dissabte, 31 de maig del 2014

Cròniques marcianes

Cròniques marcianes és un bon llibre que a través de la ficció ens fa plantejar fets d'actualitat. En el llibre, escrit per Ray Bradbury al 1945, es narra la colonització de Mart per part dels humans a través de diversos contes. Tot i que tots els contes tenen com a nexe d'unió el planeta vermell, en general són històries independents on, mercès a l'excusa de la colonització d'un nou planeta, s'aborden els antics i endèmics problemes terrestres.
En el conte "Un camí a través de l'aire" es narra la marxa dels negres americans cap al nou planeta. La història comença amb la llarga processó d'aquests cap als coets i les reaccions dels blancs a aquesta marxa. D'entrada hi ha un deix de burla, mofa i menyspreu cap aquests, a més de sorpresa, però poc a poc, quan veuen que aquests resten ferms en les seves intencions, la mofa es torna en amenaça i coacció, i al final, veient que això tampoc funciona, aleshores es passa a la súplica i a l'intent de convèncer-los mitjançant arguments emocionals per tal que canviïn de parer.
Si bé és una novel·la de ficció, escrita al segle passat, els paral·lelismes que conté amb l'actualitat del poble català és sorprenent. Sobretot el tarannà del personatge principal, un botiguer, que pretén, primer obligar a un noi a quedar-se amb el pretext de que saldi el seu deute, cosa que fa al cap de poc, i aleshores, veient que no se'n sortirà, intenta convèncer-lo de manera més agradosa, però en no sortir-se'n tampoc, al final el maleeix i blasma. Vaja, que si us el llegiu, veureu que aquest botiguer té tots els números per assemblar-se al nostre bon amic Margallo, i els seus companys de botiga, que callen i miren l'escena, semblen els representants de la Unió europea.
L'únic consol és que cada cop queden menys fases d'un guió fa anys escrit, però que malauradament ell, ells, no han llegit i per això no ens estalviarem ni s'estalviaran de viure totes les fases carregoses i pesades de l'argumentari fins a deixar-nos decidir i partir.

dijous, 29 de maig del 2014

Sóc pirata!

A l'aguait per veure què s'arreplega
Ho reconec. Sóc pirata. Bé, baixo de tant en tant alguna pel·lícula d'Internet. No massa. Tenir fills petits fa que no disposis de massa temps per anar al cinema i alhora tampoc per veure'n massa a casa. Però de tant en tant, satisfaig el cuquet i baixo alguna pel·lícula. És cert que el preu i la manca de sensibilitat en l'idioma també ajuda. A vegades, a més, vaig a la biblioteca i n'agafo alguna. Però el temps és el que és i el més fàcil és deixar l'ordinador connectat i que baixi films.
L'altre dia, en una pel·lícula de la biblioteca i suposo que deu ser en totes, abans de començar hi havia un anunci sorprenent. Es veia mala gent. Lladres, per vici, s'entenia, altres maltractant mobiliari urbà, sense cap sentit, uns altres ratllant cotxes o bé increpant altres persones sense motiu aparent i així més i més tòpics. Actes reprovables i desagradables. Tot seguit, comparava aquests actes amb la pirateria i la veritat, em va empipar. Em va emprenyar. D'entrada perquè no és el mateix maltractar algú o agredir algú que baixar-se pel·lícules d'Internet. D'acord que ens volen fer creure que si ho fem, l'autor s'empobrirà i viurà en la misèria, però tenint en compte el tant per cent que s'emporta aquest de cada còpia venuda, em sembla que no és del tot cert. Qui no s'enriquirà serà l'editorial que l'ofega o bé la productora que l'explota.
A banda d'això però, crec que si s'ha de pagar un cànon per una obra intel·lectual potser també s'hauria de pagar un cànon pel paleta que fa la vorera o bé l'electricista que ens ha fet la instal·lació elèctrica, que també han fet bé la seva feina i un servidor en seria incapaç i en gaudeix dia sí i dia també. És menys important la llum que ens ajuda a llegir que el llibre que llegim?
Ara, el que m'empipa més, és aquesta lleugeresa de criteri. Avui, baixar-se una pel·lícula pot ser un delicte, un acte censurable, però demà, per interessos diferents, potser no ho serà. Per exemple, fins fa quatre dies s'havia de pagar uns impostos de jocs d'un 55%, però de cop i volta, per interessos particulars allà al Barcelona World, s'ha passat a un 10 %. Per tant, moltes d'aquestes lleis, normes o imposicions, basades en criteris temporals i econòmics que de cop canvien, ens demostren que no es pot mesurar la moral segons aquests i que per tant, si certes normes es poden canviar segons convingui i segons els interessos de certs personatges, saltar-se aquests no pot ser titllat de delinqüència. Pot ser titllat de revolucionari, però no de delinqüència, perquè en el fons, el que es fa, és avançar-se als temps i no acatar com xaiets el criteri dels governants de torn que segur, demà, si els interessa i convé, canviaran.

