dimarts, 28 de desembre de 2010

Bufen vents del passat

L'altre dia vaig tenir la sort de visitar, amb un bon entès en la matèria, la Sagrada Família. Ens explicà el significat de molts dels detalls de la Basílica, tant de construcció com de simbologia religiosa. Sembla ser que cada detall és cuidat al màxim i que res es deixa a l'atzar, qualsevol ornament té el seu perquè, fins i tot les eleccions estructurals d'aquesta.
Ara bé, la veritat és que la major part de simbologia se m'escapa, malgrat ens ho expliquessin llargament i clara, però és com un conte que t'expliquen, del qual en retens l'essència però no la totalitat. Tot i això, amb la bellesa d'aquesta en tinc prou. L'indret és bell i acollidor i això ja justifica la seva visita i si se m'escapa el significat del nombre de portes o bé la simbologia de les columnes o dels vitralls, m'és igual, no farà que em desmereixi l'admiració de l'indret, ans al contrari. Sé que està tot meditat i interrelacionat, presentant-se'm com un trencaclosques per desxifrar.
El què m'agradà més però, fou l'escola. Bé, la idea d'escola. Al costat de la Sagrada Família s'alça un edifici que féu les seves funcions d'escola d'obrers, un edifici amb tres aules que s'empetiteixen al costat de la grandiositat de la Basílica, però que el seu sentit originari l'equipara a aquesta i que gràcies a la seva construcció modernista s'ha salvat de l'enderrocament.
A dins, en unes fotos de l'època es podia veure com treballaven els infants. Com estudiaven. Si bé és cert que en una es veia una classe magistral, d'aquelles tant blasmades, a la resta es veien els infants fent classe al pati o prenent responsabilitats. Des de geografia a física passant per matemàtiques o consells disciplinaris. Unes imatges que tot i ser en blanc i negre, potser tenen més de color del què ens trobem avui en dia a moltes aules.
És cert que a certes escoles encara s'innova - perdoneu l'ús inapropiat d'aquest mot, però perquè ens entenguem - veient l'educació com una cosa dinàmica, participativa, experimental, vivencial i vital - com ja es feia abans-. No són la majoria, a l'igual que en aquella època, però si tornem a l'època del blanc i negre, a un passat que no pintava gaire bé, com passa ara amb la resolució del Tribunal Constitucional, esperem que recuperem també aquell esperit d'abans, aquell prestigi de l'educació, un prestigi guanyat a pols per uns professionals que estimaven la seva vocació, que en feien bandera.
Si tornem al passat, espero que ens trobem amb aquells mestres perquè ens ajudin a avançar de nou. Perquè encara tenen molt per ensenyar-nos.



Classe de geografia ( 1913 )

dilluns, 27 de desembre de 2010

De la immersió ...




I res més a dir!!!... de moment.

dijous, 23 de desembre de 2010

Aprenent a cops de bastó

A vegades m'és fàcil d'escriure, d'altres no tant. Hi ha dies que em costa concentrar tot allò que vull dir en un espai limitat i d'altres que amb una idea n'hi ha prou i després em costa més desenvolupar-la.
Avui em sento en un atzucac. D'una banda vull mostrar tota la meva indignació per la sentència del tribunal i els serrells que fa dies que surten, emprenyat perquè com la majoria intueixo el rerefons d'aquesta sentència i de l'altra em veig incapaç de sintetitzar els greuges en poc espai.
La sentència no té res a veure amb el nivell lingüístic dels infants, ni dels drets i deures d'aquests i les seves famílies, ni de la defensa de la llibertat, no.
És una qüestió de dominació i força. És la demostració de la fragilitat d'aquest país enfront de qualsevol que vulgui eliminar els seus trets identitaris i diferencials. Tant hi fa el què vulguem, estem indefensos.
És la darrera mostra de la feblesa de Catalunya enfront d'Espanya, un toc d'atenció per recordar que malgrat que siguem un país, ens creiem que ho som i ho vulguem ser, només ho som perquè ens deixen, perquè volen, ja que tot allò que volem i tenim, ho tenim perquè ens ho dóna l'Estat i sempre de manera temporal, sempre de manera benevolent, ja que en qualsevol moment, per qualsevol motiu, ens poden prendre allò que teníem i sense cap avís.
Podem decidir-ho, votar-ho i manifestar-nos i encara que siguem milions, en aquest país compten més quatre que pensin en espanyol que milers o milions que vulguin en català.
Tenim el què ens deixen tenir, som el què ens deixen ser i el pitjor, és que ho som i ho tenim mentre ens deixen, perquè en el moment de que se'n cansin, en el moment en què vulguin canviar les regles de joc, ho faran sense el nostre consentiment, doncs no els cal. Tenen un pes demogràfic major i unes regles de joc ideades i establertes per ells. Tenen la força en tots els sentits i no els cal la raó, ja que aquesta sovint depèn de la força, sobretot si parlem d'Estats.
Qualsevol realitat que tenim ara, qualsevol certesa que tenim i que ens creiem intocable, ho és perquè ens deixen, perquè de moment no ens ho volen prendre, seria massa tot de cop, però poc a poc, com qui desfulla una margarida, aniran desfullant Catalunya fins a deixar-nos en el no res, en l'os. Vivim en un miratge de llibertat i igualtat.
Podríem protestar a Europa, bramar i cridar des d'aquí, però si no ets dels grans, dels seus, no et senten, no paren l'orella. Entre iguals no s'esbatussen.
L'únic camí és el que es fa en solitari, on decideixes a cada cruïlla cap a on vols anar sense haver de demanar permís, sense haver de pregar perquè mai canviïn d'opinió, l'únic camí possible és la independència.

Programació de matemàtiques

dilluns, 20 de desembre de 2010

Amb bells, vells amics.

Aquest cap de setmana l'hem passat a Fillols, sota el Canigó. Un poble del Conflent, just després de Vilafranca. Bé, més o menys, cal deixar la ruta principal que va de Prada a Puigcerdà a l'alçada de Vilafranca i anar direcció al Canigó. Muntanyes endins.
La carretera fins al poble està flanquejada per arbres de fulla caduca, plenes de fullam de color torrat a hores d'ara, que contrasten amb el blanc del cim i el blau del cel, donant-li a l'indret un aire romàntic i acollidor.
És una carretereta de muntanya, plena de revolts i giragonses, on dos cotxes a l'hora fan de mal passar i que després de diferents trencalls i pendents, arribes a un petit poblet, d'uns cent i poc habitants, ple de vida i animació. Un poble arrecerat a la falda de la muntanya.
Feia temps que ho dèiem, hem de quedar i veure'ns tots de nou tranquil·lament, i dissabte, després d'haver marcat i remarcat la data al calendari amb vermell, els antics companys de La Bressola de Prada ens vàrem trobar. Vàrem quedar a casa de la Martina, una casa enmig de camps i boscos, a cinc minuts del poble per passar el cap de setmana. Amb un estable i molts tractors, descobrírem la llar dels Montagne. Un indret encisador com ells mateixos.
Al vespre, havent sopat, passejant per prendre l'aire, em vaig adonar que quelcom em torbava. Quelcom em sorprenia i no va ser fins una estona després, que me'n vaig adonar. Silenci. Un silenci insultant. Gairebé de tant de silenci et feien mal les orelles. Aquella manca d'estímuls, ja que ni tan sols se sentia el bestiar, et tocava ben endins. Una sensació estranya, agradable d'una banda i inquietant de l'altra.
I de la trobada, què dir-ne. El temps ha passat. Cadascú ha seguit el seu camí, però malgrat les distàncies, seguim veient-nos de tant en tant i passa allò que passa de vegades amb certes persones. Aquella connexió que tens i que per molt de temps que passis sense veure't, quan et trobes, sembla que res hagi canviat i segueixes una conversa que vares deixar temps enrere, com si fes només uns instants que us haguéssiu acomiadat.
Aquest cap de setmana vàrem tornar a estar junts, a parlar de La Bressola, del país i del muscat. De tot i de res. Començàrem unes converses i n'acabàrem d'altres i el proper dia que ens trobem, seguirem on érem, com si mai ens haguéssim separat.
Per cert, també hem comentat que aquest Nadal podrem gaudir de la segona part de Musiquetes per a la Bressola, aquest cop amb el Gerard Quintana, el Gabaldà, l'Anna Roig, la Lídia Pujol, Refree i els nins i nines de Prada. Un altre espectacle digne de veure.



dissabte, 18 de desembre de 2010

Començar bé el dia

Aquest matí he tingut una agradable sorpresa. Sortia com cada dia a passejar la Píxel, badallant i amb els ulls mig clucs, quan el badall se m'ha estroncat a mig camí. Només néixer ja ha mort, sense acabar amb el seu agradable recorregut i el culpable, al davant.
Un espectacle únic.
Atabalat he tornat a casa a corre-cuita a agafar la càmera de fotos i tement perdre l'instant, he entrat d'una revolada i saludant només amb quatre mots, càmera en mà he baixat de nou saltant els graons de tres en tres.
El cel però, m'esperava. Els núvols romanien intactes i delerós, he disparat vàries vegades.
A la llunyania, cap a l'est, mentre el sol s'anava llevant, anava acolorint quatre núvols que tenia a tocar, donant-els-hi aquest aspecte meravellós. Un aspecte flonjo i tendre, que et convidava a deixar-ho tot i gaudir de l'instant. Un espectacle màgic.
I n'he gaudit, com em passa sovint quan la bellesa m'atrapa i em captiva i, mirant el cel, m'he oblidat, disculpa'm Píxel, de la passejada i per un dia, hem restat quiets, fruint del despertar d'un nou matí. D'un matí especial.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Dalt dels núvols

