divendres, 28 de desembre del 2012

Innocents, nosaltres home.

Aquest matí, ben d'hora, he anat passant d'un diari a un altre tot buscant la notícia falsa. La innocentada del dia i la veritat és que m'ha costat trobar-la i no perquè cap m'ho hagi semblat, no, sinó al contrari.
De notícies que semblaven innocentades un munt, tantes que he hagut de navegar, davant del dubte, per diferents diaris per comprovar si coincidien i així descartar la inventiva d'algun rotatiu.
Per exemple, el caçador d'elefants coix, demòcrata com el que més, es veu que en un discurs de Nadal lloava al dictador nap-buf i la seva simbologia feixista. I resulta, no us ho creureu, us sorprendreu com jo, que és cert, tu, que sí, que lloava el de la veu d'eunuc acomplexat, però és clar, ben rumiat, què es pot esperar d'algú que diu que el català mai ha estat perseguit?
O per exemple la dels estudis inventats, l'Ortega, la que en comptes de diploma té penjat al despatx una etiqueta d'anís el Mono, que avisa que es traurà una altra paga als funcionaris l'any vinent per tal de repartir el treball. Broma oi? Doncs no, és una notícia real, malgrat aquest any, amb retallades i tot, la plantilla no ha augmentat sinó el contrari. No m'estranya que se li resisteixi la carrera amb aquesta lògica que usa.
Potser la innocentada podria haver estat la del sopes que diu que dialogarà amb Catalunya, vaja, amb en Mas que ens representa, malgrat li pesi a la Madame Plàstica o al Ciutadà del Món Mundial. Però aquesta era fàcil de descartar, perquè tot seguit ha dit que sempre en el marc de la Constitució, només faltaria. T'has delatat senyor filets de plàstic.
Ara, potser la innocentada no li queda lluny de casa, podria ben ser la de la imatge dels seus socis de partit jugant al parlament de Madrid a un joc de paraules en plena sessió plenària. O, i tant! Qui jugaria en un moment en què es decideix privatitzar la sanitat? Tot i que ben pensat la innocentada no és que juguin, no, és que no dimiteixen, ves per on. Quins cínics, mare de Déu!
El més irònic és que al final l'he trobada. Una innocentada insulsa, absurda, sense gràcia. Una notícia que és corrent, que no té res d'especial, el naixement del fill d'un famós. És com si jo us digués que avui he menjat patates amb bledes. Quina innocentada. Increïble. D'acord que té molts seguidors, però és una notícia extraordinària aquesta? I ara. Tard o d'hora arribarà, no té res d'extraordinari. Les altres sí que són innocentades, per absurdes, demencials, injustes, arbitràries o denunciables, però aquesta no és més que un avançament d'uns esdeveniments. Un telegrama del que vindrà.  Està clar que els innocents som tots plegats i cada dia de l'any, sinó, no s'entén.

diumenge, 23 de desembre del 2012

No sabràs mai si és mascle o femella fins que trenqui l'ou

Quan hi ha un canvi de govern hi ha canvis de línies d'actuació. És normal. Les majories manen i tot és possible de  fer i desfer. Com a Calders. La darrera legislatura es van portar a terme diferents propostes, la majoria de les quals anaven lligades a una manera de pensar i en l'actualitat algunes d'aquestes s'han canviat. Per exemple, a nivell social es va engegar un programa d'ajuts per pagar els llibres de text de l'escola. Encertat o no es creia que l'accés a l'educació havia de ser universal i per aquest motiu havia de suposar el mínim d'esforç per a les famílies. Ara aquesta iniciativa s'ha retirat.
Una altra iniciativa era la defensa del dèbil enfront del fort. David contra Goliat. Traduït a l'actualitat, la defensa de l'individu enfront de les multinacionals. France Telecom té una antena al mig del poble i des de fa anys se'ls demanava que aturessin l'activitat. Veient que no feien cas dels requeriments es va decidir sancionar-los i després de converses i reunions, varen acceptar, perquè no tenien altra opció, acatar les multes, tot i que no volien pagar allò que s'estipulà en les ordenances. Malgrat ja només quedava el darrer pas, cobrar, se'ls ha perdonat la multa per una ètica estranya. Aquesta ètica també ha fet que els casos dels impostos d'IBI i contribucions especials variïn segons el cas, deixant de banda allò que legalment s'ha de satisfer o també s'ha traduït en intents de modificar al darrer pas el POUM malgrat haver-hi hagut exposició pública en totes les fases. Altre cop per una ètica curiosa.
Un altre cas fa referència a principis mediambientals. A Calders hi havia des de feia anys, en un punt estratègic, corredor natural, un circuit de motocròs. Després de diverses negociacions i tot i haver donat alternatives al propietari, no s'arribà a cap acord i a través de Governació s'acordà la clausura d'aquest. De nou però s'atorgarà la llicència i l'activitat es reprendrà perquè el veïnatge prima sobre la justícia i el medi ambient.
A nivell nacional s'acordà, entre d'altres coses, penjar l'estelada a la façana de l'Ajuntament. L'onze de setembre després de la presa de possessió del càrrec del nou equip de govern s'arrià. En aquest cas pogué més la por a represàlies, tot i que en tots els anys que hi havia estat mai va arribar cap denúncia seriosa, que el significar-se com a administració local.
Pel que fa a la transparència l'Ajuntament té dues maneres principals de comunicar-se amb els ciutadans. Una és la pàgina web, l'altra la revista, una publicació gratuïta que es repartia per totes les cases. I dic es repartia, perquè ara ja ha desaparegut. Les noticies municipals es coneixeran exclusivament tot comprant una nova revista que fa una nova associació. Una iniciativa molt lloable per la feina i maldecaps que comporta pels que ho faran amb il·lusió, però que s'haurà de fer càrrec d'una tasca que potser no li correspondria, o sí, no ho sé pas.
La darrera actuació en el temps, no citaré totes les anteriors sinó no acabaríem, és potser la més mediàtica, la compra d'uns terrenys de davant de l'escola on hi ha els accessos a aquesta. Ve precedit després d'anys de litigi en què l'Ajuntament tenia una posició clara, havia comprat els terrenys a un personatge i just quan les màquines ja treballaven, després de totes les exposicions públiques fetes, van aparèixer uns altres personatges reclamant-ne la titularitat. Avui ja s'ha tancat el tema. S'ha acabat pagant pel terreny, afectat per carreteres, amb ramificacions amb el Departament d'Educació i Telefònica i que és un aparcament, un preu exorbitat. Vaja, a preu d'habitatge. Qui sap si el temps acabarà d'aclarir aquest embolic. Ara, espero que com a mínim a partir d'avui aparquin en aquest terreny l'ampliada flota municipal de nit per amortitzar l'adquisició.
És normal que quan hi ha un canvi de govern hi hagi força canvis d'actuació. Convergència i sobretot Unió ha tingut i té molt pes al nou govern i potser per això s'han fet retrocessos a nivell social, mediambiental, nacional i en d'altres terrenys i ja és normal aquesta fluctuació... O no. Perquè si tenim en compte que qui va guanyar les eleccions amb majoria absoluta va ser el mateix partit que els darrers anys però amb cares renovades, sobta. És estrany i més quan qui es presentava era per seguir una línia de treball o això semblava o això callava. El que està clar però, és que no hi ha hagut continuïtat, ans al contrari. Ruptura i negació. Ara entenc allò del cavall de Troia, la puta i la Ramoneta i Déu ens agafi confessats.  

dimecres, 19 de desembre del 2012

Espanya és l'enemic

Sí, sí, ja ho sé. Sona molt fort. Molt dur. Molt contundent. Però potser cal anar dient les coses pel seu nom. També diré que no ho dic des de les vísceres. De debò. Ho crec. Ras i curt. Sense ambigüitats. Suposo que els demagògics o els conservadors diran que què tenim en contra del pagès desdentegat d'Extremadura o de l'empresari bonhomiós d'Andalusia -permeteu-me tòpics absurds- o fins i tot del gallec amo d'un bar a Catalunya i brandaran el conte de la llagrimeta disfressada de solidaritat i agermanament entre pobles, entre individus, per dir-nos que no tenen res en contra de nosaltres i que per tant Espanya no és l'enemic. I estaré d'acord amb ells, si més no en part. Ni els tres personatges d'abans ens volen mal com a nació ni els ciutadans de a peu de Madrid, per dir algun lloc, ens detesten. I ara. Potser ni tan sols es paren a pensar en nosaltres. No, no és una qüestió d'individus. Ells no són els que estan rere l'afirmació. Rere l'enunciat. És una qüestió d'Estats. D'estructura d'Estat.
Perquè Espanya funciona com un ésser viu. Com un ésser disposat a fagocitar Catalunya, l'agent estrany, distorsionador. I actuarà com qualsevol altre ésser davant l'amenaça. Crearà mecanismes per aniquilar-nos com a poble, com a entitat, ja sigui amb falses promeses, com els peixos lluminosos que atrauen les preses amb la claror al fons abissal, ja sigui amenaçant-nos amb un esdevenidor negre, com molts animals prenen colors agressius per espantar. Perquè el seu desenvolupament no pot aconseguir la màxima plenitud  amb un hoste com Catalunya, que vol tenir autonomia, capacitat de decisió i reconeixement. Els nostres avenços són els seus retrocessos, perquè cada parcel·la del joc ja està ocupada i per tal de que Catalunya avanci en el taulell dels països, com desitgem majoritàriament en aquest racó de món, Espanya ha de retrocedir, ha de cedir espai, ha de perdre poder i com a ens, com a ésser, es revolta i es queixa i lluita en contra d'aquest apèndix que vol deslligar-se i només li fa promeses vanes per tal de mantenir-lo controlat, dominat i encegat fins a assimilar-lo, pas previ a fer-lo desaparèixer completament.
Per això, Espanya, malgrat ens vulguin fer creure que és gràcies a parts com Catalunya la seva raó de ser, d'existir, la veritat és que amb la desaparició de destorbs com Catalunya, ho tindrà més fàcil per assolir la plenitud com a Estat, el punt àlgid, perquè el necessari reconeixement d'un, passa per la desaparició de l'altre. I aquest és, a la llarga, el seu objectiu final, amb les obligades estacions de pas, però amb una destinació clara. Una veu única. Un Estat únic i uniforme.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Una ferida mal tancada

