dissabte, 27 de novembre de 2010

D'on sóc o on visc?

Fa uns dies un amic em va donar aquesta etiqueta. És una d'aquelles persones que com el xim-xim cala a poc a poc, sense fer soroll, però arriba un dia que te n'adones que hi has establert un vincle, quelcom d'especial i ja no el veus com un conegut sinó com un amic. Algú proper.
Potser hi ha poques coses que us uneixen, potser no, però aquestes són de veritat i uneixen fermament, més que les que separen.
Un cop m'hagué donat l'etiqueta, cofoi i sorprès, vaig preguntar-me de nou d'on sóc.
En aquesta etiqueta es veu l'església de Castellar, la Catedral del Vallès, d'on en sóc fill. Ara ja fa anys que no hi visc i els darrers anys he voltat força. Allà hi tinc amics i família, arreu alguns amics.
Avui dia em sento força calderí, tot i que sempre hi ha qui et recorda que no n'ets, que només n'ets un convidat, però allà ells, jo sento el què sento i fins a cert punt puc escollir.
Però si bé és cert que voltar m'ha permès sentir-me ben arrelat al país en general, alhora m'ha deixat amb aquell dubte d'on tinc les arrels, d'on sóc. Sembla que siguis d'arreu i d'enlloc.
Potser la pregunta tampoc és massa important, ja que ser d'un lloc té relativa importància. El que sí que és important és el què ets, el què sóc i això no es deu al lloc d'on sóc, sinó de tot allò que m'ha anat configurant, de tot el viscut, de com ho he anat assimilant i transformant.
Tots m'han deixat empremta i segurament sóc una mescla de tots. A dins porto un xic de Castellar, un poc de Prada, una mica de Bulaternera, força de Calders, un espurneig del Soler, però també unes gotes de la Païssa, un pensament del carrer Borriana i molt més que ara em deixo.
De tots aquests indrets n'he tret profit, a tots me'n sento lligat i qualsevol cosa que esdevé a ells, m'esdevé a mi i els cerco a les noticies i les llegeixo àvidament i hi retorno de tant en tant.
Sóc d'arreu i d'enlloc, però sóc el què sóc, gràcies en gran part a ells.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una vegada, un veí meu nascut a Prullans, em va dir que als pobles, per molts anys que hi siguis, si no ets d’allà sempre seràs un foraster. Et poden apreciar molt i tenir-te en consideració i tractar-te com si fossis un d’ells...però sempre que els hi vingui bé et recordaran que ets un foraster. I resulta ser, sobretot en pobles petits, que hi ha gent que l’únic que té que no tinguis tu és el fet d’haver nascut allà i això és el seu únic tresor. Tu pots ser més culte que ell, pots tenir més estudis que ell, pots saber més de bolets que ell, pots saber més de futbol que ell, pots tenir moltíssim més diners que ell; però no tens una cosa que ell té i tu no pots ni comprar-la amb tot l’or del món...ell ha nascut allà i tu no. I se’n va tranquil•lament a dormir, cofoi d’haver-te poder dir un moment o altre: “Tu ets foraster”, i amb un somriure als llavis s’adorm oblidant-se del poc important que és ser d’aquí o d’allà.