dilluns, 31 d’octubre de 2016

Visca la castanyada!!!!


Segurament ja és una batalla perduda. La publicitat que té Halloween ven molt i arreu ja veus colles de joves fent com si visquessin al cor d'Amèrica i volten pel poble demanant caramels. A més, per fer-ho més odiós, imiten de tal manera els films que en comptes de demanar-ho amb sentit, molts, adopten la cantarella del "truco o trato". De fet la majoria ignoren què vol dir o d'on ve, més enllà que rebran quatre llapolies per fer el passerell, però no els importa. Mentre al final marxin amb les mans curulles de sucre diran el que calgui i es posaran qualsevol disfressa. És un gran negoci, ja que sota l'etiqueta d'aquesta festa es poden vendre força productes.
La castanyada sobreviu però dins de les llars, amb els familiars o amistats. És més un dia per trobar-se amb aquells que estimes, compartir quatre castanyes i uns quants moniatos a ran de llar, si fa fred, cosa que darrerament no passa massa, i compartir estones i converses. També per aprofitar i fer una escapada. Aprofitar el que ens regala la tardor, a més de dies que s'escurcen, boscos de colors impossibles i bolets amagats.


La canalla prefereix més el joc. El voltar i demanar. Arribats aquí i a risc d'haver-m'ho de menjar amb patates d'aquí un temps, quan els meus petits es facin més grans i el consumisme més salvatge els captivi, crec que no és massa adient acostumar als infants a anar casa per casa a demanar, a pidolar. És un joc, és una tradició -forana, és clar-, però el missatge és clar, sortir a aconseguir que et donin coses. Fer el mico per quatre caramels, però potser sóc jo que veu fantasmes arreu.
Amb el temps però, aquests que ara es disfressen i veuen la castanyada com una cosa vella, ja vindran i veuran aquestes trobades com el que són, aturades al camí per compartir temps amb aquells que t'estimes i segurament donaran valor a la castanyada més que al Halloween... O no.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Un documental interessant

Dins del marc del projecte Escola nova 21 hem vist el documental Most likely to succeed. Aquest documental mostra un semestre d'un centre de secundària americà que ha apostat per un canvi en la manera d'educar. En general m'ha agradat. És d'aquells documentals que t'ajuden a reflexionar i que veus que es parla de temes i preocupacions que tens a diari en el teu entorn. També hi ha hagut alguna cosa que m'ha xocat i fins i tot alguna que no comparteixo.
De fet m'ha fet gràcia sentir com algú deia allò que fa temps que molts pensem i és que l'escola actual, o si més no molts dels models d'escola actual, a més de ser un model arcaic, amb més de 100 anys d'història i sense canvis malgrat els avenços de tot tipus que ha patit la societat, classes magistrals, llibre de text per a tothom... estava ideada per tenir un tipus de persones. Unes persones obedients, disciplinades, preparades per a poder encaixar en un model industrial. Tot allò que conformava aquesta escola, anava destinat a aquest model, des de la manera de disposar-se a l'aula, asseguts en fileres, desplaçant-se en un ordre determinat, aixecant el braç per expressar-se i per tant demanant permís per parlar o bé la llibertat per deixar el lloc i anar al bany, tenia una finalitat. Tot per crear aquest tipus d'obrer eficient i que de fet, excepte a les fàbriques, enlloc o pràcticament enlloc ningú fa servir aquestes normes. Ve a ser com les proves. Els infants es troben amb un full on han de respondre quelcom memoritzat, en molts casos i sols, mentre a la realitat mai es trobaran en aquesta situació ja que sempre tindran a l'abast mitjans on cercar informació i alhora gent amb qui compartir el problema. Bé, excepte si hem de resoldre una divisió o dir la capital de comarca del Pla de l'Urgell al mig del desert...
Un altre aspecte que afrontava era els neguits dels pares al canvi de model. Molts expressaven que els neguitejava que no es fes cada àrea compartimentada o que en feien poques de, per exemple geografia i història. A més necessitaven que els infants memoritzessin. Ben bé cap sabia perquè, excepte perquè sempre s'havia fet d'aquella manera, però d'arguments ben raonats cap. Alhora tots reconeixien que avui dia uns estudis memorístics no garanteixen res, així com tampoc entrar a la Universitat garanteix feina.
Al documental es mostrava, amb dades, que poc a poc les màquines han anat desplaçant als humans en tot allò en que s'havien preparat, ja fos en feines manuals primer, a feines memorístiques després o d'altres de cert tipus de raonament i per tant, veient l'avanç de la tecnologia potser calia veure què era el que calia potenciar i era més un tipus de competències i habilitats socials que les màquines no poden fer. En el documental es veia un xicot que maldava per fer un projecte i que hi invertia moltes hores i buscava molts camins. Arribaven a la conclusió que fent allò que es volia o que interessava, es podia aprendre molt, més que els que memoritzaven per passar una prova ja que al cap de poc es veia que ho oblidaven tot.
Això m'ha recordat quan era a la Universitat i com, de totes les matèries, l'única que em va fer trempar, i perdoneu l'expressió, fou una on ens plantejaren un repte. Ens demanaren que creéssim un aparell que aprofités qualsevol aspecte del medi ambient.
A partir d'aquí creàrem una màquina que s'activava amb la pluja, salinitzant l'aigua perquè fos conductora, aprofitava aquesta mitjançant una sínia activada amb un motor de cotxe d'scalextric, la filtrava i servia per regar. Me'n recordo del projecte pel resultat final, però també de tot el que vaig aprendre treballant en equip, veient que cadascú podia aportar quelcom i alhora fent encaixar diferents idees de diferents persones, discutint, justificant, provant, investigant, dubtant... Possiblement vàrem aprendre més allà que en moltes hores de colzes fetes a la facultat.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