Que fàcil és pagar amb els diners d'altri. Sobretot estendre xecs en blanc. Potser aquest és un dels grans problemes de les administracions. Els diners jugats són prestats i per això se'n van fàcilment. Entenc que a vegades la impersonalitat dels diners de l'administració fa que es tiri pel dret i per tant crec que hi hauria d'haver a més d'una estricta ètica que regís tots els compromisos, un control tirànic i ferreny de totes les despeses.
Fa poc, a Calders, es va tancar un procés judicial. Un procés llarg i feixuc. Un procés que feia anys que durava i que al final, amb una provisionalitat definitiva, s'ha tancat a favor d'un particular. I dic provisionalitat definitiva perquè malgrat haver-hi més camí per recórrer en l'obscur món legal per tal de no acatar una sentència que a priori sembla injusta, s'ha decidit deixar-ho córrer. Per comoditat. Per desídia. O bé per tal de tancar una porta oberta que incomode massa, no ho sé.
No entraré en detalls. El temps anirà posant les coses al seu lloc, però a partir d'avui o d'ahir o de fa una setmana, no sé ben bé quan, Calders ha hipotecat els ingressos de la Diputació per als propers anys per una sentència més que dubtosa. Hi ha indicadors que ens fan creure que no tots els documents es varen presentar, que s'ha jugat de manera poc clara i sobretot, que l'elecció d'un bufets d'advocats contrastats en contra dels d'ofici, ha fet inclinar la balança davant de dubtes més que raonables. Però l'alternativa era lluitar. Revoltar-se. Enfrontar-se. Desacatar, potser i allargar un procés molest.
Ara bé, les ganes de tancar fronts per part dels responsables actuals, a més del voler quedar bé amb la part contrària, veïns de cap de setmana però de genètica calderina -segons paraules d'un dels artífexs de l'acord-, han fet que es tanqués una batalla judicial de manera precipitada i equivocada. Abans de pagar crec que es podien haver pres moltes decisions, sobretot si es tenia clar que la demanda era poc consistent. I remetent-me al que deia a l'inici, si els diners fossin dels que tan alegrement els han cedit, potser la batalla presentada seria una altra.
En fi, cadascú allà amb la seva consciència. Llàstima!

dijous, 13 de desembre del 2012

Quedi clar...


dimecres, 12 de desembre del 2012

Vells amics

Me li conec totes les cares del dia. L'he voltat de totes maneres i a totes hores; amb presses, encuriosit, distret, amb la càmera, amb esquís o xiulant, és igual. Sempre trobo un motiu per anar-hi i fins i tot, des de fa poc més d'un any, cada dia l'espero quan vaig o torno de Mura on treballo. De baixada m'acompanya força tros, de tornada quan enfilo cap a la carena, després dels primers revolts i apareix majestuós. Erecte. Imponent. S'obre a la vall que guaitava temps enllà. Alguns li diuen la Torre dels Moros, pocs però, la majoria avui el coneix com el Castell de Calders.
Està dalt d'un turó pelat, ple d'esquelets arboris d'un incendi de fa temps i matolls que malden per alçar-se. Coronant-lo, aguantant-se feblement amb la darrera pinça que li queda, una estelada que tossuda s'aferra a una asta precària.
Sembla estrany però la seva visió, la silueta coneguda, m'alegra el jorn. Em desprèn seguretat, malgrat ser un trist record del que va ser, potser m'és familiar.  Quan el veig, enfilant cap a Calders o baixant a Monistrol, esbosso un somrís tot saludant a qui considero un vell amic i a vegades, ho reconec, és absurd però no hi puc fer res, se m'escapa una picada d'ullet, com retornant-li la salutació que sé que em fa en silenci i acte seguit la meva ment se'n va. Somnia. Imagina i durant una estona condueixo d'esma. Mecànicament. Parlo amb la torre i ella m'escolta. M'espera. M'acull.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Una signatura, si us plau

A dia d'avui corren per la xarxa desenes de documents que demanen l'adhesió per la causa catalana. N'hi ha des de la retirada de l'esborrany de reforma educativa del feixista de torn, fins a reivindicar la sardana com a patrimoni de la humanitat. Només cal signar. Un nom i un correu. I està bé, molt bé. I ja he signat, com també vaig signar per la pau al món mundial, l'eradicació de la pobresa o bé per la defensa del medi ambient. Per signar, que no quedi. Ara, d'útil, útil, la veritat, que no crec que en sigui gaire. Ens farem veure, se'n parlarà, ens inflarem veient que sortim a molts diaris, gairebé tants com el Messi, però ja està i demà a treballar que no ha estat res.
És tan efectiu això de recollir signatures com regar un clavell al desert, si més no per la causa catalana.
Si el que volem realment és que deixin en pau la nostra llengua, els nostres diners i la barretina si cal, només hi ha un camí. Apa siau i tapa't. Perquè adherir-se a manifestos, documents, escrits i paperassa vària només fa que se'ns en fotin a la cara i veient que la nostra manera de protestar és anant a demanar el suport de quatre que ens ignoren o cridar al cel, ho tenen clar. Res a pelar.
Per això, si volem ser respectats, cal donar un cop de puny sobre la taula i avui dia passa per fer un referèndum.  Després, un cop el guanyem -així ho espero- ja signarem manifestos en favor, si cal, de condonar el deute espanyol i fins i tot, mira per on, no diré res si segueixen fent aquella festa salvatge i primitiva de torturar un brau mentre la claca somriu ben peixada. Serà problema seu, com a molt me'n queixaré, em sabrà greu, signaré on calgui, però ells hauran de fer el que creguin més convenient. Cadascú a casa seva ha de fer el que creu. I aquí hi ha el quid de la qüestió, a dia d'avui, encara no som amos de casa nostra, si més no fins que no en tinguem les claus.

dissabte, 8 de desembre del 2012

Ser ministre

Em costa seguir aquests ministres. D'entrada, malgrat les vísceres em  diguin altres coses, penso que deuen ser persones cultes. Un càrrec com el de ministre no pot ser un càrrec on hi arribi algú sense coneixements, un enze.
Però després sento les seves declaracions, veig les lleis que promouen i en dubto. En dubto fermament.
Tinc clar que Catalunya és un gra al cul pels espanyols. És una font de riquesa i de recursos però alhora és un niu de maldecaps amb les seves ganes de governar-se. Ara bé, em sobte, perquè si jo fos ministre buscaria el millor pel meu país, en el seu cas Espanya i tindria clar que a major nombre de llengües major riquesa. I qui diu llengües diu diversitat. Per tant, mimaria les llengües de l'Estat, malgrat els seus parlants em causessin rebuig. Perquè conèixer i respectar altres cultures diu molt d'un país i dels seus habitants. Els honora i els engrandeix i els fa culturament superiors.
Ara bé, si aquest mapa lingüístic que tothom diu que és una riquesa es vol anorrear, es vol eliminar com ja s'està aconseguint al País Valencià i a les Illes Balears, només en podem treure una conclusió. Si aquesta riquesa és cultura, és saber, és coneixement i es nega als espanyols, molts ni en són conscients, aleshores vol dir que es vol un poble inculte. Un poble bàrbar -potser per això molts arriben a creure que el toreig és art- incapaç de qüestionar els governants que té. Heu vist darrerament si hi ha gaire oposició a l'Estat? Jo no. D'aquesta manera els grups de poder fan la seva, ja sigui nacionalitzant les pèrdues dels bancs, privatitzant els beneficis o abaratint la mà d'obra i tot gràcies al paraigües d'una falsa homogeneïtzació d'Estat, però una homogeneïtzació per sota, no per dalt. Tots iguals però de mínims que esdevenen màxims. Això és l'espanyolitzar que vol en Wert. Restar per destruir la capacitat de crítica, per desactivar els focus de diferència i discrepància per d'aquesta manera anar fent la seva.
Per això crec que aquests ministres no són tan enzes, senzillament volen un poble enze que es deixi manipular i dirigir, ja sigui brandant fantasmes d'unitats pàtries o bé de llengües imperials, ja se sap, tot s'hi val pels diners.

dimecres, 5 de desembre del 2012

D'actes, n'hi ha.

L'altre dia vaig anar a una xerrada per pares i mares que feien a Calders, una d'aquelles que ofereix la Diputació i que els ajuntaments sol·liciten. La xerrada va ser discreta, pobre fins i tot, però ja se sap, no sempre l'encertes. És una loteria. Ara, de públic érem quatre gats.
Diumenge també van fer un acte i sembla ser que altre cop quatre gats. Una constant.
Ja fa temps que vaig deixar l'Ajuntament i també me n'havia fet un fart d'organitzar actes i després et trobaves amb poc quòrum. Costa mobilitzar la gent. I veig que ara, aquells que ens censuraven, que ni tan sols van als actes que ara organitzen, s'adonen que potser és més qüestió de poble que els actes no siguin plens que no pas altra cosa. I això que ara governa un altre color. Ho dic per les suspicàcies de si era de tal partit o tal altre, tant hi fa. Passades les eleccions caldria deixar això enrere.
Quan a Monistrol es fa la cursa el poble bull. Quan a Calders es fa la cursa, sí que hi ha força gent que col·labora, per descomptat, sinó no es podria fer, però espectadors i animant, poca gent. Bé ho saben els firaires que vénen de tant en tant a Calders, pocs tornen.
Tenim Manresa a prop i molts serveis. La major part de la gent vol que es facin coses al seu poble però a l'hora de participar, moltes vegades no s'hi va. Quina paradoxa. Volem activitats, però no hi participem. Ah, i si no es fa res, a més ens queixem.
Ja ho dic jo, sort que s'ha girat la truita i els que deien pestes ara ho viuen i potser demà, quan ja no hi siguin, ho veuran diferent. Temps al temps i a participar. 

dimarts, 4 de desembre del 2012

Nou atac al català

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.
Ovidi Montllor 

Què en podem dir de l'esborrany presentat per en Wert? Poca cosa. Si va endavant veurem com la voluntat expressada pel poble català a les darreres eleccions, serà obviada altre cop, perquè si ens fixem en els resultats, la tercera força política per la cua, la marca blanca del feixisme, els continuadors de l'eunuc alçat a Melilla, decidiran sense haver estat escollits, si més no aquí, el nostre futur. Ja va passar també amb l'Estatut, bé, l'estatutet, perquè les pors catalanes, allò que tant ens caracteritza, va fer que el paquet postal enviat a Madrid pesés molt menys del que hauria de pesar. Un segell de franqueig i encara. 
Ara s'està convocant una manifestació per aquest desembre, al pas que anem tindrem una protesta diària, per mostrar el nostre rebuig a aquesta nova ofensiva contra el català, llengua de convivència i d'integració. Sembla ser que els conservadors, ministres de blanc i negre, per l'època, no pel vestit, estan fent neteja dels armaris i treuen a passejar el seus ancestres més il·lustres
Mentre, la bocamoll d'aquí, mentidera compulsiva que durant la campanya electoral no callava ni sota l'aigua, calla com el que és i s'espera a qualsevol saló d'estètica que li allisin les arrugues per tornar a sortir a la palestra quan xiulin des de Madrid. Els d'allà ja aniran fent la feina escanyant-nos econòmicament i cultural per així fer desaparèixer la realitat catalana, malgrat la voluntat expressada a les urnes.
Entenc que deu ser difícil de comprendre, des de la mentalitat monolingüe espanyola, aquesta tossuderia per la llengua, perquè saben que en dominem dues, malgrat la immersió o gràcies a ella. Potser l'entendrien si fossin més empàtics i entenguessin que negar-nos la llengua, seria com negar-los a ells el dret de viure en castellà, amb la diferència que ells es quedarien muts. Quin alleujament, per cert.
Ara volen passar el català a quarta llengua, un partit que té per president algú capaç de dir "it's very difficult todo esto". Un exemple de competència lingüística. Neci! 
Per tant, com que fa poc temps d'unes eleccions, on a més a més va sortir una majoria aclaparadorament nacionalista, potser cal anar fent via. Cada dia que estem en aquest patètic i estúpid Estat, estem perdent temps, calés i energies. Fem el referèndum i acomiadem-nos educadament. A reveure, veïns espanyols! Bon dia llibertat!

