del 2020

Tinc ganes

Tinc ganes de fer un cafè turc amb la Mònica, d'anar a fer unes tapes a Monistrol de Montserrat amb el Marc i de sopar amb la colla, els del qtrone, una calçotada, un arròs o un pa amb tomàquet, tant hi fa.
Tinc ganes d'agafar la meva neboda en braços, fer quatre xuts amb el nebot o abraçar ma mare.
Tinc ganes de seure al costat de la riera de Mura, mentre els meus fills juguen amb els companys, xerrant amb uns i altres.
Tinc ganes de posar-me nerviós veient el meu fill jugar a futbol, comentant les jugades amb d'altres pares i fent càbales sobre la classificació.
Tinc ganes de tornar a jugar a pàdel i de fer aquells jocs de taula que a vegades es fan molt llargs, amb la colla de Caldaus, però que em diverteixen tant.
Tinc ganes d'anar a Prada, xerrar amb la Martina mentre el Laurent arriba amb aquell somriure murri i trobar-me antics infants ara ja grans.
Tinc ganes de compartir la muntanya, amb el Josep, la Montse, l'Oriol que potser ja no ve tant, els meus fills o el Robert que corre més que camina.
Tinc ganes d'anar a l'escola, veure els infants, sentir les seves històries i veure'ls créixer. 
Tinc ganes de que arribin les tardes de dilluns amb les mestres, xerrant i rient, treballant i somiant.
Tinc ganes d'aquells sopars de mestres, sopars on tot hi cap, reflexions, il·lusions i projectes.
Tinc ganes de riure. De riure amb l'Eva, el Dani, l'Estel, la Montse, el Martí, el Rafa, el Marc i tants d'altres, que quan ens trobem riem. Riem a cor que vols, còmplices de moments divertits, perquè la confiança fa que tot sigui possible.
Tinc ganes d'agafar la manassa del meu germà petit, sentir la seva força i veure'l bromejar.
Tinc ganes de sentir el germà gran fer de gran, posar més seny que cor, més cap que cor. Sempre amb l'ai al cor.
Tinc ganes de veure les cunyades, riure amb les seves cares, amb les seves històries.
Tinc ganes d'anar amb bici amb la colla de Calders. Descobrir corriols i esmorzar plegats.
Tinc ganes de veure la gent de Calders, al sopar de festa major, a la plaça, al camp o a la piscina.
Tinc ganes de sortir a menjar, a comprar o a córrer amb aquella despreocupació gairebé juvenil.
Tinc ganes de tant, que tinc ganes de tot, de sortir d'aquesta bombolla. De poder voltar sense témer, de veure els amics, els coneguts i familiars, els de la universitat, l'escola, Sant Vicenç o bé d'altres racons.
De fet, m'estic enganant a sobre.

dijous, 9 d’abril del 2020

Tancats a casa

Ja fa quatre setmanes. Quatre setmanes que no podem fer vida normal i que ens estem tots trastocant una mica, o molt, segons les piulades que miris de Twitter. Hi ha de tot. De fet són dies estranys, dies que semblen un somni apocalíptic fet realitat i enmig d'aquest daltabaix, d'aquest no saber ben bé què, només hi ha una cosa que cada dia que passa tinc més clara. Aquests dies, a nivell familiar amb els meus fills, estan resultant més rics que pobres, més enriquidors que no pas altra cosa i a més de conèixer-nos, que això ja més o menys ja ens sabíem i aquests dies hem anat afinant, ens estem descobrint en moments més intensos, i trobem que potser, estar confinats a casa plegats, no està tan malament. Hi ha moments de tot, segur, perquè la sensació de ratolí engabiat és per tots molt intensa, però també és cert que trobem moments de tot. Sobretot de complicitats i a mesura que ens anem trobant i que trobem la manera de fer el dia a dia més fàcil, gaudim els uns dels altres i el vincle que tenim, que crec que sempre hem tingut i hem mirat de cuidar, esdevé més fort.
Segurament aquests dies els recordarem sempre, però sobretot perquè ens ha  servir per unir-nos més, conèixer-nos molt, fer-nos més tolerants i alhora teixir més complicitats. 
De fet, posats a estar confinats, crec que no hagués triat altres companys de viatge que els meus fills.  

dilluns, 6 d’abril del 2020

Nus. Així ens volen!

Potser només em passa a mi, potser només m'estranya a mi veure militars al capdavant d'aquesta crisis. Veig que a les rodes de premsa, sovint hi surten guerrers, però no dels guerrers que ara ens calen, els del dia a dia que es lleven d'hora per poder servir a la gent productes de primera necessitat i tenir cura de la seva salut, no, guerrers de fireta. Caricatures plenes de xapes que usen un llenguatge bèl·lic d'enzes i per a enzes. Personatges en color d'una època en blanc i negre.
L'altre dia, un helicòpter de la Guàrdia civil va aturar a una dona al camp mentre passejava el seu gos.També vam veure militars desfilant pel carrer al so de l'himne espanyol, capellans traient el sant Crist a passejar o bé polítics de partit buits d'autocrítica defensant el partit per sobre de tot i ara, per si encara no en tinguéssim prou, podran rastrejar les senyals del mòbil per poder determinar que tothom estigui a casa ben confinat.
Benvinguts al gran germà!
Bé, entenc que cal fer un confinament dur. Que no es pot sortir, però també entenc que en aquesta bugada estem perdent molts llençols.
Un, la llibertat. Una llibertat que ha costat molt de guanyar.
L'altre, els infants, els grans oblidats. Se'ns ha dit fins a l'avorriment, que ells no són població de risc en quant a emmalaltir, però sí com a transmissors. Són les víctimes col·laterals. Són els que pateixen el confinament més estricte, arreu i a tothora, més que els animals de companyia i se'n queixa un que té gos... i fills.
Penso, i aquí ja no és cosa meva com gestionar-ho, que hi ha molts savis al capdavant que es dediquen a gestionar en el seu dia a dia, polítics vull dir i ara no tenen massa feina perquè poc gestionen, i per tant, potser podrien trobar la manera perquè els infants poguessin sortir ni que fos unes estones a la setmana. Això sí, tenint en compte cada realitat ja que no som un país uniforme, perquè sinó, el preu que pagarem com a societat, un cop puguem sortir tots, serà encara més alt pel fet d'haver tingut infants tancats durant setmanes o mesos.
Ara, el que sí que queda clar, és que la retallada de llibertats actual és immensa i esperem que un cop passi, quan passi, puguem tornar enrere i recuperar els drets perduts amb la mateixa facilitat que hem perdut llibertats i amb el mateix entusiasme i capteniment de tothom, però a dia d'avui, estem nus i nus ens teniu.