divendres, 31 de juliol de 2015

De nou, un matí a la Bressola

A finals de mes torno a pujar a Perpinyà, bé, al Soler, on hi ha l'Institut, a fer una formació sobre matemàtiques als companys de La Bressola. De fet, estic segur que allà hi ha molts que en saben molt més que jo d'aquesta ciència, només cal tenir present que si hi ha un institut hi ha llicenciats i per tant, de coneixements matemàtics, de ben segur que em passen la mà per la cara. Ara bé, vull pensar i això és el que m'esperona, que els puc oferir quelcom de diferent, no en quant a l'àrea purament de matemàtiques, sinó referent a la Didàctica, al desplegament d'aquesta àrea dins de l'aula.
Fa temps, de fet des que vaig començar a treballar de mestre, si no abans quan estudiava, que em plantejava per què de la desafecció dels infants per aquesta àrea, per què molts no trobaven atractiu a les matemàtiques i de fet, encara avui dia, quan un nen em diu que no li agraden les matemàtiques, si he treballat amb ell durant un temps, sento com si hagués fracassat, com si no hagués fet bé la meva feina. D'entrada perquè dir que no li agraden les matemàtiques és massa genèric, massa general i per tant, està encabint en aquest desplaer, molts aspectes que de segur li agraden però no s'ha plantejat, des de jocs de taula a activitats de lògica, passant per descobriments increïbles o mesures viscudes. D'altra banda perquè aquesta desgana es deu a que un aspecte matemàtic, en general és el càlcul, ha passat per sobre de tot el demés i per tant la seva sobre-exposició ha fet que avorreixi aquesta ciència. Per tant, el repte principal per mi, no és l'aprenentatge de les matemàtiques -fixeu-vos que malgrat molts mestres els nens aprenen matemàtiques- sinó la percepció i l'atractiu que generen aquestes en els infants, perquè si se senten atrets per aquesta, per alguna branca d'aquesta, a la llarga, en comptes d'aturar-se al coneixement matemàtic bàsic i indispensable, aniran més enllà, gaudint de les descobertes i de l'àrea fins a límits insospitats, obrint la seva ment.
Per ser sincer del tot però, a més del fet de dedicar un matí a reflexionar sobre les matemàtiques, el que més m'atrau i em captiva de tornar a La Bressola és d'entrada veure els antics companys, amarar-me d'aquella empenta i ganes de treballar, d'innovar, d'implicar-se en l'educació i de l'altra conviure, ni que només sigui durant unes hores, de l'esperit bressola, de l'esperit projecte que fa que força mestres iniciïn una aventura lluny de casa avocant-se a un projecte, a un repte i hi dediquin molt de temps i més energies.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Impost revolucionari

És ben sabut per tothom que els ajuntaments tenen dificultats de liquiditat i que han de trobar maneres enginyoses per tal de fer créixer les arques municipals. Alguns ofereixen serveis com pot ser la recollida de poda, altres, s'apunten al carro de fer pagar fum. Pagar per un servei inexistent o bé que abans era gratuït, això sí, embolcallat amb el paper del bé comú.
Fa uns mesos vaig anar a la bella vila de Sitges, coneguda per la seva hospitalitat i les platges amb sorra a l'època d'estiu. Després de donar força voltes, pensava que trobaria més aparcament, vaig aconseguir encabir el cotxe en un forat. Zona blava n'hi diuen. Però com que mai he entès perquè cal pagar per aparcar, no ho vaig fer. Grasso error! Com abella atreta per la mel, un personatge apàtic i acalorat em va posar una recepta. Un impost. En no abonar a l'acte l'impost i acatar la normativa vigent, amb les facilitats que t'oferien -més que un organisme municipal semblava una oferta del Carrefour- dies després em va arribar a casa, amb recàrrecs generosos, la multa.
Avui, després de resistir-me, l'he anat a pagar, però segueixo tenint aquell malestar a la panxa de quan t'acaben d'atracar i a sobre amb l'agreujant de que és un organisme públic. És cert que parlen d'estudis, que tenen ells i mai ensenyen, que diuen que pagar ajuda a la mobilitat i afavoreix que hi hagi aparcament. No ho sé. No ho veig clar. Fins i tot a viles desertes on les places abunden ara hi posen zones blaves i això em fa pensar que és per negoci.
D'altra banda es paga per un no servei, bàsicament perquè no et multin, perquè en cas que et robin o et malmetin el cotxe, aquell personatge amb gorra de policia però amb caminar arrossegat, se'n desentén i et diu que res, que això no entra en la quota. Vaja, que de la màniga, i aquí cal felicitar a la majoria de consistoris de tots els colors, es van treure un impost revolucionari i d'aquesta manera quadren uns números deprimits sense oferir res. És com aquell impost tan criticat que vol fer l'Estat, aquell impost al sol. Aquest és un altre impost al sòl. Cap servei ofert, però a pagar.

