dimarts, 29 de desembre del 2015

Què s'han cregut aquests de la CUP!

Què s'han cregut aquests de la CUP! El procés està aturat per culpa seva. Ítaca resta lluny, molt lluny i el vaixell que ens havia de portar fins a la costa preuada, resta ancorat al mig de la mar, enmig de les diatribes d'uns personatges insignificants, incapaços d'empènyer en la mateixa direcció, mentre l'aigua ens colpeja per totes bandes. Perquè es veu, i això m'ho ha dit algú que en sap molt del tema, que quan van dir que eren assemblearis, es veu que ho deien de debò i qualsevol decisió important, la prenen les bases i no una elit reduïda i qualificada de personatges llunyans.
L'altra punt és que quan varen dir que no investirien en Mas, també ho deien de debò. Aleshores jo em pregunto, si la CUP fa el que és i respon al que va dir, on és el problema? I indefectiblement arribo a un punt. A un resultat. Estem tan acostumats a que ens menteixin i ens enganyin, que quan no ho fan, ens sentim humiliats.
Anem a pams. La CUP és un partit assembleari i com a tal, les seves decisions no es deuen a uns únics líders que prenen les decisions i les comuniquen puntualment a la militància, sinó que és la militància, amb tots els seus colors, matisos i opinions, qui decideix cap a on va el partit i això, als partits grans els sobta i els emprenya. Els sobta perquè veuen una altra manera de fer política, on el votant o militant no és només un personatge invisible a qui se li demana l'opinió cada quatre anys, sinó que és un personatge actiu que pren decisions i no fia el vot de manera irresponsable sinó que amb el seu vot es compromet activament. D'altra banda els emprenya perquè els partits clàssics temen que la gent vegi que hi ha altres maneres de fer política, on les decisions s'han de consensuar i a més a més cal justificar-les i avaluar-les constantment. Massa acostumats estan a la carta blanca durant una legislatura.
Un altre aspecte i aquest sí que terroritza a la majoria de partits, és que hi ha una formació que si diu que farà quelcom ho fa, malgrat els atacs que rep per totes bandes per desdir-se de la seva postura i segueix ferrenya, amb escletxes és clar, l'atac és ferotge i s'ha de justificar, sobre la seva negativa a investir en Mas i això, el compromís amb l'elector és quelcom que no es desitja. Que es tem.
Probablement caldria preguntar-se qui hauria de cedir. La CUP sempre ha estat clara i diàfana, mentre que en Mas, sempre va dir que si era un entrebanc faria un pas al costat, però a l'hora de la veritat, un servidor veu més gestos a una banda que a l'altra i mentre uns són els radicals intransigents, els altres són la Ventafocs del conte.
No sé què passarà, tan de bo se solucioni aviat perquè tinc tantes ganes d'independència que m'ho faig a sobre. Espero, de tot cor, que el vaixell agafi una embranzida ben forta i ja no ens aturem més després d'aquesta aturada tècnica, però diguem les coses com són i no ens deixem enganyar.

dissabte, 26 de desembre del 2015

Per exemple, la ruta dels contenidors

Hi ha qui encara es pensa que totes les decisions preses des d'un ajuntament estan llargament meditades per un equip tècnic i gent saberuda. Podria ser que en els ajuntaments grans fos així, gent preparada i formada que abans de prendre qualsevol decisió fa un estudi i segons els resultats d'aquest, actua, però en els ajuntaments petits, on els recursos són limitats, no sempre és així. És cert que a vegades es compta amb el suport extern d'altres organismes, però és en comptades ocasions. A vegades es prenen decisions per allò que s'intueix, sense altra certesa que una vague intuïció i l'acord entre els presents. Per exemple el tema dels contenidors, ara que fem un munt de deixalles en nom de la solidaritat i la germanor, és dels que mereix especial atenció per entendre com els distribueixen pel poble.
A Calders, sense anar més lluny, quan surts a reciclar has de pensar i molt, què portes per tal d'anar a un lloc o altre. En alguns punts, hi ha de tot, però són pocs. En d'altres i sembla que és per qüestió d'atzar encara que res és per atzar, hi ha algunes coses i d'altres no. A vegades és perquè hi ha un nombre determinat de contenidors per distribuir, d'altres, perquè un veí s'ha queixat que segons què a sota casa feia pudor i aleshores un contenidor desapareix. O potser per facilitar el reciclatge d'un comerç es posa un contenidor a tocar malgrat tenir-ne un a menys de cent passes. Vés a saber. Tot són bons motius o dolents, depèn de qui els hagi de prendre.
El cert però és que les decisions les prenen els que hi són i les prenen pels motius que sigui i pot ser que a vegades prenguin decisions persones que no tinguin cap tipus de formació específica o general en aquell aspecte. Bé, en general als pobles petits ja és això. És difícil trobar algú format en tot. Ara, a mi, en termes generals ja m'està bé que menin el poble gent amb més ganes que coneixements.
Si basem els càrrecs electes a la formació rebuda, que és una manera de veure la política, aleshores potenciem un tipus de polítics i estem creant una elit política. Unes persones que han tingut accés a uns estudis, mentre que si tothom pot exercir el càrrec i té el suport necessari, aleshores potenciem una democràcia real. A més a més, possiblement més important que la formació, és la capacitat d'escolta, de prendre decisions segons el que es té, el sentit comú i les ganes i  això, segurament no s'aprèn en cap facultat.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Tot per una imatge