dimarts, 27 de maig del 2014

Som escola!


Podem fer la tàctica de l'estruç o d'en Rajoy. O bé podem amagar el cap sota l'ala i dir que no passarà pas. Que seria massa gros, que no gosarien. Que l'escola no ens la tocaran. Que és massa important i no s'atreviran. Podem enganyar-nos per poder seguir amb el nostre dia a dia rutinari i no sentir-nos, ni que sigui un xic, avergonyits o espantats. Però la veritat és que ara ja no cal llegir entre línies ni deduir tàctiques subtils, la nostra inactivitat va donant el seu fruit i poc a poc, allò que s'havia construït amb consens i cura, ho estan esborrant i aniquilant a cop de tribunal. Un tribunal, deixeu-me recordar, que té un president que milita en el partit governant. Un tribunal a les ordres de dos partits estatals, per definició, contraris a la nació catalana. Bé doncs, com deia. La sentència és ferma i obliga a unes escoles a introduir el castellà com a llengua vehicular sota el criteri pedagògic d'uns jutges i per més befa, en cada cas, només ha calgut una família per imposar el seu criteri per sobre de tota una comunitat. A risc de repetir-me recordaré que al País Valencià es dóna un cas paral·lel, però en aquest cas, sota la demanda de milers de valencians que volen l'ensenyament en valencià i el tribunal ni piula ni dicta sentència. No va amb ells. Són ciutadans de segona perquè no demanen la llengua que mai va ser imposada.
I mentre acotem el cap i callem, segueixen actuant i ataquen tot allò en què se sustenta la llengua. L'escola i com no, TV3. Perquè hi ha una estratègia premeditada per acabar amb aquesta singularitat que és la nació catalana per tal de convertir-la en un entranyable tret folklòric buit i innocu i saben que la llengua, és un dels puntals del nostre país i de retruc un tret identitari.

dilluns, 26 de maig del 2014

Una sacsejada electoral

Aquí a Catalunya molts diuen que han guanyat i llegeixen els resultats en clau pròpia. Uns veuen els resultats com si fossin un bolet que apareix sense tenir en compte l'entorn i que no cal tenir massa en compte, altres com una peça d'un engranatge que fa temps que gira i que determinarà moltes coses, però la realitat és que enguany aquests han estat una bona sacsejada per a tots.
Els partits estatals, que arreu han dominat i acolorit els mapes de vots tot i les franques davallades patides, al nostre país han esdevingut anecdòtics. Perquè Catalunya és el poblat gal de l'Estat. Els irreductibles, ja sigui per qüestions nacionals, ja sigui per matisos socials.
Alguns xiulen i miren cap a un altre costat. S'aferren a qualsevol clau roent per justificar els resultats i no haver d'assumir responsabilitats. Allà ells.
La realitat però, és que Esquerra ha guanyat. Un partit clarament i oberta independentista. Sense matisos. Sense dubtes. A més de tenir un perfil social determinat. Convergència s'ha mantingut. I a més manté i referma l'aposta per la consulta. Ja poden piular intentant desestabilitzar en Mas per anul·lar el procés, però sigui com sigui, Convergència es manté i la seva aposta pel dret a decidir suma vots i no en resta com alguns voldrien i esperaven. Iniciativa pràcticament el mateix però des de l'altra banda de l'espectre social. Un partit que s'ha fet gran.
Ciudadanos ha anat a pescar a les espanyes i ja és lògic. És el seu graner de vots, allà on realment ha de fer feina, barallant-se amb el PP i el PSOE, partits que, encara que no ho reconeixen, estan en franc declivi. Han fet llufa. Només els socialistes espanyols entonen el mea culpa, però aquí, els socialistes catalans, els que queden, s'aferren a la poltrona. També cal dir que la majoria de dirigents socialistes actuals, enzes sense gaire futur excepte dins de l'engranatge servil i callat d'un partit polític o bé en una gran empresa agraïda de serveis, temen sortir al món laboral. Però això se'ls acaba. Balmón, Corbacho, Navarro i la resta de vividors hauran de demostrar una vàlua que em sembla que no tenen, ara que l'electorat ja no vota només sigles i exigeix qualitat.
L'altra sorpresa, Podemos. Possiblement anirà creixent, perquè té un discurs clar i assenyat, de moment. Quan hagi de prendre decisions ho veurem, sembla però una alternativa vàlida a les actuals esquerres espanyoles.  

