dilluns, 27 de juny de 2011

L'equip petit



Avui he sentit que en parlaven a la ràdio. Alguns tertulians en parlaven bé dels valors que se'n podien treure, d'altres deien que era una pedrera de fracassats, perquè els acostumava al fracàs i la veritat, mirant-lo, me n'he adonat que no. Que no hi estava d'acord amb aquests darrers.
Si el meu fill jugués a futbol m'agradaria que ho fes en un equip com aquest. Que s'ho prengués així, com un joc, sense més importància. Són nens i han de relativitzar.
Sovint he anat a mirar partits de futbol, tant a l'àrea metropolitana com a la Catalunya Central o al la Catalunya Nord i sempre, sempre, he descobert que el respecte era el primer que es perdia, ja fos per part de jugadors o de pares i mares.
En el moment que un equip saltava al terreny de joc l'adversari era això, un enemic a anihilar de qualsevol manera, sense respectar-lo. No es veia un nen o una persona al davant, es veia un enemic.
Potser és el què em dol més del futbol, el baix nivell que veus a la majoria de camps, on els insults, les amenaces o els cops estan a l'ordre del dia, fins i tot en els equips infantils.
Molts pares i mares, creient-se progenitors de futures estrelles, tracten els demés amb menyspreu i d'una manera hostil. Tot per triomfar, per demostrar que són molt bons. Però em fan pena. L'esport és per passar-s'ho bé, per gaudir amb companyia, per aprendre a treballar en equip i la rivalitat cal portar-la només fins a cert punt.
Esgargamellar-se cridant a un marrec que l'únic que vol és jugar i passar-s'ho bé, sense tenir en compte els valors de l'esport, fa que aquest esdevingui cada cop més una caricatura del què hauria d'ésser.
A l'Estat Francès, si més no, encara que durant el partit la gent es digués de tot, al final l'equip local convidava a un aperitiu al visitant. Deferència d'amfitrió. Em va costar entendre-ho. Em va costar entendre que persones que instants abans es matessin, acabat el partit fessin una cervesa i conversessin, però almenys és un primer pas cap a l'enteniment. També em passà, dit sigui de passada, amb el Sant Llorenç per sorpresa nostra.
De totes maneres l'equip petit és un gran equip. Segurament tenen aquest to perquè perden, però no veus, qui sap si perquè s'ha tret de la pel·lícula o realment no hi és, frustració o ràbia en aquests nens i nenes. I no ho deuen sentir, perquè si ho sentissin ho dirien, a aquesta edat no estan per quedar bé diuen el què pensen, per tant, deuen ser així, juguen per passar-s'ho bé i si marquen, tot això que tenen.

2 comentaris:

Tinet ha dit...

No puc estar més d´acord, precisament en parlàvem diumenge. De tota manera, també t´he de dir que quan he anat a veure algun partit de nens, el comportament d´aquests era molt diferent si eren d´un club de futbol o d´una escola. En un partit entre un club i una escola, sentia un nen que no deuria tenir ni 12 anys que deia fill de puta a l´àrbitre mentre el seu entrenador es quedava tan ample i l´entrenador de l´escola obligava els seus jugadors, a qui tenien prohibit protestar, saludar els rivals i els àrbitres i aplaudir el públic

Sergi ha dit...

Segurament. Però realment fa pena voltar per segons quins camps...