dissabte, 31 de desembre del 2011

Formiguera

Ahir vàrem dir d'anar a esquiar cap al Puigmal, però veient que les previsions eren de fort vent i que ens havien dit que estava tot molt gelat, vàrem decidir provar sort cap a l'Ariège.
A aquella banda es veia tot molt ennuvolat i a mesura que ens hi acostàvem, cada cop nevava més. Finalment, amb la carretera blanca i el cotxe que lliscava -malauradament no duia cadenes perquè no m'esperava neu- vàrem decidir fer mitja volta i anar cap a Formiguera. Com a mínim la carretera estaria neta fins a les pistes i des d'allà podríem fer algun cim.
Després de mirar plànols i preguntar, vàrem decidir anar cap a la Serra de Maury per provar de fer el Pic de Mortiers o bé anar fins al refugi de Camporells. Vàrem pujar per la pista d'esquí fins al capdamunt, on els remuntadors no anaven pel fort vent. A dalt de tot, on hi ha una cabana de socors, vàrem decidir fer mitja volta. El vent se'ns emportava i hi havia una boira densa. Quinze centímetres de neu nova, vent amb puntes de fins a 100 Km/h, cornises en determinats sectors i una visibilitat d'uns cent metres, poc engrescador, ben cert.


Per tant, un cop tips, a la cabana vàrem ganyipar a tocar d'un radiador que anava malgrat no hi havia ningú, vàrem fer la baixada. Primer sols, després ja enmig de la gent que esquiava.
D'aquí uns dies potser hi tornarem. Això sí, si no fa vent i amb una mica de sort, farem la volta que volíem fer.

dijous, 29 de desembre del 2011

Segur que tots som iguals davant de la llei?

Gravat a l'interior d'un castell en runes.
Avui hem arribat de passar uns dies a Granyena de les Garrigues, a tocar de Lleida. Allà, a més del munt de parets que desafien la llei de la gravetat tot recordant que un dia s'hi aixecava un mas o una casa, hi ha força castells en estat ruïnós i abandonats.
Alguns els estan restaurant. A d'altres, senzillament els fan treballs de consolidació. La majoria però, estan sent esborrats del mapa pel vent i la pluja.
Fa temps ja deia que em sap greu que tot aquest patrimoni es perdi. Sobretot perquè és un bocí de la nostra història i encara en podem aprendre molt del que en queda.
Casualitats de la vida, l'altre dia, en el molt celebrat i lloat discurs del rei, aquell que deia que tothom ha de ser igual davant de la llei, em vaig sentir una mica estafat. Enganyat, si  voleu. Vaja, que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. No ho dic pas per l'obscur cas de la mort del seu germà, això ja és una altra història i sembla que no hi ha ni cas. Ho dic més per la barra de dir que tots som iguals sabent-se diferent. Sabent-se privilegiat. Sabent-se dins d'un cercle tancat. Ell i els seus amics. El Marquès de Sentmenat que encara cobra cens de cases i terrenys que es venen, per drets medievals, el Baró de Balsareny a qui se li entreguen dotze capons a l'any o a tots aquells càrrecs nobiliaris encara vigents.
Em sembla que hauria de ser lògic i lícit, que si aquest drets perduren, si els béns i privilegis que tenen es mantenen sobre la base d'uns avantpassats il·lustres, sobre uns mèrits dinàstics, crec que també se'ls hauria de poder jutjar i alhora fer pagar per la manera com han aconseguit aquests béns i privilegis. Si un privilegi no prescriu, tampoc la manera com es va aconseguir. S'hauria de poder reclamar responsabilitats en nom de les persones a qui van oprimir, assassinar o robar. S'hauria de poder fer en nom de la vila o del poble.
No reclamen la perdurabilitat dels drets? Aleshores els deures també hi haurien d'anar associats i si volen mantenir tot allò que avantpassats seus varen aconseguir amb l'explotació i l'abús dels ciutadans, doncs que en paguin el preu just. I sinó, que ho retornin i tots en gaudirem.
Hi havia un corrent intel·lectual i polític que reclamava a l'església un acte de contrició per les malvestats fetes durant la Inquisició. Sembla que poc a poc també hi ha un corrent que vol aconseguir que realment tothom sigui igual davant de la llei. Per a ells, per a aquests que anhelen la igualtat de les persones, com anys enrere les sufragistes lluitaren per quelcom que als seus contemporanis els semblava absurd però aconseguiren, és una sort comptar com a aliat amb tot un rei. Perquè segur que és això. És un visionari benintencionat. I el proper pas, qui sap si el Nadal proper, serà un acte de contrició i donació. Segur! Els seus fills acabaran treballant com tothom!



dissabte, 24 de desembre del 2011

Nadal és aquí!

L'altre dia una amiga que fa un programa de ràdio em van demanar si volia explicar què significava el Nadal per a mi. Explicar-ho després d'haver perdut una persona estimada o bé després de tenir un fill, és clar. Qualsevol dels dos punts de vista. Ambdós casos m'han passat fa poc i potser per això semblava que podia donar la meva opinió.
La veritat és que al final no ho vaig fer. No en vaig ser capaç. No per res, senzillament perquè va ser massa sobtada la demanda, sense temps per pair-ho, potser perquè tenia el cap en altres llocs o qui sap si senzillament perquè no m'interessava.
Ara, passats uns dies, veig el què li hauria dit, però tampoc sé si és el que hauria buscat per aquestes dates. Un discurs menys, com diríem, menys melós?
Jo li hauria dit que per a mi el Nadal no és res. Només uns dies més de festa, uns dies on sembla que cal sortir al carrer amb un somriure ingenu a la cara i que tot té solució. Uns dies en què tothom sembla millor i aleshores te n'adones de com en som d'hipòcrites. Si aquests dies som tan bons, perquè la resta de l'any anem fent la viu-viu? Ens hauria de caure la cara de vergonya.
Jo li hauria dit que no jugo. Que sóc dels que volen viure amb criteri. Dels que intenten viure segons les seves conviccions i que aquestes dates, aquests dies, no em fan ni fred ni calor. Que intento ser coherent, dia rere dia. Malgrat l'acord universal per fer-nos sentir aquests dies  més feliços, il·lusionats, solidaris, consumistes, alegres, oberts... Consumistes. Res. Que sóc el mateix i penso igual.
Que se'm morís el pare no m'afecta especialment aquests dies. Per què hauria de ser diferent de fa una setmana? Per què cal institucionalitzar el dolor? La pena? La solidaritat? Sembla que és el ara toca, ara no. Avui és bo ser així, demà farà nosa. Quadriculem-ho tot. Controlem-ho tot. Posem-hi data de caducitat.
I tenint un fill, m'ha canviat? Home, senzillament, hi ha tants estímuls que el captiven, que el nadalitzen, que és difícil no fer-ne cas. Però segueixo pensant el mateix. Avui, ahir o demà no seré millor o pitjor, seré el mateix i per a ell, per sort,  també. No haurà d'esperar al Nadal per sentir un t'estimo o bé rebre una moixaina abans d'anar a dormir o quan es llevi. Tampoc li costarà rebre un bes ben llarg i calorós o una abraçada càlida. No necessito d'una agenda per ser feliç i estimar. Menys encara necessito una empenta per saber a qui estimo i a qui trobo a faltar. Ni el Nadal m'ho recorda més ni ho vull. Al contrari, m'emprenya aquesta comèdia. I si algú em fa nosa, me'n fa aquestes dates també. No fotem.
El Nadal és època d'àpats tradicionals, de restar a casa - pel fred, és clar i per les retallades, ben segur i també perquè el sol es pon d'hora, ves sinó - com la castanyada de fer castanyes o Sant Jordi de mirar llibres. I punt. Res de més místic o romàntic, senzillament uns hàbits que afavoreixen l'entorn... I els mercats. I demà, serà un altre dia. Una data més del calendari per passar.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Malgrat tot, podem demanar

La gràcia consisteix en trobar el plaer en els petits detalls. En les nimietats. Potser coses del dia a dia, potser instants viscuts. Avui, una posta que s'allarga - a Calders darrerament en tenim  un munt, com arreu - i que ens sorprèn; potser també una abraçada càlida del fill, sorpresa perquè és espontània i intensa, o qui sap si un matí on a l'escola tot flueix o una trobada casual... És igual. Petits moments que alegren un instant i s'allarguen més enllà, deixant-te un regust dolç als llavis difícil d'esborrar. 
Són aquests moments, els que no tenen preu, els que no ens podran prendre. Ni l'Estat malcarat, injust i salvatge, ni el govern de la Generalitat, que ens criminalitza i robant-nos el que hem guanyat justament, encara cínicament ens ho agraeix. Quina barra! 
Mes no podran. És fum que no poden tancar. Bàsicament perquè no té preu. Literal. No ho poden vendre ni empenyorar, sinó ja faria dies que ens haurien hipotecat els moments alegres, els moments feliços i ara ens passarien factura. Ens desnonarien, per descomptat. I sort en tenim.
Com avui, l'estimada Generalitat ens ha avançat una part del sou, tampoc calia, no ho hem demanat, encara falta per a final de mes, però de propina, ja bé retallat. De moment un 17 %. Diuen que abans de final de mes ens retornaran una part i la resta, Déu dirà.
Es nota que hi ha Unió, ells tenen fe. Jo, la veritat, el que parlem i pactem entre els vius, no ho deixem per éssers suprems que mai venen quan ets necessitat. Sóc del ram de Sant Tomàs. Els peus a terra i el cor ben alt, que del firmament mai m'han ajudat.
Però el què deia. Malgrat tot, i disculpeu-me els que ho passeu pitjor, que en sou molts, segur, deixeu-me reclamar també el que és meu. Sense comparacions, cadascú segons el pactat. Deixeu-me demanar justícia també per a mi. Justícia universal. Som germans. Germans governats per éssers superbs i tirans. Per cecs i sords ben peixats. A ells mai els mancarà de res, malgrat ens comprenguin. Malgrat es solidaritzin. Un rot i fins demà.
Per això, avui per avui, i reclamant igualment el que és meu, m'aferro al que ambdós sabem que val i no és el que es pot comprar. Són els moments. Els instants. Moments trivials bells, però digue-m'ho fluixet. Que els voltors i n'hi ha molts, ronden per dalt. 

