dilluns, 15 de desembre de 2014

Aquells vells companys

L'altre dia vaig anar a sopar amb uns companys de l'Institut. Feia gairebé 25 anys que no ens vèiem. En acabar l'Institut, l'efervescència de l'adolescència, les ganes de fer camí i conèixer gent, ja sigui a la Universitat o bé treballant, va fer que sense adonar-nos ens anéssim allunyant. De manera natural, sense ser-ne massa conscients. Els camins es van separant i només es fa evident quan un dia mires enrere i veus els anys que han passat i com en queden de lluny aquells companys.
Ara, temps després, aquella efervescència explosiva ha minvat, aquelles ganes d'anar endavant sense preocupar-te de mirar enrere ja no hi són i esdevens més com una ampolla de Coca-cola oberta de fa dies, amb encara un xic de soroll de gas, però amb menys bombolles que aleshores i un vespre, mentre navegues ociós, una imatge fugissera et passa pel cap, com un llampec i te'n recordes d'aquells companys i els cerques al facebook o a d'altres xarxes socials per veure què se n'ha fet d'ells. I et sorprens dels camins que ha seguit cadascú i qui sap perquè, decideixes, o algú decideix, que estaria bé tornar-se a veure i a parlar. Aleshores s'organitza un sopar i descobreixes que no calen ni els cinc primers minuts per trencar el gel. De nou, com si uns vells automatismes s'activessin al cervell, aquelles persones esdevenen altre cop els companys d'abans i la confiança ressorgeix de nou i les complicitats es repeteixen.  
La vetllada va estar molt bé. Francament bé. Plena d'anècdotes, de records i de tant en tant tornaven aquelles mirades de complicitat, aquells gestos o expressions d'abans, però sent-ne conscients, sabent que era una picada d'ullet al passat. Era sentir el noi en la boca de l'home, descobrir les històries de l'adult als nois que érem. La manca de contacte durant anys, deixa com una sensació de pausa, de buit i es fa curiós passar de parlar de noies i tabac, estudis o jocs, a fills, educació, feina o política entre d'altres i tot plegat sense temes pont, sense afegitons, perquè avui dia aquests són els temes que més ens capfiquen, però venim d'aquells. Vaja, un salt endavant de cop, sense la progressió que es viu amb la gent amb qui mantens el contacte habitual.
Va ser una trobada amb força sorpreses. Mitja vida per descobrir. Divendres, sopant amb el Joan, el Marcel i el Josep, em vaig sentir molt bé. Feliç i còmode. Molt a gust i vaig descobrir també, que la memòria és juganera i cadascú recorda escenes diferents i quan és la mateixa, aleshores les visions divergeixen tant que sembla difícil que fos el mateix esdeveniment.
Segurament ja no tardarem els mateixos anys a tornar-nos a trobar. Qui ho sap, però m'ensumo que a partir d'ara, a l'agenda hi haurà uns quants dies marcats en vermell per tornar-nos a trobar, perquè mirar endavant no està renyit amb recordar d'on venim.