Dimecres, vaga general!

Quan hi ha vaga cadascú fa allò que creu o allò que pot, és clar. Uns la seguiran poc convençuts i d'altres no la podran seguir malgrat vulguin. Tothom sap el que té a casa. Ah, i altres no la faran, però aprofitaran aquell dia per fer menys, encara, si poden. Segur.
Però també és cert que cada cop més, volem més per menys. Vaja, que volem el plat ple i estem disposats a lluitar, però al mínim entrebanc, pleguem veles. Per exemple. A les escoles del Bages, des de finals del curs passat, si no abans, alguns mestres van començar a portar els dimecres unes samarretes grogues en senyal de protesta. Volia fer ben visible el malestar del col·lectiu pel desmantellament, segons aquests, de l'escola pública. I de mica en mica s'han anat sumant a la iniciativa més mestres i moltes famílies. Perquè tothom ho veu clar. Tothom veu que l'escola pública pateix atacs de totes bandes i que la seva qualitat està en risc. I quan sembla que la conscienciació és més alta, arriba una vaga general. Un bon moment per expressar el desacord. Per fer-lo palès. És cert que una vaga no és gratuïta, excepte si ets sindicalista i passes les hores laborals com a hores sindicals, però per a la resta de mortals, fer vaga surt car. Costa diners. Per això molta gent es frena. Molts que farien vaga es fan enrere, però arribats a aquest punt, jo em pregunto. Totes les revolucions que hi ha hagut fins ara han estat gratuïtes? Tots els guanys, els avenços, no han costat res? Bé diria que no. Que com deien a casa, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Però som un col·lectiu mediocre, que escataineja molt, rondina més i s'encén, però que en el moment de prendre decisions, de ser valent i jugar fort, d'assumir riscos, la majoria acota el cap messell i sinó, ja veurem el seguiment de la vaga a les escoles. Temps al temps.
Després, passada la jornada de protesta, molts alçaran altre cop la veu i fins i tot seran dels que cridaran més. Dels que reclamaran més. Som així de contradictoris. Els mestres com els catalans.
Però és que algú dels que ara estan il·lusionats i enaltits amb el futur del país pensa que si algun dia aconseguim la Independència serà de manera gratuïta? Serà un camí de flors i violes? No, senyor, per tenir grans victòries cal fer grans juguesques. I sinó, a callar i claudicar. No es pot estar sempre queixant-se i quan és el moment de canviar les coses arronsar-se perquè toca prendre riscos. Per canviar el món cal ser valent i no només de paraula a les terrasses dels bars.