dijous, 28 de juliol del 2011

Adéu Sant Vicenç ( o més ben dit, arreveure... )

Passo pàgina. Després de cinc anys a Sant Vicenç, ahir em van dir que em donaven la Comissió de Serveis que havia demanat i que aniria a Mura. I em fa il·lusió, molta il·lusió i perquè no, un xic de por. És un repte. Un canvi, d'escola gran a escola xica, molt xica.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç arribava després d'uns anys voltant, pocs, fent de substitut i durant la meva estada a l'escola vaig treure'm les oposicions, he tingut un fill, s'ha mort el meu pare i la sogra i durant uns anys he estat regidor del meu poble. Déu n'hi do de les coses viscudes. Per tant, Sant Vicenç anirà lligat a molts moments importants de la meva vida a part de la feina, alguns d'alegres i d'altres de tristos. Molt tristos. I en general m'hi he sentit bé, recolzat. Acompanyat. Estimat.
Enrere deixo molts amics i amigues. També nens i nenes amb qui he connectat més o menys però amb tots he intentat ser just. Ser el mateix, tot i que és una fal·làcia, car les connexions sempre són misterioses. Pots intentar treballar de la millor manera però a vegades, no saps perquè, amb certs nens connectes a la primera i amb d'altres... bé, amb d'altres costa més. No flueix, però persistim. Ja veurem, el temps dirà sobre la feina feta. Esperem que en parli bé doncs la il·lusió i el compromís sempre ha estat el màxim.
A vegades però, cal fer el cop de cap. Cal mirar una mica més enllà i decidir-se. Arriscar-se. És el cuquet que ens rosega, que ens demana un canvi, experiències noves, reptes nous.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç només coneixia el poble per una companya d'estudis i per notícies poc agraïdes als telediaris. Ara me'n vaig coneixent força el poble i veient-ne més les gràcies que les penes. Segurament és com la majoria de pobles del nostre país però amb els anys, te l'acabes estimant i acaba en un raconet del cor.
Així doncs, fins aviat, estimat Sant Vicenç.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Caducat.

Obres la nevera i algun tupper put. Que si uns cigrons de fa massa dies, que si uns macarrons oblidats, que si una verdura que suqueja. Mai se sap, sempre hi ha un racó de la nevera que cau en l'oblit, fins que el nas te'l recorda.
L'altre dia devia passar-me el mateix, tot i que ningú em mirà malament. Anava pel carrer amb quelcom caducat. Ves, però sense olors, no ho podia saber. Com sabem que la data ha prescrit si no hi entaforem el nas? Seria com esbrinar que un iogurt està passat sense obrir-lo, ni llegir-lo, és clar.
Doncs això, anàvem de turistes, una agradable sensació voltar per casa fent com qui volta per fora, i al metro el xiulet que brama i el vigilant que ens comença a mirar.
Que tinc la tarja dic tot ensenyant-li - l'uniforme imposa, i les armes, més - i fent força per obrir les portes. D'acord que són automàtiques, però no premeu amb més força el botó del comandament de la tele encara que sabeu que el problema és de piles? O no premeu insistentment el botó de l'ascensor encara que sabeu que això no n'accelerarà la baixada?
Doncs bé, anava insistint quan m'he adonat que la tarja de metro havia caducat. Caram, si no fa olor. Si no put. Com pot caducar? Com se'm pot passar? Que potser al cap d'un temps espatlla la màquina? S'autodestruirà al cap de vint mesos?
No senyor, no, és una altra manera de fer negoci perquè us asseguro que de pagar-la, la vaig pagar i si no la vaig gastar de cop, és perquè no em calia. Però tampoc em digueren que caduca als x mesos.
Quin negoci Barcelona. La saben llarga.

dijous, 21 de juliol del 2011

Puigmal ( 2.910 m. )