dilluns, 27 de juliol de 2015

Tuc de Mauberme ( 2.880 m. ) i Tuc de Crabes ( 2.614 m. )

Al fons el Mauberme sobre el llac de Montoliu
Avui hem anat amb el Marc i el Carles a fer el Tuc de Mauberme. Vàrem arribar al coll de Varradòs ( 1.990 m. ) ahir a la nit, després de deixar el poble de Bagergue, a la Vall d'Aran, i prendre la pista que s'enfila fins al coll, on hem passat la nit. Vam arribar-hi amb boira però a la matinada s'ha aclarit i rere la cortina blanca, han aparegut uns estels brillants i clars. D'entrada, la gran quantitat d'aquests, tallats pel mig per la Via Làctia, no m'ha ajudat a distingir certes constel·lacions, sobretot perquè l'Ossa Major -punt de referència clar- estava sota l'horitzó, però poc a poc, després de veure passar dos estels fugaços i adaptar la vista, n'he pogut identificar algunes. El dofí el primer. Després Cassiopea i l'Ossa menor, i tot seguit el Cigne i d'altres que han anat apareixent a poc a poc. Feia temps que no veia un cel tan clar i net. M'ha sorprès gratament.
Al matí ens hem llevat d'hora i hem pres el GR-211 per anar fins a l'estanyet del Tur, al peu del Tuc de Crabes. Creuada la zona humida, hem pujat cap al coll de Montoliu i hem arribat fins al llac de Montoliu, des d'on hi ha una visió del Mauberme bellíssima. Hem deixat el llac i hem enfilat cap a darrera del cim, per on es puja, per un corriol costerut i pedregós.
Des de dalt del cim, en dies clars i lluminosos com avui, hi ha una panoràmica fantàstica. Després de ganyipar un xic hem baixat de nou cap al coll que hi ha sobre del llac, però en comptes de prendre de nou el camí de retorn, hem enfilat cap al Tuc de Crabes. És un cim poc freqüentat, on no hi ha cap corriol clar, només les cabres s'hi aventuren. L'hem enfilat de dret, enmig d'herba baixa i sorra compacte fins a la cresta. Un cop allà només cal anar resseguint la cresta pel pedregar que hi ha. Té algun tram un xic aeri, però és fàcil de fer i de pas segur, això sí, força ventat.
Un cop fet aquest cim hem baixat, no sense dubtar una mica, fins al coll de Montoliu i des d'allà a desfer el camí fins al cotxe.
Ha estat una sortida molt bonica. És una zona no massa visitada, verda i humida, de pedra negra, des d'on tens una visió privilegiada tota l'estona del circ de Colomers, dels Bessiberris i de l'Aneto, i un cop enfiles el cim, la panoràmica s'obre de manera sorprenent.  


dimecres, 22 de juliol de 2015

Si en Pompeu aixequés el cap...

Estaria molt bé i seria just i necessari -com aquelles definicions de matemàtiques que anys enrere ens feien aprendre de memòria- que certs mestres que gaudeixen i aprofiten les vacances des del primer dia, encara que el primer dia sigui aquell que hauria d'estar destinat a la formació, es formessin a nivell ortogràfic i d'aquesta manera, a més de no torturar la llengua catalana gairebé fins a l'extenuació, podrien escriure un text sense errades monumentals. Irònicament molts d'aquests, quan els seus alumnes fan errades i els corregeixen gràcies al llibre de solucions o a la xarxa, cofois els sancionen i alliçonen.
Fa temps que segueixo diferents pàgines de xarxes socials on s'hi connecten mestres i professors i és clar, veure com en Pompeu sagna i plora dia sí dia també, removent-se a la seva tomba fastiguejat, fa mal, sobretot perquè molts d'aquests després reclamaran drets i privilegis, però a l'hora de respondre amb un mínim de qualitat, troben mil i una excuses per justificar-se, des del text informal i fora d'hores de feina on no cal esmerçar-s'hi, fins a les presses i la immediatesa del text per exculpar-se.
Vaja, que com sempre, és culpa dels altres, les retallades o vés a saber, però el que és cert és que si bé hi ha errades que són difícils de detectar, perquè requereixen un cert grau de coneixement de la llengua que molts mestres no tenim -hem rebut la formació que hem rebut-, n'hi ha d'altres que només cal mirar la línia vermella -ortogràfiques- que apareix a sota quan escrius el mot de manera incorrecte. Per tant, no rectificar un text que serà públic denota deixadesa i manca de professionalitat.
Aquí us deixo algunes de les perles que he trobat sense buscar gaire:

"A mi no hem van poder reclamar a la meva escola perquè no portava ni un any treballant..."
"Ara que per fi haurà opos,..."
 "...ja que poden haver especialitats..."
"...qué vol dir abans..."
"...si hi haura oposicions de infantil al 2016? Gracias."
"Algu te aquesta taula ..."
"...treballant per aixó..."
"Lescola es va ekivocar al reclamarme..."
"...aixo a les provisionals mhan donat..."
"La directora semvla k va fer el tramit..." 

dimecres, 15 de juliol de 2015

Pico de las Olas ( 3.002 m. ), Pico Añisclo ( 3.263 m. ), Mallo Tormosa ( 3.049 m. ) i Punta Tormosa ( 3.026 m. )

Ahir, amb el Josep i el Roc, el seu fill, vàrem anar a fer uns tres mil des de la Vall de Pineta. Vàrem arribar el dia abans al vespre i després de veure d'on sortia el camí que prendríem l'endemà, anàrem a dormir, ja que teníem pensat llevar-nos molt d'hora, a quarts de sis.
Vàrem sortir del refugi de Pineta ( 1.248 m. ) quan els estels just començaven a amagar-se i enfilàrem cap al "Collado de Añisclo" a 2.453 m.  Des del refugi es creua el riu sec i s'entra a una fageda molt espessa i es va enfilant, ràpidament, fins que es surt d'aquesta i deixes enrere la zona arbrada, dominada sobretot per faigs, bedolls, algun avellaner i boixos. Just deixar els arbres, en aquella franja on s'aclareixen i desapareixen del tot, vàrem trobar una de les flors més estranyes i preuades de l'alta muntanya: la Flor de Neu. Manats de belles flors, a més dels lliris d'alta muntanya, més comuns. 
En arribar al coll ja vèiem al davant els nostres objectius, tot i que des d'on érem, es feia difícil imaginar per on passaríem, ja que per pujar a la Punta de las Olas es veien dues opcions, o bé per una tartera molt dreta i amb algun cingle enmig d'aquesta o bé entre cingles, voltant el massís. 
Vàrem prendre el GR-11, que porta fins al refugi de Góriz, un corriol que va directe a la cinglera. De fet, semblava impossible la direcció que pren però poc a poc anàrem veient que es dirigia de dret als cingles. El camí va per sota d'un cingle dret i per sobre d'un més dret encara. Un corriol estret en alguns trams, amb força pati a sota, ben fresat i aeri. De fet és un camí amb unes vistes impressionants. A l'inici d'aquest, unes cadenes ajuden a iniciar el recorregut. 
Un cop voltat tot el massís, amb les vistes fantàstiques al davant de la vall d'Ordesa i Añisclo, vàrem deixar el corriol que porta a Góriz i ens enfilàrem cap a la Punta de las Olas, per un sender obert enmig d'una tartera fina i de rocs blancs. De fet en aquest cim no tens massa la sensació d'un tres mil, ja que és bastant de pas per anar a fer els següents. Aquí hi ha, i vàrem buscar fins que trobàrem, l'entrada a un dels avencs més profunds d'Europa.
Deixant enrere el cim, vàrem baixar un xic per enfilar cap al Pico de Añisclo o Soum Ramond. Altre cop per tartera fins al cim. 
Fet aquest baixàrem per anar a buscar el Mallo Tormosa. És un cim esvelt, en forma de vela, que s'alça per sota del Añisclo i que s'ha de perdre un xic d'alçada per trobar el punt d'ascensió. És un cim que es fa grimpant. Curt, divertit i un poc aïllat. Anar i tornar pel mateix recorregut. 
Després d'aquest vàrem tornar a pujar fins la falda de l'Añisclo per anar a fer la Punta Tormosa, que té algun tram de grimpada, però escàs. 
Fets aquests vàrem tornar cap a la Punta de las Olas i des d'allà, vàrem prendre un altre camí de baixada, més directe i dret, que prenia la tartera que vèiem al matí i semblava massa dreta. Una baixada directe al collado de Añisclo i des d'allà a desfer la pujada fins al refugi. 
Va ser una sortida força llarga, amb molts metres de desnivell, ja que es comença a Pineta, que està molt baix i a més d'arribar als tres mil, cal anar pujant i baixant per anar fent tres mil sense seguir una cresta, tornant un i altre cop a la falda de la muntanya.


