dilluns, 31 d’octubre de 2011

Fent-se presents

És paradoxal. El mateix mantell opac que tot ens ho desdibuixa, que ens amaga el què tenim a un pam del nas, quan et deixa veure-hi, quan desapareix de la mateixa manera que ha vingut, silent, et descobreix objectes abans impossibles. Sembla com si un pinzell blanc, de pèl escàs, hagués passejat per aquí i allà, saltironejant sense destí. Omplint més espais dels que ens pensàvem, escampant gotes enmig del bosc. Només puntualment el sol en dies afortunats, si l'angle és favorable i l'observador atent, ens deixa veure la tela a contrallum. Petites i grans teranyines escampades arreu, però mai en conjunt, doncs l'angle no incideix igual per a totes.
En canvi, el dia que hi ha boira se'ns descobreixen alhora, totes plegades. Uns instants. Pocs, només fins que el sol llueixi altre cop i faci degotar les minúscules gotes o enlairar-les cel enllà. Mentre aquestes, temoroses, s'arrapen als seus filaments com qui s'arrapa a la vida. Són molt petites, insignificants, però que en conjunt, la unió fa la força, formen petits mars que ens delimiten el teixit i ens dibuixen formes geomètriques capricioses i singulars. Matemàtiques a la natura.
Avui, baixant cap a Artés, he vist que el camí estava vorejat de milers de teranyines i avui, car ahir era impossible, les he vist gairebé totes. Les he notat, perquè la boira també me les apropava. I m'embellien el paisatge i m'endolcien el camí.