Altre cop tornàvem cap a Núria per fer l'Olla. El darrer cop que la vàrem fer, el Martí ens recalcà que havíem fet l'olleta - sempre tan primmirat el noi - , que ens faltava el Pic de la Fossa del Gegant i els del Serrat del Mig, per això, amb la Montse, vàrem dir de tornar-hi. I avui hi hem tornat.
Ben d'hora hem agafat el cremallera, a quarts de vuit i hem arribat a Núria cap a quarts de nou. El cel es veia tapat però esperant que potser es destaparia, hem pujat cap al Puigmal. A bon ritme. A dalt ens hem trobat boira tancada, potser es veia només fins a unes vint passes, i fred. Força fred. Els bivacs d'allà s'han anat omplint de gent que s'hi arraulia per protegir-se dels 9 graus que deia que teníem ja a l'estació. Així doncs, hem decidit esperar-nos una mica a veure si s'obria, però com que per més vent que bufava el cel seguia tapat, hem decidit no sense recança baixar. Recança perquè ens ha enganxat mal temps, no perquè no hàgim pogut fer la volta, un altre cop serà.
Abans, fer cims era l'objectiu. La finalitat. Pujar i sumar. Marcar aquell cim com a fet, però amb el temps vas veient que el què val la pena és fer-lo en condicions. Gaudir-ne a dalt estant i durant el camí. De res serveix, si més no per a mi, pujar a un cim si no hi veig res o no és segur - com amb boira - o hi pateixo, així doncs, si cal fer mitja volta, la faig.
Una de les gràcies de fer un cim com el Puigmal i per extensió l'Olla de Núria, són les vistes. Unes vistes que van ben enllà. A un costat la Cerdanya, el Capcir i el Conflent amb les seus cims definits, a l'altre, Ripollès avall, encaixat entre muntanyes, el Taga i la vall de Núria. Fins i tot si el dia és clar, es pot veure molt més, ben lluny, Espanya i tot.
Però com que no era el cas, cap avall que fa baixada. Al monestir, al parc lúdic aquell, veient que teníem molt de temps, hem decidit de baixar fins a Queralbs a peu, pel camí del cremallera, un camí força distret que discorre entre el riu i la via. És un camí on hi ha trams amb escales i balmes per arrecerar-se. Una baixada tranquil·la i agradable.
Al final, malgrat el temps, ha estat una excursió divertida i en Marc, l'home voltat, ens ha recomanat un indret per dinar a Les Masies prou bo.
Podem dir doncs, que bé està el que bé acaba.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Barefoot books

Si vols, mitjançant programes informàtics pots fer que uns dibuixos animats semblin talment una pel·lícula real. El moviment pot veure's arreu de la pantalla sent a més a més un moviment delicat, natural i senzill. També els objectes representats poden ser mimètics dels reals.
Moltes vegades cerquem això, uns dibuixos que no ho semblin. Ironia, no? Si volem que no ho semblin, perquè no mirem una pel·lícula real? Bé, misteris de la vida. Potser perquè en un dibuix esperem trobar-hi coses que a la realitat seria difícil, encara que darrerament amb els efectes especials cada cop hi ha menys coses que no es puguin representar a la gran pantalla.
I enmig de tota aquesta tecnologia audiovisual, l'altre dia vaig trobar uns dibuixos per a nens i nenes. Uns d'aquells que fa uns anys, sabent que era el millor que podien fer, haguéssim titllat de passables, però que per ser fets fa quatre dies ( 2009 ), sabent que si haguessin volgut ho haurien pogut fer més real, aleshores passen a la categoria de genials.
D'una banda perquè no els cal uns grans dibuixos per transmetre el què volen transmetre, després perquè el moviment és escàs i aquesta escassedat fa que el poc que hi hagi parli molt. Un altre aspecte és el color. Estan plens de color. Salten de la pantalla pel color i el disseny, sent senzill, no pren protagonisme ni a la història ni a la intenció d'unes lletres cantades seductorament.
Segons amb quins ulls es mirin es veuran com a molt senzills i mediocres, ara, amb unes ulleres especials, veient-hi intencionalitat a allò que es veu, deixant-se portar, aleshores són captivadors.



