dimecres, 28 de novembre de 2012

Ja el tenim aquí.

Només hi ha una sensació comparable a ser pare per primer cop i és ser pare per segon cop.
Ahir, a quarts d'una del migdia, va néixer el Quirze. A casa. Tranquil·lament, amb Montserrat i el Montcau de fons, vetllant per nosaltres, com la Mar, la llevadora. Bé, tranquil·lament més o menys perquè un servidor, això de parir -diria donar a llum per la tendresa del que representa però la força del moment em decanta cap al mot parir, més descriptiu- declara que en seria incapaç. Segur. Ho afirmo. Ho constato. Sexe dèbil en diuen? Si us plau, compte amb el lèxic que ens crea falses imatges. Ai del dia que els diccionaris reflecteixin la realitat...
Doncs com deia, que després de mesos esperant l'estrena, va arribar el dia. Abans de les tres de la matinada ja trucava a la porta, avisava que era en camí, que preparéssim la sala. A quarts d'una es mostrava a aquest món, sortia a escena.
Abans de néixer, suposo que per debilitat, em demanava com seria veure'l aparèixer. Quines sensacions em despertaria i sobretot, ja ho sé que està malament això de comparar, però som humans i tibem de memòria, si la seva aparició seria menys lluïda al ser el segon. Menys emotiva, com si ja hi estigués avesat, ves. Tots hem sentit tòpics i comentaris de desganats, però el cert és que no. Sortosament no. Malgrat haver passat un cop pel naixement d'un fill, el segon fou com anar a l'estrena d'una altra pel·lícula. Un altre moment de força pura i amor.
L'instant abans de l'expulsiu se'm va fer etern. Sóc patidor de mena i l'única manera de no patir, és tenir-ho tot controlat, res més lluny del que et trobes en un embaràs. Així doncs, després de les fases que em conec; mans suades, nus a la gola, respiració entretallada..., va venir tot el contrari. L'alleujament. L'alliberament de mesos d'espera, amb la certesa que tot va bé durant el període de gestació, però amb pinzellades de dubtes. Els metges sempre et parlen de percentatges, et recorden que quelcom es pot tòrcer i així passes dia rere dia, amb una certesa incerta. Per tant, quan apareix el teu fill, quan durant uns breus instants, mil·lèsimes de segon el veus brut i inert, t'atures atordit, però abans de que cap pensament s'arribi a formar, entelant-te l'alegria que comença a deixar-se anar, un esgarip, acompanyat dels primers moviments espasmòdics, et confirma que està bé. I l'equació es capgira i el neguit i patiment d'abans esdevé joia i emoció en la mateixa intensitat. I el prens. Sense pensar en res més. Més endavant el miraràs de dalt a baix, pensant que hi sigui tot, perquè l'instint de prendre'l passa per sobre del de constatar, del de controlar, de les pors més ancestrals que tenim. I aleshores, amb ell a tocar, respirant i amb els ulls oberts, uns ulls que escruten la realitat sense veure-la, sents un remolí de sensacions i emocions de difícil descripció, un sacseig total que només pots respondre amb l'alliberament d'algunes llàgrimes que ningú, perquè ell és el centre d'atenció, veurà. I ja t'està bé, perquè avui és el seu dia i demà i l'altre i l'altre.

7 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Enhorabona, noi!
De tot cor!
Eladi

Nelida ha dit...

Preciós el moment..i preciosa la teva descripció del mateix.... Un petó als 4

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Enhorabona a tots. Molt emotiu, una vegada més, el teu escrit. Vinga, a gaudir-ho!

Ana ha dit...

Sergi quin escrit més bonic... a punt d plorar... i es que és tal com dius... a gaudir d cada instant amb els dos tresorets de casa

Jaume Carné ha dit...

Moltes felicitats Sergi!!
Crec que el naixement d'un fill potser és la millor cosa que et pot passar a la vida.

Tomeu ha dit...

felicitats de part Encarna i Bartomeu ptons a TOTS

Victoria Cardona ha dit...

Moltíssimes felicitats. Que el gaudiu moltíssims i l'ompliu de petons!