dissabte, 27 de desembre de 2014

Els darrers bolets

Els darrers dies se m'ha fet força difícil anar a córrer. Justament ara fa una setmana que vaig voler sortir a córrer una estona. Res. Aprofitar la poca llum que quedava i fer la volta. Tot va començar molt bé. El fred m'esperonava i ben abrigat, notava els músculs en tensió. Amb ganes de moure's. I per tant, vaig començar la cursa amb força expectatives. Anava prou bé, a un bon ritme i em semblava que podria córrer bastant, però a mig camí, bé, mig camí és un dir perquè encara em costa decidir quan és el moment de fer mitja volta, vaig descobrir, mig amagat, un rovelló. Un preciós i formós rovelló.
Quan m'ha passat altres cops, dubto si aturar-me o no i en general segueixo corrent. Amb un no en tens per res, però aquell dia, vaig decidir aturar-me. I premi. Al seu costat un altre. I un altre. I un altre. Així fins més d'una dotzena i a tocar d'ells, unes quantes llenegues i algun fredolic. Ara, que quan vas a córrer, no acostumes a dur cistell. Per tant, amb el buff, un d'aquells llargs, vaig improvisar una bossa que vaig omplir.
Un parell de dies més tard, vaig tornar a sortir a córrer i de nou, a mig camí, no sé si era a mig camí o no, però ho acabà sent, vaig trobar-me unes quantes llengües de bou. Força. Altre cop el buff ple.Tot i que alguns estaven  aixafats. Es veu que hi ha qui, quan desconeix un bolet, l'aixafa, no fos que algú altre el conegués i el pogués aprofitar. Per sort no pogué amb tots.
Dies més tard, altre cop ho vaig tornar a provar. Vaig sortir a córrer amb ganes de gaudir d'una bona  estona i aquest cop, malgrat que de tant en tant mirava cap al bosc, no en vaig veure cap i vaig poder córrer sense entrebancs. Segurament, ara que el fred ja ha fet el tomb, ja no hi haurà més distraccions... o sí. Vés a saber.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Cada dia un viatge especial

Mura es troba enclotat. Arrapat a la falda de la muntanya i en front de la riera de Nespres és un poble de postal. De pedra. El sol hi ha zones que hi toca d'esquitllada i ràpidament el fred s'estén.
Aquests dies, en que el cel és clar i lluminós, quan prenc el cotxe per tornar a Calders hi ha diferents indrets que em tenen captivat. Malgrat hi passi cada dia els espero ansiós, delerós.
Un d'ells és a un parell de quilòmetres passat el poble, quan guanyes alçada i després de conduir ran de roca tota l'estona, amb el Montcau com a únic aliat, de sobte s'obre una escletxa i al fons, ara nevats, apareixen el Port del Compte i ajaçada, suau i seductora la Serra del Cadí. Més enrere s'entreveu el Pirineu Oriental. Blanc. Llunyà. Temptador. Darrera, un xic de Montserrat. Però és un parèntesis breu. Tot seguit els arbres corren el teló i el fons se'n va, fins uns revolts més tard quan apareix tota l'àrea prop de Pujalt amb els seus molins de vent. Altre cop és una visió fugaç. Un parpelleig. De nou els arbres s'estenen fins que arribes a dalt de la cruïlla, al trencant per anar cap a Estenalles. Allà, només sortir a la carretera principal i davallant un xic, apareix imponent el Puigmal; el gegant blanc. I poc després, com si esperés el senyal, treu el nas la Tossa d'Alp i el Puigllançada, de moment força pelats. El vent s'ha emportat el mantell blanc que els cobria fa uns dies i en aquest punt, gairebé sempre, allargo el coll i cerco una taca blanquinosa, molt llunyana, difosa, l'entranyable Canigó. Però dura poc. Una altra davallada em deixa enmig del bosc fins que inicio altre cop la pujada, però ara el Pirineu queda lluny, un record i només em queda, tot sigui això, l'amic Montcau que m'esperona de nou i sé que vetlla per mi tot el camí.

diumenge, 21 de desembre de 2014

Comprem, comprem...

Ara que comença l'èxtasi del consumisme, que tots ens trobarem agermanats a les cues de les botigues per comprar sense aturador, amb un somriure d'enze a la cara, i que mirarem embadalits la corrua d'anuncis deplorables que ens prometen la felicitat, podríem fer un petit pas més. Voler un xic més. No dic pas de no consumir. Déu nos en guardi! Un bon dia un home va dir d'aturar la producció de Catalunya durant una setmana per pressionar certs grups de poder i de què no l'empalen a la plaça major, no senyor. Tampoc dic de fer un boicot a la casa Freixenet. I ara! Les seves polítiques hispàniques són tan dignes com les dels venedors de cianur, cadascú que triï. Llibertat de consumició. En el meu cas, jo triaré un cava bo, la resta, anirà caient pel seu propi pes. És clar! Però no parlava de cava, sinó de joguines.
Ara en comprarem de grans. Boniques. Cares, Ves, la consciència es neteja amb aquest xampú, així doncs, si compensem els vespres que hem hagut d'hipotecar fent hores per poder comprar aquesta joguina especial, per aquesta joguina especial, si més no triem-la a consciència. Potser serà molt present a casa, qui sap si ho serà més que nosaltres que l'endemà cal matinar, per tant seria bo que, a més de mirar les característiques estructurals d'aquesta, que és important, no ho negaré, mirem que sigui també en català. Per allò de potenciar els que ens respecten i ens valoren com a individus. I això, amics meus, potser ja no serà tan fàcil. Caldrà cercar més i a consciència. El mercat, malgrat els atacs dels simpàtics individus del PP que diuen que una campanya de la Plataforma a favor de la joguina en català és pèrfida, catastròfica i absurda, no n'està ben assortit i potser haureu de confiar en contrabandistes o científics bojos per tal d'aconseguir el preuat objecte.
Ara, segur que amb tenacitat i persistència ho aconseguirem. Segur, en algun lloc, el món és gran, n'hi deu haver.

dijous, 18 de desembre de 2014

Cuba...

Fa uns anys vàrem anar a Cuba. Volíem viure l'esperit cubà. Ens sentíem seduïts per la literatura abocada sobre aquesta petita illa. La seva alegria i la seva eterna revolta.
Vàrem arribar de matinada a Santiago, en ple carnaval i sense reserves d'hotel. Després de voltar per tota la ciutat, vàrem anar a dormir a una cambra d'usos múltiples.
El primer que vàrem veure és que allà hi havia una doble economia. La del turista, que pagava amb moneda estrangera o pesos cubans reconvertits i la dels autòctons, amb accés només a la moneda cubana amb escàs valor. Les botigues, fos per qui fos, força buides.
Anant per lliure vàrem viure experiències molt curioses. La gent ens buscava per oferir-nos casa seva, ja fos per dormir, ja fos per menjar llagosta, això sí, recelosos i mirant en totes direccions mentre ens parlaven. Nosaltres intentàvem esbrinar què pensaven del seu país, què n'opinaven, però les respostes sempre eren esquives. No es mullaven. Lloaven la sanitat i l'educació, i de la resta, res. Un mutisme hermètic.
Casualment fa uns dies vaig conèixer un cuiner cubà. Un refugiat. I aquest, menys poruc, ens parlà més de les seves experiències i de nou lloà l'educació i la sanitat, tot i que deia que ara està canviant ja que és menys assequible, i tot seguit començà a explicar-nos el control a que estan sotmesos els cubans. Ens explicava que ell ara no podia tornar a casa seva. Es veu que el seu pare havia fet quelcom i és clar, les màcules, passen de pares a fills i a ell li tocà pagar. En el seu to es veia que s'estimava el seu país amb bogeria, on no hi havia pogut tornar ni pels funerals de parents propers i l'enyorava. Parlava amb una barreja d'orgull, pena i ràbia esfereïdors. Colpidors.
Fàcilment et podies posar a la seva pell i sentir l'amargor que el corsecava. Potser ara, que sembla que hi comença a haver canvis i el país poc a poc s'obre, podrà tornar a casa seva algun dia i gaudir dels grans serveis que tenen i alhora ajudar a refer-lo, molt tocat per un bloqueig terrible a què ha estat sotmès i alhora a un control desmesurat i ferri degut a la por i la desconfiança existent pel pànic a tot allò que fos de fora.