Per cert, n'hi ha tota una col·lecció disponible.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Les bosses de plàstic

Avui he anat a comprar. Res, quatre coses, però prou coses com per haver de marxar fent equilibris amb tot plegat. Si m'arribo a aturar a un semàfor em donen quatre monedes, segur. Calia ser destre per avançar d'aquella manera. Per tant, pensant-ho bé, he demanat una bossa. Perdó, ho sento, no duia res i em semblava que no ocuparia tant. D'acord, d'acord, nen lleig, això no es fa, pam, pam... però no us penseu, les meves no haurien d'anar a parar al mar ni als rius, ni matar pingüins emperadors ni balenes cap de martell, doncs les faig servir després per les deixalles, com ens diuen, per cert. Per classificar-les. En comptes de comprar-ne expressament uso aquestes. Ves, sóc multidisciplinar. Reutilitzo. I reciclo. Tinc un racó a casa on hi deixo els envasos, els papers, el vidre. També de rebuig els bolquers, l'orgànic, les piles i com no, per allò que va a la deixalleria. Tot plegat ben classificat, catalogat i embossat. Amb el temps hem hagut de fer un màster en deixalleria i no me'n queixo. Bé m'ho crec i diria que en sóc conseqüent.
Però, per on anàvem? Això, que quan he demanat la bossa, a més de mirar-me malament - de debò, la necessito, que no és per jugar, ni per llençar-la a la cantonada - , m'ha dit són 10 cèntims. Picarols! Però si això deu ser com a mínim quintuplicar el preu. D'acord que no és gaire, però no deixa de ser abusiu.
Podria ser que no en poguessin donar, ho desconec, però es fan les barbes d'or amb la comèdia. Amb el pretext del medi ambient et deixen de donar les bosses, sense cap variació en el preu i a més a més, et cobren abusivament si en demanes. Caldria que de la mateixa manera que uns fem l'esforç de tenir la casa com si tinguéssim la síndrome de Diògenes, això repercutís també al preu. Que es veiés. Deu objectes, per dues bosses que t'estalvies... aquests euros que et descompto. Faves comptades.
I després ja acceptaré, i entendré, que em facin pagar el què sigui per la bossa.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Visitant cementiris

Cementiri a Irlanda

Ara que ja comences a veure gent, amics sobretot, que marxen /tornen de vacances, veus com han anat canviant les coses. Abans, pel juliol, ja fèiem la motxilla i fins a finals d'agost el sostre de casa ja podia caure, ja, que no ens atraparia. Avui és una mica diferent. Per molts motius i diferent no vol dir ni millor ni pitjor. Només diferent.
Tenim dies escadussers i puntuals que marxarem aquí i allà i tampoc ens queixem. No tothom pot fer-ho. Un cop, en un viatge, una nena de mirada trista m'etzibà entre somriures- quan jo li vaig dir que no era ric encara que estigués a l'altra punta de món visitant el seu país, doncs havia treballat tot un any per pagar-m'ho - :
- Jo, encara que treballi tota la vida, mai tindré diners per marxar d'aquí.
Touché! Tocat i enfonsat. I em colpí. Se'm gravà. La senzillesa i alhora l'agror d'aquella frase tan certa sempre m'ha acompanyat.
Tenim poc però malgrat tot, tenim i aquest any, si tot va bé, tindrem alguns dies. I si marxem, segur que algun dia, estiguem on estiguem, anirem a visitar un cementiri. Un vell costum. Veure com es té cura dels morts per conèixer un xic més els vius.
Voltar pels cementiris de diferents indrets fa que es conegui més una societat, ja que allà no es dibuixa un decorat melós pel turista, es plasma la crua realitat de la vida o de la mort. I cada poble honora els morts d'una manera i aquesta ens dóna pistes de com tracten els vius. O si més no ens pot ajudar a fer-nos-en una idea.
Així doncs, vagi on vagi, un dia me'l reservo.

divendres, 15 de juliol del 2011

Set s-ous!