diumenge, 2 de desembre del 2012

A les vostres mans

Ara que per les escletxes de la persiana entra un sol càlid, que brilla amb força tot i que a fora fa un fred viu, en Quirze dorm plàcidament. Arraulit. Sota unes mantes que li garantiran l'escalf i amb l'estómac ple.
Té un son tranquil, sense pesars, que l'acompanya tot el dia i només el deixa per anar a taula, bé, a pit, ja se sap. Potser és perquè no té massa imatges a la retina, ja que fa pocs dies que ha obert uns ulls encara novells. Les úniques que li seran familiars, suposo que per repetitives, seran les d'uns adults pendents d'ell i d'un germà que el visita a tongades, entre la curiositat i la tendresa. Massa quiet pel seu gust. O potser ha donat forma als sons que l'han acompanyat aquests mesos. Qui ho sap.
El cert és que de tant en tant se li escapa un somriure encisador, un esbós de rialla que ens fa desitjar ser l'objecte d'aquella expressió de plaer. Pensant-ho, a la ment em ve un acudit de l'inigualable Quino, tot podria ser. 
Ara, en aquestes primeres passes, somiïn en color o en blanc i negre, sembla que ens diguin constantment que són a les nostres mans. Amb la mirada, amb l'arrauliment en que som rebuts en prendre'ls amb cura o amb el son confiat. I és que en som responsables. Però malgrat no volem malmetre aquesta confiança, aquest deixar-se anar, sabem que amb els anys s'anirà perdent. El temps posa les coses a lloc, no necessàriament al seu lloc. Ara confien al màxim i entre tots, sense voler, anirem fent que poc a poc s'esquerdi aquesta confiança i feina hi haurà per retornar-la ni que només sigui a l'ombra del que ara és. De moment però, dorm tranquil. Amb ambdós ulls ben tancats i panxa enlaire. Aprofitem-ho doncs.   

dimecres, 28 de novembre del 2012

Ja el tenim aquí.

Només hi ha una sensació comparable a ser pare per primer cop i és ser pare per segon cop.
Ahir, a quarts d'una del migdia, va néixer el Quirze. A casa. Tranquil·lament, amb Montserrat i el Montcau de fons, vetllant per nosaltres, com la Mar, la llevadora. Bé, tranquil·lament més o menys perquè un servidor, això de parir -diria donar a llum per la tendresa del que representa però la força del moment em decanta cap al mot parir, més descriptiu- declara que en seria incapaç. Segur. Ho afirmo. Ho constato. Sexe dèbil en diuen? Si us plau, compte amb el lèxic que ens crea falses imatges. Ai del dia que els diccionaris reflecteixin la realitat...
Doncs com deia, que després de mesos esperant l'estrena, va arribar el dia. Abans de les tres de la matinada ja trucava a la porta, avisava que era en camí, que preparéssim la sala. A quarts d'una es mostrava a aquest món, sortia a escena.
Abans de néixer, suposo que per debilitat, em demanava com seria veure'l aparèixer. Quines sensacions em despertaria i sobretot, ja ho sé que està malament això de comparar, però som humans i tibem de memòria, si la seva aparició seria menys lluïda al ser el segon. Menys emotiva, com si ja hi estigués avesat, ves. Tots hem sentit tòpics i comentaris de desganats, però el cert és que no. Sortosament no. Malgrat haver passat un cop pel naixement d'un fill, el segon fou com anar a l'estrena d'una altra pel·lícula. Un altre moment de força pura i amor.
L'instant abans de l'expulsiu se'm va fer etern. Sóc patidor de mena i l'única manera de no patir, és tenir-ho tot controlat, res més lluny del que et trobes en un embaràs. Així doncs, després de les fases que em conec; mans suades, nus a la gola, respiració entretallada..., va venir tot el contrari. L'alleujament. L'alliberament de mesos d'espera, amb la certesa que tot va bé durant el període de gestació, però amb pinzellades de dubtes. Els metges sempre et parlen de percentatges, et recorden que quelcom es pot tòrcer i així passes dia rere dia, amb una certesa incerta. Per tant, quan apareix el teu fill, quan durant uns breus instants, mil·lèsimes de segon el veus brut i inert, t'atures atordit, però abans de que cap pensament s'arribi a formar, entelant-te l'alegria que comença a deixar-se anar, un esgarip, acompanyat dels primers moviments espasmòdics, et confirma que està bé. I l'equació es capgira i el neguit i patiment d'abans esdevé joia i emoció en la mateixa intensitat. I el prens. Sense pensar en res més. Més endavant el miraràs de dalt a baix, pensant que hi sigui tot, perquè l'instint de prendre'l passa per sobre del de constatar, del de controlar, de les pors més ancestrals que tenim. I aleshores, amb ell a tocar, respirant i amb els ulls oberts, uns ulls que escruten la realitat sense veure-la, sents un remolí de sensacions i emocions de difícil descripció, un sacseig total que només pots respondre amb l'alliberament d'algunes llàgrimes que ningú, perquè ell és el centre d'atenció, veurà. I ja t'està bé, perquè avui és el seu dia i demà i l'altre i l'altre.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Ho tindré TOT

Que bé! Convergència no té majoria absoluta, que feia por, molta por. Un xec en blanc, als del Palau, era com posar un gos a vigilar una xarcuteria. Ara els caldrà tocar de peus a terra i pactar, buscar consensos, escoltar i cedir. És a dir, que potser sí que es farà la voluntat del poble, no la de la Caixa.
A més a més Esquerra és la segona força i vetllarà perquè el dret a decidir, entre d'altres coses, es faci i no se'n desdiguin a la primera de canvi com ja ens tenen acostumats. A sobre entra la CUP que no en deixaran passar ni una i Iniciativa ha sortit reforçada. Sembla que hauran de fer el gir social que tothom demana.
D'altra banda els espanyolistes recalcitrants, els que confonen la llibertat amb els seus interessos, ni unint-se podran impedir el dret a decidir. PP i Ciutadans no sumen. Això sí, baladregen i escenifiquen, però els números són els números. Catalunya sí. Espanya, crec jo que no, encara que se'ls afegeixi el desfulla margarides del PSC-PSOE. Tan sensats que encara no saben si van o venen. Mal els pesi a tots plegats, ara hauran d'escoltar Catalunya i no la silenciosa, que sempre diuen.
Perquè des d'ahir l'aritmètica dóna molts resultats i tots passen per l'acord. L'aiguabarreig del parlament garanteix debat, però en clau de país, la majoria ho avala i tard o d'hora dictarà sentència. I encara que a Madrid no ho vulguin veure i es felicitin per la desfeta, perquè n'és, de Convergència, menystenen el tsunami que ve al darrere, empenyent amb força. Segurament els aniria millor si Convergència hagués obtingut majoria absoluta. Quatre crits, quatre amenaces, l'escenificació de tres cessions i tot com sempre. Però ara, avui, el teatre no els servirà. Les cartes són sobre la taula i encara que les paraules se les emporti el vent, l'aposta ha estat feta i difícilment baixaran del carro no sent majoria i empesos per totes bandes. Massa cosa hi ha en joc. A més a més, no ens oblidem que els cinquanta escons que tenen han votat a favor del dret a decidir, perquè aquest cop han estat clars, malgrat li pesi al Duran.
Per tot això, em sembla que ho tindré TOT.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Ho vull TOT

Avui és jornada de reflexió. Avui cal pensar en les propostes d'un i altre i decidir-se. Però potser, més que de reflexió, és una jornada per fer memòria. Una jornada per anar fent balanç dels darrers anys de governs i aleshores, el vot, si bé d'inici podria ser un espectre difuminat, poc a poc va agafant color, es va perfilant.
Hi ha aspectes que ajuden. Per exemple si tens fills i van a l'escola. Els darrers temps aquesta ha empitjorat. S'ha massificat i comencen a posar-se barreres als estudis en forma de taxes. L'ordre de classes cal mantenir-lo inalterat, deuen pensar. Però també ajudaria decidir si es pensés en el darrer cop que s'ha anat al metge. Les cues, les aglomeracions als passadissos... i després, un cop la urgència és atesa, la compra dels medicaments. La taxa. I parlant de taxes. Els pactes amb les concessionàries d'autopistes per no desdoblar carreteres mortals, com la de Manresa. 
Altres coses que ens poden fer decidir són els casos irresolts de corrupció. Per exemple l'execrable Millet i Montull. Ambdós campant tranquil·lament. Amb registres a casa mesos després que s'obrís la via judicial i encara els troben obres d'art. Algú o altre hi està emmerdat i ha de ser de pes, sinó, no s'entén. Ens podria ajudar també pensar en les dificultats que tenim a l'hora de viure plenament en català en tots els àmbits. Utòpic, no? I a sobre se'ns en riuen a la cara dient que marginem el castellà. I de l'habitatge, què dir-ne? Els morts parlen per ells sols. Una necessitat. I així anar desgranant, un rere l'altre casos que un dia o altre ens van indignar però que avui, il·luminats per la bandera i la voluntat d'un poble, obviem. I jo no vull. Jo no crec que decidir Independència sigui carta blanca a tot. A retallades, abusos, corrupció, amiguisme, prepotència i quan cal victimisme. No! 
Jo vull un país lliure però socialment just. Perquè si guanyen amb majoria absoluta després diran que volien dir que deien que pensaven que d'acord pactem. Perquè si anessin en aquesta direcció, a construir estructures d'Estat, no es vendrien l'energia, l'aigua i el sòl. Ah, i a sobre ratifiquem les retallades, sí senyor. Cavem la nostra tomba. 
Per contra si tenen majoria simple, que ves, què hi podem fer, calia anar tots a una. La banca guanya i Convergència cedeix.
Per tant, cal fer memòria i votar amb la ment desperta i sense ofuscar-se per la pastanaga. Que l'arbre no ens tapi el bosc. Així doncs, avui reflexionem, però sobretot, fem memòria. 

