dijous, 13 d’octubre de 2016

40% d'aigua. A molt estirar...

En dies com avui, quan l'aigua és generosa, amb una pluja que s'esplaia, és d'aquells dies que fa goig anar al riu. Baixar al Calders i veure'l córrer rabiós. Gaudir del seu zigzaguejar impetuós. Veure l'aigua saltar i rebotre en tots els meandres i deixar aquelles escumes blanques, immaculades, elevades i poroses enmig de la tonalitat marró de l'aigua. Alhora sentir aquella olor especial, ja sigui de purins, ja sigui de productes químics nostrats. Qui vol sentir l'olor de terra mullada! Està sobrevalorada.
Sembla que hauria de ser al revés. L'augment de cabal hauria de fer disminuir la concentració de merda, però diria que la pluja fa efecte crida. Fa efecte portes obertes i quan més plou, pitjor baixa el riu. Qui ho sap, potser seria interessant aprofitar aquesta equació per esbrinar qui n'és el responsable.
Fa anys, quan vivia a Castellar, allà passava quelcom de semblant. Però en aquell cas, era més fàcil de resoldre el misteri. L'aigua canviava de color, depenia del que feien servir en una empresa riu amunt i veure el Ripoll blau, vermell o verd, també tenia el seu què. Ara no sé com està. Fa temps que no baixo a veure'l, però com si una estrella em volgués fer sentir com si tornés a la meva infància, el nostre Calders, me'l sento meu malgrat tot, repeteix el quadre d'anys enllà, però aquí, en canvi, sempre amb la mateixa tonalitat blanquinosa. Aquí són altres productes. Altres abocaments. Diríem que és més ensopit.