dissabte, 17 de desembre del 2011

El ninot de neu

Ara que sembla que per fi arriba el fred de debò i que estem més a prop de les vetllades familiars a casa amb la llar espetarregant hores i hores... Ara que aviat notarem la punta del nas glaçat enmig de bafarades blanques i que els dies clars seran més lluminosos... Ara que l'hivern sembla que va de bo i que la calor ja només és un record llunyà, potser és el moment de recuperar històries. De desempolsar contes bells i guardats al bagul del temps i tornar-los a mirar, tornar-ne a gaudir.
Com aquest d'un nen anglès, bé, en realitat podria ser qualsevol nen. Qui sap si no hem estat mai nosaltres aquest nen captivat per la neu. La veritat és que és una bonica història. Un relat bell que s'adiu amb aquests dies que s'acosten. Un conte per mirar un i altre cop, tot gaudint abastament de la seva senzillesa alhora que tendresa.



dijous, 15 de desembre del 2011

Ja aniria sent hora...

Que hi ha funcionaris que es repengen, és clar que sí! Que n'hi ha que ens sorprenen i ens regalen l'estereotip del paio mandrós, cendrós, caspós i penques que tanca abans d'obrir i que és malcarat? Segur que també. Com arreu.
Alguns diran que al món privat això no passa. No toca! Tampoc hi posaria les mans al foc, me n'he trobat uns quants de penques i desenganyem-nos, si el món laboral privat és tan fantàstic, com és que estem a la crisi que estem? Només pels funcionaris? Vinga home, que de penques i treballadors la baralla s'ha repartit per igual.
A ambdós mons laborals hi ha de tot, tants estils com persones, només faltaria. Però deixant de banda el debat sobre el món demoníac i sagnant dels funcionaris, aquelles sangoneres bípedes que dilapiden part de l'esdevenidor del país tot mofant-se del patiment aliè i que tothom veu bé d'atacar, potser hauríem de mirar més enllà. No deixar-nos entabanar per debats secundaris insignificants. Potser en comptes de discutir-nos per les restes del plat de l'Estat - és una cita adaptada de la pel·lícula  Braveheart - , ens hauríem d'indignar pel vedell que engreixem i s'emporten tot tornant-nos només l'esquellot o bé la fruita que mimem i que sols ens tornen el pinyol. Ep, com a idea, eh? Que a casa mai m'arriben restes de menjar, de moment.
Vull dir que si tenim clar qui és que ens aprima el país, que ens roba - espolia, esprem, maltracta, atraca, viola, dessagna, deshonra, mutila, escapça, enfonsa, enganya, estafa, menteix i fins i tot humilia, De Gispert, les coses pel seu nom -  si tenim clar qui és que té una vida regalada amb el nostre esforç i no parlo només dels barruts facinerosos que amb una milionada regalada encara diuen que no en tenen prou per anar tirant, per què no anem a l'arrel del problema? Per què ens entossudim a parlar amb parets de morter escrostonat? Tan porucs som? Tan enzes som?
Segur que plantar-se és complicat, segur que pot ser una caixa de difícil pronòstic quan s'obri, però potser ja n'hi ha prou d'acotar el cap i dir sí senyor llagoterament. No teníem al capdavant els millors?
Deia el Che, m'estimo més morir dempeus que viure una vida agenollat i la veritat, sense arribar a aquests extrems, caldria que per un cop ens aixequéssim, perquè sinó, estan tan avesats a veure'ns prostrats, que ja no es creuen res del què diem i es veuen amb el dret de fer i desfer a la colònia catalana a plaer. Se'n senten amos i senyors i actuen com a tals.    

Fem matemàtiques globals? Fem pizza




 Justificació

Una de les àrees amb més presència dins del currículum de Primària són les Matemàtiques. Un dels pilars bàsics a l'hora de construir els coneixements dels infants i si bé en les demés àrees es dóna en general molta importància a l'experimentació, a les provatures i als descobriments, en aquesta àrea es prima sobretot la mecànica i la memorística. En general demanem molt treball, més esforços i molt poca imaginació, quan aquest darrer aspecte hauria de ser bàsic. Pal de paller de l'àrea. Poques vegades traspassem el llindar del treball repetitiu i dirigit i només en comptades ocasions es permet certa llibertat d'acció. Possiblement això es deu al temor a una adquisició errònia de continguts o qui sap si a la mateixa inseguretat dels ensenyants a l'hora de raonar els conceptes matemàtics, fent que la major part de coneixements vinguin seqüenciats i estructurats de manera molt estricte i sense gaire marge de moviment.
Si el càlcul s'aprèn memoritzant i repetint, si la geometria s'aprèn a base d'estereotips, si els problemes s'aprenent repetint unes estructures iguals, aleshores si garantim aquest mínims, malgrat siguin insuls i avorrits -sembla que pensin la majoria de mestres- s'assegurarà l'assoliment d'uns infants matemàticament competents.
En les llengües tothom es veu molt capaç d'innovar, de provar, d'experimentar, en les matemàtiques en canvi, fa més por, com si qualsevol coneixement estigués subjecte a un tipus de solució tancada, sense marge de maniobrabilitat. Sense marge d'error ni diversitat de camins per arribar-hi.

L'entorn

Aquesta activitat l'he dut a terme enguany a l'escola de Mura. És una escola rural, amb 25 nens i nenes a tota l'escola. A la classe dels Romans, que és a la que vàrem fer aquesta activitat, hi ha 10 nens i nenes, sis de tercer i quatre de cinquè. He de dir però, per evitar suspicàcies, que fa temps vaig fer pràcticament la mateixa activitat a una escola ordinària, a sisè, amb 26 nens i nenes a l'aula i els resultats, per estrany que pugui semblar, pràcticament iguals. O no, potser més positius a l'escola ordinària on els nens i les nenes no estan tan acostumats a treballar d'aquesta manera i per tant s'hi avocaren plenament ja des del principi.

El projecte

Després d'uns dies treballant fraccions, que com sempre als llibres de text i material complementari surten representades com a particions de pizzes, un nen va demanar quan faríem una pizza. I era un raonament lògic. Si partíem tantes pizzes, les sumàvem, les restàvem, les ordenàvem i en parlàvem constantment, per què no en fèiem? Aquest nen no sabia que temps enrere un altre nen havia fet la mateixa proposta en una altra escola. Tampoc sabia que també vàrem fer pizzes.
Així doncs, després de veure que tothom hi estava engrescat, vaig estar-hi d'acord. Això sí, si volien fer pizza, era cosa seva -reconec que estava tan engrescat com ells, encara que tampoc ho vaig mostrar massa- i havien de ser ells els que s'havien de preocupar de veure com es feia i què es necessitava.
Per tant, el primer objectiu era portar una recepta de pizza. Cal dir que l'endemà mateix en varen portar unes quantes, però no acostumats a cuinar, moltes d'aquestes eren un llistat d'ingredients sense quantitats ni el procés per fer-la. Així doncs, després de veure que el que portaven no ens anava bé, vàrem proposar de buscar diferents receptes a l'ordinador. En vàrem escollir quatre de diferents i cadascú triava la que més li agradava.
Un cop escollida la pizza era l'hora de calcular. Calia, primer de tot, veure quina quantitat d'ingredients necessitàvem. Sabíem que les receptes eren per a quatre persones, però nosaltres ens havíem posat en grups totalment dispars. Quatre volien un tipus de pizza, tres un altre, dos una altra i hi havia un nen que la volia diferent de totes les altres per qüestions d'al·lèrgies. Per tant, per grups, cadascú segons la pizza que volgués, havien de calcular quina quantitat d'ingredients necessitàvem. En aquesta fase jo vaig estar ajudant a l'hora de fer regles de tres, tot i que molts ho feien intuïtivament, buscaven quina quantitat necessitaven per a una persona i després multiplicaven pel nombre de membres del grup. D'altres a partir de dibuixos o esquemes que s'inventaven.
Un cop ja sabien la quantitat que necessitàvem de cada ingredient calia veure quant ens costaria. Per tal de treballar-ho conjuntament i com que a Mura no hi ha supermercat, vàrem decidir buscar per Internet diferents supermercats que coneguéssim i veure'n les llistes de preus.
En aquest cas van haver de fer aproximacions, si volien 700 grams de farina, potser els en calia comprar un quilo o bé un de 500 g i un de 250 g si n'hi havia. Una de les situacions que es va repetir sovint fou veure com els infants s'explicaven com feien les divisions -les fraccions- car era indispensable que qualsevol dels nens sabés com s'havia arribat a aquell resultat. D'aquesta manera les converses a l'aula giraven totes a l'entorn de conceptes matemàtics de manera natural.
Per treballar els preus es van agrupar per parelles, de manera que tots cerquessin preus d'ingredients encara que no fossin de la seva pizza.
Un cop haguérem calculat quan ens costaria fer les pizzes va venir la part més espectacular del projecte. Decidírem repartir-nos la compra dels ingredients per a totes les pizzes entre tots. Deixeu-me dir que el nen que tenia una pizza diferent gairebé tots els seus ingredients eren comuns a les altres pizzes, per tant es podia incloure dins de qualsevol grup si calia. Dit això, per tal de repartir-nos els ingredients només hi havia una premissa. Calia que tothom pagués el mateix o pràcticament el mateix per a poder menjar la pizza.
En aquesta fase del projecte hi va haver diferents mètodes per trobar la solució. Alguns optaren per fer operacions. Calcular què s'havia de comprar, quan costava i dividir entre els membres de la classe. Tot i que es feia difícil dividir segons quins productes. D'altres, els més petits que no estaven acostumats a dividir, varen fer servir un mètode força efectiu. Dibuixaren una graella amb deu caselles, cadascuna amb el nom d'un nen. Tot seguit varen fer retalls de paper on escrivien el preu i el producte i anaven omplint les graelles amb els productes intentant que quedés el mateix a totes les caselles. Si calia retallaven un producte -tarja-, el dividien físicament i alhora matemàtica. Aquest mètode fou el més entenedor per a tots i aquests mateixos nens l'explicaren als seus companys un cop decidírem que era el més just i clar.
Un cop ja sabien què havien de portar, vàrem quedar per fer-ho al cap d'una setmana.

