dimarts, 15 de desembre de 2015

Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.