Caducat.

Obres la nevera i algun tupper put. Que si uns cigrons de fa massa dies, que si uns macarrons oblidats, que si una verdura que suqueja. Mai se sap, sempre hi ha un racó de la nevera que cau en l'oblit, fins que el nas te'l recorda.
L'altre dia devia passar-me el mateix, tot i que ningú em mirà malament. Anava pel carrer amb quelcom caducat. Ves, però sense olors, no ho podia saber. Com sabem que la data ha prescrit si no hi entaforem el nas? Seria com esbrinar que un iogurt està passat sense obrir-lo, ni llegir-lo, és clar.
Doncs això, anàvem de turistes, una agradable sensació voltar per casa fent com qui volta per fora, i al metro el xiulet que brama i el vigilant que ens comença a mirar.
Que tinc la tarja dic tot ensenyant-li - l'uniforme imposa, i les armes, més - i fent força per obrir les portes. D'acord que són automàtiques, però no premeu amb més força el botó del comandament de la tele encara que sabeu que el problema és de piles? O no premeu insistentment el botó de l'ascensor encara que sabeu que això no n'accelerarà la baixada?
Doncs bé, anava insistint quan m'he adonat que la tarja de metro havia caducat. Caram, si no fa olor. Si no put. Com pot caducar? Com se'm pot passar? Que potser al cap d'un temps espatlla la màquina? S'autodestruirà al cap de vint mesos?
No senyor, no, és una altra manera de fer negoci perquè us asseguro que de pagar-la, la vaig pagar i si no la vaig gastar de cop, és perquè no em calia. Però tampoc em digueren que caduca als x mesos.
Quin negoci Barcelona. La saben llarga.