dijous, 22 de novembre del 2012

D'espectacles variats

A vegades ens sembla que calen grans coses per fer un dia especial. Que si no fem tal o Pasqual serà un dia més, però els menuts de casa sovint ens demostren que no calen grans muntatges per fer una jornada única.
Aquest cap de setmana vàrem decidir anar a veure l'exposició de clicks que es feia a Sallent. En una petita sala, sobre unes tarimes, hi havia representats diferents moments de la vida del Bages. Vuit espais. Vuit decorats que anaven des d'un atac romà al Cogulló a una fàbrica de Sallent. Enmig cavallers i mines. A l'entrada, al costat de la porta, quatre decorats més però de dimensions molt reduïdes. I la veritat, gairebé que no passem de la porta. Amb només aquests dos decorats el Berenguer ja en va tenir prou. Un i altre cop entrant i sortint, es veien per les dues bandes, tot i que només estava pensat perquè es mirés d'un costat, mirant les peces i els detalls. Assenyalant i demanant. Rient i preguntant. No hagués dit mai que donés per tant les escenes de clicks.
L'endemà vàrem anar a veure un espectacle infantil a Barcelona. D'entrada l'havia d'apassionar, apareixien pirates, els seus herois. Anava tot a l'entorn de personatges d'Imaginàrium, però tot va ser sortir un pallasso i l'espectacle ja es va acabar. Sembla que té fòbia als pallassos i només veure'l, creu i ratlla. Marxem? O, i tant!
Per tant, el que havia de ser una sortida per passar l'estona va esdevenir un èxit, mentre que la que havia de ser per recordar temps i temps, un fiasco. No per l'espectacle, molt pensat i ben fet que amb ulls de nen era atractiu i seductor, sinó perquè a vegades, per motius que desconeixem, hi ha coses que ens causen urticària i ja pot estar tot molt bé, que el detall és superior al conjunt. Vaja, com a mi amb certs partits polítics, que també em causen urticària, en detall i en conjunt però.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Enèsim escrit sobre el debat d'ahir a TV3

No me'n puc estar de fer un escrit referent al debat de TV3 d'ahir. No pretenc que sigui una anàlisi acurada, per això ja hi ha els analistes i els experts. Ells sabran treure el gra de la palla d'un debat que a mi em va semblar poc ric en general. Poc aclaridor. Senzillament, vull plasmar les impressions de dues hores de debat. Què caram! Si me'l vaig empassar tot.
A més, a part de mirar la tele, també el vaig seguir pel canal de la CUP, amb les intervencions d'en David Fernàndez i via twitter. Piulada rere piulada. Riquíssim. Ple de comentaris boníssims. El veritable debat.
A la tele el que vaig veure...
En Mas em va semblar que és el que té més taules, el més avesat a parlar. Se li nota que té el cul pelat de debatre -a vegades potser va massa de sobrat i tot- i encara que no és un venedor a qui li compraria res, si que m'aturaria a la seva parada a veure el producte. Ep, però agafant ben fort la cartera que en les aglomeracions mai se sap quin polític et toca al costat i si és una parada convergent...
En Navarro suposo que un cop acabat el debat el van tornar a posar a la capsa de fusta, ple de porexpan pels cops i el van tancar fins l'endemà al matí. Voleu dir que el van avisar quan va començar el debat? Em sembla que no i ara, no només ho té difícil per no estimbar-se en aquestes eleccions, sinó que possiblement Terrassa deixarà aviat de ser un feu socialista. Ja ho veureu.
Na Camacho va gaudir d'un parell de moments estel·lars per a mi. Primer quan li reia la gràcia al Tena que li explicava que treballava perquè ella votés, mentre ella fent sorna li agraïa, però de cop, en Tena seriós li etziba que ella treballa perquè ningú no pugui votar. Muts i a la gàbia. Es va quedar de pasta de moniato. De què no li salta la pinça que li aguanta el cutis. L'altre moment instants abans amb el canvi d'idioma a mitja frase. És malaltís. És patètic. O carn o peix, però aquest canvi forçat es veu que és per guanyar espai polític a Ciudadanos i segurament se'n va sortir, va avançar-se al Rivera. Però és poc elegant.
D'en Junqueras, amb els ulls tancats, diré que em va agradar. Parla clar i sap anar al gra. Convenç i té arguments. La llàstima és que quan obria els ulls em semblava que veia un mossèn a punt de beneir el pa. No ho sé, sembla que és una estratègia, que està tot calculat, però la gestualització oberta i pausada, més que no agradar-me, em posa nerviós. Però reconec que té un discurs atractiu.
L'Herrera és com eternament jove. Es fa gran, li cauen els cabells, però sembla que vulgui seguir sent el sagalet irreverent d'abans, ara bé, els seus mots i les maneres adolescents ja no acompanyen a l'home que les diu. Potser per això perd un xic de credibilitat i cansa.
El Rivera està rabiós. Té mala bava. Està en contra de tot i tothom, però no només dels polítics, sinó dels catalans. Segurament li van fer vores a l'escola i al cau li prenien el berenar, sinó, no s'entén. Devia ser l'ase dels cops arreu, pobre noi.
En Tena no calla ni sota l'aigua. Ahir no feia tan aquells moviments de cap tipus gosset amb molla de cotxe dels anys setanta, que tan m'agradava. És un orador clar, potser per repetitiu. En va tenir de bones. A part del de la Camacho i la del Sistema Solar en va dir una que ens porta al cap del carrer i que potser és de les més assenyades que vaig sentir ahir. Mirant a tots els oradors els etzibà que tot el que proposen no es podrà fer si no som independents. I té raó. Ho hem vist un munt de vegades i malgrat el Navarro es cregui -deu ser l'únic, pobret- que podrà convèncer Espanya, la història ens diu que amb aquest Estat no hi tenim res a pelar. Com deia el Junqueras, que reblava el clau, en el pitjor dels casos ens diran que no, en el millor ens diran que si i ens mentiran.
Del Fernàndez trobo que la van encertar afegint-se al debat sense estar convidats, via el que fos. També diré que per sort m'agraden les cerveses perquè el tarannà i l'escenari del seu discurs, encara que fos davant d'un ordinador, semblava més una conversa de bar que altra cosa. És cert però que el que deia és assenyat i coherent. Van forts.
Resumint. Que entre les formes d'uns i el fons d'altres, ara ja som més a prop del dia 25 i segurament, malgrat no van dir molt, les preferències es van perfilant i ja hi ha menys dubtes a l'hora de votar.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Mig cistell!


Aquesta tarda havent dinat i aprofitant que no plovia, m'he escapat una estona a buscar bolets. Diria a caçar bolets, però algú de la terra a qui aprecio molt em va dir un dia que mai se n'havia dit així d'anar a buscar bolets, que l'expressió anar a caçar era de pixapins. Per tant, m'he escapat a buscar bolets. 
Fa dies que tots els amics me'n parlen i m'envien fotografies dels seus cistells. Tots plens. Tots formosos. Que bons boletaires que s'han tornat.  I en coneixen un munt. Jo, pobre de mi, quatre de comptats. Fins i tot l'altre dia a la tarda, abans de començar les classes, van arribar un parell de nens amb els seus cistells amb uns quants bolets. Res, rovellons, fredolics i un d'anisat que ara en no recordo el nom. I és que una de les coses divertides de l'escola rural és això. Nens autèntics. Que gaudeixen del que els ofereix la natura i que en saben força. És el seu medi. Abans de començar les classes, una marrada per anar a buscar quatre bolets i en acabar les classes, altre cop. Més endavant vindran amb espàrrecs, aranyons o qualsevol altra cosa del bosc. Doncs bé, aquesta tarda per fi he tret el ventre de pena. Mig cistell. Però no un cistell petit, d'aquells d'anar a buscar els ous, no, un cistell de camioner. D'aquells que quan baixes del cotxe enrogeixes tot pensant, mentre et veuen els cotxes que passen rabent, vols dir que no n'hauré fet un gra massa? Però no. Avui no. He trobat molts camagrocs, un parell de rovellons i algunes llenegues i tot a tocar de casa. Un petit plaer.

dijous, 15 de novembre del 2012

Els grans pensadors de campanya

Vols dir que no se'ls en va la pinça? Una responsable de Ciutadans ( C's) - això de l'apòstrof a la "s" deu ser perquè sembli més anglès que català- demana el boicot als productes catalans, des de Vila-seca. Vaja tu. Si ho demanés des de Torrebotijos, però no, des de Vila-seca, i és que és de ser inútiles... Més tard, un socialista avorrit fa un retoc d'una imatge amb el Mas a l'estil gran dictador, que ves, en Mas no és sant de la meva devoció, però tant com a dictador... I cada vespre -és l'estona que veig la tele- els espots televisius. Què dir-ne!  Que si els Garcia es diran Pladellorens, que si els Lopez , Capdetrons, que si els Camacho, Bótox, o era Vidal?  Bé, no ho sé, però vinga a dir ximpleries. D'altres recorren al cinema, vídeos de l'Alemanya del mur, amb imatges tètriques en blanc i negre, però si és a ells a qui els falta color. O un altre, un míting amb un nefast actor, pitjor polític, fent una arenga independentista però que la claca desmunta. Que bo! Que en són d'aguts! Només cal veure'l per adonar-se que el millor que podem fer és marxar. Si a sobre els hem de donar les gràcies perquè compren productes catalans... Vaja, que entre tots plegats sembla que facin un concurs a veure qui la diu més grossa i més vulgar. On és la creativitat? On és el bon gust? On és la intel·ligència?
I si algú, en comptes de dir bajanades es dediqués a rebatre els arguments a favor de la Independència amb arguments sòlids i raonats? Perquè fet i fotut, l'argument de l'insult ja és l'habitual, n'estem immunitzats, i el de la por, què voleu que us digui, poden convèncer-nos amb les plagues bíbliques quan s'està determinat a fer el pas? Home, com a molt, ens faran ser més previsors, característica intrínseca del poble català i anirem al súper a comprar més aigua, sobretot ara que Convergència se la ven i dosis extres de medicaments, que potser ens faran descompte, però no per això deixarem de creure en el país. No fotem!
Tan enzes ens creuen? Si us plau...

dimecres, 14 de novembre del 2012

Els mestres i la vaga

Podria ser que avui, a moltes escoles, hi hagués més mestres a les aules que nens i nenes. De fet en alguna ja sé que passa. La vaga és un dret individual, ben cert, però hi ha sectors sensibles, que delaten l'estat de la societat. Quan davant de tot el que està caient, de tots els retrocessos socials que patim, l'escola, l'eina referent per a batallar contra tota aquesta deriva social, el col·lectiu, no s'alça en bloc, no diu prou, aleshores ens mostra la individualització que pateix la nostra societat a través d'aquesta. Crec que s'hauria de mostrar sensible amb l'entorn que l'envolta i no mantenir-se impermeable. És cert que un a un, cadascú té el seu motiu per fer vaga o no fer-ne, i tots són respectables, només faltaria, però l'escola innovadora, creativa, d'avantguarda, compromesa i referent fa temps que ha desaparegut o bé està en fase terminal. Si més no una de les seves potes, els mestres. Molts, i perdoneu-me la generalització però el seguiment de la vaga al meu entorn m'ho fa creure, excepte és clar els equips directius ja que aquests no poden secundar-la malgrat vulguin i per tant no ho podem valorar, es mostren aliens al dolor de moltes famílies i a la manca de perspectives dels infants d'aquestes. I no ens equivoquem. No demano uns mestres màrtirs, no demano uns mestres ases dels cops, però en un col·lectiu que malgrat les retallades manté, la gran majoria, la feina i perquè no, la bona qualitat de vida si t'agrada aquesta, trobo que es mostren poc solidaris. Poc empàtics. Poc disposats a sumar, a mobilitzar-se, a esdevenir motor de canvi. Mentre no m'afecti, deuen pensar molts...
Després, quan es reclamin certs esforços als pares i mares o bé es reclamin millores a l'administració, difícilment tindran el suport popular que es mereixen i es queixaran. Però cadascú cava la seva tomba.
Abans, ser mestre era una vocació. Res tenia a veure amb una feina assegurada, uns horaris i un calendari ideals. Tot això, com a molt, eren guanys secundaris, danys col·laterals, no el motiu principal. Ara, en dubto.
Potser em repeteixo, potser idealitzo massa l'escola com a instrument de canvi, però crec que gran part de la societat que tindrem en un futur, es forja a les aules, amb l'acció i l'exemple dels mestres, no exclusivament és cert, però no obviem la influència de l'escola i els ensenyants sobre aquests. Faríem bé de reclamar més, molt més als i a les mestres. Ells tenen a  les mans el futur del país. Cal ser exigents i a qui li piqui, que es rasqui.


