dissabte, 30 de novembre del 2013

Que petit que és el món

Quina gràcia. I a més curiós. Navegant, navegant -volia mirar una cosa del llibre "El senyor de Calders"- he vist que està penjat per vendre en format electrònic a diferents pàgines webs. D'entrada no m'ha sorprès, ja que vàrem quedar així amb el de l'editorial i me n'havia despreocupat, però al tafanejar, m'he quedat amb la boca oberta quan he vist d'on eren algunes d'aquestes pàgines. A més d'alguna llibreria de Manresa i Barcelona, això ja ho tenia clar, n'hi havia un parell de Màlaga. Bé, també hi deu haver lectors en llengua catalana allà, però el més estrany ha estat veure'n de Mèxic, Argentina o Guatemala entre d'altres. Ja ho sé que hi ha una àmplia comunitat catalanoparlant a Amèrica, però d'aquí a incloure una novel·la tan local al seu catàleg de productes, se m'ha fet estrany de veure. El més sorprenent però, amb això de la xarxa, és veure com les distàncies s'escurcen i qualsevol cosa que es fa a un racó de món, a l'altre, si es gestiona bé, es pot veure. I això et fa sentir gran i petit alhora. Gran per l'abast de la xarxa i petit pel control que hi tens un cop ho llences. A més, aquells que ens costa mostrar-nos orgullosos d'algun èxit, compto com a èxit la publicació del llibre, ens surten els colors quan algú, com m'ha passat darrerament, me'n parla de manera oberta i sincera. No estic, com la immensa majoria, acostumat als afalacs i tendeixo a acotar el cap i etzibar quatre mots incomprensibles per fugir rabent i un xic incòmode de la situació. Imagineu-vos doncs, veure la novel·la difosa a l'estranger. Xocant! 
Aquest torbament ja m'ha passat al bibliobús, on en tenen un parell i surten força. M'ha passat a la biblioteca d'Artés, on fins i tot m'han demanat de fer-ne la presentació i m'ha passat quan algú, a través d'algun amic, m'ha demanat de xerrar una estona per comentar el llibre. I és que no hi estic avesat i podria semblar un contrasentit, fent un llibre i escrivint un bloc sembla que hauries de cercar notorietat, però si ho mirem fredament, escriure et permet fer-ho des de la distància, en la intimitat, gairebé des de l'anonimat, passant desapercebut. Meditant bé allò que vols dir i sense cap mirada escrutadora, només amb un teclat insolent al davant i un punter pampalluguejant impacient al monitor. Res de visibilitat. El contacte directe és més agraït, segur, però imprevisible i ... directe, és clar. 

divendres, 29 de novembre del 2013

Pas a pas...


Tenim la llei Wert. Tenim la llei Fernández, el dels tics i mal orador, és clar. Tenim un president d'Estat sopes, que veu en els insults i la banalització d'un dels fets més tràgics del segle passat una mostra de llibertat d'expressió. I tot això, de blanc i negre però ara i aquí.
Es veu que si a un periodista espanyol, per exemple, li surt d'allà baix començar a vomitar i bordar sobre el nacionalisme català, sigui de la manera que sigui, encara que aquest nacionalisme sigui pacífic, raonat, fonamentat, respectuós i assenyat, és totalment lícit i necessari, és clar. Perquè de nacionalisme víric només n'hi ha un. El català. L'altre, el veritablement agressiu, el de l'estanquera, el del brau, el de les manifestacions de braç alçat, cap rapat i cervell reduït, el de tancar mitjans públics que parlen amb altres llengües, el d'ofegar econòmicament la discrepància i d'altres mostres iguals de punyents, no n'és pas. I ara! Són mostres d'un gran patriotisme. Genètica. Obra de Déu. Agraïment. Rectitud.
Mostra d'això és que li dius a un policia cap de trons o que l'Estat put i et sancionaran. En canvi als catalans ens diuen nazis i què sé jo què més i aleshores no passa res perquè hi ha llibertat d'expressió i és el que pensa la immensa majoria d'espanyols. Això darrer dit pel Presidente, altrament conegut com a l'estudiós de llengües vives i mortes, orador plàsmic, bústia B o senyor apunts. Prova més de que els catalans no som espanyols, és clar.
La veritat és que ara que s'han tret la màscara, ja fa mesos, potser hauria de ser més fàcil aconseguir la Independència. Ja ho veurem. Ells, ja ens ajuden, ja...

dimecres, 27 de novembre del 2013

Ja té un any!

