diumenge, 26 de febrer de 2017

Altre cop a una paret


Feia temps que no em calçava uns peus de gat. Malgrat tenir les vies del Cargolaire a sota casa, a tocar, les visitava més per passar-hi corrent que per enfilar-m'hi. De fet, escalar em costa. Ho veig més com una necessitat per quan vas a la muntanya i et trobes un mal pas, que no pas com una finalitat en si mateixa.
Durant un temps hi vaig anar. El Josep m'hi portava. Però patia. Patia molt. No pas per ell, i ara, sinó perquè un servidor, un cop no toca de peus a terra, comença a pensar molt. Massa. Però el desig de fer muntanya és molt fort i serrant les dents he anat fent. Mai saps que t'espera unes passes més enllà.
Avui, anys després, he tornat a baixar al Cargolaire. Amb el Guim, el Pere, el Berenguer i el Robert i de nou, se m'ha despertat aquell estrany cuquet. El que et neguiteja per dins però alhora t'empeny a pujar i tot i que no he fet més que una via, de segon i fàcil, de nou he tingut aquella estranya sensació que sempre he tingut. Una barreja de por, desig, ganes i repte. Vaja, que potser no tornaré a trigar tant a pujar altre cop a una paret, això sí, sempre ben segur.

dimarts, 21 de febrer de 2017

No tothom serveix per a tot

Avui veia una notícia, compartida pel sindicat UGT, on es desestimava l'exclusió d'un professor a la borsa d'interins al no superar el període de proves. De fet, explicava que hi havia moltes irregularitats i per això, el Departament, l'havia de readmetre. No en conec el cas. No en sé res excepte el que han explicat els del sindicat, ara bé, com a mestre que fa uns quants anys que volta per les escoles, la meva pregunta és quan sortirà un sindicat de defensa dels alumnes i les escoles.
L'existència dels sindicats és necessària. És imprescindible, ara bé, aquests no poden ser esclaus de tots els seus afiliats i quan un mestre o el que sigui, no serveix per a la feina, aquests haurien de tenir el valor de refusar la seva defensa malgrat la seva prioritat sigui pensar en drets laborals i no drets dels infants i m'explico.
Més d'un cop, en diferents escoles, m'he trobat personal d'aquell que tothom et diu, malgrat pesi, que no serveix per a la professió. Tenen moltes virtuts, per descomptat, però com a mestres, no encaixen, sap greu. Vaja, imagineu-vos un Charlie Rivel fent de futbolista al Barça, quatre dies duraria. Però tot i això, pel principi de defensa i veracitat de qualsevol treballador, el sindicat el defensa i aquest personatge segueix exercint malgrat no tingui les capacitats esperades. Per cert que algun cop he vist de gent que ha passat tots els períodes de proves -Universitat, escoles de pràctiques, inspeccions... i aquí tots en som còmplices- i quan ha de començar a treballar aconsegueix per un mitjà o altre no fer-ho mai. Doncs bé, crec que els sindicats haurien de ser còmplices de l'educació, ni del Departament ni exclusivament dels treballadors i potser aquí és on m'equivoco, ho reconec. Però m'agradaria que aquests defensessin la justícia per sobre de tot i casos que són flagrantment indefensables, mestres que es coneixen tots els envitricollats camins de les baixes, per exemple, i les usen en benefici propi, es trobin en els sindicats un agent més de defensa de la professió i els aturin els peus, perquè aquests mestres fan molt de mal al col·lectiu. Crec que no s'ha de ser corporativista o potser sí, segons com ho mirem. Un representant sindical hauria de ser, al meu entendre, un agent destinat a defensar aquells treballadors que ho necessiten de veritat i no aquells que s'aprofiten, i es veu, de les escletxes del sistema per vampiritzar allà on poden, traient suc d'on saben que en trauran. Potser sóc il·lús, potser somnio truites, però m'agradaria pensar que tant els sindicats com el Departament, per sobre de tot, i tenint en compte els drets individuals, defensen els infants a capa i espasa i mai, un  dret individual mal entès o ben aprofitat, passarà per sobre de la mainada.
També és cert que certs sindicats, no tots, tenen enquistats uns personatges d'anys i panys que et parlen d'una professió que fa anys i seguim, panys, que no exerceixen. No tots, és cert, però molts i aquests molts, fan que els sindicats perdin el prestigi i l'estima que es mereixen, s'omplen la boca d'una professió que tenen oblidada i només veuen en les visites llampec que fan a les escoles. A més, sovint la defensa de rèmores del sistema que la gran majoria dels mestres els desitja un llarg futur però fora dels seus centres, els garanteixen la seva plaça sindical.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Puigpedrós ( 2.915 m. )

Ahir vàrem anar amb el Joan, el Ton i el Pep a fer el Puigpedrós. Vàrem deixar el cotxe passat Meranges, a la tanca, cap a quarts de deu, un xic tard i seguírem per la pista fins que vàrem trobar el trencall del refugi de Malniu ( 2.138 m. ). Just al trencall ens vàrem calçar els esquís. El corriol que puja fins al refugi passa per dins del bosc i un cop al refugi, aquest va desapareixent.