dissabte, 24 de maig del 2014

La cantata

Fa vint-i-cinc anys que es fa la cantata. Un cop el  músic l'ha compost, es fa arribar a les escoles i després, durant el curs, les escoles que vulguin, se la preparen. Cap a final de curs es fa el concert. Com que hi participen moltes escoles, s'han de fer moltes sessions i a molts pobles. A cada sessió hi participen unes deu o dotze escoles, amb un total de gairebé uns tres-cents nens i nens per sessió. Poden ser de cicle mitjà o superior.
A la ZER hi participem cada dos anys. Durant el curs els especialistes de música ensenyen als infants les cançons que cantaran i alhora els moviments que faran. Els mestres tutors, com que les hores d'especialistes són limitades, acaben entomant certes feines, ja sigui repassar les cançons o bé preparar el material que s'usarà per la cantata.
El dia del concert, s'arriba al teatre un parell d'hores abans de l'espectacle i per primer cop, els nens i les nenes assagen les cançons amb els altres nens i nenes de les altres escoles sota la direcció del director. Gairebé un parell d'hores intenses en les que el director instrueix els infants amb tot allò que cal al so d'una orquestra musical.
Enguany la cantata es deia "Rambla llibertat" i vam tenir la sort d'interpretar-la sota l'atenta mirada, tot tocant el piano, del compositor.
Va ser un èxit. Un espectacle amb majúscules. Amb tot allò o més, que es pot esperar d'una activitat de música a l'escola. Els infants al·lucinats. Contents. Agraïts. Motivats. Qui sap si d'aquesta activitat en sortirà algun músic, el que sí que sabem és que la majoria miraran la música d'una manera diferent, amb més sensibilitat, amb més passió, amb molt de respecte i de retruc, qui sap si esdevindran més respectuosos, sensibles i apassionats.  
Aquest èxit, aquesta joia, aquest treball impressionant, és el que el ministre Wert, el feixista espanyolitzador, vol eliminar eliminant la música de les aules, perquè no li interessa que hi hagi nens i nenes sensibles, cultes, oberts i respectuosos, vol xais. Vol enzes que no pensin ni reflexionin, senzillament que acatin i, si pot ser, els votin.
Demà tenim una oportunitat per demostrar quin tipus de ciutadà volem. Demà, quan votem, fem-ho amb el cap, amb llibertat i criteri. Que la por, la mentida o el catastrofisme no ens domini. Encetem demà la Rambla llibertat.

