dimarts, 24 de març de 2015

Calders - Montserrat 2015

Un any més es va fer la ja clàssica Calders- Montserrat. No és cap prova, ni tan sols una cursa, senzillament és una sortida que s'organitza des de la penya ciclista de Calders i que està oberta a tots aquells que vulguin. L'objectiu principal, mantenir el bon clima que hi ha. De fet, en aquesta sortida hi participen molts dels que cada diumenge surten a pedalar i alguns que no. Després, de tornada a Calders, es fa una calçotada. Aquest diumenge, per pedalar, una catorzena. Per la calçotada, entre familiars i algun que no va poder venir a pedalar però que es va afegir a la calçotada, més de quaranta.
De fet és una de les sortides que procuro no perdre'm. Cada diumenge tots surten. A les vuit a la plaça es diu i des d'allà, després a voltar. No importa si hi vas sovint o només puntualment. Si diumenge ets a la plaça, ets benvingut. Però és clar, com que els nens són petits, se'm fa difícil poder-hi anar cada diumenge i per tant, hi vaig quan puc però sempre m'hi sento a gust.
Aquest diumenge vaig sortir des de Viladordis, on normalment deixem alguns cotxes per fer la tornada més curta. Feia massa dies que no pedalava i la veritat és que a més de trobar-me bé pedalant, em vaig trobar molt bé amb la companyia.
La majoria van sortir de Calders i ens trobàrem a Viladordis per fer la pujada plegats a Montserrat. És un plaer poder gaudir d'aquestes escapades amb aquesta colla, malgrat el dia rúfol que amenaçava pluja, però que finalment ens va respectar.

dilluns, 23 de març de 2015

Cal Clarassó. Focus de toxicitat.

Fa uns anys a Calders es va decidir retirar una pèrgola d'uralita. Era petita, minsa. Gairebé ridícula. D'uns 6 metres quadrats, on els de la petanca s'aixoplugaven quan feien calçotades i carns a la brasa en acabar algun partit. A l'hora de demanar que la retiressin, tothom se'n va rentar les mans. El culpable, l'amiant. El dimoni escuat. Per tant, es va haver de contractar una empresa especialitzada. De fet, la uralita és molt tòxica quan es manipula i cal prendre unes mesures de seguretat molt rígides. Així doncs, un bon dia, es van presentar al poble els de l'empresa disposats a fer la feina. Cal dir que d'empreses que s'hi dediquin n'hi ha molt poques i de resultes, molt cares.
Varen encintar el perímetre, superant amb escreix el triple de l'àrea a retirar i després, uns personatges, vestits talment com astronautes, varen començar a retirar aquest residu. Anaven amb monos integrals, amb màscares, ulleres i guants. No hi havia gaire part del cos exposada a la uralita. En poca estona ho varen treure tot i s'ho varen endur.
Ara, anys després, veig que a Monistrol, a tocar del poble, a la colònia de Cal Clarassó, han de retirar el que també sembla uralita. Fa uns dies, cent més o menys, uns lladres es van endur les bigues de ferro de la fàbrica i de resultes el sostre caigué i la uralita, juntament amb la sota coberta de fibra de vidre va caure i es va escampar per tot arreu. A més a més, amb les ventades de fa uns mesos, aquests residus s'escamparen pels encontorns, arribant a la riera de Calders. Aquesta riera baixa fins a Calders on l'aigua és captada per al consum, això sí, abans amb els filtratges i tractaments necessaris, segons l'empresa que gestiona aquest servei.
Avui, després de moltes gestions, pressions i amenaces, sobretot gràcies a una plataforma sorgida arran d'aquest desastre, els propietaris, sembla ser que un Banc, el BBVA,i alguna altra entitat, han contractat una empresa perquè faci la neteja, ara bé, dista molt dels que varen netejar a Calders.
No sé si realment tot és uralita i si la fibra és igual de tòxica -dependrà de si té el segell EUCEB-, però veient com treballen aquí, segurament no ho deu ser o això espero pels treballadors i per descomptat pel Moianès, perquè sinó anem arreglats, ja que tot està ple d'aquest residu groc i de retruc, cap a Calders fa baixada i el riu ens en regala.

