dilluns, 27 de juny del 2011

L'equip petit



Avui he sentit que en parlaven a la ràdio. Alguns tertulians en parlaven bé dels valors que se'n podien treure, d'altres deien que era una pedrera de fracassats, perquè els acostumava al fracàs i la veritat, mirant-lo, me n'he adonat que no. Que no hi estava d'acord amb aquests darrers.
Si el meu fill jugués a futbol m'agradaria que ho fes en un equip com aquest. Que s'ho prengués així, com un joc, sense més importància. Són nens i han de relativitzar.
Sovint he anat a mirar partits de futbol, tant a l'àrea metropolitana com a la Catalunya Central o al la Catalunya Nord i sempre, sempre, he descobert que el respecte era el primer que es perdia, ja fos per part de jugadors o de pares i mares.
En el moment que un equip saltava al terreny de joc l'adversari era això, un enemic a anihilar de qualsevol manera, sense respectar-lo. No es veia un nen o una persona al davant, es veia un enemic.
Potser és el què em dol més del futbol, el baix nivell que veus a la majoria de camps, on els insults, les amenaces o els cops estan a l'ordre del dia, fins i tot en els equips infantils.
Molts pares i mares, creient-se progenitors de futures estrelles, tracten els demés amb menyspreu i d'una manera hostil. Tot per triomfar, per demostrar que són molt bons. Però em fan pena. L'esport és per passar-s'ho bé, per gaudir amb companyia, per aprendre a treballar en equip i la rivalitat cal portar-la només fins a cert punt.
Esgargamellar-se cridant a un marrec que l'únic que vol és jugar i passar-s'ho bé, sense tenir en compte els valors de l'esport, fa que aquest esdevingui cada cop més una caricatura del què hauria d'ésser.
A l'Estat Francès, si més no, encara que durant el partit la gent es digués de tot, al final l'equip local convidava a un aperitiu al visitant. Deferència d'amfitrió. Em va costar entendre-ho. Em va costar entendre que persones que instants abans es matessin, acabat el partit fessin una cervesa i conversessin, però almenys és un primer pas cap a l'enteniment. També em passà, dit sigui de passada, amb el Sant Llorenç per sorpresa nostra.
De totes maneres l'equip petit és un gran equip. Segurament tenen aquest to perquè perden, però no veus, qui sap si perquè s'ha tret de la pel·lícula o realment no hi és, frustració o ràbia en aquests nens i nenes. I no ho deuen sentir, perquè si ho sentissin ho dirien, a aquesta edat no estan per quedar bé diuen el què pensen, per tant, deuen ser així, juguen per passar-s'ho bé i si marquen, tot això que tenen.

diumenge, 26 de juny del 2011

Cuques

Avui, quan treia a passejar la Píxel, me n'he recordat que cada estiu, tard o d'hora, a tocar de casa trobava cuques. Cuques de llum. Uns petits animalons dansant lentament al ritme d'una balada d'amor.
Normalment poques, tres o quatre. Però en general, cada any n'he trobat. Ve a ser com buscar estels, però al terra i vigilant de no trepitjar-los. Vas passejant i aleshores veus a la llunyania un puntet lluminós, però mai n'estàs segur de què serà, doncs desapareix sovint. I quan t'hi acostes i les veus, se't dibuixa un somriure a la cara.
Vaja, a mi em passa. És com un encanteri. Després, t'ajups i amb tendresa apartes les fulles del voltant, sense tocar les cuques per a no malmetre-les - tan fràgils es veuen -, només deixant-els-hi espai perquè es moguin i les mires. Les observes. Són uns animalons extraordinaris.
Així doncs avui n'he buscat però encara no n'he trobat. Qui ho sap, potser demà tindré més sort.