Fem la pizza

El dia de la pizza cada grup es disposà en una taula i a partir de la recepta, el mestre podia donar un cop de mà però eren ells que havien de seguir els passos, feien la massa. Després se la partien de manera que tenien una mini pizza i l'omplien ells mateixos fent-li el dibuix o la decoració que els interessés més.
D'entrada els incomodà que no se'ls ajudés més o més ben dit que no se'ls digués pas a pas què havien de fer, però poc a poc, a mesura que anaven veient que la pizza prenia forma, s'anaren engrescant fins que al final se'ls veia orgullosos del que havien fet i així ho expressaven. Un cop feta la pizza la vàrem portar al forn de pa del poble on ens l'enfornaren. La idea era anar-hi tots plegats i veure com la posaven al forn, però una pluja inoportuna va fer que un servidor s'escapés, amb un cop de cotxe i totes les pizzes, al forn. Poc després tots esmorzaren pizza.

Conclusió

D'entrada semblava que fer una pizza seria una tasca molt manipulativa. Una tasca on bàsicament farien quelcom manual i no es treballarien gaire les matemàtiques però al final, fent el buidat amb ells tot menjant la pizza, ens vàrem adonar que havíem fet un interessant treball matemàtic. D'entrada havíem aplicat les operacions que treballem sovint a l'aula per tal de donar resposta a una inquietud directa. Havíem resolt diferents problemes reals, molts dels quals més endavant ens els trobàvem en fitxes o a l'hora de fer càlcul mental. Havíem aplicat les fraccions a una realitat i podíem recórrer a aquesta imatge mental quan tinguéssim dubtes sobre aquestes. A més havíem treballat diferents unitats de mesura que desconeixíem fins aleshores, així com els estris per mesurar-les. També havíem pres consciència de grup, ajudant-nos i sent justos amb els altres, veient que la responsabilitat de portar els ingredients afecta a tothom o bé que com a grup cal tenir present els interessos de cada individu i les seves necessitats per sentir-nos tots bé.
En resum, va ser un treball que en el temps va durar unes quantes setmanes i que al final valoràrem molt positivament. No cal dir que durant tot el projecte els infants van estar molt engrescats i alhora van involucrar a les famílies, demanant, preguntant, suggerint i alguns, fins i tot, dies després fent altres pizzes a casa.
Si voleu veure comentaris seus o vídeos del procés, podeu clicar aquí i cercar pizzes.

dilluns, 12 de desembre del 2011

De la guineu al fill

Podrà reconèixer la guineu el xerricar de les rodes del meu cotxe? Haurà ja entès l'estil de música que escolto? M'olorarà mentre avanço per la carretera? 
No ho sé, però darrerament, sembla que ens veiem més. Gairebé cada dia altre cop. Potser m'espera ronsejant fins que em veu de lluny per després escapolir-se. Sempre passo a les mateixes hores, minuts amunt o avall, i per això que penso que m'espera. Serà que l'hauré domesticat? M'haurà domesticat?
El que està clar és que cada matí i tarda des de fa poc, condueixo només pendent de veure-la. De veure onejar la seva llarga cua negra mentre se'n va. La seva mirada penetrant. N'estic captivat. Enamorat, tal vegada.
Les nostres mirades quan s'encreuen parlen molt, es diuen molt. La seva, el seu mirar fix poruc, em sedueix. Em parla de molt endins, de coses massa salvatges en un instant. La meva, més confiada, de moltes pors, de més il·lusions i de massa dubtes per un sol instant.  
Avui altre cop l'he vist, quan se n'anava bosc enllà.
És com a casa. El fill m'ha domesticat. Jo l'he domesticat. D'infants n'hi ha milions. Desenes de milions. De fill però, i en el meu cas en concret, només un i aquest, com la guineu, té la clau. Si cada dia el veus a la mateixa hora, estona abans ja frises per veure'l i a mesura que passa el temps i s'acosta l'hora la il·lusió creix. Igual que al revés, quan el temps es sobrepassa, el neguit augmenta. Notes un buit que només s'omple amb el contacte, amb la visió. Amb l'infant. Amb la guineu.
Això és domesticar. Ens tenim l'un a l'altre i com avui, que està malalt i tu poc hi pots fer per alleujar el mal pas, el cor se t'esquinça. El neguit creix i cada alenada costosa d'ell es multiplica per cent dins teu i comptes el temps que tarda a fer efecte el remei dubtós que t'han receptat, just acabada de donar la cullerada i esperes, i pateixes. I esperes molt, perquè patint, el temps s'alenteix i desitges que tot passi ràpid, però tot té un ritme, una velocitat i no n'ets pas tu el conductor d'aquest tren, no pots accelerar a plaer. Has de deixar fer. Has de confiar. I costa confiar un cop t'has / t'han domesticat.  

divendres, 9 de desembre del 2011

Calders-Barcelona

Arribant a Castellar
Ahir, amb la colla de Calders Bike, vàrem fet una sortida especial. Vam anar a Barcelona des de Calders. No és una sortida especialment bonica en quant a paisatges però té quelcom. Sortir de casa i arribar a la capital catalana és una experiència curiosa.
Vàrem sortir ben d'hora, quarts de vuit - abans és massa fosc - i per carretera vam baixar fins al sot, a Monistrol. Allà, passant per dins del poble vam prendre la pista que s'enfila fins a Granera. Una pista que va pujant de manera suau i constant, tot zigzaguejant, una de les poques pujades que ens esperava. Després vàrem baixar fins a Sant Llorenç Savall de dret. El sol ja brillava però l'abric; guants, buf, jaqueta prima i demés, no ens sobrava.
Un cop a Sant Llorenç vàrem tornar a pujar, però aleshores cap a Castellar, anant pel coll de Canyelles. L'altra pujada i ja en portàvem dues.
La baixada des del coll fins a l'Era d'en Petasques fou una bogeria. Si fins a les hores ens anàvem saludant amb els qui ens creuàvem, a partir d'aquí ja ho deixàrem córrer. Massa gent. Gent i més gent que s'enfilava cap al Puig de la Creu per després fer la baixada.
Badia del Vallès
Ja un cop a Castellar vàrem fer una aturada per esmorzar els entrepans que portàvem. Després d'esmorzar i pel camí del cementiri vàrem agafar  la pista que baixa fins a Sabadell, ran del Ripoll, passant per Can Casamada. En aquest punt l'entorn canviava. Si fins aleshores ens anàvem trobant bàsicament gent amb bicicletes de muntanya enmig del bosc, ben abillats i concentrats, al passeig del riu hi havia més gent passejant i corrent que amb bicicleta.
Resseguirem el camí del costat del riu fins a l'alçada de Barberà i després, voltant per dins la ciutat, entre pisos atapeïts i dúplex generosos, vàrem arribar i travessar Badia del Vallès. Un poble d'indigne fama però que la seva aparença deixada i bruta, si més no pels caminois que vam passar, no ajudaven a millorar.
Passat Badia vam enfilar cap a l'UAB. Des d'allà a Cerdanyola, on passàrem per una espècie de parc tancat amb reixa, on a dins, embotits i sorollosos, hi havia gent i més gent coent carn i parlant. Des de fora tenia un aspecte estrany, semblava una gàbia plena a vessar. Llàstima que no portàvem cacauets!
La darrera pujada fou per una pista del parc de Collserola, entre uns boscos força bonics i esponerosos fins a sobre Barcelona. Una Barcelona impressionant, estesa sota els nostres peus, com un formiguer gegant en ebullició.
La Barceloneta
La baixada fins a la Barceloneta va ser molt divertida, zigzaguejant per la Meridiana i esquivant cotxes pel carrer Marina.  Allà, al passeig, ran de mar, vàrem menjar un arròs negre ben merescut i ben regat amb vi del país.
I un cop dinats, amb el cap tèrbol però l'esperit més elevat, muntats a les bicis i un somriure a la cara, vam anar fins a plaça Espanya a prendre el tren.
I la veritat, va ser una sortida molt divertida. Al final uns vuitanta quilòmetres i uns mil cent metres de desnivell de pujada i uns mil sis-cents de baixada, però amb tot, una experiència per a repetir.
I és que tenim sort que hi ha qui organitza aquestes sortides que fan pinya i caliu. Una bona manera d'anar amb bicicleta tot ben acompanyat.

