dilluns, 18 de juliol de 2011

Visitant cementiris

Cementiri a Irlanda

Ara que ja comences a veure gent, amics sobretot, que marxen /tornen de vacances, veus com han anat canviant les coses. Abans, pel juliol, ja fèiem la motxilla i fins a finals d'agost el sostre de casa ja podia caure, ja, que no ens atraparia. Avui és una mica diferent. Per molts motius i diferent no vol dir ni millor ni pitjor. Només diferent.
Tenim dies escadussers i puntuals que marxarem aquí i allà i tampoc ens queixem. No tothom pot fer-ho. Un cop, en un viatge, una nena de mirada trista m'etzibà entre somriures- quan jo li vaig dir que no era ric encara que estigués a l'altra punta de món visitant el seu país, doncs havia treballat tot un any per pagar-m'ho - :
- Jo, encara que treballi tota la vida, mai tindré diners per marxar d'aquí.
Touché! Tocat i enfonsat. I em colpí. Se'm gravà. La senzillesa i alhora l'agror d'aquella frase tan certa sempre m'ha acompanyat.
Tenim poc però malgrat tot, tenim i aquest any, si tot va bé, tindrem alguns dies. I si marxem, segur que algun dia, estiguem on estiguem, anirem a visitar un cementiri. Un vell costum. Veure com es té cura dels morts per conèixer un xic més els vius.
Voltar pels cementiris de diferents indrets fa que es conegui més una societat, ja que allà no es dibuixa un decorat melós pel turista, es plasma la crua realitat de la vida o de la mort. I cada poble honora els morts d'una manera i aquesta ens dóna pistes de com tracten els vius. O si més no ens pot ajudar a fer-nos-en una idea.
Així doncs, vagi on vagi, un dia me'l reservo.