Per la pista
Feia un sol esplèndid i una temperatura força agradable. Fins que no vàrem guanyar alçada i mentre estàvem arrecerats per la muntanya, anàrem traient-nos capes de roba, però un cop al llom, ja exposats al vent, que primer no en feia massa, vàrem haver de tornar-nos a abrigar.

La primera pala
Al Joan, que era el primer cop que feia esquí de muntanya, li van sortir llagues. Qui sap si perquè les botes que duia no eren seves i s'havia d'acostumar, qui sap si perquè els botins els duia girats. Així doncs, al llom ens aturàrem a menjar i ell a posar-se la segona pell a la llaga.
Des del llom vàrem prendre una primera pala, amb la neu un xic gelada, no massa, tot fent diagonals per pujar fins a l'altiplà que hi ha al capdamunt, abans de la darrera pala. La neu no es veia massa bé. Neu crosta i un xic pesada. Ja ens  ho digueren uns que baixaven.

Al fons, el Puigpedrós
La darrera pala, curta i no massa dreta ja es veia ventada i de fet, al cim, no hi vàrem ser gaire estona, el temps de treure les pells, abrigar-nos encara més i encetar la baixada.  Com ja ens temíem, la neu no estava especialment bé per esquiar, perquè al ser crosta, en fer girs, es trencava i calia fer molta força de cames per aguantar-te. Més avall estava millor perquè s'havia transformat. Potser el que va anar millor, mentre feia pendent, era el Ton, amb la planxa de surf.



Arribant al cim
 Al final ens van sortir uns 1.100 metres i escaig de desnivell en dotze quilòmetres i mig, aproximadament.
Ara bé, tot i que la baixada no va ser especialment bona i que vàrem enganxar la cua al túnel del Cadí, com sempre vaig gaudir molt, moltíssim de la sortida i ja friso per la propera.

El cim

diumenge, 12 de febrer de 2017

És casa meva, casa teva?

Ahir hi va haver el concert casa nostra és casa vostra. El públic, més de quinze mil persones, cridaven  a una sola veu volem acollir i està bé, molt bé. El que no em va quedar clar, potser per la meva naturalesa escèptica, és si el crit era perquè volen acollir a casa seva els que cridaven o potser volen que com a país, vaja, la Generalitat, prepari acollida pels immigrants sense que això, a la pràctica, els representi res. No ho sé. Sempre he cregut que les paraules són massa fàcils de llençar. Tampoc no tinc clar si el Sant Jordi es va omplir de melòmans o bé de persones solidàries. Qui ho sap, potser tot va lligat i tot és ben lícit, és clar. Temps al temps i ja veurem i que ningú ho vegi com un atac personal, és més un dubte que m'assalta i que trobo difícil d'aclarir.
En l'acte, a més, no es cansaven de repetir que Barcelona i per extensió Catalunya som ben diferents d'arreu i que enlloc, es feia un acte semblant. No ho sé pas, tampoc sé si s'hagués omplert si només haguessin fet xerrades o conferències, potser sí, però el que sí que tinc clar és que hauríem de deixar de mirar-nos el melic, dient que aquí som tan bons i dedicar-nos més al fet real, que és apostar per tenir un país d'acollida, tant pel que ve fugint, com pel que hi és, que ha fugit fa temps i no té res, digueu-ne manters o bé temporers.

Santorini
El concert va estar molt bé, em va agradar molt. I a qui no. La cartellera era impressionant, com els discursos. Tot i això discrepo i molt d'en Jordi Évole. És càustic i punyent, però encara que alguns el titllin de valent, pel que va dir, jo el trobo, francament covard, perquè atacar i afirmar, crec que sense base, el que va dir i més sabent que allà no el podien respondre, és jugar fent trampes al solitari. Va llençar acusacions sobre el govern, sabent que els que allà hi havia, no podien tornar-s'hi, no tenien torn de rèplica i això, més que covard, és baix. Molt baix. Com les exposicions que fan en símbols històrics del país. El darrer, una carretada de rocs al Fossar de les Moreres. L'obra, en sí, francament prescindible, el que li donava entitat era el lloc. Per tant, si ets un artista mediocre, en comptes de fer una obra interessant, posa-la on puguis crear controvèrsia i d'aquesta manera taparàs les teves misèries. Ja comença a ser habitual que a Barcelona es programin actuacions artístiques, poc reeixides, a indrets especials per dotar-les de la rellevància que no tenen. Això sí, mai davant d'indrets que no siguin referents catalans. Per cert, que si volien fer una reivindicació en contra de la pobresa, potser era més indicat fer-ho davant de "El Corte Inglés", però és clar, allà, com deien, era provocador.