Ser pare és un llarg camí ple de sorpreses. Algunes són molt agradables, d'altres, no tant. A vegades t'enfrontes amb dracs imaginaris que espanten al teu fill, d'altres, t'enfrontes a les teves febleses que es creuen al teu camí de la mà del teu fill.
Estem en èpoques d'espectacles. Època d'exposar allò que s'ha fet i compartir-ho. Arreu hi ha espectacles. Teatrals, musicals, visuals... Perquè abans de l'aturada hivernal, cal mostrar el que s'ha fet i en aquesta exposició pública, l'objecte més preuat és el fill. El plançó. Per part de pares o familiars varis, és clar.
Avui he anat al concert de Nadal dels dos xics. L'escola de música d'Artés l'organitza i és clar, davant de la possibilitat de veure els xics cantar o tocar algun instrument, malgrat que el risc sigui d'acabar amb un mal de cap virulent, puntuals hi hem fet cap i com cada any, no diré descobrim sinó que gaudim d'un espectacle més que digne. Ben proporcionat pel que fa a la durada tenint en compte l'edat dels xics i alhora sembla que apropiat per a ells veient-los gaudir tot cantant.
Fins aquí tot és força interessant. Tot és previsible. Tot, excepte la fam d'imatges dels progenitors. Un cop comencen les primeres notes, una munió de paparazzis, d'orgullosos pares, incapaços de veure que darrere seu n'hi ha d'altres d'igual d'orgullosos que no veuen res, treuen càmeres de filmar i telèfons a manta. És cert que tots, un servidor inclòs, fa alguna fotografia. Res. Un moment. Perdó, si el tapo, ja està. Dispensi i gràcies. I si cal més estona, normalment el que faig és alçar-me i anar a un racó. Un racó on no privi de la visió als del darrere.
Però aquesta moda, costum, inclinació, diguem-n'hi com vulguem, està de baixa i darrerament s'imposa més el faig el que vull. I així passa que tal dia com avui, quan intentes veure i sentir el teu fill cantar, has d'intentar mirar per l'escletxa del braç que passa entremig del clatell del de l'esquerra, perquè el del davant, que està en el seu dret, està filmant tot l'espectacle. Mà alçada i ni fix. Agafant diferents plans tot buscant l'angle adient.
Quina murga de gent. Després, a l'escola a vegades em sobta que hi hagi nens que només mirin per ells. Que tinguin una percepció esbiaixada de la realitat i es creguin el melic del món, però de fet és el que estem fent. És el que estem potenciant. Tot per nosaltres. Tots els drets i els deures, allà on acabin els nostres drets.
Avui, al concert de Nadal -felicitem als professors- m'he encès un xic amb la dona aquella que no només gravava sinó que a sobre alçava a coll un altre nen, amb l'altre braç, perquè ho veiés ben bé.
Quan m'he girat, per mirar amb cara de complicitat als patidors del darrere, he vist que tots havien marxat i estaven drets en un racó i per tant, he estirat el coll no per cantar, sinó per mirar.
Algú em podrà dir perquè no els ho he dit, però jo em pregunto, cal recordar que vivim en societat i que cal respectar als demés?