dimarts, 6 de desembre del 2011

No plou sempre a gust de tothom

Una de les troballes d'avui, festiu
Que no ens donin gat per llebre. El treball és un mitjà per aconseguir certes finalitats i no una finalitat en si mateixa. Ahir, quan malparlaven d'aquesta setmana, de racionalitzar-la, d'adaptar-la a la realitat actual, no podia deixar de pensar que parlaven els interessos econòmics. Parlaven els que els mou la butxaca. En cap moment pensaven amb l'ésser humà. En la persona. En el treballador. Per a mi una setmana com aquesta és fantàstica. Uns dies treballar i uns altres no i tampoc ens enganyem, si poguéssim, treballaríem la setmana dels tres dijous. És cert que avui en dia és una sort treballar del què ens agrada, però tampoc exagerem. La vida està feta per gaudir dels plaers, de tots i cadascun. D'admirar el vol de la papallona a l'estiu, de jugar amb el fill sense estar pendent del temps, de sentir l'aire fred a la cara mentre davalles amb esquís qualsevol muntanya, de fer l'amor amb la persona estimada, d'escurar l'última cullerada del iogurt i de quatre coses més, però enlloc entra treballar una setmana sencera o fer hores a mans plenes.
De sempre ens han volgut fer creure que el treball dignifica, que el treball és la mare dels ous i que el sacrifici ens condueix a un món millor i jo em dic, i un rave. Carpe diem, companys! Viure el moment i si aquest passa per no fer res, endavant. No em fareu sentir malament.
Alguns s'escandalitzen, d'altres s'indignen, però m'agrada creure que la missió, si és que en tenim alguna en aquest món, no és treballar. Senzillament, és gaudir dels moments. És clar però que a certs grups d'interessos els va bé fer-nos creure que l'home i dona de profit han de treballar, que el camí bo, recte, digne, ideal, passa pel treball. Només faltaria. El nostre treball és el seu benestar. El nostre sacrifici és la seva riquesa. I m'hi nego. Treballar és una necessitat, però res més. Un accident. Un mal pas. No en faré bandera. Tenim la sort relativa de tenir feina i prou. Res els devem.
Si em toqués la loteria? Apa siau, bon vent i barca nova. Potser em dedicaria a fer xerrades, viatjar, fer fotografies, escriure o rascar-me els polls, tant hi fa, però segur que decidiria jo. Les xerrades? Del què fos, fins i tot de com viure sense treballar o dels costums nocturns del cargol, més ben igual!
El treball és una cançoneta que he sentit sempre i al final ja no me la crec. Potser també perquè els que millor viuen, els que demanen que treballem més, poc fan, poc penquen i a l'hora de la veritat, quan vas al clot, el treball fet no et serveix per a res. Només per a un bon epígraf a la làpida i ja està.
Ara amb la crisi hi tornem a ser. Hem de treballar, esforçar-nos, sacrificar-nos. Això, alcem-nos i aneu-hi. Vosaltres quedareu escurats, jo, ric abans, ric ara. Però ho tinc clar. Malgrat sigui el president qui ho demani, malgrat els cants de sirena siguin bells, no perdré el nord. Ara no som més equip que ahir, quan reparties només amb els teus i jo quedava al marge, avui segueixo sent el lliure que m'has fet i no perquè em necessitis claudicaré. No senyor. Reclama als que ens han portat a on som. Jo no he canviat. Cada matí he treballat, m'he llevat i deixant enrere el que més estimava, he passat hores i hores feinejant. Sense sortir del guió, sense especular o provar. D'altres, jugant amb els diners amb daus, ens han portat a aquest atzucac i només a mi em demanes sacrifici. I els bancs? No hi tenen res a dir? A pagar? I els constructors? I els polítics que gestionaven els guanys? On són ara ells? Perquè només jo m'he d'estrènyer el cinturó? Perquè ara som tots els que hem de remar quan el motor se l'han venut d'altres i segueixen ben inflats? Heu fet trens on no hi havia ningú, aeroports al desert, cases de preus inflats, sous milionaris pels amics, estats espoliadors, privilegis assentats, reis aprofitats... i jo m'he de sacrificar? No és just. Faré el què calgui, treballaré per sortir-me'n, però mirant per mi, això m'heu ensenyat. Primer, jo, els meus, és clar.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Puigmal ( 2.911 m. )

Avui amb el Marc hem anat a fer el Puigmal des d'Er, a la Catalunya Nord. Feia un dia magnífic, una mica fred de bon matí i amb cel serè. A les valls, boira. De lluny, un cop remuntat un dels collets, es veia sota els nostres peus un mar de núvols i sobresortint, allà a la llunyania, Montserrat i el Montseny. Imponents. 
Hem sortit amb els esquís a l'esquena des del pàrquing, la neu començava uns dos-cents metres i escaig més amunt i només estava empolsinat el primer tram. Un cop calçats però, la neu fantàstica.
Hem anat pujant a bon ritme fins a dalt, els 900 metres de desnivell que hi ha i després, des del cim, hem pogut gaudir d'unes vistes immillorables.
La baixada l'hem fet desviant-nos cap a les pistes d'Er, per no perdre massa alçada i poder aprofitar la neu. Cercant camí, hem acabat baixant per una canal no massa ample on un cop a baix, hem vist que la Píxel, la gossa, ha dit prou. S'ha bloquejat. Estrany, no? Mai fins ara s'havia aturat a un indret i avui, qui sap perquè, li ha semblat que era massa dret i des d'una roca estant, ha començat a bordar. Ni amunt ni avall. Per tant, veient que la cosa s'allargava, m'he calçat els grampons i he pujat a buscar-la. Ara bé, mentre em movia, ella s'acostava, un cop m'aturava, ella també. Finalment però, després d'una estona de jugar al gat i a la rata, ha trobat una sortida en diagonal i després ja no hi ha hagut qui la parés. Excepte al cotxe, que semblava una catifa otomana. No ha piulat en tot el camí.



Avui doncs, altre cop hem triomfat, però amb el sol que feia i la neu que s'enretira, o neva aviat o haurem de deixar-ho per més endavant això d'esquiar. Ara, aquest, ja el tenim altre cop.  

dijous, 1 de desembre del 2011

Créixer entre llibres

De petit anava molt a casa dels avis. Vacances, caps de setmana... I era una casa especial. Màgica. Arreu, fos on fos, obrint una calaixera, un bagul o un armari, hi havia llibres. Llibres, revistes, fulletons...I més llibres, revistes i fulletons... Encabits per tots els espais, a tots els racons.
L'avi havia treballat o ajudat, segons les versions, al mercat del llibre de Sant Antoni i tenia molts d'aquests llibres a casa. Li agradaven i en comprava sense mesura. Per tant, la casa estava plena de llibres, arreu en trobaves, fins i tot als llocs més insospitats, a més de l'armari horrorós i mal fet que havia construït el meu besavi per a aquesta finalitat i que es tenia com una obra d'art en aquella casa. Lletja, però una obra d'art.
El millor, per a mi, era que eren llibres de tot tipus, des de llibres sobre la fauna marina a d'altres de política o de fotografia o còmics o el què fos. Literalment, el què fos.
Quan arribava a casa seva sempre anava primer al passadís. Un passadís estret i fosc i allà, assegut al terra, amb les cames creuades tot tocant amb els genolls l'armari i l'esquena repenjada a la paret, anava remenant els llibres. Fullejant-los. Era un espai de pas amb el sòl fred, l'economia familiar d'aquella època - ara hi tornem a ser - no permetia tenir tota la casa escalfada sinó que només les cambres que s'usaven, on em passava hores i hores remenant llibres. Mirant imatges d'uns, llegint d'altres, remenant-los tots. Tenia total llibertat. I allà viatjava, somniava.
Ell es passava les hores al balancí llegint novel·les d'Estefania, jo per terra remenant llibres. L'àvia fent ganxet.
Potser d'aquells dies, d'aquell munt d'hores entre llibres i més llibres, em ve la passió. L'interès per aquests. Per llegir-los i per escriure. Sense cap pretensió, només per gaudir, per passar-m'ho bé, perquè és el què he viscut.
Ara a casa també tinc força llibres, no tants però, i si bé sovint em plantejo la possibilitat de cedir-los a una biblioteca o donar-los a amics, massa trasllats fan mal, un cuquet de molt endins em corseca i em parla de l'oportunitat i la sort que vaig tenir jo tenint tants llibres a l'abast i potser per això, potser pensant amb d'altres més propers, els mantinc a casa. Encara que sempre penso: Un dia...
Però aquest no arriba. És més fort que jo i quan estic una mica moix, cansat, trist o bé alegre i somniador, tan hi fa, m'assec a frec d'aquests i els miro, els observo i, perquè no, a vegades m'agrada passar les pàgines tot olorant-les, tocant-les. Sentir-ne l'aroma i el tacte i aquests em parlen de moltes coses. D'indrets llunyans o propers, d'històries tristes o alegres. D'una infinitat de coses que m'omplen i em fa feliç.

dimarts, 29 de novembre del 2011

El cel d'anit

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Bastiments ( 2.883 m. )

Deixant enrere les pistes
Avui hem encetat la temporada. Hem sortit amb el Jesús ben d'hora de Calders, cap a quarts de set i després d'una aturada a la benzinera de l'eix per trobar-nos amb la colla de Castellar, hem enfilat cap a Vallter 2000.
Cap a quarts de deu trepitjàvem pistes, sota un cel clar i un sol abrusador. La neu excepcional. Força. Un xic dura pel fred de la nit però en òptimes condicions per a esquiar. Hem anat pujant per les pistes fins al coll de la Marrana i des d'allà a la pala del Bastiments. Ara, Déu n'hi do de la gent que hi havia. Amb raquetes, esquís, grampons...  Una processó fins al cim. Gràcies homes del temps! Sou impagables.
A dalt, agrupament de tots plegats i un cop havent ganyipat, hem iniciat el descens però aquest cop, en comptes de baixar per la pala habitual, hem baixat anant cap a Marmotes, una pala un xic més dreta però que et permet estalviar-te el tram de remar des del coll de la Marrana fins a les pistes.
La baixada ha estat bé. Molt bé. Amb algun ensurt, es veu que el Marc, que anava tranquil·lament pel seu carril, un esverat l'ha avançat just en el moment del canvi de rasant i allà, ambdós, un servidor era el dos, han volat i aterrat poc estèticament. Vaja, una hòstia digne de veure, segons el Martí però sense altres conseqüències.