divendres, 10 de febrer de 2017

Una sorpresa agradable

En general, quan vaig a una sortida d'escola, no em sorprenc, ja sigui perquè al lloc on anem hi he anat abans, ja sigui perquè tinc clar el que es farà perquè algun mestre hi ha anat i ens ho explica.
Avui però, hem anat a veure un parell d'empreses que feien bona pinta però en sabíem poc. Una era xocolates Simón Coll i l'altra les caves Codorniu. Sabia què hi faríem i què hi  veuríem, està clar que abans d'anar-hi ens informem, però una cosa és el que creus i l'altre el que fas i avui, ha estat un d'aquells dies en que he tingut una grata sorpresa.
Primer perquè visitar les caves Codorniu és quelcom espectacular, no només pels magnífics edificis de Puig i Cadafalch, sinó per la immensitat, la història i la bellesa del lloc. A més tenen certs detalls que arrodoneixen la visita, com un trenet que va per dins de les caves  i d'altra banda, a xocolates Simón Coll, tot i que tot el taller l'hem fet en una sala, aquesta està molt pensada. D'entrada és una sala ben gran, molt i les parets del fons serveixen de pantalla per l'audiovisual de benvinguda, però a part, quan s'acaba aquest, es veuen en aquestes parets, que esdevenen transparents, les sales d'una antiga fàbrica de xocolates en una i a l'altra, obrint-se unes finestres abans irreconeixibles, apareix una fila de producció de la fàbrica.


També és cert que si a això hi sumem uns monitors que són professionals, aleshores tot s'arrodoneix.
Han estat un parell de visites ben interessants i per acabar-ho d'adobar, per dinar, hem anat a un parc enorme amb molts espais on els infants trobaven el seu lloc, des de turons amb herbes a zones de joc, passant per altres d'arbrades. Vaja, que ha estat una sortida ben aconseguida. Per repetir.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Jutjar intencions

Diu l'Iceta al 324.cat que en la mobilització pel judici del 9N amb ell no hi comptin, que a ell no el jutgen pas. I tant! Té raó. Si una cosa és clara és que als socialistes catalans no els podran jutjar mai per haver alçat la veu. Ells, mai porten la contrària i prefereixen callar i acatar, que perdre la menjadora. Això sí, remenant els malucs i amb un somriure.

Ara bé, pel que fa a les mobilitzacions pel judici, aquí, malgrat no ho vegi el líder del partit pou, estan jutjant una intencionalitat política per via judicial. Si no recordo malament, es va quedar que allò del 9N era de costellada. Que no tenia cap valor i per tant, si no té cap valor, aleshores a què ve tot aquest muntatge judicial? Possiblement perquè té més valor del que ens volen fer creure, perquè tenen por d'aquella revolta pacífica.
Un servidor, ho ha dit per activa i per passiva, amb els convergents mai hi ha combregat, ans al contrari i me n'alegro cada cop que en troben un de corrupte i l'engarjolen, tot i que em fa sospitar el moment en que els troben, o senzillament quan els assalten i després resulta que no hi ha res. Al darrere es veu una intencionalitat política, allò de destrossar el sistema sanitari català. Per cert que ell sí que el pot destrossar, ja que pot anar a clíniques privades perquè li apliquin tractaments nous. Serà molt religiós, però el seu nivell humà està a l'alçada dels inquisidors.
Bé, seguint amb el que dèiem, ara que jutjaran una intencionalitat política comencen a descobrir, es veu que no ho sabien, que fa anys hi havia certs personatges corruptes o ho diuen. No parlem de la casa reial, ni dels casos del Partit Popular ni tan sols l'home X del GAL, no. Tampoc cal, no són cromos que uns valguin pels altres. Si són bruts, a la rentadora. Però tota aquesta història, sembla que té a veure amb el procés. Per cert, no oblidem pas que aquests no estan al davant, sinó al costat. El procés és quelcom transversal.
La reacció de l'Iceta o segurament de molts dels que es diuen d'esquerres, de desentendre's d'aquests judicis polítics, amb el pretext dels casos de corrupció dels Convergents, denota que d'esquerres només en tenen el nom, perquè defensar el dret a discrepar i més mitjançant unes urnes, no hauria d'ofendre a ningú. Preocupar sí, perquè potser no sortirà allò que esperen i per tant caldrà que es plantegin què fan malament, però ofendre, molestar, no. Perquè és l'expressió de la voluntat popular.
Però com deia, malgrat la distància que tinc amb els convergents i els casos de corrupció que els hi endevino, rebutjo fermament el judici que es fa pel 9N i em malfio de les detencions que han fet, no pel que han fet sinó pel moment i la manera. Els més eixerits diran que ho rebutjo perquè sóc independentista, però m'agradaria pensar, tot i que no ho puc demostrar, que el rebuig ve d'una part més profunda del meu ésser, d'un sentiment més d'injustícia i d'arbitrarietat que no pas pel fet en sí, vaja, que voldria creure que seré capaç -i així ho intento- d'actuar de la mateixa manera o pensar igual quan aquestes injustícies afecten a d'altres persones amb ideologies diferents.
Per cert, Iceta...
Primer s'endugueren als negres,
però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s'endugueren als jueus,
però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
però com no sóc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
però com que no sóc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi... però ja és massa tard. 

                                                           Bertolt Brecht