diumenge, 20 de desembre del 2015

La immigració

Costa no sentir-se afectat pel fet migratori. Costa no sentir-se colpit per segons quines imatges. Una de les darreres, de les més punyents, un pare sirià amb els seus dos fills, prement-los fort, entre la desesperança i la tristesa de la fugida amb una pèrdua enorme, i l'alegria d'arribar a la terra promesa salvant potser el més preuat, els fills. Ara se li obrirà un nou camí, a la salvatge i despietada Europa, terra d'oportunitats per a molts però que mira amb recel i malfiança l'arribada d'éssers desesperats que reclamen una oportunitat.
És trist, molt trist, que el fet de néixer en un racó de món, en un tros de terra, per atzar, doni més drets i privilegis, però és que a més és una qüestió circumstancial. Fa uns anys eren molts els catalans que fugien, que emigraven bruts i espellifats a la recerca d'un futur a Europa, on també se'ls mirava malament, tancant-los en camps allunyats de la població i aleshores ens juràvem -o així m'han explicat-, que mai faríem el mateix. Però avui massa pors ens tenallen per actuar en conseqüència. Perquè ens sabem afortunats. Ens sabem de molts privilegis dels quals ens costaria desprendre'ns.
Hi ha qui rebutja l'arribada d'immigrants i els tracta malament, com si el seu destí l'haguessin triat ells i no com a víctimes que són. Altre cop la por, la por a una invasió massiva d'aquests països en conflicte, que de fet es tradueix en la por a la pèrdua dels privilegis que tenim i que fa que molts girin el cap davant el drama de la immigració i només responguin a la mort de milers de refugiats a la mediterrània o pel camí, amb un alçament imperceptible d'espatlles.
Podria ser que la solució no fos obrir les portes de bat a bat, podria ser que el mercat i els països europeus es col·lapsessin amb l'arribada massiva de gent, no ho sé, però el que sí que intueixo és que la solució passa, obligatòriament, per compensar aquests països per les malvestats fetes pels europeus durant segles a les seves terres. No podem anar per tot un continent saquejant-lo i quan aquest necessita d'ajut ignorar-lo. Però encara que fos així, com podem mirar-nos al mirall, sentir-nos plens, i no commoure'ns per les desgràcies d'altres.

dimarts, 15 de desembre del 2015

Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.  

dilluns, 14 de desembre del 2015

Un 20D que ens defineix, malgrat sigui allà lluny


Ara vénen eleccions, d'Espanya, però encara podem votar i segur que poca gent mira els programes electorals. D'una banda perquè cal buscar-los, fins pocs dies abans de les eleccions no arribaran a les cases per tal que la gent no els examini gaire i de l'altra perquè aquests són, en general, carregosos i com que les promeses se les emporta el vent, allà poden prometre la lluna en un cove tot amagant-la després enmig de la roba bruta.
La majoria de mortals, ens refiem més dels titulars que dels programes, i mirem més les capçaleres que apareixen a les notícies dia a dia que la propaganda electoral. A aquestes fiem el nostre vot i alhora ens serveix de mirall. Segons els partits que votem, potser podem radiografiar, segurament de manera basta, simplista i errònia, els electors.
Els de Convergència -vergonya tenen que han d'amagar el nom tot convertint-lo en quelcom pompós per tal de dissimular les penes de líders corruptes i mafiosos, Llibertat i democràcia-, creuen que ells farien el mateix que el seu gran messies -Pujol vull dir-, així com els del PP, mirar per ells  i si cal, fotre la mà a la caixa. Uns quants n'he conegut, votants de Convergència i algun del PP, i tots prioritzen el bé propi per sobre de tot i s'estranyen que els altres no facin el mateix.
D'Esquerra en veig més una certa coherència. Potser un xic il·lusòria, potser massa d'esplai de dissabte a la tarda, segurament poc efectiva, però si més no encara es mostren conseqüents amb el seu ADN. Primer, Catalunya, la resta, després.
Dels de Ciudadanos què dir-ne. La majoria en contra de tot. Res de definir-se d'esquerres o dretes. Senzillament maniquís bonics, com els seus líders, que l'únic que busquen és el poder i acabar amb la diferència. El que no sigui bell i per a ells, la singularitat catalana no és bella, és molest i lleig. Belles paraules i rostres formosos per a cors vils i mesquins.
Dels de Podemos la glossa. La paraula. Les il·lusions. Farem, canviarem i decidirem entre tots però a l'hora de la veritat, la seva obertura mental i programàtica xoca arreu. El que prometen a Catalunya, una Espanya solidària, forta, intel·ligent i exemplar, xoca amb el que prometen a les espanyes reals i es trobaran amb la dicotomia d'haver d'escollir. D'haver de decidir, si més no quan tinguin un mínim de quota de poder, sobre el que creuen fermament o el que els dóna vots.
I Unió no hi és. Comunica. Estan resant per treure algun vot.
Dels Socialistes? Són venedors de fum. De basar. Aposten per tot i res, segons les orelles que els escolten, i lluiten per la cadira, sobretot dels seus líders. No tenen paraula, ho han demostrat abastament, si més no els feixistes recalcitrans es mantenen ferms en les seves tesis, mentre que aquests, la majoria analfabets sense possibilitats laborals, lluiten per fer-se un lloc a l'ens públic per mantenir el seu ritme de vida opulent i seguir mamant de la mamella institucional.
Aquest 20D no ens enganyem, el govern que surti serà el mirall del poble que l'ha votat, n'és el reflex i si surt un govern de corruptes i mafiosos, és perquè la societat n'és o en seria i si és intransigent o il·lús, és perquè n'és i si surt optimista i un xic eixelebrada, és perquè en desitja ser. Cada poble, no ens equivoquem, té el govern que es mereix, malgrat pesi a les minories.
Per tant, jo tinc clar perquè prefereixo passar. I tu?