A dalt un sol abrusador. Potser per ell, per la seva insistència, la terra bullia o això semblava.
I a les valls un xup-xup amb glopades de núvols d'un blanc esquerdat, alçant-se un pam de terra tot resseguint el relleu, volent escapar del fred però sense poder-ho.
Només els petits turons, empesos per un orgull malaltís, podien deixar enrere l'abraçada humida de la cortina blanca, com uns servidors passejant fins a Sant Jeroni.
Potser la realitat del fred a la plana o la mandra d'un dissabte al matí, ens regalà un jorn de poca gent sota un cel blau. Tan sols escaladors tossuts que surten malgrat glaci i quatre caminants despistats.
Montserrat encara conserva l'encant, sobretot si agafes alçada ràpidament i deixes enrere el parc comercial temàtic religiós. És veritat que gràcies a aquest, allà pots trobar les combinacions més estranyes, marqueses amb abrics de pell sintètica amb peluts apedaçats carregats de cordes a l'esquena, turistes despistats amb clàssics de camises a quadres o sotanes perdudes entre feligresos entusiasmats. Tot hi cap a Montserrat i potser per això, té el seu encant i periòdicament, ve de gust visitar la muntanya, sobretot per començar a trescar i veure el què deixes enrere. Un mar de gent badant.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Un Bages mogut de nit

Pals erectes flanquejats de cabelleres negres buides al matí.
De nit, perruquers animosos sotgen l'horitzó evitant ésser vistos mentre acòlits de mans destres, enfilats en llargues escales, escapcen tot allò que els sembla sobrer d'unes línies llargues i xerraires.
Després, amb el botí estès en camps acabats de llaurar, despullaran sense miraments les línies metàl·liques i sense consciència ecològica deixaran els vestits escampats arreu i s'enduran amb furgonetes atrotinades i velles - això diuen- , la preciosa càrrega que vendran encara calenta de les últimes converses.
A les rotondes, mossos abrigats esperen els viatjants sense gaire èxit per recuperar la preciosa càrrega. Saben els viaranys més amagats.
El Bages poc a poc està més silent i comerciants sense gaire miraments, compren cables manllevats de nit mentre la del monopoli haurà d'encomanar a la Xina noves remeses de matèria primera.
La resta, els de a peu, com ens diuen, entre la joia de veure'ls patir perquè els beneficis baixen - ja era hora - i la tristor perquè potser no és el mitjà per posar les coses al seu lloc- i tard o d'hora ens ho gravaran, poc habituats a les pèrdues -.

divendres, 10 de desembre de 2010

Torna Gerard Quintana

Potser em ve d'un concert on, estelades en mà i càntics independentistes, de cop i volta ens negà i no en volia saber res de tots aquells que temps enrere feien els mateixos càntics en concerts amb quatre gats. Era a la cresta de l'onada de l'èxit quan es desvinculà de tot allò que abans mai havia contradit, doncs havia estat la catapulta perfecte cap a la fama i començà una aventura per les espanyes sense massa història.
Potser per això vaig deixar d'escoltar-lo, se'm mostrà menys franc i me'l vaig mirar amb més recel, tot i reconèixer que té cançons molt bones.
Ara però, anys després, aquesta cançó potser em serveix per veure que sí que pot implicar-se - com també la seva col·laboració en el darrer disc per La Bressola - i que potser, només potser, les seves lletres no són només rimes ben aconseguides però sense fons ni pes. Diríem que l'he retrobat, sobretot en el seu darrer treball, Deterratenterrat.
En la cançó dita La crosta envia un dard enverinat a en Joan Ferran, aquell nacionalista espanyol que no és nacionalista, però que intentà fer desaparèixer qualsevol rastre de catalanitat d'una emissora catalana. Vaja, el de la crosta.
Ara bé, després de les eleccions ja no haurà de patir, doncs des de casa estant, potser li supurarà menys o s'hi posarà més iode.


dimecres, 8 de desembre de 2010

La Bressola a l'ull de l'huracà

Un cop més l'associació La Bressola i especialment les escoles La Bressola, reben un nou atac mediàtic i organitzat. Primer va ser a nivell de l'Estat, amenaçant amb la retallada de places de mestres, ara des de diferents sindicats, acusant les escoles de menystenir els drets dels treballadors. Sempre amb el fantasma de la il·legalitat d'ensenyar en català.

I és clar, un servidor, com a ex-treballador de La Bressola, ha signat el manifest aquí a sota reproduït per tal de donar constància de que en el meu cas i suposo que en el de tots els demés, vam rebre un tracte just a la Bressola i que, si bé és veritat que de feina n'hi havia molta, sempre es partí des de la voluntat dels que s'afegiren al projecte i tenint en compte els objectius marcats.

Així doncs, per a mi...

"La Bressola és una escola innovadora, creativa, formadora, que s'implica amb el territori, els infants i les famílies, immersiva i que fa una gran tasca educativa en llengua catalana. El seu bon fer es coneix i reconeix dins del món educatiu, sent-ne un referent i és per això que diferents estudiants d'universitats d'arreu i mestres fins i tot, van als centres a formar-se i observar la pedagogia que allà s'aplica.

Aquests estudiants fan a la Bressola el mateix que farien a qualsevol escola del sud, observar, col·laborar i fins i tot fer pràctiques de classe, és per això que hi van, per aprendre. Aprendre de manera teòrica però també pràctica, de manera que en un futur proper, podrem tenir uns millors mestres. És una de les altres coses que pot oferir la Bressola, formació.

I aquesta escola referent, global i implicada només pot existir amb la implicació de tot el personal en la tasca educativa. Amb la convicció de tots els agents implicats. Treballar a la Bressola, pels professionals és treballar en un marc on els mestres poden gaudir de la seva feina, on poden posar a la pràctica noves experiències educatives, treballar en equip, innovar i alhora aprendre de l'acumulat de l'associació. També aquest grau d'implicació es tradueix en un esforç, però que surt espontàniament si ets conscient d'allò que estàs creant. Treballar a l'escola és treballar en equip i comporta un alt grau d'implicació, ja que es treballa per un objectiu comú.

Tots som educadors, ja sigui a la cantina, donant models de català, ja sigui a les classes verdes o intercanvis, on els infants viuen el sentit del projecte. Veuen que formen part d'un conjunt. És aleshores que hi ha qui descobreix que treballar a La Bressola no és fàcil ni còmode, però sí que és significatiu. Cal arromangar-se però. Totes les hores que el personal és al centre, són hores educatives i així com a certs centres l'hora d'esbarjo, malgrat ser comptabilitzada com a hora laborable la destinen a altres tasques, a la Bressola es destinen als infants. I dins del projecte de La Bressola, és molt important assegurar un contacte dels infants amb d'altres infants que visquin en català. Li dóna sentit al projecte. Per això cal prioritzar, esperonar, mimar i potenciar els intercanvis, ja que són una de les raons de ser de l'escola, on els nens i nenes conviuran en català les vint-i-quatre hores del dia.

Ara bé, treballar a la Bressola es fa per convicció però també per un sou. Un sou d'educador segons la llei i unes condicions de treball d'educador. La implicació és personal i cadascú arriba fins on creu o vol, com a totes les escoles.

Quan una persona entra a treballar a La Bressola, i de fet en qualsevol associació, hi entra perquè vol. Perquè és un projecte que li interessa i el motiva. I quan una institució realitza una tasca com la de La Bressola, busca que tot el personal que hi intervé comparteixi aquest projecte. Treballar a la Bressola implica creure i voler un model de societat i de país concret i per tant comporta acceptar la manera de treballar per assolir aquests objectius.

El document que es dóna a l'inici, en el qual es mostren les línies d'actuació de La Bressola, permet veure què se n'espera de cadascú i començar la partida amb les regles de joc clares. Cadascú és lliure d'acceptar-les o no.

Per tot això, creiem que el manifest aparegut recentment a diferents mitjans de comunicació, promogut per uns sindicats minoritaris, parteix del desconeixement de La Bressola i obeeix a uns interessos personals, per part dels demandants i polítics, per part dels sindicats.