De colònies...

La setmana passada vam anar de colònies. De fet, vàrem anar a un camp d'aprenetatge (CdA), el de Tarragona. La gràcia d'aquests camps és que per una banda els que el porten són mestres i de l'altra que són més econòmics que les cases de colònies. També és cert que ho són perquè hi ha activitats fins a les cinc i a partir d'aquesta hora, els mestres preparem allò que es fa.
Aquest format, tot i que fa que estiguis totes les hores amb els infants -a les cases de colònies les activitats les munten els monitors i els mestres poden ser-hi o no, aquí no- permet conèixer molt bé els infants i conviure d'una manera real amb ells.
El preu però, és estar 24 hores amb aquests, des de que es lleven, als àpats, passant per les activitats i la nit, però si bé és força cansat, també és gratificant establir un tipus de vincle diferent. Coneixes els infants en un altre àmbit i pots descobrir aspectes que el dia a dia escolar no et permet i al revés, ells també poden descobrir-te d'una altra manera, jugant amb ells, vivint el dia a dia amb ells.
D'anècdotes en sorgeixen moltes, algunes de ben divertides.
Un vespre, després del joc de nit, un sagal, d'una escola que no és la meva, les colònies les fem barrejats tots els infants d'un cicle de la ZER, em digué i intento transcriure allò que va dir literalment...
-Aquestes són les millors colònies de la meva vida. M'ho estic passant molt bé. En altres hi havia monitors i bé, estava bé, però aquest any, els jocs amb vosaltres, estan molt bé... I tenint en compte que no teniu tanta experiència...
És clar, per a aquell infant, els mestres són mestres. Ell ni es planteja que hàgim estat monitors o que sapiguem jocs. Senzillament, la seva vivència ens encasella a tots els mestres a un lloc i quan sortim d'aquest, se sorprèn.
També és cert que aquesta sorpresa no la té tothom, però passa. En escoles rurals ens coneixem força.
Altres moments interessants són els vincles que s'estableixen amb els infants en determinats moments, complicitats en els àpats, a l'hora d'anar a dormir perquè enyoren els seus pares i tu els acompanyes o bé quan fas bromes o expliques o t'expliquen històries i disposes de tot el temps del món per ells i ells per tu. Aleshores descobriu que el temps es vostre i podeu gaudir-ne sense presses.
Les colònies tenen el valor que tenen, però per sobre de tot, serveixen per refermar vincles, ja sigui de manera individual, ja sigui a tall de grup i això, permet construir relacions i refermar el grup.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Ser bon mestre