dilluns, 15 de desembre de 2014

Aquells vells companys

L'altre dia vaig anar a sopar amb uns companys de l'Institut. Feia gairebé 25 anys que no ens vèiem. En acabar l'Institut, l'efervescència de l'adolescència, les ganes de fer camí i conèixer gent, ja sigui a la Universitat o bé treballant, va fer que sense adonar-nos ens anéssim allunyant. De manera natural, sense ser-ne massa conscients. Els camins es van separant i només es fa evident quan un dia mires enrere i veus els anys que han passat i com en queden de lluny aquells companys.
Ara, temps després, aquella efervescència explosiva ha minvat, aquelles ganes d'anar endavant sense preocupar-te de mirar enrere ja no hi són i esdevens més com una ampolla de Coca-cola oberta de fa dies, amb encara un xic de soroll de gas, però amb menys bombolles que aleshores i un vespre, mentre navegues ociós, una imatge fugissera et passa pel cap, com un llampec i te'n recordes d'aquells companys i els cerques al facebook o a d'altres xarxes socials per veure què se n'ha fet d'ells. I et sorprens dels camins que ha seguit cadascú i qui sap perquè, decideixes, o algú decideix, que estaria bé tornar-se a veure i a parlar. Aleshores s'organitza un sopar i descobreixes que no calen ni els cinc primers minuts per trencar el gel. De nou, com si uns vells automatismes s'activessin al cervell, aquelles persones esdevenen altre cop els companys d'abans i la confiança ressorgeix de nou i les complicitats es repeteixen.  
La vetllada va estar molt bé. Francament bé. Plena d'anècdotes, de records i de tant en tant tornaven aquelles mirades de complicitat, aquells gestos o expressions d'abans, però sent-ne conscients, sabent que era una picada d'ullet al passat. Era sentir el noi en la boca de l'home, descobrir les històries de l'adult als nois que érem. La manca de contacte durant anys, deixa com una sensació de pausa, de buit i es fa curiós passar de parlar de noies i tabac, estudis o jocs, a fills, educació, feina o política entre d'altres i tot plegat sense temes pont, sense afegitons, perquè avui dia aquests són els temes que més ens capfiquen, però venim d'aquells. Vaja, un salt endavant de cop, sense la progressió que es viu amb la gent amb qui mantens el contacte habitual.
Va ser una trobada amb força sorpreses. Mitja vida per descobrir. Divendres, sopant amb el Joan, el Marcel i el Josep, em vaig sentir molt bé. Feliç i còmode. Molt a gust i vaig descobrir també, que la memòria és juganera i cadascú recorda escenes diferents i quan és la mateixa, aleshores les visions divergeixen tant que sembla difícil que fos el mateix esdeveniment.
Segurament ja no tardarem els mateixos anys a tornar-nos a trobar. Qui ho sap, però m'ensumo que a partir d'ara, a l'agenda hi haurà uns quants dies marcats en vermell per tornar-nos a trobar, perquè mirar endavant no està renyit amb recordar d'on venim.   