Ja hi tornem a ser i jo que em pensava que s'havien calmat. Però no, altre cop els funcionaris a pagar per la crisis, però és clar, què pot fer la Generalitat?
D'entrada té pocs ingressos d'impostos i els que té, els rebaixa, per exemple successions. Després, el camí que potser resoldria part dels problemes, pacte fiscal, concert econòmic o independència, els fa por. Cal ser valent per enfrontar-se a segons qui, per tant, l'únic lloc on poden retallar, altre cop, és amb els funcionaris. Són presa fàcil. A més a més està ben vist, tibem de tòpics i la gent ho aplaudirà. Que si estan tres hores amb l'entrepà rascant-se els picarols, que si surten de la feina abans d'entrar-hi... però a la meva feina, plena de funcionaris, no els sé veure. D'acord, com a tot arreu n'hi ha que potser no treballen de la millor manera, que no assoleixen objectius, però us asseguro que ara em costaria dir-ne noms, no els sé veure. Si algú del meu entorn no treballa eficientment no és per deixadesa, mala fe o cara dura, més aviat és per ignorància o ineptitud i aquests, que ja dic que em costaria assenyalar, són culpa de l'administració si és que hi són, però els serveixen per estigmatitzar el col·lectiu. Amb un control d'accés més ferreny o fins i tot amb un seguiment més productiu, uns estudis més dignes o unes compensacions millors, potser s'acabaria amb aquests quatre i es tindrien els millors. Però tampoc defugim el problema.
El veritable problema també és que sota el pretext de feina assegurada, tot hi cap. A partir d'aquesta premissa tot se'ls pot denegar. Sou, horari, incentius. Ara bé, els que s'han enriquit donant diners per sobre del valor real, els que sense cap preparació han guanyat més que qualsevol que ha invertit part de la seva joventut a formar-se o bé els que han especulat, tots aquests són més dignes que un funcionari. Poden haver guanyat més i ningú no s'ha escandalitzat. Són atrevits, quins nassos! Però darrera jo hi veig enveja. El funcionariat és una feina a la comunitat on a canvi d'una estabilitat es renuncia a uns guanys majors, a una promoció econòmica i personal superior i a molts més que fan que en època econòmicament estable, pocs vulguin ser-ne. Després, en èpoques més fosques, quan la feina trontolla i el que guanyava més sense preparació no ha estalviat, quan el banquer que donava per poder esprémer s'ha quedat sec o quan l'empresari troba que els guanys li baixen o l'especulador perd, després ataquem els funcionaris. La culpa és d'ells. No de l'avarícia dels altres o la mala gestió feta.
Ataquem funcionaris i d'aquesta manera desviem els culpables reals.
Les empreses es deslocalitzen, fan expedients quan els guanys, i dic guanys , baixen, els càrrecs de confiança cobren igual, els bancs reben ajuts... Però la culpa és dels funcionaris.
Però si era l'única despesa previsible? Si no se'ns ha apujat el sou des de fa temps, al contrari, se'ns va abaixar. Però ja ho diuen, qui té un funcionari, té un tresor. Culpa d'ells és tot.

dijous, 14 de juliol del 2011

El meu Everest

Fa temps que vaig a la muntanya. Fa anys les prioritats haguessin estat pujar un cim o altre, pujar una muntanya o baixar-ne una altra, tothom té reptes i amb el temps, com tot, les coses canvien. I el més gros és que mai ho hagués dit.
La muntanya m'agrada, m'apassiona i em sedueix molt, però a la balança ja no és el que pesa més.
Un dia m'explicaren d'un que acabat de ser pare va marxar a fer l'Everest o el Nanga Parbat, no ho sé i ho veia lògic. Poques vegades pots fer el salt, pots anar a aquests llocs i si trobes la manera i el moment, l'has d'agafar al vol, però ara porto ulleres diferents. Els vidres polaritzats.
Qualsevol lloc que esdevingui risc, que esdevingui un repte massa gran, que anys enrere hagués corregut sense ni pensa-m'ho, ara no. Ara ho veig diferent. Les prioritats canvien.
L'Everest el tinc a casa. És xic però m'omple igual. El dia a dia, veure'l créixer, veure'l equivocar-se i aprendre, somriure, plorar o parlar. És l'Everest que vull viure cada dia i només la possibilitat de perdre'n un corriol, un sender, fa que vegi les coses diferents i l'òptica canvii.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys tornaré a cercar l'Everest - qui diu Everest diu Ítaca - però de moment, el canvi no em treu el son, tot i que m'admira ser-ne conscient.
Anirem fent allà on ens sentim prou segurs per l'endemà, com cal, donar de péixer, explicar contes o besar la ferideta de la caiguda. De moment, el repte és a casa.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Del què es fa a l'escola