dissabte, 12 de desembre del 2015

Teatre a l'escola

Avui hem fet la primera de les dues representacions que tenim previstes amb l'escola d'una obra de teatre força especial, "Boscos endins", tant pel seu format com per la seva dificultat.
Portem mesos treballant-la amb la quitxalla: aprenent els textos, assajant els moviments, treballant la dicció, memoritzant les entrades... A més, vàrem decidir, per fer-la àgil i distesa, que el teló només el mouríem al principi, per obrir-lo i al final, per tancar-lo i per tant, l'hora llarga que dura és una hora encadenada sense pauses.
És una obra amb moltes petites històries a dins, amb personatges que s'encreuen i accions que necessiten de la paraula per entendre's i cal reconèixer que l'elenc de Mura, ha aconseguit representar-la amb èxit i fer-la entenedora.
És cert que hi ha hagut algunes errades, sinó, no seria una representació escolar, amb fragments que salten, d'altres que s'avancen, algun llum que s'apaga quan no toca i alguna música absent, però malgrat tot això, la representació ha estat ben lligada i ha acomplert amb escreix la seva finalitat. Primer perquè ha estat la culminació d'un treball dut a terme durant temps on tots els nens han treballat plegats i d'altra banda perquè a més a més s'ha assolit amb nota l'aspecte interpretatiu.
En aquesta obra també hi hem sortit els mestres, a més dels nens de la llar d'infants i antics alumnes que van a l'Institut. Un veritable treball en xarxa. Per cert que els antics alumnes ha estat la sorpresa, els nens i nenes de l'escola desconeixien el final de l'obra, que hem representat amb aquests i que han vist avui per primer cop. Durant dies ens hem trobat fora d'hores per assajar i avui, els hem desvetllat el secret, davant més de cent vint persones, quan l'escola ha estat un teatre.
Demà tornarem a fer la representació i segur que anirà bé, perquè les cares d'il·lusió, felicitat, satisfacció i perquè no, de cansament dels nens avui, només permet esperar això, un èxit rotund. I aquesta és la millor recompensa per qualsevol mestre, aquesta resposta silenciosa, clara i real, on es veu reflectida la feina ben feta.

dissabte, 5 de desembre del 2015

La Falconera

Hi ha llocs que són especials. Que per un motiu o altre, quan els veiem o trepitgem, sentim quelcom d'especial. Un d'aquests indrets, si més no per mi, és la Falconera. A tocar del Coll d'Estenalles, ja baixant cap al poble de Mura, hi ha una agulla esvelta. Dreta i majestuosa.
De fa anys que la conec. Des del Montcau se la veu força bé, alçant-se desafiadora allà a sota, amb el seu munt de vies d'escalar esperant als valents que la vulguin coronar. Pel darrera però, sempre hi ha una porta del darrere, també s'hi pot pujar i sense haver d'escalar, només grimpant un xic.
L'altre dia al matí vaig sortir ben d'hora de Mura amb una idea a la ment, anar al peu de la Falconera. Era un matí fred, estàvem sota zero i tot l'entorn era blanc. La nit anterior, de cel destapat, havia glaçat fort i havia cobert la vall amb un mantell blanc cristal·lí.
Vaig sortir de l'escola i vaig anar seguint la riera cap a Sant Antoni. Mentre corria anava deixant rere meu núvols de baf que s'afegien a la boirina que tot ho cobria. La vall, encara a l'ombra, començava a il·luminar-se amb els primers raigs de llum que saltaven la carena. Una visió bella i alhora fantasmagòrica. Davant meu tenia una cortina blanca esquinçada per feixos de llum amb ombres retallades. Preciós.
Al trencall de les Llossades, vaig prendre el corriol que puja de dret cap a la carena, esqueixant el bosc, enmig d'arbres plorosos. Dalt de tot, el sol m'acaronà i el seu escalf em retornà. Instants abans, les mans, balbes, em feien mal. Un cop a la carena, un camí planer, ran de cinglera, em menà a peu de la Falconera, trencant, de tant en tant, alguna codina. Vaig arribar-hi amb un somriure d'enze a la cara i com en Rocky al capdamunt de les escales, vaig alçar els braços ben content. Satisfet.
La tornada, per desconeguda, la vaig fer el primer tram, uns tres quilòmetres, per carretera -entre setmana i al matí pocs cotxes passen- però un cop a l'alçada del Castell de Mura, cap a Sanllehí, vaig prendre alguns corriols que em conec per baixar de dret al poble.
L'altre dia, vaig estar tot el dia, amb un somriure ben ample a la cara.