El seguiment de la vaga a diferents centres del Bages...

dilluns, 12 de novembre del 2012

Dimecres, vaga general!

Quan hi ha vaga cadascú fa allò que creu o allò que pot, és clar. Uns la seguiran poc convençuts i d'altres no la podran seguir malgrat vulguin. Tothom sap el que té a casa. Ah, i altres no la faran, però aprofitaran aquell dia per fer menys, encara, si poden. Segur.
Però també és cert que cada cop més, volem més per menys. Vaja, que volem el plat ple i estem disposats a lluitar, però al mínim entrebanc, pleguem veles. Per exemple. A les escoles del Bages, des de finals del curs passat, si no abans, alguns mestres van començar a portar els dimecres unes samarretes grogues en senyal de protesta. Volia fer ben visible el malestar del col·lectiu pel desmantellament, segons aquests, de l'escola pública. I de mica en mica s'han anat sumant a la iniciativa més mestres i moltes famílies. Perquè tothom ho veu clar. Tothom veu que l'escola pública pateix atacs de totes bandes i que la seva qualitat està en risc. I quan sembla que la conscienciació és més alta, arriba una vaga general. Un bon moment per expressar el desacord. Per fer-lo palès. És cert que una vaga no és gratuïta, excepte si ets sindicalista i passes les hores laborals com a hores sindicals, però per a la resta de mortals, fer vaga surt car. Costa diners. Per això molta gent es frena. Molts que farien vaga es fan enrere, però arribats a aquest punt, jo em pregunto. Totes les revolucions que hi ha hagut fins ara han estat gratuïtes? Tots els guanys, els avenços, no han costat res? Bé diria que no. Que com deien a casa, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Però som un col·lectiu mediocre, que escataineja molt, rondina més i s'encén, però que en el moment de prendre decisions, de ser valent i jugar fort, d'assumir riscos, la majoria acota el cap messell i sinó, ja veurem el seguiment de la vaga a les escoles. Temps al temps.
Després, passada la jornada de protesta, molts alçaran altre cop la veu i fins i tot seran dels que cridaran més. Dels que reclamaran més. Som així de contradictoris. Els mestres com els catalans.
Però és que algú dels que ara estan il·lusionats i enaltits amb el futur del país pensa que si algun dia aconseguim la Independència serà de manera gratuïta? Serà un camí de flors i violes? No, senyor, per tenir grans victòries cal fer grans juguesques. I sinó, a callar i claudicar. No es pot estar sempre queixant-se i quan és el moment de canviar les coses arronsar-se perquè toca prendre riscos. Per canviar el món cal ser valent i no només de paraula a les terrasses dels bars.

divendres, 9 de novembre del 2012

Després d'un accident

Avui he tingut un ensurt. Un gran ensurt. Anant cap a Artés, passat Vista Pirineu -Vista Alegre pel senyor google maps- el cotxe m'ha marxat. Queien quatre gotes. Després d'un doble revolt he perdut el control d'aquest. Ha cuejat. El primer cop l'he pogut adreçar, però al segon, amb el cop de volant, m'he quedat encarat cap al marge. Cap al camp. Un salt d'uns tres metres de marge. I allà he anat. Sort del cotxe. Ample, baix i estable, sinó estaria fent voltes i més voltes de campana. Instants abans de fer el salt aquest cop no he vist cap imatge. Altres vegades que m'he espantat, a la muntanya o a qualsevol lloc, he vist imatges de la família o de la vida passar per davant meu a càmera ràpida, avui només una certesa. Dins del cap i diria que en veu alta ho he deixat anar, un ara llepo. I sí, he llepat.
Just després d'acabar el mot un flaix. Bé, dos suposo. I tot seguit dues bosses d'aire. Una m'ha picat directe al nas. Els que em coneixen segur que ja s'imaginen el perquè. I després res. Silenci. Quietud. I olor de fum.
Però he sortit tot sol. Bé. Espantat. Atordit. Fins després no pares a pensar en tot el que hagués pogut passar, també és cert que tothom t'ho diu. I és que un accident és una putada, permeteu-me el mot. Un fàstic. Et preguntes per què m'ha passat a mi un i altre cop, però en el fons estic content perquè això, no ha estat res i anava sol. Sobretot això, anava sol. A més a més, m'he adonat, no sé si és per viure en un poble o què, que la gent respon i de cotxes que s'aturaven a demanar i oferir-se, n'hi havia un fotimer i la veritat, fa ple, com diuen a la Catalunya Nord. Més tard a casa trucades, les notícies volen, demanant com estava i tot això et fa sentir millor. Embolcallat. Estimat.


dijous, 8 de novembre del 2012

dimecres, 7 de novembre del 2012

Il·lusions

M'imagino una escola oberta. On el terme comunitat educativa és efectiu, on els pares i les mares poden entrar a l'escola i a l'aula, com els veïns i altres membres de la comunitat, a participar de i en les activitats i aquesta mateixa llibertat i complicitat farà que tothom sumi i no es vegi la seva participació i aportacions com elements de censura. Elements de crítica. L'escola oberta al món, passant primer pel barri o el poble.
M'imagino una escola real. Que col·laborarà a educar els infants. Però no sola, sinó enmig d'una xarxa. Que ajudarà a assolir uns coneixements que res tindran a veure amb la superació d'unes proves o altres. On allò que es treballarà serà útil pels infants i de retruc, per a tothom. Que els dotarà de recursos, d'estratègies, que els obrirà la ment per afrontar els reptes. Res tindrà a veure únicament amb aquells continguts memoritzats i deixats anar com una lletania dolça i soporífera. Els continguts seran també interessants i ajudaran a despertar les inquietuts d'aquests. Es faran preguntes, interrogaran al món. Esdevindran protagonistes del seu aprenentatge.
M'imagino una escola que facilitarà el desenvolupament dels infants. Que serà quelcom engrescador i positiu. Que els ajudarà a créixer i a madurar. Una escola on els infants treballaran en grup, barrejats, deixant de banda la imposició de l'edat, més idònia per apaivagar les pors dels adults que no pas per esdevenir resolutiva pels infants. A baix la dictadura anyal! A on trobem grups tan tancats d'edat? A quins indrets? Només a l'escola. Només aquí s'acota per anys, fent frontera segons la data de naixement. Però és real? Tothom està al mateix nivell maduratiu i evolutiu a la mateixa època? Ben segur que no. Alguns maduren abans, d'altres més tard. Com al cep el raïm grogueja segons la situació; el sol, la humitat o vés a saber perquè, els infants també. I respectar els ritmes és respectar els infants.
M'imagino una escola pels infants, no pels adults. On aquesta es construirà pensant en aquests, no en la tranquil·litat dels grans.
L'escola ha d'avançar. Enrere han de quedar les maneres del segle passat. Enrere la concepció d'una escola estàtica. La vida és moviment i l'escola, com a part primordial d'aquesta, no es pot enrocar en esquemes del passat. Ha d'evolucionar. S'ha de plantejar on vol anar a parar. Perquè l'escola ha de ser pionera en molts camps, però sobretot, en modernitat, entès com a adaptació al moment. Com a motor de canvi. Com a espurna de futur i els mestres n'han de ser la clau. Els capitans invisibles. Però entesos com a part de l'engranatge educatiu, no com a líders indiscutibles. Els veig com el migcampista que ha de donar joc, cedir pilotes i quan convé, fer un pas endavant o enrere. Perquè tots els infants excel·leixen en algun aspecte i això és el que cal trobar i potenciar.
Ara bé, està clar que en un sistema tancat i basat en estructures passades, amb uns coneixements iguals per a tothom, difícilment sortiran a la llum les potencialitats de cadascú si no es cenyeixen a uns paràmetres ben marcats. A unes ordres ben clares.   
M'imagino una escola valenta.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Cinema a casa

Potser molts ja la coneixeu, però un servidor la va descobrir fa ben poc i gràcies al boca orella. Després de veure com les pàgines de descàrrega de pel·lícules una a una eren clausurades, semblava que s'havia acabat allò de poder-se baixar pel·lícules o sèries i mirar-les des de casa quan es volgués i gratuïtament.
Però no. Vet aquí. Hi ha una pàgina, elitetorrent, que permet, després de descarregar-se un programa, baixar pel·lícules i sèries de força actualitat. No hi és tot, però Déu n'hi do i a més a més es veuen amb força qualitat.
Així doncs, ja ho sabeu, si no sabeu què fer, a tafanejar.

dilluns, 5 de novembre del 2012

El futur que ens espera

D'aquí a uns dies, quan tornaré a ser pare, tornaré a ser un assidu, segurament, dels centres d'atenció primària. I entre visita i visita, mentre esperi que el metge atengui tot el llistat de gent que hi hagi davant meu, intentaré no posar-me nerviós. Aprofitaré per aprendre'm els horaris d'obertura i quan surti a buscar les medecines i senti com el farmacèutic explica al qui tingui al davant, per enèsima vegada, el perquè de l'euro per recepta, aquell impost que es veu que paga tothom, que és català, és clar, somriuré lacònicament. Un altre privilegi de ser de la ceba.
Per sort gaudiré d'uns dies de permís -sé que això no ho pot dir tothom-  i tampoc ho diré massa alt, ja que sé, perquè així m'ho han fet saber, que em donen el permís però ningú em substituirà a la feina les primeres setmanes, bé, sí, els companys. Perquè els nens i les nenes seguiran anant a l'escola i és clar, malgrat em pesi, sé que m'entendran, però també ho patiran. Què hi farem. I quan se'm substitueixi, només serà una part de l'horari, la resta, de regal. Així van ara.
Més endavant, quan em plantegi si ha d'anar a la llar, faré números i pagaré, és clar. Pagaré força. I trinco trinco. Perquè cal treballar i la conciliació, a vegades, és complicada, però no per això s'ajusten els preus de les llars, al contrari, es veu que és un privilegi.
Sé que segurament tindrà l'escolarització assegurada i farà molts amics a l'escola. Moltíssims. Una classe plena a vessar d'amics. L'educació és prioritària, però no indispensable, evident.
A més a més des d'avui aniré fent un raconet, uns petits estalvis per si, Déu no ho vulgui, el dia de demà pretén anar a la universitat i al preu que va... De beques n'hi ha poques, la majoria, si seguim en aquest Estat, són Ebre enllà, per això estalviaré, mai se sap. Potser voldrà veure món i què caram, potser es creu això de l'estudi.
També tinc clar que seguirem fent escapades quan puguem i que aquestes, seran per carreteres secundàries. Qualsevol pren peatges, val més pagar l'impost de carburant de més que la via ràpida de menys.
I és que és irònic. En aquest país cada dos per tres s'alerta de l'envelliment de la població, del descens de la natalitat però el govern que sembla tan preocupat, no mou fitxa al respecte, ans al contrari. Tot són traves.
Per això, quan el dia 25 vagi a votar, tinc clar a qui no votaré. Perquè el govern dels millors, el convergent, no és el meu i potser si hi pensem un xic, és el de pocs. De molt pocs. El meu és un govern que creu en les persones, que prioritza la sanitat i l'educació. Que vetlla pel futur de tots els infants i que vol a més d'un país lliure, un país socialment just.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Sobretot és por

