Passant fulls.

Un dia em deia una companya que la vida era això, passar fulls. A vegades uns de feixucs, d'altres vegades uns de lleugers, però sempre endavant i mai aturant. Pàgina rere pàgina per al final acabar tenint un llibre, un recull vital.
És una expressió que sempre m'ha fet gràcia, ja que trobo que és una explicació molt representativa. Una visualització força clara. Avui s'està acabant un curs i ja estem passant les darreres pàgines d'aquest capítol. Per a nosaltres, els mestres, que és una novel·la coneguda, un de més, per als infants que hem tingut, aquest any he tingut sisè, un canvi de capítol important, d'aquells per a començar un nou llibre. Amb moltes sorpreses a tocar. Un dels primers canvis grans.
I quan t'acostes a aquest final, que per a un és més un punt i seguit que un punt i a part, veus com canvia la perspectiva per als infants, per a l'entorn i alhora t'adones de com hem ajudat a escriure aquests darrers fulls. I et demanes què en serà del demà d'ells, com els anirà, què faran i fins i tot a vegades surt el dimoniet egocèntric i et diu a cau d'orella:
- se'n recordaran de tu d'aquí a quatre dies? hauràs plantat la llavor?
No ho sé però a aquestes alçades de curs m'agrada fer un alto al camí i veure'ls passar, veure'ls marxar i saber que un any més hem contribuït a fer-los créixer, una fornada nova i que potser, entre tots aquells, a algun, bo seria que fos a tots però no cal ser agosarat, li haurem plantat la llavor de la curiositat que qui sap si demà o un any a venir, donarà lloc a un arbre formós i ferm, capaç d'ajudar-lo a fer allò que voldrà, allò que desitjarà. O si més no que els haurem ajudat quan ho hagin necessitat.