Des de la pala del Bastiments
Com sempre passa, queda aquell regust de que dura poc, però millor això que aquells dies que es fan eterns.
Donem doncs la temporada per inaugurada!

dissabte, 26 de novembre del 2011

ZAZ

Un amic ens va sorprendre amb aquesta descoberta. Que corri...

 

La lletra vindria a ser...

JO VULL...

Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!

Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

dijous, 24 de novembre del 2011

Espanyols de dins i de fora...

Benvolguts espanyols, de dins i de fora;
Gràcies. Gràcies per ajudar-nos a ser el poble que som. Emprenedors. Perquè possiblement, si no ens escanyéssiu tant, si no ens prenguéssiu tant, mai no hauríem hagut de recórrer a l'astúcia, a la imaginació i a la creativitat per a sobreviure. Per a prosperar. Els emprenedors s'haurien acomodat a la vida fàcil. El país s'hauria deixat portar pel sucursalisme i hauríem acabat mal vivint d'allò que poguéssim arreplegar de la solidaritat. Ens hauríem deixat. Ens hauríem apagat.
Gràcies també per fer-nos amants de la nostra llengua. Del nostre parlar. Els vostres atacs ens fan forts. Ens fan estimar encara més el parlar dels nostres avantpassats. El parlar mil·lenari i el volem conservar. Volem que sobrevisqui una altra manera de veure el món, de viure'l, d'entendre'l, perquè cada llengua és una manera de veure el món i nosaltres, ai las, veiem el món amb prisma català, tot i que podem entendre el vostre món. El món únic, el castellà; monolingüe,  monolític, sense altres finestres, sense altres referents. La llengua ens fa oberts, conversadors, comprensius. Gràcies veïns pel regal!
Gràcies per ajudar-nos a ser austers. A viure amb menys. A conèixer-nos més, deixant de banda l'excés. El sobrant. A reclamar en justa mesura. Medicina quan cal. Sense més. Sense abusar. L'excedent vostre és, ja ho sabem, aquí només les revisions de rigor, la medicina vital. Les necessàries i a fora, perquè no, barra lliure. Paguem els catalans. No ens en queixem, si més no, no massa. Demà però, tindrem el què ens mereixem, el què volem. El què és nostre.
Gràcies per fer-nos universals. Oberts a voltar. Sabem que veure món té un preu. Un cànon i el paguem. En forma de peatges de diners o bé visitant la vostra capital. Volem conèixer el món i aquestes ànsies, aquest anhel, no l'atura ni el peatge de Madrid, ni el peatge de Martorell. Res ens atura, ni l'obligació de descansar a la capital si volem voltar. Un preu car però que ens fa més agosarats. Imagineu-vos sortir de Barcelona i anar arreu. Massa fàcil, massa llaminer. O sortir de casa i arribar ràpid arreu sense pagar? Quimeres, direu.
I gràcies també per ajudar-nos a posar les coses al seu lloc. L'esport, esport és. Res de fal·leres per seleccions. Res de perdre el temps per emocions buides i banals. Només una selecció juga al món i sent la vostra, hem après a veure-la de reüll. Sense fred ni calor. Amb distància. Sense emoció. Malgrat mercenaris d'aquí que juguen amb els d'allà. Per ells va, creiem en la llibertat.
Per cert, quin gran favor ens feu, i ja en portem uns quants, doncs a ser catalans ens ajudeu. Del seny, del paradigma dels catalans, en sou els grans garants. Amb organismes, governs, institucions, delegacions... allunyades, foranies, estrangeres, desnaturals i absurdes heu omplert la nostra comunitat però a cap ens hi sentim lligats i amb seny, amb criteri funcionem. Sense passions, sense sentiments. Anem allà on cal. Seguim els passos ordenats i si un organisme desapareix, si un organisme es fon, adéu siau i fins mai. Sou uns altres passavolants, demà, ja no hi sereu. Fenicis, grecs, romans o àrabs també es creien eterns i ara, on són? Mar enllà. No hi ha mal que duri mil anys.
Benvolguts espanyols, tot té un principi i un final. Avui segur que no. Demà, després d'unes eleccions ereccions  que us han deixat ben inflats, tampoc serà. Però un dia, un dia, allò que hem anat treballant plegats, allò que ens ha anat fent forts, els vostres frens, les vostres limitacions, els vostres atacs, esdevindran l'èxit del país i on ara hi veieu una colònia sucosa, un reducte gal empipador, un poble adormit, aviat hi veureu una forta nació que sola es governarà. El nostre país. Ens heu fet pacients i la paciència ens governa. Ens regeix. Sense escarafalls, sense depressions. Temps al temps que de més amunt han caigut.
Espanyols, d'aquí i de fora, seguiu-nos ensenyant que demà, segur, segur que us ho agrairem, doncs les vostres lliçons, dures i fredes, implacables, injustes i cruels, ens ajudaran a caminar, mes esperem no ser com vosaltres, esperem ser més tolerants i generosos amb els derrotats.

dimarts, 22 de novembre del 2011

El cel ens caurà al damunt...

Tarda tranquil·la. Arribar a casa i fer feina una estona. Després bany, sopar i estona per a dibuixar. El petit reclama i ara que comença a l'escola, encara més. Demà comença els matins i perquè no, un cicle. El cicle de l'escola que un cop començat, ja no s'atura. No té volta enrere. Pots retardar l'inici però aquest arriba, així com el creixement i després descobreixes les excepcionalitats habituals de l'ara.
Com les notícies d'avui. Notícies de fora que no són massa falagueres. Podria sembla excepcional, però és el pa de cada dia. Diumenge cop de maç. Ja poden treure pit alguns, parlar del gran augment dels de casa i del mur de contenció, que la que ens caurà a sobre, esperem-nos ben asseguts. Trons, llamps i pardals. Rebrem per totes bandes, ens tenen ganes i veure el mapa com està, tot blau marí excepte la Gàl·lia catalana, dol. Els fa mal i supuren bótox arreu mentre amaguen un somriure ple d'esmolades dents canines. Espereu-vos que veureu, pensen. I no serà per menys. La pell de brau, que per ràbia diria de bou o de mul castrat, però que la seva testosterona em fa dir de brau, ens la té jurada. Som diferents i això cal anihilar-ho. Als bascos, a rai, ells són ferrenys. Aquí, fenicis convençuts.  
Aviat, segur, ni concessions, ni diferències ni hòsties amb vinagre. Tots a passar pel sedàs, corró aviat, i a dar el què tenim i tindrem en nom de la solidaritat. Anem ben servits, segur. De mentre, aquí, al poble gal, per allò d'aprofitar l'oreig dretós, escampem tisorada a tort i dret, que ara tenim claca que ens aplaudeix i la boira espanyola tot ho cobreix. Semblem ninots sacsejats.   
Ja ho deia jo, malgrat nacionalistes que es diuen, perquè el de la calba i perdonin-me els calbs, aquell n'és tot menys nacionalista, el país es vendran. Ep, català, és clar. Que només calia veure la cara de tres déus quan al Majestic - només ells poden tenir la seu allà, pomposos - començaren a cridar els cadells descontrolats:
- Independència, independència! 
Si la seva morenor esdevingué paper de fumar. Li dolia a ell, tan espanyol. Perquè sempre s'ha apuntat al carro d'aquell que ara n'ha baixat per allò del conat de senilitat, del ara no toca. I visca l'Estat. Demanarem i ens donaran, com si ens maméssim el dit. Callarem i sort si ens deixen respirar. 
Però ells, traient pit, de gall dindi potser, donaran suport al logopeda votat a l'Estat i demà, a justificar perquè no tenim ni pacte, ni país, ni llengua, ni calers. I sinó, temps al temps, que els xais, quan blanquegen tant, és que són llops i al carrer Gènova si alguna cosa hi ha, són llops ibèrics, malgrat el bluf del perill d'extinció.
Aquí en saben prou, avui independentistes, demà ministres i si cal, embolicats amb l'estanquera i a voltar. El partit per endavant.   

dissabte, 19 de novembre del 2011

Un dia educatiu

Aquest matí al Passeig Pere III de Manresa hi havia unes parades especials. Unes parades muntades per estudiants de la FUB sota el lema, "Un passeig per la ciència". Eren activitats per a nens i nenes de 0 a 6 anys. Força jocs amb aigua, sorra, sabó o llum per tal d'experimentar principis bàsics de la ciència.
Una iniciativa força encertada a jutjar per les cues que es feien i l'interès que despertaven entre els infants, el nostre inclòs.
Futurs mestres portaven a terme els tallers i anaven observant i anotant els comentaris i les reaccions dels infants. A més a més de tant en tant intervenien demanant o preguntant i els infants, enmig del joc, aturaven un moment el què feien per a rumiar sobre allò que els demanaven i argumentar o respondre el què creien.
Penso que activitats com aquesta, que potser s'haurien de prodigar més,  són les que ajuden a augmentar el prestigi d'una professió. Serveixen als futurs professionals per experimentar i practicar aquells coneixements apresos i treure'n conclusions, i d'altra banda els acosta més a les famílies ara que cada cop les escoles es tanquen més i sembla que un petit mur invisible s'alça entre els dos mons.
A la tarda, sembla que avui era dia d'experimentació, qui sap si era per les activitats del matí, en Berenguer ha tingut, nosaltres també, la visita d'un amic i entre jocs i rialles han acabat els dos enmig de l'habitació, despullats i pintats de dalt a baix. Tenim la pintura al seu abast, ja que la fem servir sovint.
La nostra reacció, a més de la de sorpresa i després de les mirades entre els adults, ha estat la de complicitat. Segurament hem sentit moltes vegades tots els planys i les queixes per la brutícia o el desordre, però les seves expressions, de pur plaer, de felicitat, d'innocència, no ens han deixat altra alternativa que la de somriure mentre netejàvem. Ells, és clar, han acabat a la banyera i amb un altre pot de pintura han acabat de rematar la festa.
Avui, entre el matí de la FUB i el vespre pictòric ha estat un màster en educació.

