Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada