divendres, 2 de maig de 2014

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola
Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  
I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.