dimecres, 22 de juny del 2011

Doneu-me un parell d'anys

Ahir amb una colla anàvem a la Font de la Pola a celebrar el solstici d'estiu. Una idea d'uns quants que fa temps que dura i des d'aleshores es va allà i en un sopar es celebra que el dia s'escurça, l'estiu comença i perquè no, que hi som els que hi som. Sense presses, vivint el moment.
Avui a l'escola hem acomiadat els de sisè. Una nova fornada que se'n va a l'Institut. Una fornada que com les darreres encara hauria de ser a l'escola uns anys, madurant com el bon vi, esperant a tenir graus, però les decisions preses a despatxos a vegades s'allunyen de les realitats de les aules i el què a molts ens sembla evident, d'altres no s'ho plantegen i nassos de mocs, que comencen a fatxendejar perquè toca però que encara busquen la protecció dels pares o dels mestres a la mínima, es trobaran en una institució massa gran per a ells, massa gran per a qualsevol infant d'onze anys.
Avui hem acomiadat uns quants infants, com cada any i encara que és el cicle educatiu que toca, quan els veus marxar se t'activa aquell rau-rau a l'estómac, veient que potser encara caldria més temps.
Però volem córrer, correm per tot i malgrat que hi ha tendències que ens parlen de la lentitud com una virtut i els savis en fan bandera, pocs els escolten i si algun dia se'ls escolta, per a ells ja serà massa tard. D'aquí a uns anys ho valorarem. A ells els ha enganxat la societat de les presses i en aquests casos no hi ha límits de velocitat, ni velocitat variable. Hi ha la directa i espavila't.
M'hagués agradat allargar els terminis, no perquè siguin uns nens o altres, sinó perquè bé reclamem el temps just per a cada cosa, no? Doncs potser també per créixer, com amb les plantes, cal un temps i l'escola, malgrat les imperfeccions, que en té i moltes, és l'espai ideal per aquests infants. Si més no de moment.

dissabte, 18 de juny del 2011

Temps de sega

El bon temps porta més somriures. Gent que s'encreua i es demana per com va. Ningú té pressa per entrar a casa. Els dies fan baixada i tot és més fàcil. Les hores passen mandroses, entre passejades amb bicicleta o a peu. I corrent de tant en tant.
Ara que l'estiu ja s'acosta, el dia és calorós i els camps ja comencen a ser segats. Davant de casa passen ara sí i ara també tractors amb remolcs carregats o segadores amb cues d'impacients conductors al darrera rondinant.
Aquesta tarda anirem a passejar. Prendrem la pala de joguina i el tractor de pedals i buscarem una ombra on fer pastissos amb la sorra i veure, si tenim sort, algun tractor llunyà feinejar.
Després, trepitjant fort, caminarem pels camps acabats de segar, sentint sota els peus l'espetegar de les tiges que encara surten trencar-se sota el nostre pes. Una trencadissa agradable. Un cruixir dolç.
I si ningú no ens veu, ens prendrem la llicència d'entrar en un camp sense segar i amb els palmells de les mans estesos, tocar l'ordi o el blat, acaronant-lo en passar caminant entre les fileres per segar.
El bon temps porta més somriures. I hores dolces per badar.

dijous, 16 de juny del 2011

Malgrat tot, jo segueixo indignat

Sí, d'acord. Impedir el pas dels diputats a una sessió plenària és una aberració. És més del què es pot permetre. I veure els que fan i desfan com volen, amb impunitat i pactes a l'ombra, que si parlem del tema de Bartomeu Muñoz als convergents els bé una mena de ganes d'orinar comunitària i desapareixen tots a l'hora de votar i en contrapartida a l'hora de reclamar investigar les relacions entre en Millet i Convergència descobreixen els socialistes que ara són ells els que han d'anar al lavabo, corren, doncs mira, tampoc m'estiraré dels cabells. Seré poc democràtic, d'acord, però no em treu la son veure córrer segons quin diputat. L'exercici també és bo i sa. I per una vegada que suen...
Després tots han sortit a corre-cuita a parlar de la indignitat de la protesta, de la mala imatge, de l'atac a la democràcia però com passa quan hi ha eleccions, que la meitat de la població no vota, no hi ha ni un bri d'autocrítica. Són els altres els que no ens entenen. Els altres s'equivoquen. La llei ens empara. Tenim raó i com que un dia ens vas votar, si ets dels que votares, doncs fins d'aquí a quatre anys, i calla.
La realitat però és que fa dies que hi ha les acampades. Fa dies que els indignats reclamen, però en comptes de parlar-ne, de discutir i veure què passa, d'anar a l'arrel del problema, s'ataca la forma i les maneres i qualsevol cosa és vàlida per deslegitimar, mentre que l'anàlisi de perquè hi ha gent que n'està fins als picarols, força per cert, no arriba. Res de res. Tenim la llei del nostre costat i plantejar segons què, seria acceptar que vivim de privilegis i fem i desfem com volem.
I com que no se'n parla, la indignació creix i els actes pugen de to. Ves, és lògic.
Peròho torno a dir: No es pot permetre que ningú privi a un diputat d'anar al parlament. Encara que sigui a aprovar les retallades. No es pot. Si cal retallar en educació, sanitat, serveis socials, doncs endavant. El vaixell s'enfonsa i els ben posicionats, ja se'n sortiran. Segur que a ells no els faltarà de res. Però tard o d'hora, s'hauria d'escoltar als indignats. S'hauria d'escoltar a la gent.

dimarts, 14 de juny del 2011

Passant fulls.