Reflexionem-hi

Avui, jornada de reflexió...























dijous, 17 de novembre del 2011

Comencem a la Llar

Ha plogut força des d'aquí
Acabo de deixar al Berenguer a la Llar. L'he deixat allà, amb els seus companys, recollint fulles tot alegre i quan la mestra ha dit que queien fulles ell ha dit somrient; la tardor.
Què caram i no me n'he pogut estar. Per sota del nas se m'ha escapat un somriure. I és clar que n'hem parlat, d'algun lloc o altre ho treu, però em fa gràcia la manera de compartir allò que sap, com si fos un tresor. Sense pretensions.
Avui, de bon matí, ha començat aquesta setmana a la Llar i no l'he pogut acompanyar cap dia, ja m'ha dit: anem a la llar amb bici? Se'n recordava que li havia promès feia dies. I jo, si no plou, li he dit.
S'ha llevat de la migdiada cofoi i en un tres i no res ja era a punt per a marxar. Anant amb bici ens hem creuat amb el Leandre, qui treballava a una teulada de Calders i seriós, quan hem començat a parlar, ja m'ha dit, tot i que n'està força d'ell: Anem? Marxem? Tenia cuques.
Quan hem arribat tots els nens i nenes de l'escola - quatre, literalment - recollien fulles en un cabàs i ell, que no sabia de què anava, el primer que ha fet és abocar-lo juganer, però de seguit han començat a recollir-los tots de nou tranquil·lament, explicant-li el què feien. Sense escarafalls. Fem feina, li han dit.
A vegades hi ha a qui li costa veure créixer els seus fills. Veure'ls passar etapes. Potser perquè veuen que passen les seves o qui sap si per por de perdre's aquells instants. Per a mi però, cada etapa és un goig. Frisava per acompanyar-lo a la llar. Per anar-hi en bici. Per ser-hi. Per ajudar-lo a penjar la jaqueta i la bossa, com també friso per ajudar-lo amb els treballs d'aquí a uns anys a l'escola. Vull ser-hi. Potser hem deixat tanta gent pel camí que cada pas, cada etapa, és un guany. Un altre moment que he pogut compartir amb ell i amb aquest anhel, amb aquesta il·lusió, vull ser-hi i ajudar-lo a créixer dia rere dia. Compartir el seu present per tenir un passat plegats i el futur, ja ho anirem veient.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Cau la pluja

Una cortina tènue d'aigua. Un continu degotall xopant els carrers, omplint bassals i formant rierols. Els camins amb baixada esdevenen rierols flanquejats de fulles on, de tant en tant, un embornal s'empassa l'aigua per fer-la aparèixer uns metres més avall abans de seguir la seva cursa descendent fins al curs de qualsevol riu proper. A la carretera de Monistrol a Calders un rere l'altre. Camins d'aigua arrapats a la roca buscant el curs. Buscant la sortida.
Avui era d'aquells dies que la pluja queia fent bombolles. Boles transparents sobre bassiols marrons que duraven un instant. Res, dècimes de segon, un alè just abans que la següent gota no l'esmicolés, però deixant un record en forma d'esquitx esfèric del seu pas.
Als carrers, la pàtina lluent d'aigua convertia el caminar en el somni de lliscar sobre un mirall humit i clar. I ja a fora, de ruta cap a casa, entre boscos verd oliva, un verd de net lluent i seductor, esquitxat ara i adés dels ocres de tardor d'arbres mig nus que encara es resisteixen a desfer-se de les últimes peces de vestir, m'acompanyava el tamborinejar de les gotes sobre el sostre de l'automòbil. Una dolça melodia rematada per l'anar i venir del neteja parabrises   
Aquest vespre, quan fosquegi i només es vegi la pluja que cau gràcies als fanals, estels fugaços a mans plenes, corrues de cargols s'afanyaran a sortir empaitats per llimacs desagradosos, a buscar un bri d'herba humit per rosegar i si la pluja ha cessat, fins i tot el gripau veí, un element esmunyedís i vergonyós, traurà el cap i restarà sotjant la carretera, pensant, segurament, si passar o no. Fa dies que fa l'intent però poruc o previsor, ves a saber quin hemisferi domina el seu tarannà, s'espera i s'estalvia de confondre's amb l'asfalt de matinada malgrat la promesa d'un camp bast a tocar.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Anys i anys, quaranta anys...

Dissabte a la nit vaig anar a una festa d'aniversari. Una festa d'un gran aniversari. 40 anys pelats.  Acompanyant a l'homenatjat, a més d'una quarantena de persones, una geganta d'improvís apareixia dansant pel carrer costerut fent témer per la seva estabilitat. Més tard, quan l'ensurt de la geganta havia minvat, un pastís ple de pirotècnia despertava als veïns endormiscats i uns cantaires gens professionals, polítics vocacionals, encetaven el seu camí de cant coral. A dins, més tard i per reblar el clau, en diferit i fent-se pregar, després de baralles i provatures inacabables ara amb el de la poma, ara amb el Bill Gates, amics de l'homenatjat fent d'actors al so de l'Albert Pla. Tot, és clar, amorosit amb begudes a gavadals i menjar a discreció.
En resum, un munt de coses per a compartir el dia D. Per estar al costat d'aquell que celebra un dia especial. Per ser present el dia de l'aniversari canvi de desena i ...Va estar bé. Molt bé, què caram!
Des de fora, sent-ne un convidat, també un dels amics, m'admirava aquella amalgama de gent. Aquella barreja estrambòtica de personatges units per un únic noi. Ep, alto! Atureu la maquinària. Perdoneu-me el lapsus lingüístic, home ara n'hi haurem de dir, amb 40 estrenats bé cal començar a adaptar la terminologia. Doncs això, que segurament la diversitat dels presents es devia, bé, es deu, a la mateixa diversitat de l'home. Un personatge polièdric - m'encanta la fonètica aquest mot - que toca molts camps i que per tant, es relaciona amb molta gent i no per això molta gent igual. La majoria, això sí, gent que d'una manera o altra dedica el seu temps a consolidar les arrels del país, ja sigui de manera política, ja sigui a base de tradicions. I segur que em deixo personatges que no coneixia i pertanyien a d'altres entorns, però aquests eren menys visibles, si més no allà.
Bé doncs, com deia, enmig del so d'un acordió entonant garrotins i mirant les cares de l'entorn, em va venir al cap una frase que temps enrere vaig sentir. Una frase que venia a dir que coneixereu a una persona pels seus amics i veient els que érem allà, veient aquelles cares alegres i cofoies de compartir el moment, vaig conèixer un xic més al Rafa, ara des d'altres ulls. Dels dels seus companys d'Esquerra, dels dels geganters, dels dels diables o vés a saber de qui, i la veritat, em va agradar. Està bé descobrir gent abastament coneguda temps més tard. Està bé veure els amics amb ulls amicals d'altres i sentir-se'n còmplice total.
40 anys i ... Que en siguin molts més!


dissabte, 12 de novembre del 2011

Jo, jo i si queda temps... jo.

Ahir vaig tornar de colònies. Altre cop. Aquest però, amb els nens i les nenes de cinquè i sisè de la ZER. Vàrem anar al Delta de l'Ebre, un lloc meravellós. I és a colònies on te n'adones que als infants encara els governa el jo. Els desitjos individuals passen per damunt dels col·lectius. No en tothom, és cert, però en molts casos.
Per exemple. Que sobra un parell de xocolatines i som quaranta-dos en total, no passa res, jo en vull. Després, quan els fas la reflexió sobre que no n'hi ha per tots, tranquil·lament et diuen, sí, però jo en vull i he estat el primer a demanar-ho. Un raonament evident.
També passa sovint el vull això, no vull allò, tinc ganes de o no tinc ganes de. En general es regeixen pels seus interessos, sense mala fe, i no se n'adonen que la seva elecció pot anar en contra de la col·lectivitat o senzillament no té present que vivim en societat i hem de pensar en el grup.
És en aquests casos on me n'adono que els infants i perdoneu-me l'atreviment, estan encara vivint en un primitivisme natural, és a dir, propers a aquella societat que es regia per líders de manada i interessos propis, jerarquitzats segons les habilitats. Aleshores, veig que la novel·la, El senyor de les mosques, potser no està del tot desencaminada.
És dins del grup que s'aprèn a conviure, a deixar en segon terme els propis interessos i a tenir present la comunitat, sempre i quan hi hagi qui faci de mediador, de model i potser les colònies són un bon moment per treballar-ho  No només a compartir sinó a veure que potser, i només potser, no estem sols en aquest món i potser cal tenir present als demés.
Qui  sap, potser si alguns líders o adults d'aquest món haguessin anat de colònies, potser i només potser el món aniria millor.
Ep, com a complement al treball familiar, és clar.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Govern d'unitat