Em molesta el tractament que fan els unionistes del debat obert sobre la possible Independència de Catalunya. Bé, debat, debat, és un dir. D'arguments en tenen ben pocs, excepte el de la por i la coacció. Puc entendre i fins i tot compartir que en un principi el terratrèmol sobiranista els va agafar desprevinguts, vaja, com el tema dels filets de plastilina, però després d'uns mesos amb el tema sobre la taula, l'Estat es manté en KO tècnic. No reacciona. No té arguments i si els té no els esgrimeix. Ep, d'arguments diguem-ne raonats, lògics i intel·ligents. Del d'ara no jugo o et prendré la pilota, d'aquests n'hi sobren. Sembla que l'honor i la gràcia d'ésser espanyol està per sobre de tot i per tant, només mostrant la carta magna o l'estanquera, tots els dissidents recobrarem el senderi i tornarem pel bon camí.
Suposo que és el peatge que han de pagar per haver estat durant massa temps un Estat prepotent i poc dialogant. Descobreixen ara, quan els cal més la mà esquerra, que la tenen amputada i que les antigues picors que diuen que es tenen quan s'acaba de perdre un membre, fa temps que han desaparegut i en el seu lloc, instal·lat còmodament, només hi ha una maça barroera que malda per fer passar el clau per la cabota. Ni tan sols un garfi esvelt. No sé si m'enteneu.
El més trist és que queden molts dies fins a les eleccions i l'argumentari espanyol sembla que no variarà. Estan enrocats. També és cert que era previsible. Sempre s'han mantingut per aquests camins. Si marxeu Catalunya es disgregarà, Europa us farà fora, no cobrareu les pensions, els empresaris perdran tots els clients... I així una rera l'altra. I el cant de sirena més que un cant és un esgarip. Una sortida de to.
Ara bé, i les alternatives? Quin futur ens queda si restem en aquest Estat? Només un. L'anihilació com a país. La institucionalització com a nació. Perquè la diferència, la singularitat catalana, la llengua, la cultura, les tradicions, els interessos, la manera d'afrontar-se al món, als problemes, a la vida, tot plegat, els resulta incòmode i apel·len, entre d'altres coses al cost econòmic, que irònicament estem pagant nosaltres. Ara bé, deixant de banda això, algú pot creure's que aquest Estat tindrà cura de Catalunya i més ara que s'està demostrant que una àmplia majoria no se sent partícip d'aquest projecte caduc?
En un estat modern i obert aquests valors es veurien com una riquesa, com una suma als propis, però en un estat ple de complexes, aquesta diferència fa por. Perquè tenen por. Perquè creuen que no tenen res a oferir i un greu complexe d'inferioritat sobre Catalunya els tenalla, i si no fos així, no tindrien por a debatre i si calgués, negociar o seduir els catalans. Però què ens poden oferir pensen? Segurament ho trobarien si deixessin de banda la tossuderia endèmica que els regeix, però les seves pors i mancances els fan actuar acomplexadament i poruga i avui, en comptes d'acostar-nos, ens allunyen encara més.

dijous, 1 de novembre del 2012

La castanyada d'ahir


Quan era petit celebrava sovint amb el meu germà la Castanyada a casa dels avis. Ja de bon matí esperàvem la festa ronsejant pel menjador.
Era molt petit i donava a un celobert, també molt xic. Estirant els braços i girant sobre els teus peus podies tocar gairebé les quatre parets amb les puntes dels dits. Allà, al vespre, rere una cortina de fum, l'avi, en una petita barbacoa curulla de fusta i ventant amb un diari plegat, coïa les castanyes pacientment, com gairebé tot el que feia. Els moniatos es feien sols, embolicats amb paper de plata al forn o a la barbacoa. Depenia de l'any.
Ja havent sopat, recollíem la taula tots plegats i al so del rellotge de taula, el mateix que cada matí l'avi li donava corda tres vegades als tres mecanismes, un per les hores, l'altre pels quarts i el darrer que el feia córrer, anàvem preparant la taula. Desparàvem les restes del sopar i la deixàvem ben neta. A sobre l'hule esteníem papers de diari i al mig hi deixàvem les castanyes que arribaven embolicades amb paper, encara fumejant. Després arribaven els panellets que havia fet l'àvia i els moniatos. 
I en un silenci agradable, només trencat per algun mot que s'escapava entre una castanya i una altra i la ràdio de fons, tertúlies d'actualitat que l'avi mai es descuidava de seguir, anàvem menjant concentrats. Ennegrint-nos els dits, amb les celles arrufades. 
Després, quan aquell delit del principi marxava i ja estàvem més tips o plens de ritual, la conversa tornava a poc a poc i discretament l'avi abaixava la ràdio. 
Per empènyer la pasta bevien vi dolç, res, un dit, vi de missa deia l'etiqueta i per nosaltres, els petits, aigua o algun refresc. Era festa. 
A vegades venien també els tiets. Bé, tiets n'hi dèiem, tot i que era la germana de l'àvia i el seu marit, però sentir la mare anomenar-los tiets, féu que nosaltres els acabéssim tractant igual i ningú se n'estranyava. Al contrari, eren els tiets.
Ara, anys després, ja sense ells, recordo la festa amb afecte i a casa l'hem començat a celebrar amb els amics. És una festa agradable. Tranquil·la. Familiar. Marcada al calendari. 
Un àpat de germanor i en acabar, ja tips però no prou, mengem castanyes, moniatos i panellets. La conversa acompanya tota la vetllada i l'efecte entranyable és el mateix. Els lligams es reforcen, les complicitats es multipliquen, per això m'agrada la castanyada. Visca la castanyada!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

La castanyada dual

Quin dilema. Avui hi havia doble celebració de castanyada. A l'escola i a l'escola del meu fill, i he hagut d'escollir, sobretot perquè avui tenia festa a la tarda. Si hagués estat un altre dia, cap problema, l'obligació mana i el camí fa baixada, però avui, no.
D'una banda, a l'escola fem una petita festa. Una desfilada de moniatos disfressats i un recital de poemes, tot acompanyat amb castanyes i panellets que han fet els nens. És una festa força divertida. A més a més està oberta als pares i fa caliu. Dóna per tractar amb tothom i els nens agraeixen que hi siguis.
D'altra banda a l'escola on va el Berenguer es fa una festa de portes obertes. No es fa massa cosa. Es mengen panellets que han fet els nens i les nenes i les castanyes que torren els pares.
Després de donar-hi unes quantes voltes, m'he decantat per la festa de mon fill. Una mirada il·lusionada i un somriure ample m'han convençut i a les tres l'hem acompanyat i ja ens hi hem quedat -la festa començava a quarts de quatre- per ajudar a fer les castanyes.
Vull creure que els nens i nenes que tinc a l'escola, un cop els he explicat el dilema, m'han entès o això espero. Perquè m'agrada que tinguin la capacitat d'entendre i siguin empàtics. Tot i que no per això els ha d'haver agradat, però a la vida cal prendre decisions i, la veritat, primer de tot, un, és pare.
Així doncs, ja a Calders, quan han sortit els nens i les nenes al pati, la felicitat que ha mostrat el Berenguer al veure son pare a l'escola torrant castanyes ha confirmat que havia pres la decisió correcte. I me n'alegro. Me n'alegro molt. Perquè és important acompanyar un fill i si bé no sempre és possible ser a tot arreu, ser-hi puntualment l'ajuda i li dóna seguretat. Per això crec que he fet bé.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Boletaire

Aquest matí he anat a córrer una estona. Fa un d'aquells dies genials per córrer. El dia és clar i serè, des de Calders es veuen les primeres nevades del Pirineu i l'aire és fred, prou per despertar als pulmons a cada alenada.
Durant tot el recorregut no he trobat un sol tros de bosc sense boletaires. Gent acotada cercant el premi amagat.
Ahir jo vaig fer el mateix i és que en som d'estranys els boletaires. Vaig sortir de casa content, amb un rau-rau a l'estómac i aquella pressa de vés a saber perquè. Els bolets no marxen i de boletaries, sempre n'hi ha, seria impossible arribar-hi el primer.
Després, un cop al tros de bosc que has seleccionat, sempre amb aquells càlculs cabalístics que determinaran l'èxit de la jornada, esdevens alhora aventurer i detectiu. Indiana Jones i Hercule Poirot. Perquè prens una mica de cada. A cada passa inspecciones, cerques, busques. Et mimetitzes amb l'entorn. Si fos bolet, on m'agradaria estar? Sota aquella pineda, segur. És humida, ombrívola i amb força pinassa. Un cop hi ets i veus que no, com si fos un mitjó, gires els arguments i tornen a ser vàlids amb la mateixa certesa d'abans. Si fos bolet, on m'agradaria estar? En aquella roureda del fons de la vall. És fresca. El sòl sense gaires herbes i dur. I així anar provant. En Poirot domina.
Poc després veus una escletxa al sotabosc. Un pam per on no hi passaria ni un conill i et surt la vena aventurera. Segur que ningú hi ha passat per aquí. I t'ajups. T'acotes. T'arrossegues com una serp i passes el petit pas i descobreixes que a l'altra banda està ple d'esbarzers. Però continues. Avances i encara que no trobes res, dónes per bo els teus arguments. Era un bon lloc.
Aleshores, atzarosament, sense haver calculat res, trobes un bolet de barret rovellat que treu el cap. Res, s'insinua entre el fullam. I t'acotes. El mires. I després de veure que no és el maleït de cabra, l'arrenques amb reverència. Mai tens clar si l'has de tallar o arrencar. I el flaires. És el tresor. El regal. I amb delicadesa, amb amor gairebé, el deixes al cistell i quan caminis res serà igual. De tant en tant llençaràs una llambregada al cistell. Mires el bolet amb tendresa. Qui sap si amb passió també.
Ahir, a l'arribar a casa, alegre, orgullós, vaig mostrar els meus trofeus. Quinze o setze rovellons, que un cop passats pel ganivet, fora cucs, en varen restar una dotzena de preciosos. Un èxit de matí.
A la tarda l'Anna em va dir que ells també n'havien trobat uns setze. Però quilos, quina ràbia!

