La immigració

Costa no sentir-se afectat pel fet migratori. Costa no sentir-se colpit per segons quines imatges. Una de les darreres, de les més punyents, un pare sirià amb els seus dos fills, prement-los fort, entre la desesperança i la tristesa de la fugida amb una pèrdua enorme, i l'alegria d'arribar a la terra promesa salvant potser el més preuat, els fills. Ara se li obrirà un nou camí, a la salvatge i despietada Europa, terra d'oportunitats per a molts però que mira amb recel i malfiança l'arribada d'éssers desesperats que reclamen una oportunitat.
És trist, molt trist, que el fet de néixer en un racó de món, en un tros de terra, per atzar, doni més drets i privilegis, però és que a més és una qüestió circumstancial. Fa uns anys eren molts els catalans que fugien, que emigraven bruts i espellifats a la recerca d'un futur a Europa, on també se'ls mirava malament, tancant-los en camps allunyats de la població i aleshores ens juràvem -o així m'han explicat-, que mai faríem el mateix. Però avui massa pors ens tenallen per actuar en conseqüència. Perquè ens sabem afortunats. Ens sabem de molts privilegis dels quals ens costaria desprendre'ns.
Hi ha qui rebutja l'arribada d'immigrants i els tracta malament, com si el seu destí l'haguessin triat ells i no com a víctimes que són. Altre cop la por, la por a una invasió massiva d'aquests països en conflicte, que de fet es tradueix en la por a la pèrdua dels privilegis que tenim i que fa que molts girin el cap davant el drama de la immigració i només responguin a la mort de milers de refugiats a la mediterrània o pel camí, amb un alçament imperceptible d'espatlles.
Podria ser que la solució no fos obrir les portes de bat a bat, podria ser que el mercat i els països europeus es col·lapsessin amb l'arribada massiva de gent, no ho sé, però el que sí que intueixo és que la solució passa, obligatòriament, per compensar aquests països per les malvestats fetes pels europeus durant segles a les seves terres. No podem anar per tot un continent saquejant-lo i quan aquest necessita d'ajut ignorar-lo. Però encara que fos així, com podem mirar-nos al mirall, sentir-nos plens, i no commoure'ns per les desgràcies d'altres.