És un d'aquells milers de vídeos que ens passen. Gràcies nois.
Un d'aquells que comences mirant amb el nas arrufat i poc a poc entre somriures, vas caient-hi de quatre grapes. El què diu el conferenciant és lògic, força coherent, ben explicat i més argumentat, vaja, atractiu. Però també és cert que encara no estem preparats per a tal revolució. Seria com demanar que no es memoritzessin les taules de multiplicar. És que algú ho veuria concebible? Difícil, no?
Però de la mateixa manera caldria preguntar-se quantes vegades els darrers quatre mesos les hem usat, per exemple. En canvi, els darrers mesos, quants cops hem hagut de ser creatius o resoldre situacions amb imaginació?
Fàcil, no? Per a una cosa tenim màquines que ens resolen el problema, per a l'altre no.
Ep, que no advoco per fer desaparèixer les taules, que crec que és un treball de sistematització i memorització força important, però no prou com per lapidar, com passa a certes escoles, als nens que no les saben o bé s'equivoquen i gastar-hi hores i més hores d'un temps preciós. Crec que és més útil ensenyar mecanismes per resoldre el problema, entenent com es resolt, veient que és una repetició d'un valor i després deixar temps perquè si cal comptin el resultat amb els dits, ja que una cosa memoritzada es pot oblidar, una cosa apresa no.
Diu un proverbi xinès:
El que sento ho oblido, el que veig, ho recordo. El que faig, ho entenc.
No ho sé, però em dóna la sensació que estaríem per aquí.
Apa doncs, aquí teniu el vídeo per rumiar-hi.

divendres, 8 de juliol del 2011

Grillades

Quan s'acaba la temporada del futbol, encara que pesats busca sous intenten allargar-la amb fitxatges estrambòtics per vendre quatre diaris fins a l'avorriment, l'escola es tanca i el sol llueix, és el moment de començar la temporada de les grillades.
És una altra lliga. Una lliga igual d'apassionada. De cerveses i brases que crepiten. De companys a tocar de foc que adoben el món o busquen els tres peus al gat que temps enrere havien posposat.
Al pati la tenim a punt. Tres potes de ferro i una plataforma fonda on llençar-hi carbonet. La resta, trossos de tall a punt per a ser cuits.
És un ritual. El foc s'encén amb temps. Amb destresa. Amb amor.
A la Catalunya Nord era un clàssic, dissabte sí, diumenge també, a casa d'un o altre a fer-la petar i menjar carn a la brasa.
Uns preparant l'aperitiu s'alegren més del compte i xerren pels descosits, d'altres a tocar de l'amfitrió que cou la carn, xerren al compàs d'un braç que s'alça per fer baixar gola avall l'escumosa beguda freda i tots al final amb un somriure beneit i la sensació que després, un cop tothom se'n va i els plats són a la màquina, el món és millor. I els amics més propers.
M'agrada encendre el foc. A casa, malgrat ser un esquerp, sempre els amics són benvinguts per a una grillada. Per a deixar córrer el temps entre mots, foc, cervesa i somriures.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Incertesa

Sant Jaume de Vallhonesta ( Sant Vicenç de Castellet )