dimecres, 10 de desembre de 2014

Córrer de nit

El primer cop que vaig córrer de nit no va ser per ganes. I ara! Poc que m'ho esperava. Feia de monitor a Monistrol de Calders, a la Païssa -segur que l'Albert i d'altres monistrolencs se'ls escapa el somriure en llegir això, ells que ara m'expliquen que eren els que venien en motos a fer soroll a la nit davant la casa per espantar-nos-.
Un dia vàrem decidir anar a fer bivac a Sant Pere Màrtir, per veure la sortida del sol. Arribant al poble, a uns dos quilòmetres de la casa, un nen, era l'estiu i a l'estiu tota cuca viu, caminava ranquejant. El nen, tot ell il·lusió i poc senderi, va relacionar estiu amb calor i per tant, no es va posar mitjons. Resultat. Unes llagues enormes. Calia doncs anar a la casa a cercar-li mitjons. Però anàvem a peu i no teníem cotxe. Bé, hi vaig anar amb el cor encongit, més per la valentia d'adolescent, per allò de la imatge projectada que per res més.
Més endavant, quan el córrer es féu una necessitat i el dia s'escurçava, vaig veure que si ho volia fer entre setmana hauria de temptar la foscor. L'aliada però, per aquests primers intents, fou la meva gossa, la Píxel. Corria a ran meu, saltironejant. De tant en tant la perdia, però tornava sovint i amb ella al costat, vaig anar agafant confiança. Era la meva guardiana.
Temps després, amb força curses nocturnes a les cames, quan ella ja era més gran, vaig començar a sortir sol. Com un pas més. Com quelcom de natural. El següent pas i ara, córrer de nit se'm fa plaent. Interessant. A vegades, ho reconec, algun so, per desconegut i sobtat em fa fer un bot el cor, l'ocell que s'enlaira o el senglar que gruny, però en general, gaudeixo plenament d'aquestes sortides i miro amb altres ulls indrets trepitjats abastament.
Avui, per exemple, el recorregut era ple d'arbres vinclats pel vent i se'm feia com si em saludessin al passar. A més, de tant en tant, quan el bosc s'aclaria, protegit enmig d'una clariana, sense la lluminària d'Artés o Manresa al davant, els estels se'm feien presents. Espurnejant. Brillants i sense perdre el pas els mirava encisat. Els anomenava agraït.

diumenge, 7 de desembre de 2014

Mama por!

La carretera de Monistrol a Mura és una carretera idíl·lica. Una carretera de revolts que travessa una zona boscosa força frondosa. Des de Mura fas un parell de puja i baixa, primer baixant per anar a peu de riera, per després, enfilar cap al coll de Lligabosses. Des d'allà, davalla suaument fins a Monistrol. 
En general és una carretera poc transitada, excepte els caps de setmana, quan els ciclistes se la fan seva i en grups compactes, una massa de gent sense definir ni diferenciar, bicis, cascs i pedals, la ressegueixen esbufegant i fent esses perilloses. 
L'altre dia, dimecres, en tornar de l'escola, cap a quarts de sis, a aquella hora que els fars no calen però les ombres ja s'estenen, passat un revolt vaig trobar-me un camionet aturat en direcció al coll. 
Remenant el motor hi havia un home i al seu costat un altre. 
Sabent que aquesta carretera pot ser molt solitària, em vaig aturar al costat per oferir un cop de mà. No en sé res de mecànica però la solidaritat t'obliga, a vegades, a parar-te com si en sabessis.
Vaig oferir-me un cop. Dos. Tres. Però potser pel català, no vaig obtenir resposta, excepte unes mirades desconfiades. Poc a poc anaren sortint persones de no sé on i mirant-me amb desconfiança s'anaren atansat a la meva furgoneta. 
Jo insistia. Us cal res? Us puc ajudar? Però un silenci tens s'apoderava de l'ambient i unes mirades poc amistoses s'anaven centrant en mi.
Al cap de poc, que a mi em va semblar una eternitat, el xicot, traient el nas del motor, digué en castellà que no els calia res, que se'ls havia escalfat el motor i a mode de calmant, les seves paraules retornaren la serenor i tots varen deixar anar un respir. 
Sense res més a dir em vaig acomiadar i vaig marxar. 
El camionet, d'aquells de caixa metàl·lica, atrotinada i abonyegada per arreu, va quedar allà, però sé que se'n van sortir perquè dies després els vaig veure sortir d'un camí, deixant una pista forestal a la mateixa carretera.
Si fos mal pensat, que ho sóc, diria que eren cercadors de coure i que en un primer moment, en aturar-me, desconfiaren i malpensaren de mi, fins que veieren que només volia ajudar-los. Durant uns instants vaig sentir-me incòmode, molt incòmode i un xic espantat, perquè les mirades i els gestos, més que els mots, diuen molt i la seva actitud no era receptiva ni oberta, era més aviat desconfiada i tancada, com si amaguessin quelcom. 