dimecres, 21 de maig del 2014

Eleccions a Europa

Diumenge a votar. Perquè ara per ara, és l'únic que podem fer per fer-nos sentir i les notícies ens ho recorden i avisen dia sí i dia també.
Avui, en Manuel Valls, el ministre francès, deia en un míting a Barcelona del Partit Socialista, no dic de Catalunya perquè gairebé tots els ponents eren estrangers, deia que havent nascut a Barcelona, sent espanyol, havia decidit ser francès. I està bé. Jo que me n'alegro. Hom ha de poder escollir. Però trobo un pur acte de cinisme venir a Barcelona a parlar i lloar el dret propi a decidir i el negui, per passiva estant amb els socialistes espanyols, a tot un poble. Vaja, que el que és bo per a ell,  sembla que no ho és per als demés i no s'hi val com a excusa dir que s'és francès. No, senyor. Poc després ha parlat en Navarro. Res a dir. Res a destacar. Cap tieta virulenta.
Més tard ha sortit la noia de plàstic. Al seu costat un home grassonet, amb cara de salut i galtes vermelles, escoltant un ministre cínic i pompós. El mateix que més tard ha sortit a corre-cuita quan volaven pals. Un acte reprovable. I tant! El poble ha de parar l'altra galta. Ha de ser respectuós, malgrat els neguin la casa, la feina, la sanitat i el pa a taula. Només faltaria.
Cap al final ha sortit el d'Iniciativa. He hagut d'escoltar el resum un parell de vegades. Parla més ràpid que en Groucho Marx. Però té raó en el que diu, per descomptat, com en Terricabras, que parla bé però com ell mateix diu, no fa titulars. Bé, titulars de  programa sensacionalista, perquè si s'escolta el que diu, cada frase val un titular, perquè hi toca. Parla clar i serè. Prou com per neguitejar els Convergents, perquè és clar, tenint d'amic en Duran, que l'amaguen tant com els peperus al Cañete, no és estrany veure que el neguit s'estén. Però tampoc cal emocionar-se. Molta gent dels que voten, que són menys dels que ho haurien de fer, no escolten els candidats i voten per tradició. Per sigles.
Fa anys, un company em deia que votava socialista perquè son avi els votava. Per tradició. Per record. Per simpatia familiar... i així ens va. Però és clar, cadascú té els seus criteris per votar i fins i tot, no tenir criteri polític, és criteri i sinó, com s'explica que el PP, garant de la corrupció, del franquisme, de la centralització, del masclisme i moltes més coses segueixi al capdamunt de la llista dels escollits? O bé els socialistes, buits de contingut, estranys, erràtics, dubtosos i porucs, com justifiquem que encara treguin algun escó? I així més i més. Però com deia, tothom té els seus motius i encara que no els compartim, compten. Per això, diumenge, cal votar. Com ho haurem de fer el 9 de novembre, per fer-nos sentir.

dilluns, 19 de maig del 2014

TV3 al punt de mira. Sí, sí!

És indignant. Avui, en sentir la notícia que l'Estat retallaria TV3, el cor m'ha fet un salt. M'ha sorprès i corprès. D'arguments en contra de mantenir els canals de la televisió de Catalunya, algun. Pocs. Sobretot tècnics, diuen, dirigits a afavorir la implantació d'empreses de telefonia. A favor de mantenir tots els canals però, molts.  Ja fa temps que hi van al darrere, durant un temps esgrimien motius econòmics, però en no sortir-se'n, n'han cercat d'altres.
Ara bé, de motius, nosaltres, en tenim una corrua llarga. Tants, com calgui. Per exemple, per llibertat. Sí. Podria semblar estrany, però és així. Televisió de Catalunya és una de les poques emissores que garanteix la diversitat d'oferta en català i en tots els àmbits. Desapareixent aquesta oferta desapareix una bona part del dret a decidir. Del dret a escollir més televisió en català, no només de llengua sinó de manufactura, pensament i qualitat.
Per dignitat també. Perquè no pot ser que estiguem a les mans d'un Estat que decideix sense tenir en compte els afectats, fent valdre una majoria demogràfica o unes justificacions d'una Europa llunyana, per esclafar la diferència, la minoria que fa nosa.
Per justícia. Perquè el poble català és qui ha de decidir quina televisió vol i quina no, sense ingerències externes, sense haver de justificar-se. Sense imposicions forçoses. Regulant-se ell mateix sobre el que vol i amb què està decidit a invertir els seus diners.
Per sentit comú. Perquè minvar l'oferta en català equival a minvar el contacte amb la llengua a aquells que s'aproximen al món de l'audiovisual i de retruc és negar el dret a viure una realitat pròpia tot creant-ne una d'artificial i aliena.
Cada partit polític té uns objectius polítics. Uns ho diuen clar. Independència. Natura. Drets socials. D'altres, rere uns mots demagògics i unes idees teòricament humanistes, amaguen uns interessos vergonyosos, com és anihilar la diferència. Anihilar un poble molest i per això ataquen amb tot el que tenen per reduir la seva fortalesa econòmica, legislant de manera que es creï una dependència cada cop major, creant conflictivitat en diversos camps: llengua, escola... i ofegant totes les iniciatives legislatives pròpies del país tot recentralitzant.
Amb aquest Estat, tenim els dies comptats. Val més marxar i ràpid o només serem un record dolç i llunyà.
El 9N, sí i sí!  

divendres, 16 de maig del 2014

Les xarxes socials...