dimarts, 7 de juliol de 2015

Foc a tocar de Calders

Mirant l'helicòpter de control, amb el foc
 ja apagat, brut, cansat i ple de líquid
  retardant després de la dutxa de l'avió...
Avui hi ha hagut un incendi a tocar de Calders. A Vista Pirineu, el primer de l'estiu. Cap a les sis, una columna espessa de fum, grisa i compacte, s'elevava a tocar del poble, a la carretera que porta a Artés. Allà, a part d'algun camp escadusser, el terreny és força arbrat, amb pi blanc ressec i sotabosc espès i a tocar, creuant la carretera, les cases de Vista.
Sempre passa el mateix. Un cop es detecta una columna de fum, per cert que els del pla de vigilància diria que encara no n'han cantat cap, però segurament es deu perquè la gent del territori aquests dies calurosos està molt a l'aguait i els passa al davant, surt gent d'arreu a donar un cop de mà. Això és una de les primeres coses que es fan visibles en un poble a l'estiu, quan hi ha foc. D'arreu surt gent per donar un cop de mà amb el que pot i avui, com no pot ser d'altra manera, divisat el fum gent a punt i no només del poble sinó de tot el territori. Fins i tot gent de pobles allunyats trucaven per si calia el seu ajut. Per sort no ha calgut.
Un parell d'hores més tard el foc s'ha donat per apagat, gràcies a l'acció dels membres de l'ADF, els bombers i de les dotacions aèries que ara encara estan ocioses i poden atacar el foc amb força efectius.
Avui ha estat, segurament, una punta de cigarreta. El foc s'ha iniciat ran de carretera i és que de fet, cal ser ben ruc o mala persona, per llençar la cigarreta per la finestra amb aquesta calor, però és clar, de ruc i de senyor se n'ha de venir de mena i encara avui, malgrat els avisos i les recomanacions, n'hi ha força que no arriben més enllà i llencen la cigarreta fora del cotxe. Però també és el país que tenim, gent més preocupada de la neteja del seu cotxe que de l'estat del territori i amb això hem de jugar.

diumenge, 5 de juliol de 2015

Penyes Altes del Moixeró ( 2.276 m. )

Aquest matí hem sortit ben d'hora amb el Martí i la Mercè a fer les Penyes Altes del Moixeró ( 2.276 m. ).  Hem sortit del veïnat de Gréixer, a uns mil metres d'altitud, cap a les set i hem anat a buscar la Canal de la Serp. És una canal que puja dreta i zigzaguejant, entre faigs, avellaners i boixos fins al coll de Raset, que s'aclareix. Un cop allà, hem resseguit la carena, tot pujant, entre boscos de pins i pedregar fins a les Penyes Altes on ens hem hidratat, just el temps de fer la foto per tot seguit, baixar cap al coll de Jou.
Un cop al coll de Jou hem anat cap a l'Hospitalet de Roca-sança. A mig camí, també altre cop una canal força ombrívola i dreta, que baixa serpentejant entre eixams d'insectes voladors pesats i enganxosos, hem vist unes creus gravades a la roca; al Roc de les Creuetes. Poc després hem arribat a l'Hospitalet, una granja amb un fotimer de gossos lligats a tots els racons.
Més endavant hem creuat el túnel del Cadí per sobre i hem anat vorejant fins arribar altre cop a Gréixer.
Per cert, avui Gréixer semblava un refugi de muntanya. A més de nosaltres també han passat per allà l'Oriol i la Mari, que venien d'escalar al Pedraforca, i el Marc i la Marta, que tornaven de pujar per la Canal del Cristall.
Avui ha estat un bon dia de muntanya.