 Ser un bon mestre és fàcil. De fet, només cal tenir sentit comú, potser el menys comú dels sentits però un dels més preuats. A més, també és important, bàsic, respectar i tenir en consideració aquells infants que tens al davant, de la mateixa manera que respectes als adults, per així poder esperar respecte.  Quid pro quo...
Alhora és bàsic ser coherent, així com conseqüent, no pots esperar allò que tu no fas i allò que es diu, es fa i cal sempre dir la veritat, malgrat aquells mots et puguin incomodar.
També és important no tenir por de rectificar quan t'equivoques tot reconeixent l'error, perquè rectificar permet veure que tothom s'equivoca, fins i tot aquells que sembla que no ho fan. Al contrari, és bo equivocar-se i rectificar per tal de no donar una sensació, falsa, de perfecció i crear espectatives i a la llarga crear frustracions en els que tens al davant. Mestres però persones!
A nivell formal és important ser correcte. No només en la forma sinó en el contingut, cal parlar de manera adequada ja que som el referent dels que tenim al davant i mai podem saber qui serà el que prendrà aquell mot o aquella frase de referència. I aquestes paraules no poden ser buides, no és veritat que se les emporta el vent, són atrapades i mastegades i per tant, han d'anar acompanyades d'una manera de fer, no podem pas dir quelcom i fer el contrari. Se'ns veuria el llautó! De la mateixa manera és interessant escriure de manera correcte, ja que aquest és un dels nostres mitjans, així com mostrar curiositat per tot allò que es desconeix. Aquesta sed s'encomana i provoca passions. No cal ser una enciclopèdia, però tenir coneixements també ajuda.
Ara bé, és bàsic, és molt important, tenir moltes ganes d'aprendre, perquè ser mestre és una professió en moviment. Sempre hi ha novetats, canvis i cal estar disposat a esborrar allò que es tenia per sabut, per acollir nous aprenentatges que ens ajudin a avançar. Mai ho sabrem tot i per tant, sempre podrem aprendre i d'aquesta manera sempre podrem anar a més. Quina sort que tenim! De la mateixa manera hem d'estar disposats a escoltar, però una escolta activa, d'aquelles que estan disposades a treure'n quelcom de l'emissor i tenir clar que tothom té quelcom a oferir-nos.
Segur que em deixo moltes altres coses, però veient això, potser no és tan fàcil ser bon mestre. Potser, algun dia, ens hi acostarem però mentrestant, fent camí, ho intentarem i sinó, com diuen aquells, morirem en l'intent.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

I ara, ... L'antena...


Fa un temps, es va fer un pacte polític a Calders per tal de tenir, segons deien, pau institucional i arguïnt que tothom treballava pel poble. Ben cert, és clar, tot i que amb interessos distints. D'entrada la idea era molt bona. Era un pas mereixedor de ser lloat, semblava que cada grup mantenia ferm els seus principis i alhora es posaven d'acord en temes generals. Ara bé, amb el temps, s'ha vist que aquell pacte no va ser del tot generós per ambdues parts, sobretot perquè aspectes que eren el buc insígnia de l'equip de govern d'aleshores, o si més no de l'ideari d'aquest, no dels que hi havia al davant en aquell moment sinó de les bases, s'anaren diluïnt i així, el grup que estava a l'oposició, sense fer massa res, anà imposant el seu ideari, això sí, amb la connivència dels de la candidatura d'aleshores.
D'aquesta manera, a dia d'avui, tenim un circuit de motocròs que només defensava Convergència però que un gir inesperat del guió féu que un consistori més personalista que assembleari donés suport. També s'ampliaren explotacions de granges i la darrera, la reobertura d'una antena que també costà que s'apagués. De fet, es va aconseguir que se'ls sancionés perquè no la desmuntaven, però no només se'ls perdonà la sanció, tot argumentant que amb les grans multinacionals s'hi ha d'estar bé, sinó que ara torna a operar.
S'ha de dir que ja corre pel poble un full explicatiu dels efectes nocius de l'antena i si es vol, es pot signar per demanar que s'aturi. Vaja, el mateix que es va fer fa uns anys, amb el mateix alcalde i que aleshores funcionà per aturar-la. Visca el dia de la marmota!

dijous, 13 d’octubre de 2016

40% d'aigua. A molt estirar...