Que estranys que ens tornem. Si algú m'hagués dit que avui, a quarts de nou del vespre, tot traient la Píxel a buidar esfínters, estaria assegut a terra esperant que un dragó es mogués per fer-li una bona foto, me n'hauria rigut. Però ves, som com som i més tard o menys d'hora surt com en som d'estranys malgrat ho maquillem.
Com per exemple en els pactes. A vegades sembla que es descobreix la sopa d'alls. Sembla que s'ha trobat la pedra filosofal i que allò que tothom anhelava i cercava, un visionari troba perquè sí. Com a Calders.
De cop i volta es troba que el programa d'uns és semblant al d'altres, per no dir el mateix, mimètic potser. I on tu retallaves jo esquinçava i on tu decretaves jo apuntava i on tu feies jo refeia. Vaja, que es feren eleccions perquè tocava, que sinó, tots junts i ben contents, agermanats anirem caminant, si Déu vol, és clar.
Doncs resulta que uns que eren d'esquerra o si més no el seu programa hi tendia i ho semblava, esdevenen de cop i volta propers a CiU. Ai caram! I els de CiU, que digueu-ne el què en vulgueu però d'esquerrosos, Déu nos en guardi, t'ho juro per l'estampeta, no en són pas, esdevenen socials. Socials i naturals, sí senyor.
Serà que els temps, com deia Batiste, estan canviant? O bé serà que es fan lectures de programes tan de puntetes que hi cap tothom, per allò de les pors? O encara potser que els programes només es fan per una nit i l'endemà a falcar la taula que balla que ningú se'n recordarà? Doncs què voleu que us digui. Jo recordo certs punts programàtics i la veritat...
Bé, de totes maneres no ho sé, però sembla que el consens ha guanyat. Ep, que encara que s'hagi de repetir tant això del consens, jo m'ho crec, només faltaria. Som de consens. Escoltem a tothom. Consensuem! Com deia aquell, sóc pas mestre jo... o sí. Tant hi fa. El cert és que ens llevem amb una gran comunió estil orgia política agermanada anirem caminant abraçats pels prats verds amb flors violetes tot xiulant.
Doncs bé, que duri i com més serem, més riurem, però veurem com ho farem per no disgustar a ningú, que després per fer contents a tots quedem malament amb els de casa i els de fora. Com deia la meva àvia, vigila que qui vol quedar bé amb tothom, s'enfada amb tots. I queden quatre anys per endavant.
De totes maneres si s'han posat d'acord, doncs felicitats, que segur que ho han parlat molt i que els d'abans, que no consensuaren, ni s'aliaren, ni es metamorfosaren, ni es compactaren, ni s'agermanaren, ni es besaren, ni s'amassaren, serà perquè segur que no en sabien prou o estaven enganyats o confosos o apagats ... o el què sigui. El cert és que avui, sens dubte, la llum ha arribat a Calders. Visca la llum!

divendres, 4 de novembre del 2011

Tots Sants

Per Tot Sants tornen fantasmes ancorats en el passat. Personatges que hivernen a la nostra ment. La mort els ha congelat i sempre més, ens miraran amb els mateixos ulls, tindran el mateix embolcall i diran els mateixos mots. I quan ens visitin, veient-los, veient aquells retrats immòbils, estacats allà, tornarem temps enrere en un tancar i obrir d'ulls, en un sacseig de cap. Tornarem a sentir aquelles olors oblidades, sentirem el fred o la calor, les converses mantingudes, l'escalfor del cos, perquè la ment, la memòria, juga amb totes les cartes que té a l'abast i la imatge, sempre va acompanyada de sensacions. Irreals però gairebé perfectes i sovint camina sola, descabdellant el seu propi somni, aliè els nostres desitjos.
La mort se'm fa un punt i seguit. La malastrugança de marxar massa d'hora, de partir encara tendre, comporta esdevenir sempre més jove, sempre més de mirada esperançada, de mirar endavant i de retenir la joventut que perdem. D'altra banda, el veure partir amb patiment, el marxar amb sofrença, ens retorna als que quedem la imatge un i altre cop amarga de l'adéu i malgrat que el temps tot ho endolceix, malgrat que els cantells s'esmolen, sempre comença la seva pel·lícula amb imatges en blanc i negre i doloroses, però que poc a poc endolceix i tornem a converses encetades antany o situacions viscudes plegats.
Fa uns mesos que mon pare es va morir. I la veritat, la mort me l'ha ensucrat. Estic segur, perquè no pot ser d'altra manera, que no era perfecte, que estava ple de clarobscurs, d'altra banda com tothom, però l'adéu, el comiat definitiu ha anat esborrant allò que no l'embellia i ara, amb el temps, només recordo les coses agradables, els moments tendres i entranyables. I quan una ratlla salta del guió i esdevé lletja, esdevé fora de lloc, car dels morts només se'n poden tenir bons records, trobo mil motius per anorrear-la i de nou retorno als moments de confidències i tendresa. Retorno al ésser immaculat.
Suposo que és llei de vida... o de mort. Els difunts deixen enrere com a peatge per fondre's tot allò que els embrutia i només resta la bellesa, la puresa. I els que quedem, prenem allò bell i les tares, les amargors, els errors s'esvaeixen amb el temps i mirem els que han partit sempre amb un somriure entranyable i un record sincer. La mort doncs, malgrat tot, ens regala un record dolç per a tothom.

dijous, 3 de novembre del 2011

Elements per a la reflexió

Un vídeo que no diu res de nou però que malgrat tot, el què diu caldria que no passés per alt, com passa sovint amb les velles lletanies massa cops sentides.
És un vídeo fet per Videocat on hi ha dades i reflexions de diferents personatges, parlant de la Independència sense embuts.


L'he pogut veure gràcies al bloc Neva dins del vidre i m'ha semblat que era un bon material per compartir... encara més.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El català de TV1

Cal una mica de paciència. No gaire. Cinc, deu minuts a molt estirar i... caçat! Ja la tens.
Darrerament el futbol m'avorreix un xic. Les jugades maques no, és clar, però un partit sencer fa mandra. Molta mandra. Així doncs, l'altre dia, aprofitant que  feien el Barça per TV1, em vaig dedicar a fixar-me com parlaven els locutors. I per cert, sort que no hi era el Fuster. Un crac de la dialèctica, un orador nat, un mag de les paraules... ja m'hi havia fixat abans.
Doncs bé, en una llibreta petita anava anotant totes les errades que feien i consti que no sóc lingüista. Però em feia gràcia. Poca feina direu, però no és cert... o sí, és igual. Al cap de poc vaig començar a escriure i sort que vaig deixar el partit a mitges que sinó...
Vaig veure que la seva relació amb els pronoms febles n'era, de feble és clar. Gairebé mai n'hi havia. Nimietats, direu. D'acord, d'acord. Són massa complicats aquests mots, esborrem-los del mapa si els fan nosa.
Per tant, vaig centrar-me en d'altres errades. Una de clàssica, repetida fins a l'avorriment, era el tenir que i tenir de. Un i altre cop. Per qualsevol motiu, sembla com si ja estigués acceptat, però no i fa mal a les orelles.
Ara, el què em va fer suar més, fou escriure els castellanismes. Mots manllevats directament del castellà i que dits a corre-cuita  semblava que fossin nostrats: poderio, guardameta, patada, reprimenta, batir... Tota una lliçó  de saqueig lingüístic. Una manera d'enriquir el vocabulari sense esforç.
De vegades també, veia que hi havia problemes de pronúncia, fent sordes esses sonores com a zero o casa.
En resum i deixant-ho aquí, em pensava que seria un pim-pam i finalment va ser més un ratapam. Potser serà un  dels exercicis que proposaré als meus infants. Aprendre dels errors d'altri.
Algú potser dirà que no n'hi ha per tant. Ves, no són periodistes tots els que parlen. Aleshores, potser sí que n'hi ha per tant.  Cal ser curós.
D'altres potser diran que encara gràcies que ho fan en català. I un RAVE. Només faltaria. Com que ens donen el caramel de fer-ho amb la nostra llengua, malgrat també paguem impostos, malgrat és oficial, malgrat som d'aquest estat, hem d'acceptar un tractament a la llengua de segona i per aquí no hi passo.
Han de fer-ho en català però correctament. No poden maltractar la nostra llengua d'aquesta manera i esperar que agraïts perquè condescendentment accepten retransmetre en català, fer-ho de qualsevol manera i no els diguem res. No poden.
Cal que sigui amb qualitat i en català, només faltaria.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Fent-se presents

És paradoxal. El mateix mantell opac que tot ens ho desdibuixa, que ens amaga el què tenim a un pam del nas, quan et deixa veure-hi, quan desapareix de la mateixa manera que ha vingut, silent, et descobreix objectes abans impossibles. Sembla com si un pinzell blanc, de pèl escàs, hagués passejat per aquí i allà, saltironejant sense destí. Omplint més espais dels que ens pensàvem, escampant gotes enmig del bosc. Només puntualment el sol en dies afortunats, si l'angle és favorable i l'observador atent, ens deixa veure la tela a contrallum. Petites i grans teranyines escampades arreu, però mai en conjunt, doncs l'angle no incideix igual per a totes.
En canvi, el dia que hi ha boira se'ns descobreixen alhora, totes plegades. Uns instants. Pocs, només fins que el sol llueixi altre cop i faci degotar les minúscules gotes o enlairar-les cel enllà. Mentre aquestes, temoroses, s'arrapen als seus filaments com qui s'arrapa a la vida. Són molt petites, insignificants, però que en conjunt, la unió fa la força, formen petits mars que ens delimiten el teixit i ens dibuixen formes geomètriques capricioses i singulars. Matemàtiques a la natura.
Avui, baixant cap a Artés, he vist que el camí estava vorejat de milers de teranyines i avui, car ahir era impossible, les he vist gairebé totes. Les he notat, perquè la boira també me les apropava. I m'embellien el paisatge i m'endolcien el camí.

divendres, 28 d’octubre del 2011

És quan caic i m'aixeco sol, que aprenc.

