Sense res a celebrar

Demà anirem a voltar. Però sense celebracions. Capcots i taciturns. El viatge serà silent, quatre mots escadussers tot escoltant les cançons més tristes de Manel i de tant en tant mirades de reüll. Aleshores, quan arribem a destí, que segurament serà la platja - m'agrada aquest estiu que no vol marxar, que s'arrapa com una crispeta al paladar, ja tindrem dies per abrigar-nos - muntarem la paradeta. Res. Una mica d'estris per jugar amb la sorra, per distreure'ns amb l'infant  i jugar plegats, sense celebrar res. Brillarà el sol, segur, perquè no pot ser d'altra manera, i anirà acompanyat d'una lleu brisa que ens farà les hores delicioses i el cel clar. Tot, sense celebrar res, és clar. Més tard, potser ens mullarem els peus, començarem tot flirtejant amb l'onatge, ai que m'atrapa l'onada, ves que en sóc de ràpid, fins que al final acabarem xops. Seriosos i xops. Res a celebrar! I quan les hores hagin avançat mandrosament, segurament només mirant-nos ens direm que cal anar a dinar i recollint tots els trastos, anirem directes a un restaurant d'aquells que allarga la temporada, on els cambrers, vestits amb pantalons negres i camisa blanca, amb llànties de principis d'estiu com mana l'etiqueta, ens serviran a corre-cuita malgrat el local estigui buit un arròs força bo, impensable en asseure's en aquelles taules poc agraciades d'un local desangelat, però que sorprenentment ho serà. Després, havent dinat i sense res a celebrar, qui sap si farem un passeig a ran de mar, mirant les onades i deixant-nos portar. Potser, ja ho veurem, amb la càmera en mà per immortalitzar aquella llum especial o aquell onatge generós tot vagarejant sense rumb. Sense presses. Però també sense res a celebrar, quedi clar. I quan fosquegi, ja farts de no celebrar res, que dura es fa la jornada quan res pots celebrar, tornarem a casa, i potser aleshores, somriurem pel dia i ens direm que bé que s'està sense res a celebrar.