En dies com avui, quan l'aigua és generosa, amb una pluja que s'esplaia, és d'aquells dies que fa goig anar al riu. Baixar al Calders i veure'l córrer rabiós. Gaudir del seu zigzaguejar impetuós. Veure l'aigua saltar i rebotre en tots els meandres i deixar aquelles escumes blanques, immaculades, elevades i poroses enmig de la tonalitat marró de l'aigua. Alhora sentir aquella olor especial, ja sigui de purins, ja sigui de productes químics nostrats. Qui vol sentir l'olor de terra mullada! Està sobrevalorada.
Sembla que hauria de ser al revés. L'augment de cabal hauria de fer disminuir la concentració de merda, però diria que la pluja fa efecte crida. Fa efecte portes obertes i quan més plou, pitjor baixa el riu. Qui ho sap, potser seria interessant aprofitar aquesta equació per esbrinar qui n'és el responsable.
Fa anys, quan vivia a Castellar, allà passava quelcom de semblant. Però en aquell cas, era més fàcil de resoldre el misteri. L'aigua canviava de color, depenia del que feien servir en una empresa riu amunt i veure el Ripoll blau, vermell o verd, també tenia el seu què. Ara no sé com està. Fa temps que no baixo a veure'l, però com si una estrella em volgués fer sentir com si tornés a la meva infància, el nostre Calders, me'l sento meu malgrat tot, repeteix el quadre d'anys enllà, però aquí, en canvi, sempre amb la mateixa tonalitat blanquinosa. Aquí són altres productes. Altres abocaments. Diríem que és més ensopit.


dissabte, 8 d’octubre de 2016

Intercanvi amb Prada de Conflent... Visca!

Perseverança. Tossuderia i sobretot fe en un projecte. Possiblement és la recepta bàsica per anar aconseguint allò que hom creu que és interessant malgrat l'entorn desfavorable.
Una de les activitats més interessants que duiem a terme a la Bressola, o això crec, eren els intercanvis. D'entrada ho fèiem per tal que els infants de la Catalunya Nord poguessin viure plenament en català, però a base de fer-ho, vàrem anar descobrint molts aspectes interessants.

Antics alumnes de la Bressola de Prada

Un que és evident és la relació entre uns infants que tenen, malgrat la proximitat, diferents maneres de veure el món. A la Bressola la mainada està acostumada a ser diferent, perquè l'entorn els percep diferents, però alhora els infants d'aquí, que esperen veure uns infants tan diferents, descobreixen uns infants iguals. Amb els mateixos interessos, les mateixes afeccions i possiblement les mateixes pors i per tant, es desmitifica allò d'una frontera imaginària, creada des d'un despatxos però que de fet no és real.
Un intercanvi permet als infants créixer, situar-se, conèixer una altra realitat i per tant, adaptar allò seu a un nou univers.
Cercant, cercant trobaré més virtuts, però malgrat tot allò positiu que se li entreveu i allò que se sap i sé, sempre ha estat molt difícil aconseguir que un col.lectiu extens es fes seu el projecte i s'hi llencés. Moltes escoles s'han fet enrere. Massa interrogants si no ho has viscut mai. Massa incerteses.
Però aquest any, per fi, a l'escola farem un intercanvi amb Prada de Conflent, la meva altra escola -sempre serà meva després de les hores que hi vaig dedicar i l'afecte que li tinc- i podrem viure aquells moments màgics d'infants de realitats teòricament tan diferents però alhora tan semblants, a més de famílies que descobriran una nova realitat.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Volant per sobre Calders

Aquesta setmana vaig fer anys i la Lali em va regalar, per avui, un vol en avioneta. Vol més una classe teòrica i pràctica de pilotatge. La primera. Fa uns anys ja vaig anar a mirar per fer el curs, però aleshores no vaig poder. Més endavant, qui ho sap, potser el faré.

Arribant a Calders
Avui però, tot i que de fet he fet com quan deixem al fill xic pujar sobre la falda i moure el volant, m'ho he passat molt bé. Quan ja érem al cel, volant, amb aquella calma, m'ha deixat dur els comandaments i he gaudit.

La Guàrdia 
A dins
Hem sortit de l'aeròdrom de Sallent i de seguit, ja ens hem trobat per sobre Calders. Hem estat sobrevolant el poble i he pogut gaudir d'unes vistes d'aquest com si anés passejant amb el ninotet del Google maps.
És curiós que enfilat a una paret o en una cresta exposada tinc un xic de vertigen i he de fer el cor fort, en canvi en una avioneta no en tinc i gaudeixo molt de la llibertat que sento. M'hi trobo segur i amb ganes de més.

Calders