Amb tot això, els sota-signants volem demostrar la nostra disconformitat amb els punts expressats en el manifest, com a ex-treballadors de La Bressola, declarant que la nostra estada a l'associació ha gaudit sempre d'un tracte respectuós, just i coherent i donar tot el nostre suport als companys i companyes de La Bressola i que pateixen constantment aquests atacs per tal de desestabilitzar i minar l'ensenyament de la llengua catalana a la Catalunya Nord."


diumenge, 5 de desembre de 2010

Des de casa estant

Trec el cap per la finestra i plou. Un tel d'aigua fina ho amara tot, sense fer soroll, silent. Al terra s'endevinen uns bassals que fa dies que ja no es buiden. Uns bassals que ens parlen de l'aigua caiguda.
I és que avui, és diumenge, sinònim de peresa i a sobre amb fred. Que segueix viu, encara que potser no tant com els darrers dies i el cel, amb aquell color de plom, de cendra lleugera. Queda't a casa, sembla dir-te. A endreçar aquell armari que mil vegades t'has promès buidar per trobar allò que busques o a acabar aquella feina posposada llargament.
Tenim dies però. Avui gaudirem de l'hivern d'abans d'hora. De la tardor hivernenca o de l'hivern tardorenc, tant hi fa.
Cap a Montserrat, que s'intueix però la boira no et deixa veure, hi ha bancs de núvols baixos que s'arrapen al sòl, semblant talment a petits llacs gelats. No seria gens estrany veure-hi cignes dansant, però tampoc ho esperes.
I com una certesa, una fiblada et travessa el cervell i ho dius en veu alta, somiejant. Avui farem poc, s'endevina que parles. Ja ho sabies només alçar-te mandrosament. Volíem i volíem, ens prometíem mil ocupacions, però, on millor que a casa ben calentets sense fer res? Gairebé res?
I així veure passar les hores, acompanyar-les i si es pot, anar-les frenant, no correguessin massa.
Avui, segur que farem poc... i ja serà massa.

dijous, 2 de desembre de 2010

Córrer

Córrer. Sentir l'aire gèlid que t'acarona la cara fent-se present quan l'arrugues i la sents cruixir. Al davant un punt de llum que danseja tot il·luminant-te fragments de camí, mentre bafarades boiroses et desdibuixen la taca blanca uns instants. Després tornes a enfocar.
Els estels que sobresurten entre tanta foscor, de Venus què dir-ne, un far insultant. I de comparsa una claror difosa dels pobles veïns que s'alça del terra i arriba on ets, mostrant-te la pista que segueixes com una serp platejada. Mai trobaràs la foscor absoluta.
Avui, res t'espanta. Córrer és com embolcallar-te en una bombolla protectora. Ni la nit pregona ni els sons llunyans, ja hi estàs avesat. Corres com a símbol de valentia, malgrat pugui semblar que fuges. Però si fugissis, de res serviria córrer. La por és més veloç.
Als corriols, més ombrívols, les pedres esparses capten la poca claror que existeix, tancat l'espai per arbres que et volen acaronar, i es fan presents, fent-te somiar en un relleu inexistent però assenyalant-te la propera gambada.
A dins del cap estones de tot. A vegades el so del ritme compassat d'unes respiracions que s'alternen amb un cor que batega, altres uns pensaments llunyans que se t'emporten i t'oblides del cos, i aquest, un cop engegat, segueix passa rere passa, sense reclamar atenció. I potser per un so inesperat, potser perquè perds el fil del pensament, tornes de nou i te n'adones del què has avançat mentre no hi eres.
Córrer cada dia una mica més, fins un dia que ja no pararàs de córrer.

dilluns, 29 de novembre de 2010

L'endemà del dia D

L'endemà de les eleccions a tots els partits se'ls gira feina. Sobretot si volen deixar els carrers tal com els van trobar, sense cartells, pancartes o banderoles.
Ja se sap, a l'inici de campanya, amb les espectatives ben altes, tothom es veu disposat a sacrificar hores de són per un candidat triomfador, vinga a decorar. Ara bé, l'endemà del dia D, amb la realitat com una plantofada, costa més retirar les imatges dels protagonistes que s'han estimbat. Però també dels que han guanyat.
Durant uns dies més veurem les seves cares allà encimbellades i amb un somriure irònic les podrem mirar i dir-nos, de què rius, ruc, si t'has estimbat.
Uns, perquè cregueren que a més publicitat més vots i ompliren - si més no al Bages - pobles i ciutats, viles i rodals, de banderoles costoses i llampants, malgrat l'austeritat regnant i potser per això, per aquesta màniga ample amb els diners d'altri, han hagut de plegar veles. Això sí, veles de disseny.
D'altres, que posaren els cartells de nit ben tard, com quan actuen amb bats i cadenes rere qualsevol persona de pell que no sigui operística, també seguiran a fora, malgrat uns instants d'incertesa amb el 30 % escrutat, la raó s'ha imposat. Ara, no pateixen, no, ja tenen a dins qui els representa, l'albatros d'abocador.
És ben cert però, que la majoria optaren pel pòster amb la imatge del candidat encolat - llegiu-ho com vulgueu, però poseu-hi una o, per educació - sobre cartró. Aquests tindran menys feina, tisores en mà i brides a tallar, i de la representació, n'hi ha de variats.
Uns tornen a regnar, veurem les promeses de concert quant de temps tarden a volar i d'altres, malgrat haver guanyat, aquella nit és la triomfal, guanya fins i tot el dolent de la pel·lícula, segueixen sense comptar.
Poden celebrar moltes coses, poden maquillar resultats, però ens agradi o no, diumenge només un va guanyar, la resta, serà una comparsa que farà molt soroll però res decidirà.
Ara bé, seria d'agrair que eufòria en mà, aprofitin per anar retirant la publicitat, ara que tenen les mans calentes d'aplaudir-se falaguerament i s'emportin els cartells.

diumenge, 28 de novembre de 2010

La Font Blanca ( 2904 m. )

Avui he inaugurat la temporada d'esquí, si més no per mi. Feia dies que hi volia anar però entre unes coses i altres - a part de la manca de neu- s'ha anat posposant i no estat fins aquest matí que amb el Marc, hem anat a fer esquí de muntanya.
Finalment a Andorra, a fer La Font Blanca. D'entrada ens volíem quedar a la Cerdanya, però un cop creuat el túnel del Cadí -aquell on abans podies demanar anada i tornada i et descomptaven 2 € però ara ja no - ens ha semblat que estava força pelat.
Així doncs hem seguit fins a Andorra.
El cotxe l'hem deixat a peu de carretera, més amunt d'Ordino, just abans de l'estació de Vallnord, Arcalís. A partir d'allà hem enfilat cap al cim. Primer enmig d'un bosc, després, a certa alçada, per unes pales amb força neu. La Píxel, la gossa, xalant com qui més.
Al començament estava encapotat però just al cim, abans de començar a baixar, s'ha destapat i hem baixat sota un sol lluent i amb uns 30 centímetres de neu pols sota els esquís. Un plaer, tot i que pels que no en sabem gaire, és molt fatigat.
L'únic tram un xic compromès ha estat abans de la darrera pala, una canal ample però que a dalt s'estreny i al ser ventat et trobes que la neu està més glaçada. Ara, ganivetes i cap amunt.
I ja se sap, un cop s'obre la veda i triomfes, cal no deixar refredar l'esperit. Aviat doncs, la propera.

La primera fotografia és un cop es deixa enrere el bosc.
La segona és sortint de la canal.

video

Vista panoràmica des del cim, on hi surt el Marc i un senyor amb qui hem coincidit els darrers metres.

dissabte, 27 de novembre de 2010

D'on sóc o on visc?

Fa uns dies un amic em va donar aquesta etiqueta. És una d'aquelles persones que com el xim-xim cala a poc a poc, sense fer soroll, però arriba un dia que te n'adones que hi has establert un vincle, quelcom d'especial i ja no el veus com un conegut sinó com un amic. Algú proper.
Potser hi ha poques coses que us uneixen, potser no, però aquestes són de veritat i uneixen fermament, més que les que separen.
Un cop m'hagué donat l'etiqueta, cofoi i sorprès, vaig preguntar-me de nou d'on sóc.
En aquesta etiqueta es veu l'església de Castellar, la Catedral del Vallès, d'on en sóc fill. Ara ja fa anys que no hi visc i els darrers anys he voltat força. Allà hi tinc amics i família, arreu alguns amics.
Avui dia em sento força calderí, tot i que sempre hi ha qui et recorda que no n'ets, que només n'ets un convidat, però allà ells, jo sento el què sento i fins a cert punt puc escollir.
Però si bé és cert que voltar m'ha permès sentir-me ben arrelat al país en general, alhora m'ha deixat amb aquell dubte d'on tinc les arrels, d'on sóc. Sembla que siguis d'arreu i d'enlloc.
Potser la pregunta tampoc és massa important, ja que ser d'un lloc té relativa importància. El que sí que és important és el què ets, el què sóc i això no es deu al lloc d'on sóc, sinó de tot allò que m'ha anat configurant, de tot el viscut, de com ho he anat assimilant i transformant.
Tots m'han deixat empremta i segurament sóc una mescla de tots. A dins porto un xic de Castellar, un poc de Prada, una mica de Bulaternera, força de Calders, un espurneig del Soler, però també unes gotes de la Païssa, un pensament del carrer Borriana i molt més que ara em deixo.
De tots aquests indrets n'he tret profit, a tots me'n sento lligat i qualsevol cosa que esdevé a ells, m'esdevé a mi i els cerco a les noticies i les llegeixo àvidament i hi retorno de tant en tant.
Sóc d'arreu i d'enlloc, però sóc el què sóc, gràcies en gran part a ells.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Rugbi al Camp Nou