diumenge, 22 de març de 2015

Calders diu "SÍ" al Moianès

Aquest diumenge s'ha fet una jornada participativa per constatar si els deu pobles que formen el Moianès -Calders, Monistrol de Calders, Granera, Santa Maria d'Oló, Moià, Collsuspina, Castellcir, Castellterçol, l'Estany i Sant Quirze de Safaja-  volen esdevenir comarca. La participació ha estat discreta, no s'ha arribat al 50% i sembla que el resultat d'aquesta és que sí.
A Calders han participat 335 persones, de les quals 281 s'han expressat afirmativament, 51 han votat en contra, hi ha hagut dos vots especials -classificats com a altres- i 1 vot en blanc. Això significa un 41,6% de participació.
El resultat no és vinculant, tot i que des de governació, na Joana Ortega va assegurar que si la comarca decidia a través d'una consulta fer el pas i separar-se del Bages, entraria la proposta al parlament. De fet, ja fa temps que l'haurien pogut entrar, anys, però no ha estat fins ara que han fet el pas.
Segurament, l'impuls per a la creació de la nova comarca, empès potser més des dels ajuntaments, ha estat la finalització dels serveis del Consorci del Moianès, una entitat que subvencionada pels deu ajuntaments, venia a fer tasques que tocarien al consell comarcal, tasques a l'entorn dels serveis socials, turisme, comerç, educació, lleure... Ara, sense aquesta entitat, es perden una sèrie de serveis dels quals gaudíem des de fa anys i per tant, s'ha reprès una antiga demanda del territori.

diumenge, 15 de març de 2015

Una sorpresa agradable

Fa uns dies que no escric. Bé, que no escric al bloc perquè, de fet, aquests dies que no he escrit al bloc, he escrit altres tipus de textos. Alguns contes i narracions, però també he donat forma a escrits més professionals.
De tant en tant m'agrada posar negre sobre blanc d'algunes experiències educatives. A vegades per tenir-ne un fitxer, d'altres per compartir-ho. 
Fa uns mesos vaig donar forma a una activitat que vàrem fer a l'escola. Va partir del desig dels infants de tenir un animal de companyia a l'aula i a partir d'aquest punt, es va iniciar un projecte. En vàrem parlar força i un cop decidit que el tindríem, vàrem començar a cercar informació sobre l'animal. Per majoria va sortir un conill. Per molts motius, però bàsicament perquè en una sortida vàrem anar a un mas i ens en varen deixar tocar uns quants. 
Aquest pretext ens va servir per treballar molts aspectes. D'una banda per construir el seu habitacle. Vàrem fer els plànols, després construirem les maquetes i finalment el construirem a mida real. Entremig vàrem mirar els materials, vàrem trucar a diferents establiments i compràrem el material. També aprofitàrem l'assessorament de diferents professionals. Des d'una persona que en tenia un i per tant ens podia orientar sobre la cura d'aquest, a un fuster que ens va ajudar a construir la gàbia. 
En general va ser un projecte molt interessant. Global. Abastava diferents àrees, que com en la vida mateixa s'interelacionen i a partir d'un centre d'interès comú, aconseguirem treballar diferents aspectes curriculars amb la màxima implicació i motivació dels infants. 
Un cop redactat, vaig enviar l'escrit a una revista de referència: Perspectiva escolar. És una revista per a professionals de l'ensenyament editada per l'associació Rosa sensat. Un referent al món educatiu i, inesperadament, perquè de fet va ser més un impuls que una convicció, fa uns dies em varen comunicar que el consell de redacció havia decidit publicar l'article. A més de la il·lusió de veure publicat un article, el que em fa més il·lusió és qui el publica, un d'aquells referents dels que sempre ens emmirallem com a professionals. Qualsevol mestre, segur, que coneix l'associació Rosa Sensat i no només això, la té com a referent per a la seva tasca docent i en coneix algun membre i el respecta i segueix.  