dijous, 4 de desembre de 2014

R.I.P. per les Llars d'infants

En un món ideal, la llar d'infants no caldria que existís. No caldria que infants de menys de tres anys estiguessin escolaritzats o si més no, només seria un servei puntual, com un espai de socialització i la seva organització seria diferent.
En un món ideal, les famílies podrien fer-se càrrec de l'educació primerenca dels seus fills. Podrien disposar del temps i la formació per poder atendre les necessitats d'aquests i els professionals d'aquesta franja d'edat, hi serien per col·laborar, assessorar i complementar la tasca.
Però això seria en un món ideal, en un món on aquesta franja d'edat fos entesa per tothom com a prioritari en el desenvolupament de la persona i per tant, es valoraria que aquesta es desenvolupés en el si de la família, ja fos amb el pare o amb la mare i es buscarien tots els mecanismes necessaris per permetre-ho i no obligar als progenitors a delegar aquesta tasca.
Ara bé, el món on vivim no és ideal. Ni s'hi acosta i a dia d'avui, més que una opció, en general és una obligació. Perquè la feina mana. Perquè poca gent pot permetre's de mancar a la feina durant uns mesos per tenir cura del fill i li cal treballar. Li cal assegurar-se un sou que li permeti fer front a les despeses corrents. Per tant, les llars d'infants, més que una decisió, en algun cas pot ser-ho però no com a norma general, són una necessitat, una obligació i com a obligació, com a necessitat, tots els ens públics han de fer l'esforç necessari per tal d'acompanyar a les famílies.
Els Ajuntaments fa anys que ho fan. Assumint una tasca que no els pertocaria. Obrint llars d'infants i mantenint-les amb el seu pressupost i fins fa poc, la Generalitat hi posava el seu gra de sorra, com a ens superior que es compromet amb el país i el futur d'aquest.
A partir d'avui però, els pressupostos presentats per la Generalitat confirmen que se'n desentén, que finalment acaba amb aquelles retallades que va iniciar fa uns anys i passa la  pilota a les Diputacions. Sense cap rubor. Sense remordiments. Argumenta que no hi ha diners, que l'augment de pressupost, que és més que l'any passat però insuficient per mantenir els serveis, anirà destinat a personal i universitats. Una excusa de mal pagador, ja que el pressupost marca unes línies d'acció i pensament, prioritzant certes accions o d'altres, i en aquest cas deixa la tendra primera edat descoberta i desemparada, assenyalant un culpable quan es podria retallar a d'altres bandes segons les prioritats i això és joc brut. Joc brut i una estafa pel país.
 