Podria ser que la USAP juguessin al Camp Nou. Sembla ser que demà, la Federació Francesa de Rugbi, la Lliga Nacional i el Canal +, visitaran el Camp Nou per veure si compleix els requisits i en cas afirmatiu, el proper 16 d'abril es disputaria un partit del Top 14, contra el Metro Racing 92.
Segurament a molta gent el deixarà indiferent, el mateix em passà a mi fa uns anys fins que vaig anar a veure un partit i enmig d'un mar de senyeres i una multitud que parlava en francès, a l'inici del partit un silenci esquinçà l'ambient, preludi d'una cançó. D'una cançó en català. L'estaca, l'himne de la USAP.
Amb les primeres notes els pèls se m'eriçaren, el cor s'alentí. Una fiblada elèctrica recorregué la meva espinada, despertant-me sensacions, fent-me un agradable pessigolleig. I l'ambient francòfon imperant fins al moment, excepte la minoria que manté la llengua dels seus avantpassats malgrat tot, es transformà i esdevingué el cant d'un país. A una sola veu. A ple pulmó en una llengua que agermana.
I potser a l'abril estarem de sort. Potser com cada dissabte a l'Aimé Giral, que com un sol poble entonen l'himne i fan retronar l'estadi al so d'una cançó que diu molt més que les paraules cantades, ho viurem aquí, a l'altra banda dels Pirineus. I descobrirem com són els nostres germans, com viuen. Molts no parlen la llengua, la tenen oblidada, massa atacs d'arreu, però el sentiment de país és present, és palpable. Són catalans, catalans del nord que lluiten per sobreviure.
Una bona notícia ja que permetria conèixer de primera mà l'esport rei de l'altre bocí de país.
Allà a


dimarts, 23 de novembre de 2010

Semblances

Feia dies que la tenia localitzada. Cada matí quan treia a la Píxel a passejar, passava pel seu costat i sense excepció, pensava: He de fotografiar-la abans no es marceixi.
I avui, setmanes després, hi he anat i allà m'esperava i mentre el Berenguer jugava arreplegant closques de cargol i aglans madurs, m'he emportat un tros de la seva ànima. Me n'he emportat una imatge que perdurarà en el temps.
Una flor, or i sang com dirien a la Catalunya Nord, enmig d'un tros de terra erma. Sobresortint en un pam sec i pedregós, sense més companyia que algun insecte perdut que se n'aprofita uns instants per després desaparèixer terra enllà.
I ves per on, ja és casualitat que hagi tret el nas abans de les eleccions del Parlament de Catalunya. Colors semblants del país, es mostra ufanosa enmig de la desolació tardorenca, a contracorrent i mentre els arbres es despullen i les plantes ens amaguen la flor, ella desafia el temps i sabedora que la fi s'acosta, s'alça orgullosa sense témer l'esdevenidor. Qui sap si és el nostre reflex, el d'un país que amb un veí hostil per a tot allò que representa lluita per sobreviure, per mantenir una llengua i una cultura malmesa pels atacs constants i un autogovern retallat per un tribunal foraster.
Esperem que com la bella flor alcem el cap enmig de tanta buidor i com fa ella amb la seva gràcia, embellim el nostre entorn sense complexes, però reservem-nos més futur, malgrat un present semblant, tot desitjant-nos un llarg camí en solitari.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Poc debat

Un Montilla com una estàtua de gel cacofònica llastimosa, un Mas que sobrevola amb el núvol Kinton els demés contertulians, un Rivera que només té una obsessió i molta mala educació, una Camacho que camaleònica es mimetitza lingüísticament amb el del costat, un Herrera que a tot hi veu flors i violes i un Puigcercós poc combatiu.
A la taula de debat, poc debat. Poc s'escoltaren i menys respongueren.
Tenim uns candidats que tenen molt a demostrar i poc temps per actuar, però ja els deu anar bé, cadascú nedant i guardant la roba. Excepte un, que tallava fins i tot els anuncis per tenir el minut de glòria.
I a sobre proposen un cara a cara on més de la meitat dels catalans quedarien exclosos, com si al nostre país no hi haguessin més opcions, perquè no només hi ha blanc o negre, rosa o ortodòncia. Hi ha un ventall i si fins ara les quotes de partit regnaven les notícies, cròniques diguem-n'hi, doncs no canviem les normes de joc a mig partit, malgrat ens convingui.
De cara a cara res. Més aviat de cara a cares i la bipolaritat pels Estats Units que en aquest país només som rics en això, opcions polítiques. Amb tres catalans ja tenim quatre maneres de veure el món.
Embolica que fa fort.

divendres, 19 de novembre de 2010

Com anell al dit

En Dani fa anys la va escriure i temps després, Van de Vinatxo va fer-ne uns arranjaments i la va incorporar al seu repertori.
Aquests dies, abans del 28 de novembre, s'escau d'allò més bé...




dijous, 18 de novembre de 2010

L'ANIMAL A CLASSE. UNA BONA EXCUSA PER APRENDRE

http://www2.rosasensat.org/revistes/perspectiva-escolar/numero/386




INTRODUCCIÓ 


Moltes vegades, quan ens plantegem l'origen de cert projecte, ens és difícil situar-lo en un temps i un lloc concret. Tendim a dir que fou a partir d'una idea que es gestà de tal manera o de tal altre i que ens sembla que passà quan fèiem una cosa o altre, però algun cop, ets conscient del moment precís en què va començar el projecte i perquè.

En aquest cas l'origen fou una sortida de principis del tercer trimestre. Estàvem participant en un altre projecte, Geocating es diu, quan en una sortida per provar els gps, vàrem anar a casa d'uns nens a esmorzar. L'àvia d'aquests, quan vàrem acabar d'esmorzar, ens convidà a seure al costat de la porta perquè tenia una sorpresa per nosaltres. Tot seguit, aparegué amb una caixa de cartró amb cinc o sis conills petits, ja que en crien i aquell dia en tenien de molt xics.
De cop tot el centre d'interès dels infants girà entorn dels conills. Els varen estar tocant, varen fer mil i una pregunta i gairebé d'acord, tots a una, demanaren de tenir-ne un a classe.
La resta de l'excursió, uns quatre quilòmetres per corriols des de la masia fins a l'escola, fou un constant d'hipòtesis que feien per tal de tenir un conill.
En arribar a l'escola, després de rumiar-ho un xic, vaig acordar amb ells que estava disposat a tenir un animal a la classe si ells se'n feien responsables. Per descomptat que varen dir que sí, però per tal de no prendre una decisió a la lleugera, els vaig convidar a fer una recerca sobre aquest animal.
Així doncs, pocs dies després vàrem començar a cercar informació d'aquest animal, des de les cures que necessita, a l'alimentació, el tipus d'habitatge fins a els llocs on en podríem treure un.
Un dels pactes que vàrem acordar, induït òbviament per un servidor, fou que no en compraríem cap. Si volíem un conill o bé ens el donaven, al poble hi ha gent que en cria per menjar, o bé n'adoptàvem un d'algú que no el pogués tenir.
Un dia, la mestra de la llar d'infants, l'Anna, que estava al mateix edifici, en assabentar-se del projecte ens explicà que tenia un conill i s'oferí a venir a presentar-nos-el i a explicar-nos què representava tenir un conill. Durant una sessió ens féu una xerrada sobre tot allò bàsic que calia saber i a més a més ens el deixà tocar. Aquesta visita encara va refermar més la decisió.

Mentre fèiem la recerca vàrem veure que existien protectores d'animals petits i cercant en aquestes vàrem descobrir que els conills també es poden adoptar. Així doncs, semblava lògic que si havíem de tenir un conill, més que un capritx per una raça o color, era interessant tenir-ne un que d'altra banda estava en perill.
Un cop ja informats, vàrem començar a prendre acords per tal de tenir l'animal a la classe. Un dels primers acords fou que serien ells els que se'n cuidarien. En cap cas els mestres serien els que se'n farien càrrec. A més, si ens el quedàvem, aquest, cada cap de setmana i per les vacances hauria d'anar a casa d'un nen o altre, ja que no el podíem deixar sol a l'escola. Veient que estaven d'acord i entusiasmats amb la idea, vàrem proposar-nos el primer objectiu: l'habitatge.


L'HABITATGE


Cada nen i nena, individualment o per parella, havia de dissenyar una gàbia pel conill. Havia de pensar i dibuixar el que creia que podria ser l'habitatge d'aquest. Varen dibuixar els plànols i després, amb aquests, varen fer una maqueta en paper de la seva gàbia, per tal de que tothom pogués fer-se'n una idea. Un cop tots els dissenys fets, vàrem estar mirant-los i comentant-los. Cada nen i nena argumentava el seu disseny, explicant-ne el motiu de com era i les mides que havia pensat i els avantatges que hi veia.
Un cop tots exposats, vàrem fer una votació, però en aquesta votació, calia argumentar perquè es triava aquell model. Després de repassar-los tots, ens vàrem decidir per un que era força original, amb tres pisos amb el darrer pis com una terrassa. Tot i això, un cop escollit, varen sorgir diferents idees que milloraren el projecte.
Amb els plànols i la maqueta ja decidits i una idea clara en ment, vàrem convidar al Crisant, pare d'un nen, fuster d'ofici, que vingués a assessorar-nos. Va mirar el projecte. D'entrada no semblà massa convençut de l'èxit, però veient l'interès dels infants, ens assessorà i intentà aconsellar-nos de la millor manera.
L'endemà ens portà diferents tipus de fusta per tal de que triéssim. Ens explicà les virtuts i les pegues de cada mostra i ens aconsellà un tipus de fusta prou rígida que potser, només potser, podria aguantar el desgast d'un rosegador.
Per tant, ja teníem els plànols i les mostres. Només ens calia comprar el material.

