Se'm fa difícil...

Se'm fa difícil sentir dia sí i dia també les notícies de les retallades. Se'm fa difícil pensar cada dia a què haurem de renunciar el dia de demà. Veure i conèixer gent sense feina, amics que no cobren, persones que no poden pagar, empreses que just sobreviuen. I se'm fa difícil.
També se'm fa difícil sentir els balls de números, bancs que malgrat enriquir-se durant anys a base d'esprémer els demés, ara els demés haurem de salvar-los, però sense cap contraprestació, sense cap garantia i demà, si tot va bé, tornarem a les mateixes caselles d'inici de joc, però la banca guanya i nosaltres paguem, és clar. No tenen memòria, tampoc cor. I se'm fa difícil.
Com també se'm fa difícil veure la lleugeresa amb que l'Estat mou els diners dels altres, els nostres diners. En reis, esglésies o càrrecs, per exemple. Veure que el futur que s'ha anat construint amb l'esforç de molts dia rere dia, en un tancar i obrir d'ulls per la mala gestió, mala voluntat o bé la mala fe d'uns pocs tot cau per terra com un castell de naips, sense poder trobar suport. Anem enrere, a la societat més ferotge. I se'm fa difícil.
També veure que mentre aquí hem de fer retallades a tort i a dret, perdent guanys socials adquirits amb esforç i perseverança en un tancar i obrir d'ulls sota el lema de la crisis, a d'altres indrets teòricament d'entrada més necessitats - per això de la famosa solidaritat - fan bandera de la seva riquesa i ens ho freguen pels morros mentre paren la mà. Plis, plas.
A més a més, malgrat les teranyines que ens omplen els calaixos, seguim jugant a ser el germà ric, a ser el dandi ben plantat de butxaca foradada que convida a una ronda al bar i quan arriba a casa menja un rosegó de pa sec. Ben cert, en descàrrec del dandi empolainat, que no ho ha triat ell. Varem perdre vàries guerres i encara que diguin que no té res a veure o que això ja és història, és el què marca les cartes del joc. Per aquell passat que ara no volem recordar, que ara veiem llunyà i sense importància, no podem decidir. No manem a casa nostra. Res podem fer mentre passen el ribot allà on volen i malgrat aquí anem necessitats de tot i més, anem fent la gara-gara, sense revoltar-nos i regalem - bé, regalem per no dir que ens fot - a un Estat que ens menysprea, humilia i ofega el suc que després reparteix com vol  mentre salivem d'enveja.
Se'm fa difícil no menysprear els que ens coarten el dret a decidir. El dret a existir.