dimecres, 3 de desembre de 2014

Replantejant-se l'educació

Fa temps vaig adonar-me que un article que havia escrit feia anys, era visitat molt sovint. Superava amb escreix els altres i em tenia intrigat. Vàries vegades vaig mirar les fonts del trànsit, pensant que potser el motiu serien aquells programes vírics que t'augmenten les visites i quan cerques d'on vénen, descobreixes qualsevol pàgina publicitària, però no m'ho va semblar i aquest seguia augmentant les visites.
Fa uns dies, el misteri es va resoldre. En els comentaris d'aquest, una professora d'universitat, m'explicava que havia fet l'article d'obligada lectura pels seus estudiants. Déu n'hi do! Quin vertigen i quina responsabilitat.
D'entrada em va semblar excessiu. Massa per l'activitat que allà s'explicava i de fet, hi he donat voltes i més voltes. He intentat cercar un motiu pel qual, per algú, aquest era interessant i he arribat a la conclusió que de fet, més que el que allà s'explica, que per descomptat que jo ho veig interessant, per això ho vaig compartit, és el que transmet. El que s'amaga rere les paraules. La il·lusió, les ganes d'innovar, d'aprendre amb els infants d'un equip de mestres i també l'aposta per un projecte cegament, per una idea i això, a dia d'avui a les escoles, és important recordar-ho per no caure en el conformisme existent. Calen mestres i cal formar-los per això, i on millor que la nova fornada que surt, perquè tinguin ganes d'innovar, d'experimentar, de qüestionar-se les coses, de fer un pas endavant i arriscar-se tot veient que a dia d'avui, encara tot està per fer i tot és possible.
Ara, anys després, em torno a sentir com aleshores. Aprenent de nou. És cert que he passat per altres escoles, la Bressola per exemple, on podia tenir aquesta motivació i que a més no estava sol, perquè tot projecte, per descomptat i per tal de que no sigui un bolet, requereix d'un equip que s'ho cregui i s'ho faci seu, i ara, a dia d'avui, això em passa a Mura, on el projecte, l'equip i el sentiment és de total implicació i les ganes de treballar i aprendre per i amb els infants és màxima. Feia anys que en una reunió amb mestres no em dedicava a qüestionar-me maneres de treballar, de sentir, de pensar amb els infants, tendint a quedar-nos amb la urgència del dia a dia i deixant el més important per l'endemà. Ara no.
Queda molt per fer però tot viatge, per llarg que sigui, comença amb el primer pas.

dimarts, 2 de desembre de 2014

Quan vegis la barba de Canal 9 afaitar, posa't el casc per circular

Ahir, a TV3, al 30 minuts, van passar un documental que explicava com va anar el tancament de Canal 9.
La major part de les dades que allà varen donar són de sobres conegudes, des de la voluntat política d'acabar amb aquesta emissora en català pels líders del PP, que ho veuen com un primer pas per anar acabant amb totes les televisions autonòmiques, als lligams d'aquests al món criminal, plasmat en l'ús de l'ens per enriquir-se. A més explicaren que els treballadors els ho posaren fàcil, gràcies a una manca d'objectivitat clara en les notícies, pel que fos, fet que els allunyava del ciutadà i es reflectia en els baixos índexs d'audiència. Tot plegat un seguit de despropòsits i mala fe que ha deixat el País Valencià a les fosques.
El sentiment després de veure el programa és de renovada indignació i impotència, perquè la decisió mesquina d'uns polítics corruptes en molts casos o bé feixistes en tots, ha fet que un poble no pugui tenir televisió en la seva llengua i esdevinguin ciutadans de segona a casa seva. A més, per assegurar-se l'èxit de la seva missió, es varen preocupar d'acabar, per si de cas, amb les emissions de TV3 al País Valencià tot imposant pactes de reciprocitat del tot inacceptables.
A sobre, l'educació en valencià, l'altre camp de màxima importància per a la supervivència d'una llengua, està arraconada i isolada, de manera que poc a poc, després de l'efervescència de les primeres queixes i enrabiades, la gent perd gas en no veure resposta ni sortida a les seves reclamacions i d'aquesta manera, el País Valencià es troba en la més pregona foscor, aïllament i incomprensió. Enlloc, fora de l'àmbit privat familiar -ja dic exceptuant quatre espais públics dinàmics, convençuts i motivats però en perill d'extinció- hom té la possibilitat d'emprar la seva llengua de manera natural i d'aquesta manera, sense possibilitat d'ús social veritable, aquesta perd interès pel nouvingut i l'autòcton l'acaba amagant.
El programa d'ahir hauria de ser un avís del que ens passarà si els Populars o bé Ciutadans acaben governant o tenint pes a Catalunya, alguna mostra ja tenim com les declaracions de l'alcalde de Castelldefels sobre la immersió. La llàstima és que els valencians no el podran veure, a menys que cerquin per Internet, és clar.