EL MATERIAL

El primer que vàrem fer, sabent ja el material, fou mirar en diferents pàgines web de botigues el preu del material i com el venien.
Vàrem veure que venien plaques d'una determinada mesura. Per tant, vàrem poder calcular, sabent que necessitàvem les quatre parets i tres terres, la quantitat de fusta que necessitàvem i d'aquesta manera calcular-ne el preu.
Ara bé, algunes botigues tenen el catàleg en línia però no el preu i això va permetre de practicar el llenguatge oral mitjançant una trucada. Per tal de preparar-nos, ens posàrem per parelles i teatralitzarem la trucada. Un feia de comprador, demanant allò que necessitàvem i l'altre de venedor. Un cop ja preparats, varen trucar a diferents botigues demanant els preus i calculàrem l'oferta que era millor.
Dies més tard vàrem anar d'excursió, per un altre motiu, a Manresa. Aprofitant aquesta sortida, vàrem demanar als pares que un cop ens recollissin a quarts de cinc, ens acompanyessin a la botiga de Manresa on havíem trucat i encarregat el material. Tot i això allà no te'l tallaven si no hi eres present i vàrem haver d'estar a la botiga esperant que ens tallessin el material.
Ja amb les peces a punt, a l'escola vàrem dibuixar en aquestes planxes de fusta la gàbia, prenent mides i marcant on calia tallar i on no.

CANVI DE CURS


Amb tot, el final de curs s'acostava i semblava que no tindríem temps d'acabar tot allò que volíem, així que començarem a plantejar-nos com acabar el projecte.
Posar-se d'acord fou força fàcil, d'ells va sorgir la idea d'ajornar-ho un any, ja que l'estiu era a prop i només hi vèiem pegues.
Cal dir que aquest projecte l'hem dut a terme a una escola rural, a l'escola de Mura. El projecte es va gestar en un grup classe de nou nens i nenes, de tercer a cinquè, tot i que l'any següent, en pujar nens i nenes de cicle inicial i arribar-ne de nous, el projecte s'ha continuat amb dotze nens i nenes de tercer ja a sisè.
D'entrada podria semblar que amb l'estiu pel mig o amb nous alumnes, el projecte es veiés estroncat o perdés interès, ja fos pel canvi de curs, ja fos pels nens nous que arribaven i no s'implicaven en aquest o bé pel temps passat des de l'inici d'aquest, però en contra de tot, seguien animats i els infants nous s'afegiren a la proposta i al cap de poc de començar el curs, vàrem acordar la data per fer la gàbia.

LA GÀBIA

Durant quatre matins vàrem anar al taller del Crisant. Amb ell ja havia pactat que la gàbia l'havien de fer els nens i les nenes i que ell només faria allò que fos perillós.
En arribar allà vàrem repassar amb ell de nou les mides de les fustes per tal de tallar-les per fer les obertures de la gàbia. Amb les mides ja ben preses, començàrem la gàbia.
Primer de tot feia amb els nens i nenes un forat amb una broca petita i després amb una serra tallava les fustes. Abans d'unir-les, vàrem fer diferents portes a cada nivell per tal de poder accedir a cada pis de la gàbia i netejar-la. Mentre uns feien les portes, d'altres envernissaven la gàbia, amb un vernís especial. Vernís a l'aigua.
Un cop totes foradades i amb les portes posades, vàrem unir les parets i els terres. Amb els nens i nenes feia un forat amb una broca petita per després amb un trepant de collar, collar cada placa, de manera que s'anés fent l'estructura.
En acabat, quan ja teníem l'esquelet muntat, varen tallar la malla de galliner, després de mesurar-la i amb una grapadora a compressió, la varen fixar a les finestres. Tot i això, la malla deixava cantells esmolats i ens va proposar de posar uns petits llistons a sobre d'aquests per tal d'amagar els cantells. D'aquesta manera vàrem poder veure com d'una fusta basta, gairebé un tronc, amb diferents màquines en treia un llistó. 
El darrer que quedava per fer, eren les escales per passar d'un pis a un altre. En el projecte havíem plantejat fer una rampa amb travessers, però en Crisant ens mostrà que no era massa pràctic a causa de l'angle necessari i ens proposà de fer uns esglaons mòbils, de manera que es poguessin enretirar per netejar i així ho vàrem fer.
Per tal de moure-la amb facilitat, ens va muntar a la gàbia unes rodes petites, de manera que aquesta lliscava suaument a pesar del gran pes que tenia.

L'AUTORITZACIÓ I CARTES VARIADES

Si bé ja m'havien dit els nens i les nenes que podien tenir el conill, em va semblar que era una decisió prou important com per assegurar-me per escrit que tothom n'estava al corrent i per això vaig plantejar de fer una autorització. Ara bé, aquesta la farien ells. Aprofitaria l'avinentesa per treballar la carta. Així doncs, vaig demanar als nens i les nenes que redactessin una carta d'autorització per la seva família.
Dies després, quan varen retornar totes omplertes i sabent ja que totes les famílies estaven no només assabentades, sinó que implicades, iniciàrem de nou la recerca del conill.
El següent pas fou començar a veure les protectores d'animals petits i veient que en moltes pàgines no s'explicava massa els passos a seguir per formalitzar l'adopció i les condicions, decidírem escriure diferents cartes a aquestes associacions demanant més informació.
Estàvem en aquest procés quan l'Anna, a través del Crisant, ens féu saber que hi havia uns veïns de Mura que cercaven algú que volgués un conill. El donaven amb gàbia, menjar i estris varis ja que no se'n podien fer càrrec.
Així doncs, vàrem acceptar, tot i que he de dir que aquesta part la vàrem dur en secret entre el Crisant, que feia de contacte i jo, per tal de que fos una sorpresa pels nens.

LA SORPRESA

Dies després, en una hora de classe, els vaig proposar de fer un estudi morfològic d'un conill. Gairebé tots varen anotar els passos a seguir i només un infant va demanar com és que ho fèiem si encara no el teníem. La resposta arribà moments després, quan vaig entrar el conill a la classe.
D'entrada tothom el volia tocar, volia jugar amb ell, però al cap de poc, veient que teníem una feina a fer, es centraren en aquesta, en l'estudi del seu conill i s'esperaren fins acabar per demanar de jugar amb ell.
Ja al pati començaren a plantejar-se com anomenar-lo. Aquest any, a la ZER, treballem l'art i la nostra classe es diu la classe dels Esquitxos. De retruc, el conill es dirà, per decisió seva, Esquitx.
Ara ens queda posar-nos d'acord a l'hora de netejar la gàbia, comprar el menjar, emportar-nos-el a casa i desenes de petites coses que aniran sorgint a més de treballs relacionats amb aquest, com prendre dades, dibuixar-lo... que serviran per aprendre a posar-se d'acord amb els companys, a ser responsables amb les decisions que es prenen i aprendre aspectes curriculars a través d'aquest.









Ja els tenim a casa

Avui, a l'obrir la bústia, "busson" com diuen alguns, m'he trobat una desagradable sorpresa.
Enmig d'un munt de factures, deu ser que és l'únic correu que passa per l'obertura i s'hi sent còmode a casa, hi havia una pila de cartes de coloraines. Totes nominals. Totes dirigides a mi. I curiosament, a cap dels remitents els havia donat mai la meva adreça. Misteris de la vida, tu.
D'un m'ho podia esperar, doncs diuen que té poders normals - "xist" - , d'altres deuen haver tret les meves dades d'algun calaix departamental, però n'hi ha que m'intriguen, com els penells polítics que ara que fa anys que no toquen poder, m'estranya que em tinguin clissat. I el súmmum, els que s'emporten la palma, i que m'emprenya més, són els xenòfobs populistes de Plataforma. Que aquests puguin adreçar-me una carta, un mot, saber on visc... M'irrita. D'ells, no en vull saber res, talment aràcnids a l'aguait.
Em sembla recordar que fa temps, no massa, les cartes eren genèriques. A cada bústia, malgrat l'adhesiu de Publicitat, no! Gràcies, que es passen pel forro, sempre trobaves quatre o cinc sobres de cada opció política però mai amb el teu nom. Ara, ves a saber perquè i com, aquests tenen les meves dades, les nostres i ens envien correus com si fóssim coneguts. Vells amics.
Quins nassos! Si a sobre a dins d'una hi havia una carta dirigida a mi tot tutejant-me. Seran mal xinats! D'acord que estan a punt de governar, però que no corrin, mai se sap i encara s'ennuegaran amb el cava.
Bé, no ens equivoquem però. Que sigui període electoral no vol dir que tot s'hi valgui. No vol dir que puguin passar-se les meves dades i omplir-me la bústia de fem. Si vull publicitat electoral, ja la cercaré, però que no m'emprenyin que hi ha dades que són intransferibles i més per a segons qui. Només faltaria.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Com passa el temps

Aquests dies ve de gust sortir a passejar. L'aire és fresc. Cada alenada t'entra molt endins acompanyada d'un cruiximent que et fa sentir viu, molt viu. Les narius l'escalfen, mes si l'empasses per la boca el sents tot. De dalt a baix, recorrent tots els conductes, com una glopada palpable. L'empasses empenyent coll avall.
El cel, net i clar, diàfan s'estén enllà. S'hi veu lluny i molt clar. Des de casa Montserrat es veu impressionant, les seves parets se'ns dibuixen verticals i rugoses i com capells variats, quatre núvols per decorar la postal cada dia. Al vespre enrogiran, ves a saber si de vergonya o de ràbia per perdre els darrers raigs de sol. Però a nosaltres tant ens fa, és un regal.
Aquests dies ve de gust passejar. Amb la Píxel que salta boja i alegre ensumant arreu i amb el Berenguer, que descobreix el món. I amb aquest, cada estació, cada canvi de temps.
Diumenge va fer vint mesos, qui ho diria! I ja és tot un homenet. Corre rere la Píxel, cerca núvols i somriu quan una ventada li esbulla els cabells ja llargs. Darrerament caça bolets, també busca aglans, sotja avions i no para de somriure. Tot és nou i el que no, un agradable retrobament.
Sap el què vol. Tothom sap el què vol, el què canvia és la forma i la intensitat amb què es demana. I ell ho té clar i així ho farà saber.
Vint mesos i desborda vitalitat. Vint mesos que han passat fugaços. El dia a dia ens ha amagat el conjunt i quan t'atures a mirar, prenent perspectiva, veus on ets i sorprès, clames cofoi:
-Vint mesos ja!