Per aquestes dates les plantilles escolars ja es comencen a tancar. Més o menys tothom sap o hauria de saber on anirà el curs vinent i d'aquesta manera es comença a preparar el nou any escolar. Reunions de paral·lels, de cicle, de claustre... decisions i més decisions.
Els darrers anys he marxat de vacances sabent on seria al setembre i amb el nou curs ja encarat.
Enguany però és diferent. Enguany hi ha hagut el què se'n diu el concurs de trasllats. Cada dos anys els mestres poden optar a canviar d'escola. De motius molts i variats. Alguns per promoció personal, perquè tal escola els atrau més o s'adapta més als interessos d'un o bé pels projectes engegats que sedueixen; altres per motius familiars, per proximitat al lloc de treball, alleugerint els malabarismes a l'hora de conciliar horaris o pel què sigui. De motius n'hi ha mil, tants com concursos.
Aquest recurs el poden fer servir els funcionaris que tenen plaça, un cop els han adjudicat un lloc definitiu. Amb el temps poden anar concursant i segons els punts, anar canviant d'escola.
Personalment havia demanat anar a la ZER de Calders, però la manca de punts i places, perquè només compta des de que ets funcionari de carrera, va fer que no tingués opció. Ara bé, més endavant s'obrí el període de les comissions de servei. La porta del darrera.
En aquest període la gent que no és fixe d'un lloc pot reclamar quedar-se allà on està perquè hi té un càrrec o fa un projecte que vol acabar i d'aquesta manera deixa lliure la seva plaça d'origen. També es fa cada dos anys.
Les places es concedeixen a finals de juliol, inicis d'agost, de manera que després torna a haver-hi moviment. Però poc temps per gestionar-ho.
Així doncs, els equips directius, preveient que la plaça quedarà lliure, poden reclamar mestres i aquests, quan s'adjudiquin les comissions, podria ser que els donessin l'escola reclamada. I aquí estic ara.
Treballant a Sant Vicenç però pendent d'una escola que m'ha reclamat. Depenent de la persona que té la plaça però que no hi ha anat mai, esperant que si li donen una comissió, com ha anat fent diversos anys, el lloc s'alliberarà i per tant la reclamació de l'escola podrà ser atesa.
Vaja, un embolic del gros i molta, molta incertesa. De moment però, haurem d'esperar tot gestionant-la.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Pic de Tempestades ( 3.274 m. )

Al fons, s'entreveu l'Aneto.

Divendres sortint d'escola, cap a la una, em van passar a buscar el Marc i un amic seu, Marc també es diu, per anar a fer el Pic de Tempestades.
Vàrem enfilar en cotxe cap a Benasc. A Senarta l'aparcàrem, on a les cinc vàrem prendre el bus que ens deixaria al refugi de pescadors, al peu de la vall que puja als llacs de Llosàs. Des d'allà surt un camí ample, que segueix el Gr11, tot passant enmig d'un bosc ple de pi roig i negre fins als llacs. A l'alçada d'aquests el bosc es deixa enrere i després només la roca i l'aigua acompanyen l'ascens.
Una hora i quart després d'haver començat a caminar, al llac superior, en un petit tros d'herba que entrava a l'aigua, tipus illeta, vàrem plantar les tendes. A tocar hi havia un parell més de tendes i diria que si n'hagués vingut cap més, feina hagués tingut per trobar lloc.
Un cop acampats vàrem veure una marmota que ens visità i curiosa mirà les tendes de lluny estant, per després, un cop veié que estàvem massa per ella, poruga, fugir corrent.
A les 9, amb aquella calma i tranquil·litat, vàrem anar a dormir tot sentint l'aigua davallar a tocar nostre i ben d'hora, cap a quarts de sis del matí ens vàrem alçar per fer cim. El Marc va tenir l'encert de portar una petita cafetera i tant al vespre com al matí, una càlida aroma ens acompanyà mentre admiràvem el paisatge.
El primer tram des dels llacs és un corriol que zigzagueja força per guanyar alçada i després, entre blocs de granit i neu, s'acaba de pujar fins al coll. No hi havia gaire neu, just per poder posar-se els grampons i anar cercant les plaques, encara que ens els podríem haver estalviat.
Des del coll al cim hi ha una grimpada molt divertida i fàcil. Per on pujàvem el pendent és suau, per l'altre, un cop treus el nas al coll, veus que hi ha una paret vertical que baixa directa a la glacera de Tempestades. Déu n'hi do quina caiguda.
Arribàvem al cim a les 8 del matí. Al fons, l'Aneto. Sense ningú a dalt, cosa estranya, només la creu i la verge vigilant.
Des del cim estant teníem una vista esplèndida, sense cap núvol. Una vista panoràmica impressionant. És un cim molt divertit, d'aquells que fas tastets. Una mica de neu, una mica de grimpada, una mica de tartera, però tot en dosis infinitesimals, excepte la vista. Una bona atalaia dels Pirineus.