divendres, 26 d’octubre del 2012

El llarg camí cap a la llibertat

Cal ser valents
Caces de l'Estat veí que volen baix pel Bages. Helicòpters de guerra dels mateixos fent pràctiques per les Terres de l'Ebre. Vaixells de guerra que vetllen per l'estanquera.  Un ministre amb olor de naftalina que reitera el seu interès per l'estat de salut mental dels infants catalans. Vot des de l'estranger impossible. Un parell de dirigents del partit ultraconservador que juguen a fer de policia bo i policia dolent. Una fot clatellada a en Mas de manera barroera i estúpida, l'altra li ofereix un cafè i un cigar. Un consell de ministres que engreixa la podadora que vol retallar els minsos avenços del país. La maquinària propagandística que fa dies que rutlla. I és que la por cal escampar-la. Cal alliçonar-nos. Cal encarrilar-nos.
Falta gairebé un mes per les eleccions i els espanyols -aquests entranyables veïns que fan boniques cançons i ens ajuden a buidar la caixa- espantats per si perden la gallina dels ous d'or, aquella que tenen ben agafada pels mateixos, han començat l'atac massiu per totes bandes. La por, la coacció, la propaganda, la mentida, l'extorsió i l'afalac. Tot de cop. Made in Spain. Testosterona's power.
Perquè si algú es pensava que el camí cap a la Independència seria fàcil, que s'ho tregui del cap. Faran de tot. Ens amenaçaran, ens seduiran, ens insultaran, se'ns rifaran. Passaran per tots els graus necessaris per tal de fer-nos canviar d'idea, però malgrat tot, malgrat els còmputs del nombre de militars que caldria per sotmetre Catalunya -està clar que és una altra tàctica per esporuguir-nos, ens coneixen bé, però aquest cop no tenen en compte el germà gran, Europa- un servidor no només no es farà enrere, sinó que es veurà reforçat en les seves conviccions. Som al segle XXI, si més no en aquest petit racó d'Europa, en canvi, al que de la tortura de braus en diu cultura, qui ho sap. Potser encara són a l'època medieval. A l'època de la Inquisició. Quedar-s'hi, mama por!
Quedi clar. Jo no sóc espanyol. Abans ja ho deia. Sempre ho he dit. Però ara, ja ho mostren ells. Perquè ens tracten com a una colònia, com a uns conquerits obertament. Confirmen el que hi ha. El Partit Popular s'estima els catalans deien avui. I és clar, no en són pas de catalans els seus dirigents, són espanyols. Els altres, els que es fotran la trompada, els Socialistes, que potser haurien de dir quelcom, callen com putes. No veuen estrany això de l'ús de la força per mantenir la Unitat. Tampoc l'atac mediàtic que rep Catalunya per totes bandes. Res els sorprèn. Socialistes? I un rave. Només cal sentir el soporífer Navarro. Per uns minuts en antena o una poltrona faria el que fos. El que fos! Fins i tot deixar l'ideari socialista a casa, a la nevera i vendre el partit.
Nosaltres però, aguantem fort, que queda menys i el país s'ho val.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Quan sigui gran seré...

Quan sigui gran, agafaré una ploma i seré un indi. Minuts més tard, quan sigui gran seré "claveguerer". I també seré cavaller. Amb un cavall i una espasa.
Saps què seré quan sigui gran? Paleta. I aniré amb el Roger a fer de bomber. Apagarem focs i jo portaré el camió. Tu vindràs? Serà un d'aquells amb escala. I tindré una gorra i seré policia. I a la meva cuina, perquè saps què, seré cuiner, faré croquetes tot sol.
I cada dia barrejant present i passat. Oficis i passions. Perquè quan s'és petit totes les portes són obertes. Res és impossible. I sempre és i, mai és o. Sempre sumant. No cal restar. Amb el temps però, les is es convertiran en os. Els grans, cofois, diran que comença a tocar de peus a terra, ara, jo que sóc prou gran, que el farem aterrar. Que l'encadenarem a terra. Seràs bomber o mestre? Cuiner o escalador? I l'apagarem. I anirà escollint. Perquè ja ho diuen, home de molts oficis, pobre segur. I d'això es tracta, de seguretat, de seny. Res de plaent. Res de plenitud. Cal decidir-se.
I anirà tancant algunes portes però poc a poc. Al principi mal tancades de manera que en qualsevol moment les pugui obrir i aparegui de nou la i. Fins que un dia ja no sàpiga obrir les que va tancar. Les claus s'acaben perdent.
Més endavant, anys més tard, ja ni serà ell qui les tancarà, s'aniran tancaran soles i la il·lusió del seré desapareixerà i donarà pas al pragmatisme del sóc. De la seguretat del saber-se.
Avui però, mentre tingui les claus de tots els cadenats, deixem que les is el dominin i que no creixi massa ràpid. El temps ja anirà tancant portes, mentrestant que gaudeixi del món que s'imagina i que les is siguin el seu present.  

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Repeteixo, compte amb el llop. Compte amb Convergència.

Veure en Mas al programa Salvados va ser molt aclaridor. D'entrada ens va confirmar la facilitat que té per parlar de manera planera i propera. Té quelcom. Sap fer-se agradable i entenedor. També sembla que és sincer. No es va amagar a cap pregunta, va respondre clar i concís i de manera elegant. Potser sobrava cedir el pas a una àvia quan no venia cap cotxe. Però suposo que són rèmores de les campanyes electorals, que calen i al final surt espontàniament. Costa desprendre's d'aquest ensabonament.
Allà mateix va aclarir que està a favor del dret a decidir i que si aconsegueix majoria absoluta, sigui com sigui, diguem-ne consulta, diguem-ne referèndum, preguntaria al poble català quin futur vol. M'inquieta aquesta reiteració en el tema de majoria absoluta, però bé, suposo que no es farà enrere si suma majoria amb d'altres partits. També va esbossar com era l'estat català que té en ment. Quatre ratlles. Quatre pinzellades. D'entrada, d'eliminar els peatges, res de res. La Caixa mana massa. De l'euro per recepta, malgrat augmentin els ingressos, res a fer. I d'impostos especials, ni tocar-los. Va recalcar i aquí hi estic d'acord, que el castellà és una riquesa pel país i suposo que ja es trobarien fórmules per tenir-ne cura sense que ofegués el català. Però en general, un esbós inquietant. Ara bé, el programa, lluny de desil·lusionar-me, em va esperonar. Perquè va ser un programa aclaridor. Una part de la campanya la basa en el fet de que si treu majoria absoluta -si suma amb Esquerra i CUP, no ho farà?- farà un referèndum. Per tant, veient que les seves polítiques són totalment agresives amb els que menys tenen, caldrà fer un pensament. Cal votar un partit que a més d'assegurar el referèndum i si s'escau la Independència -ja n'hi ha que ens ho garanteixen i ens han donat amb els anys més mostres que ells de la seva coherència- cal votar un partit que pensi amb les persones. Amb totes les persones, no només amb les més solvents. Si l'únic aspecte llaminer d'en Mas és el de promoure un referèndum i aquest ja me'l garanteixen altres partits de l'arc parlamentari, aleshores tinc clar a qui no votaré. Sobretot perquè memòria tinc la que tinc i el que si que recordo són les retallades, les càrregues policials, els casos de corrupció i el tarannà amiguista d'aquest partit de l'oasi català.
No ens enganyem, la pastanaga avui és el referèndum, però el país que volen és el de sempre, escanyant als mateixos i la veritat, que m'escanyin en català o en castellà, m'ofega igual. Per tant, com que d'opcions n'hi ha, votaré esquerra, esquerra catalana. La que a més de garantir-me el dret a decidir, em garantirà els meus drets com a ciutadà, no com a súbdit o mà d'obra.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Mai es retalla a gust de tothom

Calders, juntament amb d'altres ajuntaments, es proposa compartir secretari. Sembla que per qüestions d'estalvi, una raó ben lògica tenint en compte els temps que corren. Però en comptes de tranquil·litzar-me i alegrar-me aquesta notícia, m'inquieta. Em deixa intranquil.
El secretari és la figura legal de l'ajuntament. És la persona que vetlla perquè tot allò que es fa en un ajuntament estigui dins de la legalitat. Per entendre'ns, és qui vetlla que no es traspassi cap línia vermella i tothom compleixi les lleis. Darrerament ja havien disminuït les hores d'aquest a l'ajuntament. Un parell d'anys enrere el secretari treballava quatre dies a la setmana. Més endavant passà a dos i a partir d'ara, doncs menys, ja que si cal repartir una persona en tres ajuntaments, toca a una mica més de dia i mig.
Segurament hi haurà algú que omplirà aquest buit si cal, segur. Però l'única persona formada en matèria legal a l'ajuntament i reconeguda és aquesta. És el professional de l'ajuntament, els regidors o fins i tot l'alcalde, no n'han de saber res de lleis. Tenen el secretari que és qui els orientarà en la seva tasca i qui vetllarà perquè es compleixin aquestes.
La seva feina és assessorar en tots els camps, des de donar llicències d'obres i d'activitat, fins a aspectes legals d'ordenances, d'accions de govern o validar les decisions preses o refusar-les. Fa de rails per tal de que l'equip de govern o l'oposició no descarrili. En cas de que el seu assessorament no es tingui en compte, aquest fa un informe en que pot posar en dubte la tasca de qualsevol i per tant, és potser la persona que, si fa bé la seva feina, treballa més pel poble. Ja que ell es regeix per unes regles clares i està fora -repeteixo, sempre i quan faci bé la seva feina- de tota feblesa conciutadana. Té la llei com a coartada i no té necessitat de ser agradós amb ningú. Vetlla perquè el marc legal es respecti.
Per tant, abans de retallar, jo, tot i que no estic al seu lloc ni sé de quins números parlem, hagués retallat per altres bandes, per d'aquesta manera tenir sempre les esquenes ben cobertes. No fos cas que els llagoters de l'entorn m'enceguessin i perdés el món de vista. Si és que realment m'interessa ser legal, és clar.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Votem Independència... Com sempre.