divendres, 12 de novembre de 2010

La bèstia es desperta

Ahir va començar oficialment la campanya electoral per a les properes eleccions i, la veritat, ja era hora!
Jo no me'ls miraré. Tampoc els seguiré, tot i que encara que vulgui o no en sentiré declaracions, contradeclaracions, propostes, despropòsits, virtuts i defectes, només faltaria, vivim en l'era de la comunicació i tot es fa per ser emès i difós.
A partir d'avui, bé d'ahir, tindrem dia sí i dia també promeses i més promeses i atacs i més atacs. A partir d'avui la crisi desapareixerà en quatre dies i lligarem els gossos amb llonganisses... si em votes és clar, ens diran tots plegats.
De la posta en escena què dir-ne? Res, patètica i perdoneu-me l'observació, però encara estan freds. Necessiten escalfar els motors, els ha enganxat d'imprevist. I sinó, és sorprenent veure personatges que no fan pinta d'arremangar-se gaire sovint agafar un rodet de pintor i intentar plagiar els moviments gràcils d'aquests per enganxar un cartell. Però si alguns no sabien per quina banda s'agafa l'estri, senyors!
La veritat però, és que si mai has enganxat un cartell, tampoc cal que ho facis veure, no és indispensable per a ser candidat o és que és preceptiu per presentar-se? Ja ho veig a la seu de qualsevol partit.
S'ofereix càrrec. Condicions requerides: Bon orador, bona imatge, capacitat dialogant i ús del rodet de pintor. Au, va!
La gràcia d'aquests dies és veure qui es rebaixa més per un vot, qui és capaç de fer més el ridícul o ser una caricatura d'ell mateix. Alguns en diran tenir sentit de l'humor, d'altres capacitat d'adaptar-se, però anar veient els peixos grossos pomposos passar per un programa de televisió - per exemple Polònia - i veure com els fan fer el passerell i ells aguanten impassibles, no té preu. Demostra fins a quin punt anhelen la poltrona.
Ara bé, aquests dies els toca a ells suar, la resta de l'any som els demés els que ens toca fer el passerell, estalviant, administrant, treballant, sobrevivint.
Per tant, com a mínim aquests pocs dies, que s'ho treballin, que els restants fan el què volen sense passar comptes a ningú.
Així doncs, si us plau, que aquests dies ens facin creure que ens escoltaran, que faran allò que ens diuen i els demanem i que treballaran per a nosaltres, i si per això cal gastar dotze milions d'euros, doncs que ho facin, la casa és gran i la paguem entre tots.

dimarts, 9 de novembre de 2010

El paper de la dona a l'església ?


Netejant oli de l'altar i del terra ( El Periódico )

De moment, res més a dir...

dilluns, 8 de novembre de 2010

Tornem amb la llengua

He voltat força per escoles. He treballat en o amb escoles del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, d'Osona, del Barcelonès, de Mallorca, del Conflent, del Rosselló i de la Cerdanya, i en totes elles sempre he trobat nois i noies que no entenien el català, i no tots nouvinguts. També n'he trobat alguns que no el parlaven, molts perquè els costava o no el sabien, d'altres perquè els feia vergonya o qui sap si per tot plegat.
I en totes elles, mai, repeteixo MAI, no he trobat a ningú que fes quatre dies que voltava per aquí, que no entengués o parlés el castellà - el francès en el cas de la Catalunya Nord -, ja fos a una comarca de la que en diuen de la ceba, Osona o Bages o bé a un poble xicarró i aïllat. Res, que no en trobaves.
D'altra banda és el què cal, però mentre valoro molt positivament que arreu es conegui el castellà, el bilingüisme és una riquesa, també desitjaria el mateix coneixement pel català. Sinó, no existeix el tal bilingüisme, és una il·lusió.
Per això, perquè ho he viscut i sé de què parlo, m'indigno i m'emprenyo quan sento el discurs de certs polítics alertant de la desaparició del castellà. Deu ser que o bé són uns rucs com una casa de pagès, amb una ignorància només equiparable a la seva loquacitat o bé actuen amb mala fe i per tant, busquen un enfrontament que no existeix per treure'n un rèdit polític, donant una falsa imatge del país. Malauradament em decanto més per la segona opció, una opció de difícil solució ja que almenys els primers es podrien educar.
Ara, el problema afegit és que fins que hi hagi eleccions, dia sí i dia també sentirem el discurs suat i populista d'aquests caça vots i els haurem d'aguantar i ens sentirem dir qualsevol bestiesa només perquè volen sortir a la foto i crear un problema per assegurar-se la poltrona.
Ja ho sé que no m'hauria d'indignar, que hauria de passar, però és que algú ho havia de dir... de nou.

divendres, 5 de novembre de 2010

Contrastos barcelonins

Avui he estat al barri gòtic de Barcelona i voltant, voltant, he badocat. He badat mirant i escoltant, tafanejant i rumiant.
Com que d'aquí un parell de dies hi haurà la visita de Benet XVI, les brigades de neteja corrien desesperades per deixar la ciutat lluent. Arreu veies terres regats amb un interès desconegut, estàtues alliberades del pes habitual de la merda de colom o bé brigades de rascadors d'adhesius de portes i plaques pentinant tot rastre de discrepància.
Un gran desplegament ofert per l'ajuntament en pro de la netedat. Una croada desesperada.
Mentre miràvem com netejaven, una barcelonina m'ha comentat, amb un somriure resignat, que la ciutat es posa neta només quan hi ha visites, es veu que els de casa no compten. Com passa ara, o quan es casà la filla d'aquell rei estranger, el Borbó.
També es veia molta seguretat, molts cotxes de mossos per tot arreu. Aturats rere la catedral, als carrers propers o bé voltant, i per sobre del cap, el brunzit d'un helicòpter que anava escodrinyant tots els racons, talment una mosca vironera gaudint d'un gran festí.
Malgrat els dies o potser per ells, ja a punt per l'espectacle, els professionals de la comunicació prenien posicions per captar totes les imatges d'una visita fugaç, per no perdre'n detall.
I a pocs metres de tot aquest atrafegament, la Barcelona real. La Barcelona que fa malabarismes a la Plaça Reial per guanyar quatre sous o bé que s'immobilitza a les Rambles fins a sentir el dringar d'una moneda que potser un carterista li birlarà.
I entre tot aquest anar i venir, entre tot aquest no parar, una noia dormint dolçament. Un alto en el temps. Estirada sobre una escultura a la Plaça del Rei, amb un manyoc de roba com a coixí i una ampolla propera al cap, una sense sostre fent una becaina indiferent. Aliena a tot aquell atabalament.
Mentre un cap del carrer el maquillaven per una visita pietosa, a l'altra ella dormia com cada dia, oblidant les promeses d'una vida millor, centrant-se en l'ara i l'aquí.
A un li queda aquell sentiment havent vist ambdues postals, aquell pensament. Malament anem quan els recursos es destinen als que en tenen i diuen que treballen pels que no en tenen. Malament anem quan en un carrer no massa llarg trobem les dues cares d'una moneda que mai no es tocaran.

dijous, 4 de novembre de 2010

I ja en són 200, qui ho hagués dit!

Fa uns anys vaig escriure una novel·la. Va ser un impuls, un intent de convertir-me en allò que més admirava. Estava fascinat per aquesta virtut dels escriptors de transportar-te mitjançant la paraula a escenaris misteriosos, de deixar-te enganxat al llit o al sofà pendent d'un mot o bé fer-te riure o plorar a plaer. Volia jugar amb les paraules, em veia com si dansés enmig d'un enorme llibre tot escollint mots a cada salt, somrient de felicitat. Anhelava aquest poder, el poder de la lletra que en un instant et pot elevar fins la felicitat més absoluta o bé fer-te davallar fins un malson de patiments. I tot a partir de la ficció, jugant amb les emocions, fent creïble allò que se sap inventat.
Sense gaire criteri vaig començar a imaginar una trama, uns personatges i poc a poc vaig anar construint una història. Va ser divertit. Va ser alliçonador.
La facilitat que endevinava en aquells escriptors, capaços d'unir els mateixos mots de què jo disposo però amb una combinació graciosa i bella, se'm revelà impossible. Intentava construir escenes esplèndides i plàstiques, trames alegres o fatals i no passava d'un decorat auster i gris.
Ara bé, amb el temps vaig descobrir que certes coses que ells explicaven, fins i tot a algú mediocre, li podia arribar a passar.
Per exemple, els personatges prenien vida. Reclamaven el seu destí i allò que d'entrada jo tenia previst, era rebutjat perquè em demanava quelcom de diferent, sí senyor, el personatge prenia vida i em guiava. M'agafava de la mà i condescendent em portava a on més li plaïa.
Més endavant vaig tornar-me a posar a escriure. Aquest cop partint d'un personatge real i des d'allà anar bastint una història, una trama, amb certs aspectes ficticis i d'altres de reals. Aquest cas em serví per buidar-me, per esplaiar-me en els sentiments i deixar-me anar, posant als personatges sensacions i emocions que seria incapaç d'usar en primera persona.
Amb el temps, aquests dos escrits allà arraconats al fons d'un calaix, em demanaren de sortir, de veure la llum i malgrat les reticències, al final vaig decidir penjar-ho a Internet. Publicar-ho. Però sense reclamar-ne massa la paternitat, més com aquell qui llença una pilota a la paret, tot esperant que aquesta estigui lluny, molt lluny.
I així ha estat. Durant temps l'he tingut allà, a un portal d'Internet i malgrat que sé que no són res de l'altre món, els he volgut compartir. Amb les meves pors, els meus recels. I encara que crec - i no ho dic esperant cap afalac - que no valen massa, amb el temps me'n sento més orgullós, més satisfet. Tenen moltes pegues, moltes coses no encaixen, però és com l'Ítaca, el més important és el camí.
I la resta, qui sap, potser a algú li haurà agradat o fins i tot a d'altri l'haurà ajudat a veure què no s'ha de fer.
Ara, sigui com sigui estic content, ja que hi ha hagut 200 persones - potser n'ets una d'elles - que han sentit curiositat i se l'han descarregat i el què en facin després, ja no és cosa meva.
M'agrada la idea de compartir i com que poc tinc, compartim coneixements, compartim il·lusions que no costa res.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Les enquestes de TV3

Volia escriure sobre l'enquesta de TV3, sobre la preferència del català a les administracions, però veig que fa pudor a socarrim.
D'una banda l'enquesta ja l'han tret, diuen que pels comentaris - i no és d'estranyar- i de l'altra per la participació, dos milions de votants.
No s'aguanta per enlloc.
Fa temps, quan des de TV3 es demanava si els seus teleespectadors volien que guanyés el mundial la de la regla, va començar a córrer per Internet l'enllaç de l'enquesta perquè s'hi votés, per desvirtuar-la. Per enredar. Per amagar el veritable sentit de la pregunta, si a Catalunya es volia que Espanya guanyés. I en aquest cas em sembla que han fet el mateix.
No pel resultat, que si fos el mateix amb 800 votants seria encara acceptable, sinó pel número de participants. Un de cada quatre catalans, com a mínim.
Feu la prova, busqueu al vostre entorn i demaneu quants han votat i què han votat. Segurament no sortirà per enlloc la proporció.
Però és clar, ara que s'acosten les eleccions tornen a recórrer al tema de la llengua, atien un foc que ells encenen, però que el Tribunal Constitucional, aquell òrgan caduc, ranci, endogàmic, gandul i caspós espanyol, els ha posat en safata i així, els acòlits de l'estat uniforme, corren a fer-se veure, a fer-se sentir per esgarrapar un vot, malgrat que les polèmiques són inventades o els problemes virtuals.
Uns els Ciutadans, que clamen per una igualtat lingüística només en contra del català, ja que quan és al revés és llibertat de mercat el què mana i els altres, els de la gavina no s'amaguen a l'hora d'exigir una preponderància del castellà com a llengua única i així mantenir el català com a llengua folklòrica, regional.
I ambdós parlen de democràcia i llibertat, uns mots que difícilment es poden aplicar, car el seu tarannà demostra que només són demòcrates quan aquesta els va a favor i amants de la llibertat quan serveix als seus fins. Com allò tan demagògic de prohibit, prohibir!
Realment fa goig, és bonica i enganxosa la proclama però, que s'han tornat anarquistes ara?
En dubto, certament.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Un altre lipdub

A part de ser un rècord mundial, que això potser farà que se'n parli una mica, trobo que està bé com a recull de tradicions catalanes. N'hi ha força i totes es veuen clarament, des dels diables a les sardanes, passant per les bitlles, el ball de plaça o bé el ball de bastons entre d'altres.
La cançó, la Flama d'Obrint pas, tot i que no és la que m'agrada més d'ells, sóc un incondicional Del sud, és prou significativa.
I per reblar el clau, aplegar tanta gent per una finalitat com aquesta, demostra que es va pel bon camí, que potser no som només aquells quatre gats que ens volen fer creure i que qui sap, potser s'acosta l'hora.


dijous, 28 d’octubre de 2010

Fent panellets

Avui a l'escola hem fet panellets. I ens hem embrutat les mans i se les llepaven quan el sucre sobreeixia d'aquestes, la xocolata les ennegria o el coco saltava. I amassaven com cuiners professionals, feien boles o formes psicodèliques i tastaven els ingredients. Llepant-los faltaria més. Les taules han quedat llardoses, el terra relliscós, els estris horrorosos i alguna balança s'ha trencat.
Però també ens hem rentat les mans d'entrada i hem netejat quan hem acabat, hem mesurat els ingredients, ens els hem repartit i hem pesat i trencat algun ou. A més hem parlat de la castanyada i hem somrigut fent mofa del Halloween i hem gaudit. I de nou ens hem embrutat les mans i se les han tornat a llepar i han netejat altre cop. Hem comptat amb quilograms, repartit i afegit. Hem escrit la recepta i l'hem copiat.
Avui ha estat un dia divertit. Avui hem jugat a fer de cuiners i ens hem responsabilitzat de portar els ingredients i quan algú s'ha equivocat i s'ha deixat quelcom, n'hi hem donat i ens hem emportat els panellets per coure'ls a casa i ens els repartirem i hem treballat en grup.
I tot i això, encara hi ha qui no hi veu la utilitat de fer-ne i no en fa i passa el matí llegint el llibre de text o fent una fitxa o una lectura sobre els panellets. I la classe resta neta i les balances no es trenquen i el terra està immaculat, les taules brillen i el silenci impera.
I malgrat tot, avui, nosaltres, els grans de l'escola, hem fet panellets.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Un comiat

Hi ha qui em diu que sempre parlo del passat. Que sembla que visqui al passat, i potser té raó.
Potser la raó és perquè necessito temps per pair les coses, perquè necessito temps per organitzar els meus pensaments i és clar, en la societat de l'ara, del ja, desentones si la resposta no és immediata i a més ben meditada.
Els sentiments s'han de mostrar sense que els processi el cap, el cap ha de processar ràpid, tot ha de ser directe i un, encara que pot semblar fred, d'entrada ho viu des de fora. Com un espectador. Busca allà on sempre s'ha aferrat. A la raó. Al seny. Un terreny ferm, sòlid i conegut.
És a la llarga, quan vaig paint-ho, que després vull dir o vull explicar. Però és clar, tothom ja està de tornada i és encetar una nova/vella ferida que no vols.
Aquest cop però, seré menys tardà. Ahir la Pili va morir. La sogra. Un mes després d'haver ingressat amb unes quantes sessions de quimio a les espatlles que no funcionaren i un panorama poc engrescador al davant. La cultura popular no en fa gaires elogis d'aquesta relació que s'estableix entre jove i sogra, però no deixa de ser un tòpic. Una llegenda urbana.
Totes les relacions tenen els seus més i menys, els seus acords i desacords, però el respecte porta a l'afecte i aquest a l'estima. Érem com tothom, no en dubteu, discrepàvem de moltes coses. I també que segurament al principi devia veure'm amb recel. Però no caldria sinó? No vetllareu per allò que més estimeu, no vetllareu pels vostres fills? No en voldreu el millor? Si no fos així, seríeu una excepció i potser una decepció.
I ara, amb les hores vaig veient imatges i m'entristeix. Vaig buscant moments i me'n surten molts. I d'entre tots, el que més em ve al cap, és la imatge de les seves mans, curiós, no? Unes mans senzilles, blanques amb les ungles ben retallades. Un parell d'anells, un d'or de casament i un de plata per passar el rosari, si ves, era molt creient. I les veig cuinant a les festes familiars o escrivint amb una lletra minsa i pulcre notes a tot arreu. Acaronant al Jordi o al Berenguer tendrament. També les veig com es freguen per entrar en calor o escollint un Borrego amb cert remordiment. Les veig pinçant molles, sucres pel Nadal - la Mer n'omplí la taula d'uns sucrets en forma d'arbre de Nadal xics, xics - o passant pàgines d'un llibre. Unes mans avesades a treballar, fent de mare de molt jove a uns germans desorientats i més endavant de mare i d'àvia cada dia fins que el cap hi va veure-hi clar.
Intento pensar com es deuen sentir els seus fills, com ho deuen portar, però en sóc incapaç. En sóc un negat. Les paraules poden ser dolces o punyents, però per posar-ne a certs moments, cal haver-ho viscut, cal haver-hi passat i no em veig capaç de narrar un dolor tant inhumà per bell que em quedés.
És curiós les imatges que et venen de les persones. És curiós el record que te'n quedarà. La tinc present, la veig clarament, però invariablement la mirada se'm desvia cap a aquelles mans. I em són familiars. I em són reconfortants. I me les emporto amb mi per explicar-li al Berenguer com l'acaronava, com se'l mirava, com se l'estimava.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Som afortunats

Tinc la sort que des de la classe estant puc veure Montserrat. A l'altra banda del vidre, a tocar. Molt aprop i massa lluny.
I durant el dia, en qualsevol moment la mirada se m'escapa i sempre em sorprèn. I em fa sentir bé, molt bé i molt petit, molt xic.
Qui podria restar impassible al davant de tanta bellesa?
Jo no i en sóc afortunat.
És la meva postal de cada dia i agraït com n'estic, intento transmetre aquesta passió per la natura als infants a la mínima, car tenim l'exemple al davant. I la veiem transformar-se, canviar constantment, mutar-se en mil colors.
Hi ha dies que s'amaga rere una boira espessa com un vel, d'altres només treu el nas rere una cortina de pluja, d'altres en canvi, es mostra ben emblanquinada com si hagués estat empolsinada per un pastisser gegant i sovint,ens regala una silueta orgullosa retallada sobre un fons blau. Ferint el cel, esquinçant l'horitzó, serrant l'espai.
Una muntanya única que es fa mirar, singular, esquerpa, captivadora.
Les formes amb el temps les acabes reconeixent i als noms propis coneguts els canvies per d'altres que t'inventes, que us inventeu com un joc amb els infants i el Cavall Bernat esdevé el dit acusador, la prenyada el bony apedregat i així la vas coneixent, anomenant-la, car posar nom a les coses és el primer pas per arribar a estimar-les. A fer-te-les teves i Montserrat, malgrat ser lluny i aprop alhora, també és meva, és nostra.