En Fernández Díaz, no el sopes sinó el que parla com si tingués un atac de singlot i s'hagués d'empassar la saliva a glopades, ara ha focalitzat la seva total atenció en les xarxes socials i ha ordenat a la policia, com si fos un instrument de gaudi propi, que focalitzi la seva atenció en aquestes.
Avui han detingut a un sagal de 19 anys que es veu que en deixava anar de bestieses per twitter com només saben fer els de la conferència episcopal i a mode d'avís, l'han pres i acusat d'incitació a l'assassinat. I ja ho deu ser, perquè alegrar-se de la mort d'algú, ni que sigui un opositor polític, és inacceptable. S'ha de ser curós. Però aquesta exigència només ha aparegut quan s'ha incitat a l'odi i s'ha insultat cap a uns personatges mentre que quan es feia en un altre sentit, no afí al ministre de blanc i negre, aquest xiulava tot mirant cap a una altra banda i res no deia.
Ara haurem de vigilar i abans de demanar res o piular quelcom, com em va passar a mi que vaig pensar que l'assassinat es podia deure al clima de crispació existent,  com molt bé va predir en Navarro però no ho vaig escriure, haurem de consultar a un advocat o bé a la FAES per saber si podem o no opinar i demanar. Per seguretat.
Deixeu-me recordar que la xarxa en va, ha anat i anirà plena d'atacs, desqualificacions i insults contra els catalans, i el ministre falangista només ha sentit o llegit, allò que li interessava. Per exemple, nomenen cònsol el funcionari que va insultar els catalans. No és cinisme això? Hipocresia?
En el fons el que volen és controlar un mitjà que se'ls escapa de les mans i que difon les notícies a una velocitat que els fa témer perdre el control dels mitjans de comunicació. A més, ara la qüestió serà saber si seguiran el mateix criteri per aquells que insultin els catalans o incitin a fer barbaritats, si és així les presons quedaran plenes, els platós de televisions estatals buits i els ministeris deserts.  

dimarts, 13 de maig del 2014

Cursa de Calders feta!

El premi de muntanya
Diumenge vàrem fer la cursa de Calders. Per fi. Sí, per fi, perquè després de mesos preparant-ho tot, ja en teníem ganes. Necessitàvem saber si els esforços esmerçats donarien resultat. Si la gent acudiria a la cita i passaríem de llarg els cent corredors. La resposta va ser força bona, molta més gent que els altres anys, superant les previsions que ens vàrem fer i com sempre, tothom va lloar el recorregut. Un recorregut dur, amb moltes pujades i baixades, en un sòl rocós i amb algun tram un xic complicat, però la sensació, en general, fou que és bonic i agraït. Gairebé tot discorre entre corriols, amb un paisatge que canvia sovint, passant de rouredes a boscos de pi, corrent a ran de riu, resseguint la carena o bé a tocar d'edificacions mil·lenàries. Nosaltres ja ho sabem. Alguns es sorprenen dels racons que amaga Calders, però els que l'hem trepitjat, els que l'hem suat, sabem que té llocs preciosos i que només cal descobrir-los.
Ara és el moment d'afluixar la màquina, aturar-se un xic i fer valoració. Celebrar les coses que han anat bé, que en són moltes i les coses que cal millorar, que també n'hi ha força. Perquè malgrat que fa anys que fem la cursa, sempre hi ha algun punt flac. Alguna cosa per millorar i aquestes, a vegades poc transcendents, poden acabar menjant-se la jornada i és important lligar tots els caps.
Avui, uns dies després, encara tenim el sabor agredolç de la cursa a la boca, per tot el que es va fer bé i pel que no i ja pensant en la propera edició, en els retocs que cal fer i allò que cal mantenir, perquè si una cosa és clara, és que la plaça, diumenge, era un formiguer i en general les sensacions varen ser positives i les cares, si bé suades i cansades, eren de força felicitat i agraïment
.

diumenge, 11 de maig del 2014

Per molts anys, Mònica.