Sense presses, si us plau.
Sóc dels que crec que les coses s'aprenen fent-les. Costi el temps que costi. Que d'entrada tot és possible i que cadascú ha de trobar els seus límits. Fins i tot sóc dels que creu que a vegades cal una trompada per tal de verificar els límits. Això sí, sempre preveient com pot ser de dura la trompada.
A l'escola sempre tendeixo a deixar fer, a donar la iniciativa i només dono pautes, suggeriments i potser prefereixo un resultat més mediocre, que a vegades passa, que la gran presentació però que està feta bàsicament per l'adult. Crec que li dóna sentit als aprenentatges. A la vida no sempre, potser gairebé mai, tindrem algú al costat que ens va esperonant i corregint, i per tant cal que cadascú raoni i trobi per si sol les solucions. Cal que aprengui a fer treballar el magí.
A l'escola on anava de xic tot eren obligacions. A més a més el no complir els deures establerts comportava una sanció. Un càstig. Per tant no et plantejaves res, cal fer-ho perquè sinó em castiguen. Temps després, jo, com molts d'altres, en marxar d'aquell funcionament ferri i pautat, i entrar a la universitat, ens vàrem trobar les portes obertes i alhora que un món se'ns obria, un vertigen immens ens sacsejava. Allà era responsabilitat de cadascú respondre i no hi havia sancions. Senzillament, els resultats manaven. Érem lliures de fer, però també responsables totals dels nostres actes i ens trasbalsà, ens sentirem d'entrada perduts.
Potser per això sempre he intentat valorar i transmetre més la responsabilitat i el deure pel deure, el fer per un mateix que no pel què em pugui passar, per la coacció, ja que aconseguir aquest aprenentatge fa que aleshores tingui sentit el què faig. Ho faig per mi, pel meu bé i no pas pel que em passarà o em diran.
Aquesta manera de funcionar a vegades costa d'entendre. A vegades sobte, acostumats com estem al món de la sanció, però crec que cadascú ha de veure'n el sentit d'allò que fa, el veritable interès per a ell i pels demés.
Ara, amb el meu fill intento fer el mateix, tot i que costa deixar-lo caure. Bé, ho intento i me'n surto... poc a poc. Però m'he d'esforçar doncs crec que són valors, actituds que l'ajudaran més que no pas el pare que sempre està a sobre, que sempre dóna la solució, que protegeix excessivament. M'agrada ajudar-lo a pensar i més, quan veig que davant d'un problema, que per a ell pot ser immens, troba la solució després de donar-hi unes quantes voltes. Aleshores sempre, sense excepció, la seva expressió es transforma. La seva cara emmurriada i preocupada amb les celles juntes i els llavis serrats es destensen i relaxant la musculatura m'ofereix, si hi sóc al davant i sinó després, un somriure d'orella a orella i m'exposa la solució. Convertint aquell problema abans difícil, en una trivialitat i quan se'n surt, quan veig que troba el perquè, el què o el com, aleshores m'inflo com un paó i totes les reticències que tenia abans en posar-lo a prova, desapareixen i me n'alegro de veure'l cavil·lar. De veure'l créixer.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Se'm fa difícil...

Se'm fa difícil sentir dia sí i dia també les notícies de les retallades. Se'm fa difícil pensar cada dia a què haurem de renunciar el dia de demà. Veure i conèixer gent sense feina, amics que no cobren, persones que no poden pagar, empreses que just sobreviuen. I se'm fa difícil.
També se'm fa difícil sentir els balls de números, bancs que malgrat enriquir-se durant anys a base d'esprémer els demés, ara els demés haurem de salvar-los, però sense cap contraprestació, sense cap garantia i demà, si tot va bé, tornarem a les mateixes caselles d'inici de joc, però la banca guanya i nosaltres paguem, és clar. No tenen memòria, tampoc cor. I se'm fa difícil.
Com també se'm fa difícil veure la lleugeresa amb que l'Estat mou els diners dels altres, els nostres diners. En reis, esglésies o càrrecs, per exemple. Veure que el futur que s'ha anat construint amb l'esforç de molts dia rere dia, en un tancar i obrir d'ulls per la mala gestió, mala voluntat o bé la mala fe d'uns pocs tot cau per terra com un castell de naips, sense poder trobar suport. Anem enrere, a la societat més ferotge. I se'm fa difícil.
També veure que mentre aquí hem de fer retallades a tort i a dret, perdent guanys socials adquirits amb esforç i perseverança en un tancar i obrir d'ulls sota el lema de la crisis, a d'altres indrets teòricament d'entrada més necessitats - per això de la famosa solidaritat - fan bandera de la seva riquesa i ens ho freguen pels morros mentre paren la mà. Plis, plas.
A més a més, malgrat les teranyines que ens omplen els calaixos, seguim jugant a ser el germà ric, a ser el dandi ben plantat de butxaca foradada que convida a una ronda al bar i quan arriba a casa menja un rosegó de pa sec. Ben cert, en descàrrec del dandi empolainat, que no ho ha triat ell. Varem perdre vàries guerres i encara que diguin que no té res a veure o que això ja és història, és el què marca les cartes del joc. Per aquell passat que ara no volem recordar, que ara veiem llunyà i sense importància, no podem decidir. No manem a casa nostra. Res podem fer mentre passen el ribot allà on volen i malgrat aquí anem necessitats de tot i més, anem fent la gara-gara, sense revoltar-nos i regalem - bé, regalem per no dir que ens fot - a un Estat que ens menysprea, humilia i ofega el suc que després reparteix com vol  mentre salivem d'enveja.
Se'm fa difícil no menysprear els que ens coarten el dret a decidir. El dret a existir.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

S'acosten dies de teatre

El 20 N - ja té nassos la data, sembla que se'n fumin - hi ha eleccions. Buf, quina mandra! Més que res perquè no ens serveix de res. Sí, d'acord, alguns diran que si obtenim una majoria o si som clau per a governar a Madrid podrem demanar o reclamar... I un rave! Res de res. Només servirà per petites concessions sense cap mena de transcendència i que a la mínima ens trauran. Perquè encara que a Catalunya els 47 diputats fossin de pensament català - difícil amb els esquizofrènics socialistes o els mercaders convergents - , què farien una minoria en un parlament de 350 diputats? Res, ja ho varem veure amb l'estatut, per exemple. Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou.
El joc democràtic, les eleccions, estan fetes per tal de que les majories puguin esclafar a les minories legítimament. Sense remordiments, avalats pels organismes internacionals. Aquesta lliga és fa difícil de jugar-la ja que saps que mai guanyaràs, ni tan sols empataràs. No tenim opcions. Així doncs, què, pleguem?
Podríem votar en blanc, però serviria de res el vot en blanc? Si votem en blanc aquests computen al global i fan que sigui més difícil encara pels partits petits tenir representació, ja que arribar al 3% és més complicat si hi ha més vots. I el nul doncs? Doncs que fa pujar el percentatge de tots els partits, afavorint els partits minoritaris. Mal menor.
Però malgrat tot ambdues opcions de poc serveixen, bàsicament per demostrar que estàs en desacord amb tots els que es presenten però jugues al joc.
També podríem decidir de no anar a votar, que també és una opció i si fa sol... Doncs bé s'estarà a la platja o esquiant - perquè aquest any serà de neus, segur... esperem - però tampoc en fan massa cas. Només diran aquella vella lletania del caldrà connectar de nou amb la ciutadania o ens hem de plantejar l'estratègia... però demà serà un altre dia i si t'he vist no me'n recordo. A cobrar i viure bé que són quatre dies, perquè passaran el mort als votants sense entonar el mea culpa, els altres que no ho han entès, no que n'estan fins als picarols de nosaltres.
Jo ja fa anys que voto. No me n'he saltat cap. Fins i tot quan vivia a la Catalunya Nord ( aquell bocí de terra que els mateixos espanyols que ara ens deixen votar regalaren a França per afeblir-nos com a nació sense cap legitimitat ) baixava a votar. Petés qui petés i al vespre, hores i hores esperant resultats. Amb previsions i càlculs estrambòtics. Amb això almenys hem millorat. Tot va més ràpid. Però enguany, estic desinflat. Primera perquè Espanya em queda lluny i ferotge, potser encara més que fa uns anys. No me la crec. No em crec que ens respecti, no em crec que ens escolti, no em crec que ens toleri. Segona, perquè tot està construït sobre una base colonial. Sense cap tipus d'oportunitat real de representació nacional, d'expressió nacional, si més no via eleccions. Som i seguirem sent un país ocupat i per tant, no tindrem veu o si més no, no se'ns escoltarà ni se'ns tindrà en compte.
Per tant, aquest any em plantejo què fer, de moment m'arriben vàries propostes. Valorarem i ja decidirem.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Ara sí que va de bo

Xicoira després del ruixat
I ja en feia gairebé un parell de mesos que no plovia. Eixut, eixut.Però avui, ja diuen que en aquest país no en sap de ploure, a batzegades ha anat plovent. Molt i poc. Poc i molt. Gens i més. Just a l'hora de sortir al carrer o bé quan conduïes, però és clar, mai plou al gust de tothom.  I els bolets, crec que no els salvem. Massa que s'ha esperat per ploure. Surten ja dissecats. 
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.