divendres, 28 d’octubre de 2011

És quan caic i m'aixeco sol, que aprenc.

Sense presses, si us plau.
Sóc dels que crec que les coses s'aprenen fent-les. Costi el temps que costi. Que d'entrada tot és possible i que cadascú ha de trobar els seus límits. Fins i tot sóc dels que creu que a vegades cal una trompada per tal de verificar els límits. Això sí, sempre preveient com pot ser de dura la trompada.
A l'escola sempre tendeixo a deixar fer, a donar la iniciativa i només dono pautes, suggeriments i potser prefereixo un resultat més mediocre, que a vegades passa, que la gran presentació però que està feta bàsicament per l'adult. Crec que li dóna sentit als aprenentatges. A la vida no sempre, potser gairebé mai, tindrem algú al costat que ens va esperonant i corregint, i per tant cal que cadascú raoni i trobi per si sol les solucions. Cal que aprengui a fer treballar el magí.
A l'escola on anava de xic tot eren obligacions. A més a més el no complir els deures establerts comportava una sanció. Un càstig. Per tant no et plantejaves res, cal fer-ho perquè sinó em castiguen. Temps després, jo, com molts d'altres, en marxar d'aquell funcionament ferri i pautat, i entrar a la universitat, ens vàrem trobar les portes obertes i alhora que un món se'ns obria, un vertigen immens ens sacsejava. Allà era responsabilitat de cadascú respondre i no hi havia sancions. Senzillament, els resultats manaven. Érem lliures de fer, però també responsables totals dels nostres actes i ens trasbalsà, ens sentirem d'entrada perduts.
Potser per això sempre he intentat valorar i transmetre més la responsabilitat i el deure pel deure, el fer per un mateix que no pel què em pugui passar, per la coacció, ja que aconseguir aquest aprenentatge fa que aleshores tingui sentit el què faig. Ho faig per mi, pel meu bé i no pas pel que em passarà o em diran.
Aquesta manera de funcionar a vegades costa d'entendre. A vegades sobte, acostumats com estem al món de la sanció, però crec que cadascú ha de veure'n el sentit d'allò que fa, el veritable interès per a ell i pels demés.
Ara, amb el meu fill intento fer el mateix, tot i que costa deixar-lo caure. Bé, ho intento i me'n surto... poc a poc. Però m'he d'esforçar doncs crec que són valors, actituds que l'ajudaran més que no pas el pare que sempre està a sobre, que sempre dóna la solució, que protegeix excessivament. M'agrada ajudar-lo a pensar i més, quan veig que davant d'un problema, que per a ell pot ser immens, troba la solució després de donar-hi unes quantes voltes. Aleshores sempre, sense excepció, la seva expressió es transforma. La seva cara emmurriada i preocupada amb les celles juntes i els llavis serrats es destensen i relaxant la musculatura m'ofereix, si hi sóc al davant i sinó després, un somriure d'orella a orella i m'exposa la solució. Convertint aquell problema abans difícil, en una trivialitat i quan se'n surt, quan veig que troba el perquè, el què o el com, aleshores m'inflo com un paó i totes les reticències que tenia abans en posar-lo a prova, desapareixen i me n'alegro de veure'l cavil·lar. De veure'l créixer.