Vint anys de vacances

En podria triar moltes, la samarreta, l'escola de Ribera, homenatge a Teresa, sí senyor, el desesperat, garrotada en swing o va com va entre moltes altres, però la Fera ferotge de fa temps que em té el cor robat... 


dissabte, 14 de març de 2015

Lliçons d'un nounat

Avui fa sis anys que va néixer el Berenguer. Sis anys que la vida em va fer un tomb. Ens va fer un tomb. Des d'aleshores res ha estat igual. El centre de gravetat de les nostres vides ha basculat i les prioritats han variat.
Amb la distància es fa estrany. L'abans no existeix. La seva presència sembla eterna i s'allarga fins on la memòria arriba, però hi hagué un dia, una època, en que el principal era el jo, el nosaltres com a parella, però des d'aquell catorze de març, en que va sortir somicant però que la veu del pare darrere el pediatre calmà, tot s'ha capgirat. Tot s'ha trastocat.
Sense ser-ne ell conscient ens ha decorat la vida, ens hi ha donat color, però un color múltiple, variat. Moltes tonalitats que decoren el dia a dia. Colors vius i apagats. Colors intensos de múltiples matisos. Sembla estrany però és impensable un matí sense la seva mirada de murri, sense el seu somriure somnolent, sense l'espurneig que als ulls quan es lleva. De la mateixa manera l'estona abans d'anar a dormir, abraçats i xerrant. Bromejant i garlant. Però també totes les hores de jocs, d'hàbits, de conversa, de complicitat. I anem a més, perquè dia que passa, baula que s'estreny.
El balanç és impossible de fer. És un insult a la intel·ligència, perquè esdevenir pare és en si arribar al cim de la felicitat. És cert que hi ha moments de tot. Hi ha moments d'angoixa, de nervis, de pors, d'alegries, d'enrabiades, tot en la màxima expressió perquè tenir un fill és elevar a l'enèsima potència tots els sentiments. Totes les sensacions. Res és modulat. Tot va als extrems, perquè a banda queden les faixes que ens limiten els sentiments. L'arribada d'un infant esmicola els límits emocionals i un cop esmicolats, un ja no s'avergonyeix de sentir el que sent, d'estimar com estima, perquè en la mirada d'un fill un hi veu la sinceritat. La veritat i allà no s'hi amaga res. El que sent i el que vol és clar i planer i de retruc, aquesta honestedat, es contagia i es perd la por de mostrar afecte i amor. D'expressar-lo i viure'l. Tenir un fill, diria que et fa madurar. Créixer en tots els sentits.

dimarts, 3 de març de 2015

RECTIFICACIÓ

En la darrera entrada, sota d'aquesta, escrivia que l'alcalde de Calders havia fet modificar el llibre d'honor de Calders, aquell on els personatges cèlebres signen quan visiten el poble.  Bé, doncs, em vaig equivocar. La vaig errar. Estava mal informat. Avui he vist el llibre.
La notícia partia del fet que el llibre d'honor havia sortit de l'Ajuntament per fer-hi quelcom, però de fet, no era que s'hi hagués afegit una pàgina nova al llibre, com m'havien explicat, sinó que al final de les pàgines escrites, s'havia fet un text especial amb lletra bonica i curosa, commemorant la visita del Pujol, per després deixar espai per la seva signatura. Per tant, no s'hi va afegir cap pàgina.
No és el primer cop que em passa. A vegades, tinc fe cega amb certs personatges i quan m'expliquen quelcom, segurament sense mala intenció ni amb la consciència de que es descuiden una part del relat, me'l faig meu i oblido -quin periodista més nefast, ho reconec- la feina de contrastar i em passa que afirmo coses que després resulten, com en aquest cas, errònies i em sap greu. I em dol. Perquè un perd credibilitat, per descomptat, però sobretot perquè he dit quelcom que no era cert i si hi ha alguna cosa que avorreixo molt, són les mentides, per acció o omissió. Per tant, d'entrada, a més de demanar disculpes a tothom que hagi llegit la notícia, també n'he de demanar a l'alcalde, perquè no era cert el que vaig dir.
Ara, a més de prometre'm i prometre que contrastaré les noticies, em deixo un temps de reflexió per veure quin rumb ha de prendre el bloc, ja que va néixer pel plaer d'escriure però sembla que poc a poc s'ha anat allunyant d'aquell origen primigeni i ha esdevingut més una eina política i perquè no, a vegades amb excés de bilis. 
Veurem, temps al temps, però com diuen, qui té boca, s'equivoca i qui té nas, es moca. I encara que rectificar és de savis, potser caldria no haver de rectificar. Ja veurem.