Des de l'aula estant...

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Allò dels pèls als ous...

Doncs la meva amiga en qüestió em va enviar el número de placa dels dos barrufets, aquells que poden fer qualsevol cosa com posar-te una bandera espanyola al cotxe, però que tenint presumpció de veracitat, és difícil de demostrar, i resulta que són de les Corts - noteu la riquesa de sinònims del mot - sent el 26374 i 26401.

Podria explicar-vos-ho jo, però què millor que ens ho acabi de narrar ella...

... els de la guàrdia civil han estat força amables, en cap moment s'han mostrat agressius ni m'han demanat de canviar d'idioma. M'ha acompanyat el meu tiet pq a casa això de presentar-se al "cuartelillo" impressiona molt (i tu sola allà et provocaran, i potser es pensen que ets terrorista...). La veritat és que quan jo he trucat per demanar si podia anar-hi abans de les 12 i abans que jo demanés res m'han dit si "era la chica con el coche con matrícula francesa" i que hi anés abans de les 12 perquè ells havien de marxar. He pensat que m'estaven esperant amb la boca ben oberta per fotre-me-la i he dit que hi aniria quan pogués, cap a les deu o sinó cap a les 12. La noia m'ha insistit que "fuera antes de las 12 porque tenían que irse". Com que a les deu no hi havia anat m'ha trucat la guàrdia civil al mòbil per veure a quina hora pensava anar-hi, que els havia dit que hi aniria a les deu. Els he dit que no, que he dit a les deu o a les 12, que és quan estava citada, i que hi aniria a les 12. M'han dit que "me esperarian por aquí". En fi..., que quan hi he anat ha estat una qüestió de tràmits, això sí, si no estava prou fitxada ara ja tinc una fitxa ben completa amb el domicili de ... , "el domicilio relacionado" de la meva mare, el color del cotxe i fins i tot el valor del meu cotxe (he estat a punt de dir-li que escrivís valor sentimental, però ell deia 1000 i jo com a molt 500, total que el meu tiet ha fet de mediador i ara condueixo un cotxe de 750 euros!!!!). El viacrucis ha continuat cap a Duanes i "impuestos especiales" on he al·legat que estava vivint aquí des de l'1 de setembre i que no coneixia aquesta llei. Res, que l'inspector ha flipat, ha posat mala cara quan ha vist que l'acta era de la guàrdia urbana i ha remugat quelcom que no he acabat d'entendre. M'ha dit que tinc 15 dies per pagar l'impost i canviar la matrícula, per demanar l'exempció de l'impost, o per vendre el cotxe, però que estic dins dels terminis legals de tot. Per tant, la guàrdia urbana em pot immmobilitzar el cotxe sense comprovar que jo estic en una situació regularitzada? No ho crec, però abans de fer res vull estar segura que puc demostrar d'alguna manera que fins abans de l'1 de setembre estava vivint al Nord...

I res més a dir...

dijous, 14 d’octubre de 2010

Buscar els pèls als ous

Hi ha una expressió nord catalana que diu això, buscar els pèls als ous, per mirar impossibles, per fer-ne un gra massa de les coses i potser per aquell punt de mala fe doncs ja se sap que als ous, de gallina, no hi ha pèls.
Doncs bé, sembla que uns de la Guàrdia Urbana de Barcelona, malauradament deurien ser o uns o altres, veient una noia sola circulant per Can Fanga en un cotxe amb matrícula francesa i adhesiu del Cat, decidiren treure pit i mostrar la seva autoritat. La noia en qüestió havia treballat a la Catalunya Nord durant anys i per això portava la matrícula francesa, i el Cat, perquè vol.
Bé doncs, com dèiem, els de blau, cofois...
- Alto aquí señorita! Perquè trobar un urbà que parli català a Barcelona és com pixar a contravent i esperar no mullar-te... difícil.
Només baixar la renyaren, sí, és així, són alliçonadors els barrufets i li digueren que això de portar el Cat era lleig, antiestètic i perillós, sobretot això, perillós. I és clar, com que per això no la podien multar - ves com ho justificarien -, varen buscar una excusa qualsevol, que si sent espanyola, ho diu el carnet d'identitat señorita... deixeu-me dir que jo en tinc un del Bon Preu, seré ciutadà econòmic?... no ho sé, però perdo el fil...
Doncs això, que hauria de portar matrícula espanyola i més fent temps que havia tornat de França - explica-li a algú que no vol escoltar i va armat que si la Catalunya nord és tal o Pasqual, si per obrir les llaunes d'escopinyes deu fer-ho a cops de cap el sagal.
Però bé, a més de la sanció o proposta de sanció, no sentint-se satisfets, varen anar més enllà. Cotxe immobilitzat i demà a passar pel germà gran, per la Guàrdia Civil, què t'has cregut? Tal com dic, demà a les dotze al "cuartelillo".
D'entrada dubto que li puguin segrestar d'aquesta manera el cotxe i més portar-lo als enciams, però encara que fos possible, seria una manera correcte de procedir? Aquesta és la tasca de la Urbana? Immobilitzar-li el cotxe perquè la matrícula és francesa i porta el cat?
Als pobles, si més no, la policia hi és per ajudar al ciutadà, no per fer el fatxenda i cohibir aquells que no pensen com ells. Són un servei públic.
Home, d'acord que la Guàrdia Urbana ha de fer unes tasques concretes. D'acord també que els civils, ara que no tenen trànsit ni ETA s'avorreixen dedicant-se tot l'any a preparar la desfilada de la Hispanitat, però és la manera correcte de procedir? No hi va haver un excés de zel? Representava un perill potencial?
No ho crec. Senzillament era una presa fàcil. Un objectiu sense dificultats.
Com diuen els espanyols "los mismos perros, pero con distintos collares".

dimecres, 13 d’octubre de 2010

En Cesk Freixas

He escoltat força cançons d'ell. El vaig "descobrir" perquè en parlava el Dani, un amic.
M'agrada molt una versió que fa d'una cançó d'en Víctor Jara i una altra de l'Ovidi, però de les seves, potser la més coneguda i enganxosa és la que n'han fet un lipdub al Kursaal de Manresa.
Tot i això, si avui en parlo és per una que m'ha sobtat gratament, aquesta que us deixo aquí.
Com deia aquell... reflexionem-hi.


dimarts, 12 d’octubre de 2010

Un article vell

Fa uns dies em varen trucar per confirmar-me que em publicaven un article a la revista Guix Infantil. Un article llargament esperat, no tant perquè l'hagués escrit feia temps, si no considerem uns mesos massa temps, sinó perquè feia anys que em rondava pel cap.
És un article diguem-ne en blanc i negre o fins i tot sèpia. Parla de quan vaig treballar a una llar d'infants i allò que hi fèiem, i malgrat el temps, malgrat els anys, crec que segueix sent molt actual. Vaja, sé del cert que a algunes escoles es porta a la pràctica.
I dic escoles perquè les llar d'infants també són això, escoles, a més del vessant assistencial tenen uns objectius pedagògics, un interès educador.
Doncs bé, és una d'aquelles espinetes que portes clavades i que amb els anys te n'oblides, tot i que de tant en tant, quan et mous, et torna a fer mal i necessites treure-la. Necessites fer net, més com un homenatge.
Fou a les beceroles de la meva tasca de mestre. Quan començava a capbussar-me en aquest món, ple de temors i il·lusions. Quan treballar era experimentar i res era impossible.
Deixeu-me dir que encara conservo una part d'aquest esperit experimentador i que la impossibilitat segueix semblant-me llunyana, tot i que a vegades ronda a prop, molt a prop.
Bé doncs, el projecte es basà en la música i malgrat totes les incerteses em sembla que fou un èxit. Tant a nivell educatiu com a nivell professional, no en va encara el recordo amb tendresa.
Allà vaig aprendre'n molt, tant dels infants com del fet educatiu i també, a base de desenganys, del món laboral, aspectes tots que m'han acompanyat al llarg dels anys.
Les llars d'infants sempre han estat la germana lletja de l'educació, la ventafocs, la menystinguda, car sembla, erròniament, que és una etapa poc important i lògicament aquesta manca de consideració es veu traslladada en tot el què comporta.
Després d'un temps i altres projectes, l'equip de mestres vàrem emprendre nous camins i portàrem els nostres anhels educatius a d'altres camps, on sembla que tot està més establert... i més encotillat.