Un dia em deia una companya que la vida era això, passar fulls. A vegades uns de feixucs, d'altres vegades uns de lleugers, però sempre endavant i mai aturant. Pàgina rere pàgina per al final acabar tenint un llibre, un recull vital.
És una expressió que sempre m'ha fet gràcia, ja que trobo que és una explicació molt representativa. Una visualització força clara. Avui s'està acabant un curs i ja estem passant les darreres pàgines d'aquest capítol. Per a nosaltres, els mestres, que és una novel·la coneguda, un de més, per als infants que hem tingut, aquest any he tingut sisè, un canvi de capítol important, d'aquells per a començar un nou llibre. Amb moltes sorpreses a tocar. Un dels primers canvis grans.
I quan t'acostes a aquest final, que per a un és més un punt i seguit que un punt i a part, veus com canvia la perspectiva per als infants, per a l'entorn i alhora t'adones de com hem ajudat a escriure aquests darrers fulls. I et demanes què en serà del demà d'ells, com els anirà, què faran i fins i tot a vegades surt el dimoniet egocèntric i et diu a cau d'orella:
- se'n recordaran de tu d'aquí a quatre dies? hauràs plantat la llavor?
No ho sé però a aquestes alçades de curs m'agrada fer un alto al camí i veure'ls passar, veure'ls marxar i saber que un any més hem contribuït a fer-los créixer, una fornada nova i que potser, entre tots aquells, a algun, bo seria que fos a tots però no cal ser agosarat, li haurem plantat la llavor de la curiositat que qui sap si demà o un any a venir, donarà lloc a un arbre formós i ferm, capaç d'ajudar-lo a fer allò que voldrà, allò que desitjarà. O si més no que els haurem ajudat quan ho hagin necessitat.

dilluns, 13 de juny del 2011

P.A.

Ho veig despert. Conduint, a casa, al sofà. Veig aquella noia blanca, com un glop de llet però que les ditades roges del sol ja comencen a donar-li pigmentació i de cabells rinxolats, venir directe cap a mi. Està empenyent un carro petit, McLaren com gairebé tothom, on un nen igual de blanc però aquest de cabells llisos descansa escarxofat. Rere seu una parella jove. Ell descamisat, suat i morè, ella amb biquini. Plena de pírcings i tatuatges. A tocar, un d'aquells que mai manquen. Un grassonet amb gorra calada fins a les celles i la samarreta de la "selección". Tot i que no tots porten gorra, ni són grassos. Però sembla que el roig s'escampa i arreu en veus. Fins i tot un que ho combina amb un barret decorat amb l'estanquera. Molt patriòtic ell. I tots cap a mi. Directes. I no els puc esquivar. Estic aferrat al terra, estacat amb alguna cosa. Sembla que el sòl és de cautxú i es desfà amb l'escalfor solar. Presoner. Però passen de llarg. Després, prop meu, un guiri corpulent que porta una cervesa mig buida passa despistat embetumant-me de crema solar amb el seu fregadís. Una marea humana buscant l'atracció. Però me'n surto, sobrevisc a l'envestida.
De fons una música oriental entretallada pel so metàl·lic de les vagonetes als rails i els crits dels seus ocupants acompanyats de rialles boges. Poc després, un personatge de peluix enorme, rient i caminant a grans gambades, se m'acosta. Gairebé em trepitja i quan és a la meva alçada s'acota i a cau d'orella em diu:
- Una fotografia? - Somrient estúpidament.
Sorprès no dic res, només el miro i callat veig com flaixos, que semblen multiplicar-se de cop i volta es disparen mentre aguantant el Berenguer la cosa saluda a tocar nostre.
Però també hi ha atraccions espectaculars. Després de molt esperar per uns instants, deu, dotze, trenta segons, de sensacions fins al més profund.
Són els danys mínims de passar una jornada de pont a PA, conegut també com a Port Aventura. El motiu, una celebració familiar, una trobada, un encontre; la realitat, mitja dotzena més de persones a la munió que allà s'aplegava. Quants? No ho sé però si ens haguéssim trobat a la plaça de Manresa indignats alguna cosa ja hauria canviat avui.
Marxant he dit el mai més. Però tenint un fill petit hauria de dir:
- Segur, mai més. No tornaré. Estan bojos... fins que el Berenguer m'ho demani. I després, sant tornem-hi.
Perquè hi ha instants, sensacions, que no tenen preu... bé, a PA sí i molt.