El 25 cal decidir. Cal fer un pas endavant, però compte, no ens deixem enganyar. No ens deixem seduir pels cants de sirena. És el moment de fer un pas ben llarg cap a la llibertat de decisió. I està clar que votar a Convergència és llaminer. I tant. Més d'un de llibertari té dubtes i tremolors a l'hora de posicionar-se. Mai a la vida Convergència havia estat tan clara, mai. Ni tan convençuts. Ara sembla que van de debò. Que faran cas a allò que demana el poble i es deixaran de putes i ramonetes, de coves i peixos, de braç i màniga i potser, d'interessos econòmics. Qui ho sap.
Diuen, canten i refilen que ara van de debò. Que s'ha acabat, malgrat l'hemeroteca els contradigui, tots tenim un passat. Ara, diuen,  ja saben què cal fer i la propera estació, abans de la Independència, que arribarà, és el referèndum. La consulta. I sembla que s'ho creuen.
En Mas parla bé, és un gran orador. Convenç i de moment, cosa rara en aquests convergents, es manté en el seu discurs, més o menys i repta als espanyols. Malgrat els atacs, els insults i les pressions. Els parla amb serenor i seny. Amb fredor. Ja m'agrada, ja. Oi tant, que sí. Sembla que finalment tenim un convergent -espècia única?, convergentus rarus- que diu el que fa i potser, temps al temps, fa el que diu. Ja ho veurem.
Però no ens il·luminem. No cal adorar-lo com a un messies per ser coherent,  per fer allò que diu. Ja va bé, sí senyor que no ens enganyi. Però compte que no perdem bous i esquelles pel camí
Les altres opcions independentistes segueixen vigents. Potser més encara. No cal votar en Mas per aconseguir arribar a Ítaca. Ans al contrari. Cal reforçar les alternatives que sempre hi ha hagut per empènyer'l a seguir endavant. Veient que té el camí clar i que de moment el segueix sense arronsar-se, val la pena seguir apostant pels partits independentistes d'esquerra. Els que vetllaran perquè faci allò que diu. Aconseguim la llibertat tots plegats i si a més a més aconseguim un país més just -desenganyeu-vos però convergència no en farà bandera de la igualtat- , ja no ens caldrà esperar a les properes eleccions per tombar-los. I sinó, després ja acabarem de definir quina Catalunya volem. Però sobretot, sobretot, sobretot, no ens perdem. L'única majoria que cal per ser independents és parlamentària, no de partit. D'aquesta manera el país i tots en sortirem guanyant. Pensem-hi.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Tornant de colònies

Tot jugant amb el temporal
Avui he tornat de colònies. Un altre any i un altre viatge. Enguany a Empúries, aquest cop amb nens i nenes de quart a sisè. Malgrat el desprestigi de la professió i les retallades que molts aplaudeixen -som funcionaris- seguim batallant. Segurament ens hauríem de plantar, però difícilment ho farem, bé ho saben ells, els que retallen, ja que la nostra matèria primera és sensible, massa sensible.
I per primer cop després de molts anys m'ha enganxat la pluja. Sí senyor. Fa més anys que vaig de colònies que no pas sóc mestre i mai m'havia trobat que havia de suspendre una activitat per la pluja, com a molt endarrerir-la. Però ahir va ser la passejada pel Cap de Creus que s'anul·là. Segons els del camp d'aprenentatge  -pels poc que conec i la idea esbiaixada que en tinc, un cementiri d'elefants- el terra moll era molt perillós. I segurament tenen raó, però quan veus la gent del camp d'aprenentatge -repeteixo, pels poc que conec- , què voleu que us digui. Són saberuts, poc pacients, coneixen el terreny i això els fa rics, però la veritat és que d'implicació, esforç i empenta, poc. Massa poc. Què hi farem, hi anem perquè són llocs on es poden treballar molts continguts curriculars a peu pla. Palpant-los i vivint-los. Malgrat, a vegades, ells. Els valors, els seguirem treballant nosaltres amb el dia a dia. I no em mal interpreteu. Anar tan lluny val la pena perquè tens el patrimoni, els recursos, gent saberuda i perquè no, la convivència i el compartir que tu potencies. Però no pas perquè els que allà et trobes siguin fantàstics, què hi farem. En descàrrec seu puc dir que deu ser difícil implicar-te quan cada setmana et passa un grup diferent i que probablement no veuràs mai més. Qui ho sap, potser varen començar il·lusionats. Fa temps, és clar i s'han anat deixant. Apagant. Fonent.

Primer dia a Empúries
El darrer dia passejant ran de platja pel camí de ronda seguint a corre-cuita el del Camp, era gairebé l'hora de plegar, vàrem veure una família ran de mar. A peu d'onades. Ell va seguir. Nosaltres ens quedàrem uns instants mirant. La mar estava esverada. Onades altes i vent fort, de llevant. I dins de l'aigua un nen jugant amb el vaivé de les onades i rere seu, al fons, cobert per l'escuma de l'aigua que picava fort, son pare fent esforços per sortir de l'aigua.  Els de terra, tots rient, fent befa. I és clar, amb famílies així, que riuen de veure el nen que és engolit per les onades i després treu el cap mig ofegat i l'home extenuat de nedar per sortir, què n'esperem de l'escola. Que ompli els buits que deixa la família? Potser és un cas aïllat, potser no. De totes maneres, massa feina per fer sols.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Comerç just poc just

L'acte de comprar és un acte de responsabilitat. No és només un intercanvi de diners i productes, sinó que amb aquest estem potenciant un tipus de productors i alhora de productes que acabaran confegint el nostre panorama comercial i potser el paisatge que ens envolta. Amb els anys han aparegut molts comerços justos que sota  aquesta etiqueta venen una gran varietat de productes suposadament curosos amb el productor. És a dir, que se li paga un preu just per allò que fa, potser més car però que respon a criteris més d'igualtat i justícia que de productivitat.
Seguint aquest raonament, una de les coses que sempre m'ha xocat més en molts d'aquests productes justos, és la injustícia que cometen amb la meva llengua. La majoria estan etiquetats en diferents llengües, mostrant el gran sentit comercial que tenen, però a l'hora de trobar-hi el català, aquest és anecdòtic. Residual. Potser sóc primmirat, però si un productor fa bandera de la justícia, així com el comerciant amb un producte venent-me'l a un preu més elevat perquè s'intenta que l'esforç realitzat per fer aquell producte sigui compensat de manera proporcional, jo, com a consumidor, també vull justícia a l'hora de comprar. És a dir, si jo faig l'esforç per convicció de pagar un producte que puc obtenir més econòmic a un preu més elevat per tal de que el productor rebi allò que li pertoca i no els intermediaris, potenciant així un tipus de teixit productiu, també vull que aquest pensi en mi i que quan posi a la venda qualsevol producte, aquest també estigui etiquetat en la meva llengua. Perquè els drets també van acompanyat dels deures i si ell reclama un tracte just per la seva feina, és lògic reclamar el mateix tracte per a mi. 
Per tant, quan entro en una botiga de comerç just o la que sigui i el producte que prenc no està etiquetat també en català, aleshores aquell producte i per consegüent el seu productor i intermediaris, perden
 la meva complicitat a l'hora de reclamar justícia i demanar-me un esforç econòmic. I per tant, allò que li passi al productor o al comerciant -aquest també tria els productes que posa a la venda- ja no és problema meu i tant me farà donar els diners a la petita botiga de barri o a la gran superfície multinacional. 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Un bon dia aquest 12 O.

N'hi ha que parlen, perquè tenen boca i de pam. Perquè les paraules, encara que se les emporti el vent, tard o d'hora et poden tornar i si avui la líder del Pp reclamava que s'escoltés als que han sortit al carrer, què haurà de fer el president? Tan poca memòria té la noia aquesta o tan estúpids ens creu?
Escoltar, és clar. Siguin sis mil o seixanta mil, cent mil o un milió i mig, és igual. Per cert que el recompte de la Delegació estrangera a Catalunya avui és més que sospitós, sobretot tenint en compte que s'hi juguen les garrofes, però bé, res, donem-els-hi per bo. Seixanta mil persones. Déu n'ho do! És força gent. O i tant! També és cert que amb tot el moviment que hi ha hagut, les declaracions d'uns i altres, cal dir que m'esperava més gent. Molta més gent i més estanqueres als balcons, la veritat. Com també m'esperava més autocars d'Ebre enllà, però la crisi suposo que ataca a tothom per igual i les subvencions que abans servien per pagar sortides de cap de setmana a Terra Santa, ara s'han de destinar a sanejar bancs. Ves sinó. És el que té col·locar els amics als consells de direcció. Però ja està bé. Perquè ara podem contrastar la resposta popular amb l'única dada palpable, fins avui, que tenim. La més fiable i visible.
Si mirem el que vol la gent, el que demanen, tenim que els que volen la Independència són entre sis-centes mil, si les compta qui no els vol comptar, i un milió i mig de persones, depenent de la font. En canvi els que es volen quedar, ja ho he dit. La resta, els que no han sortit ni avui ni l'onze, gent de bona fe com diu en Mariano, de moment els deixem en pausa. Ja ho veurem. Ara tampoc faré servir l'analogisme que feien servir els altres l'endemà de l'onze de setembre per no insultar la vostra intel·ligència, tot i que crec que seria aplicable. Però bé, tothom que en tregui les seves conclusions i faci i desfaci.
De totes maneres però, gaudim, de moment, del dia d'avui. Un dia que malgrat ells celebrin l'extermini de pràcticament tot un continent, quina festa més bèstia, a nosaltres ens serveixi per confirmar que el poble català avança. Poc a poc i inexorablement cap a la plena sobirania. I el proper moviment, el proper pas, el 25. Eleccions i referèndum ja!  

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Corrent pel Bages

Avui he anat fins a Calders corrent des de Sant Fruitós. És un recorregut força entretingut. Primer passes per Sant Benet, el monestir restaurat amb més de mil anys d'història. Després, passant per dins de Navarcles, passes per la capella de Sant Bartomeu i enfiles el camí que et farà vorejar el llac. Un petit llac on, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha esportistes pescant. Bé, això d'esportistes suposo que depèn del punt de vista perquè està assegut tot esperant que el fil de pescar es tensi, què voleu que us digui. Però vaja, no seré jo qui els tregui la il·lusió de que fan un esport, els escacs bé també ho són, no?
Més endavant, quan puges el turó i deixes enrere Navarcles -no costa massa, és un cop de puny de terme i encara gràcies que es va quedar un tros de Calders, el Galobart- enfiles el camí que passa per l'Oller, ja dins del terme de Calders i arribes a les Tàpies. Curiosament avui, a la roureda, un petit bosc amb arbres centenaris, he trobat una cosa força estranya. Quelcom espaordidor. Sobretot perquè quan hi he arribat començava la davallada del sol i les ombres s'allargaven. I és que qui no té feina pentina el gat, -us en deixo un vídeo- però amb el festival de Sitges de cinema encara en ment, la veritat, que he accelerat el pas amb el cul apretat fins al Canadell, ara ja sense el so monòton i pesat de les motos fent voltes i més voltes als camps d'allà, i he deixat enrere la roureda sense mirar gaire enrere.
A partir d'allà la volta ha estat més coneguda. S'arriba a Calders per la Guàrdia i és talment com en una cursa. Només trepitjar l'asfalt és com si t'aplaudissin pel teu esforç, gossos i més gossos borden al teu pas. Una entrada triomfal per un passeig divertit. Sí senyor.