Dissabte vam celebrar l'aniversari de la Mònica. Els seus 40 anys. O eren 26, com ens digué amb murrieria el dia que ens convidà? No ho sé pas, algú va dir que per si de cas, portaria més espelmes. I així va ser, però com que estaven repartides entre varis pastissos, seguirà sent un enigma. Un dolç enigma.
La veritat però, és que els anys és el de menys. Ja ho sabem i els sabem. El millor fou veure la Mònica exultant, contenta, feliç, radiant, envoltada de molts amics i parents, lliscant entre uns i altres, saludant, abraçant, això d'abraçar és un tret d'ella, intrínsec, i somrient. Somrient molt. Se la veia molt feliç. Qui sap si en Marc també n'és el responsable. Segurament que sí.
Ella és una persona tendra, que estima als amics i sempre els rep calorosament. Molt extravertida. Vàrem ser companys a la Bressola i engegàrem força projectes plegats i en passàrem de tots colors. Encomana il·lusió, és de les que s'apunta a tot i que gaudeix amb allò que fa, sempre amb una visió positiva. Per sumar. Per afegir. És mestra. Mestra amb majúscules, d'aquelles que s'emociona amb la feina. Que la viu i la fa viure.
Dissabte la Mònica va fer anys i puntuals vàrem anar a Garrigàs, a tocar de Figueres, a festejar que la nostra amiga, la nostra bona amiga, feia anys.

dimarts, 6 de maig del 2014

El museu del Barça

L'altre dia vàrem anar al museu del Barça i la veritat és que el vaig trobar pobre. Rònec. Desangelat. Fosc. Potser fosc per amagar unes parets nues de formigó fred, no ho sé. A l'entrada hi havia unes taules amb objectes històrics del club, no massa. Quatre botes, algun banderí, algunes fotos i alguna pilota. Poc més.
A tocar, en una altra sala, hi havia unes vitrines llargues, molt llargues, amb trofeus del club. Sobretot de futbol, les seccions, un xic a part. La germana pobra. Hi havia copes variades sobre un fons blanc, tirant ja a torrat, el temps no passa en va, amb rètols mecanografiats, algun semblava fins i tot que s'hi podia distingir un xic de Tip-ex, on deia l'any i poca cosa més. Els aparadors més buscats i fotografiats eren tres. Un amb les copes d'Europa i els altres dos amb les botes d'or i les pilotes d'or d'en Messi.
En una altra sala hi havia una part més moderna. Unes pantalles tàctils grans on podies trobar des d'informació de penyes i jugadors a repeticions de jugades i moments històrics. Potser del millor, tot i que també enmig d'aquell ambient lúgubre i fosc. A tocar d'aquesta sala una sala enorme amb unes pantalles de gairebé dos metres d'alçada que repetien gols memorables, i a la sortida objectes que havien donat altres esportistes al club. Ara, un xic mal endreçat i deixat.
Segurament el millor de la visita al museu era a fora. Sortint d'aquest. Una volta per diferents instal·lacions del club; sala de premsa, vestidors de l'equip visitant, túnel de sortida, gespa i graderia, entre d'altres, donant valor a una visita poc memorable. Ara bé, amb ulls de nen, increïble. Al·lucinant. Amb ulls d'adult, pobre. Cara. 23 € per adult.
Es fa estrany pensar que aquest museu és el més visitat de Catalunya, segurament pels èxits i el nom del club i no pas pel que ofereix. Veurem si el dia que els títols manquin i la fama baixi si seguirà sent tan visitat.
Ara bé, per anar-hi amb nens està bé, perquè els espais, tot i no estar adaptat per cotxets, i molt menys cadires de rodes, són amplis i oberts i en cap cas tens la sensació d'ofec.

divendres, 2 de maig del 2014

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola
Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  
I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.