diumenge, 5 de juny del 2011

L'oportunitat d'Esquerra

El meu avi era d'Esquerra. De petit m'explicava com feien i desfeien per fer classes nocturnes. Com sense mitjans, ensenyaven el català. En pisos, locals de lloguer o on fos, ajudaven a l'aprenentatge del català. A una Barcelona plena d'immigrants i amb molts impediments polítics. Sovint em parlava de classes nocturnes per a dones sense recursos o bé que tot el dia havien estat feinejant i malgrat les hores, no es podien permetre pagar els estudis. La llengua era país i adquirir-la, feia que s'esdevingués part activa d'aquest. Per tant, era un punt capdalt.
Al local d'esquerra es trobaven militants i cadascú feina una tasca o altra i n'hi havia que feien de mestres. I ell, amb la seva granota d'obrer, era l'Esquerra en què jo somniava.
L'Esquerra que enyoro. L'Esquerra més preocupada pel país, del futur del país que dels càrrecs del partit. Capaç de treballar sense buscar-ne rèdit polític, sense fer càlculs electorals. Només amb passió, amb conviccions.
Potser durant anys Esquerra ha anat visquent d'aquest passat, d'un sentiment romàntic que ens desperta a molta gent. Molts, crec, creiem en l'ideari d'Esquerra, compartim els seus anhels socials i nacionals però la cúpula - i aquí esdevé el gran error, un partit que se centra en el capdamunt -, viatja en un altre vaixell. Viatja en primera quan l'essència d'Esquerra era treballar des de les bases, des de tercera i oblidar-se dels càrrecs. L'error fou quan l'eina - càrrecs de partit - esdevingué l'objectiu.
Possiblement la distància entre l'esperit del partit i els caps visibles ha estat la garrotada. No han sabut seguir aquell treball començat anys enrere on el més important era fer avançar el país, lluitar per uns ideals, creure'ls i han fet el pas cap a un partit més, on tota l'energia és destinada a esdevenir fort com a partit, no com a país. L'individu ha avançat el col·lectiu.
Esquerra es fonamenta en uns grans ideals, només cal trobar qui ho porti a terme sense ser-ne abanderat, sense voler esdevenir-ne gurú o líder mesiànic.
Cal fer foc nou. Cal tornar a treballar pel país. Sobretot els de dalt. Feina n'hi ha i d'objectius nacionals, també.

dimecres, 1 de juny del 2011

Em funcionaritzen

Fa anys que sóc mestre. A més fa anys que treballo pel Departament d'Ensenyament. Ara, tampoc podria dir ben bé quants, ja que segons perquè, en fa uns però segons perquè, uns altres. Si es tracta de reconeixement per oposicions o concursos de trasllat o altres, aleshores només compta des de que vaig passar les oposicions, com també en el cas de coordinacions. Només val els anys de funcionari. Els altres, en el meu cas els altres tres anys d'abans que he entomat la feina de coordinador, no compten per a res, només per a treure les castanyes del foc a qui li interessa però no es reconeixeran.
Són coses que sobten i que podrien ser motiu de queixa. D'altres, les retallades d'ara, com el fons d'acció social o bé el fons de pensió, que si bé són drets adquirits no em faran rondinar massa. Potser em costa més la retallada salarial - us ho asseguro, la crisi no és culpa meva - o bé l'augment d'hores lectives, però què hi farem, seguirem treballant. I amb alegria, és clar.
Tampoc em queixaré per si tinc dos càrrecs, amb doble feina i doble responsabilitat, encara que no ho cobri, es funciona així, almenys al departament.
Les hores de reunió fora horari i a la carta o les colònies i sortides, tampoc em fan queixar, és perquè vull i m'ho crec, ves si no.
Però el què em molesta és aquesta dualitat, aquest sentiment que a vegades quan convé sóc una part important del sistema educatiu i que de mi depèn, i sóc algú, en canvi, altres vegades no som res. Només un assalariat que ha de fer les hores, i prou. No se'm consulta - al col·lectiu - i es tira pel dret. Esdevenint un número. Aquest doble joc, quan convé arromangar-se cal ser solidaris, a l'hora d'escoltar, sou només treballadors, em molesta. Hi ha canvis que se'ns haurien de demanar i si es creu que no, que només hem de treballar les hores i ja està, aleshores no se'ns pot exigir implicació, doncs una cosa va lligada amb l'altra. M'implico en la mesura que m'ho deixen fer meu i que puc dir-hi la meva. Si no se'ns escolta, aleshores es perd la possibilitat d'exigir-nos més del què hem de fer. I no s'hi val a atacar-nos la consciència. Cal que si es vol que els mestres s'impliquin, assumeixin protagonisme, aleshores cal que se'ls escolti, fins i tot si diem coses que no agraden. Perquè sinó, sí que tindrem un funcionariat docent, que farà just el què demana el contracte i ja està, sense implicar-se, sense involucrar-se.
L'educació és cosa de tots i totes, però cal donar joc i ser receptiu.