El primer any. I amb aquest els primers sons intencionats que s'assemblen a mots, els primers jocs, el caminar que fa dies que ja ha estrenat i ara és un continu i el caràcter viu que l'acompanyarà sempre. Amb ell tot és una cursa. Des de que obre els ulls i somrient salta per sobre el llit fins a tocar-te, per després, murri ell, baixar per agafar qualsevol cosa de la tauleta de nit fins que va a dormir, però amb recança. No vol perdre's res.
Els matins ja no són el que eren. Abans el despertar era més tranquil, més progressiu, ara és de cop. Instantani. Benvingut al món, però sempre acompanyat d'una rialla, d'un somriure -sort- i d'un mot fàcilment interpretable com a pare o mare. 
Ha passat un any i res és el mateix. El temps passa rabent i quan et sembla que t'acostumes al gatejar i els objectes pugen un esglaó per precaució, sense previ avís s'alça per caminar i després cal reordenar-ho tot i perseguir aquesta petita fletxa que corre per casa. Aleshores, quan sembla que està tot més assentat, s'enfila. Escala. Grimpa i qualsevol petit sortint és bo per aferrar-s'hi i atalaiar des d'allà dalt. Però tranquil, perquè des de dalt estant, el sentiràs, et cridarà i amb una mirada de murri, et convidarà a anar-hi i quan el deixis de nou a terra, explicant-li que no s'ha d'enfilar -ves què li dius a ell- sense poder reprimir el somriure es girarà per tornar-se a enfilar. I així un i altre cop. Un joc de mai acabar, fins que se'n cansi, és clar. 
Un any passa ràpid i més immersos en un món de canvis continus. 
Avui, per celebrar-ho, per celebrar la sort que tenim, hem anat a un local amb jocs i després tots quatre a sopar. I feia goig. Feien goig.   

dilluns, 25 de novembre del 2013

Està bé passar per l'Ajuntament

Haver estat regidor d'un Ajuntament, per petit que sigui o per això, et permet veure la feina que hi ha al darrere. A partir d'aleshores et tornes un observador del poble. Quan voltes la teva mirada es torna més examinadora, més crítica i acostumat, perquè et va tocar fer-ho, a mirar tot allò que va bé i el que no, quan no n'ets, t'adones de les coses que cal millorar sense proposar-t'ho. Que si un contenidor soterrat que fa mesos que no va, que si unes obres sense llicència, que si aquella activitat que no es podria fer... També és cert que ets més conscient de la feinada que porta fer que tot vagi bé i que a sobre, gran part d'aquesta feinada, passa desapercebuda per la gran majoria. Per exemple per Festa Major. Ja no ets aquell ciutadà que, majoritàriament, només veu si aquesta ha sortit bé o no, també veus el gran nombre d'hores que passa tal regidor de manera altruista per tapar forats o bé tal altre que desapareix quan hi ha feina. Perquè saps el que és. I malgrat siguis crític amb un o altre, li reconeixes i li reconeixeràs la feina que fa, tot i que potser no compartiràs la manera com destina el temps. Perquè tu ho faries diferent, però ell, com a mínim, fa quelcom. No tots, malauradament. N'hi ha que només són toca manetes. Aquesta expressió la vaig sentir per primer cop a la Catalunya Nord i trobo que és força gràfica. Apareixen quan cal donar un premi o bé rebre els aplaudiments i a l'hora d'arromangar-se i pencar, o bé no hi són, comuniquen, o bé casualment han de parlar amb algú de quelcom molt important i desapareixen.
Un altre tema és la remuneració. I en aquest cas, hi ha tantes varietats com individus. N'hi ha hagut alguns que ho feien senzillament per amor al poble, sense remuneracions excepte les mínimes com són assistència als plens. D'altres creuen que la seva feina té un preu més alt i lícitament s'estableixen un sou. Fins i tot l'augmenten a mesura que veuen la feinada que comporta, perquè ser regidor o alcalde, a més de responsabilitats i algun reconeixement de tant en tant, porta, si es vol fer bé, moltes hores de dedicació. És clar!
Sigui com sigui, val la pena fer el pas i entrar en política local, perquè aleshores tot es veu diferent i a la llarga, quan s'ocupa un càrrec, tothom es va destapant, les vergonyes es perden i es descobreix què és el que mou aquell o aquell altre. Només cal anar seguint els seus passos en les actes dels plens i es va veient cap a on van les seves decisions. Vaja, aleshores es veu per a qui es treballa, si pel poble en majúscules, és a dir tothom, o bé pel poble familiar, dit sigui d'una altra manera, l'entorn proper, la claca.

dissabte, 23 de novembre del 2013

Tossa d'Alp ( 2.538 m. )

Avui hem estrenat la temporada d'esquí amb la Montse. Les previsions eren poc favorables, risc d'allaus entre 3 i 4 sobre 5 gairebé a tot arreu i fort vent. Per tant, per tal d'assegurar-nos el tret, hem anat a fer la Tossa d'Alp. Es pot fer des de les pistes i per tant, t'estalvies el problema de les allaus.
Hem deixat el cotxe a peu de pistes, a Masella, a 1.617 m.
Hi hem arribat força d'hora i en comptes de pujar de dret, hem fet una gran volta, anant per les pistes familiars. Aquestes fan una gran marrada. Avui estaven tancades ja que la gran quantitat de neu feia que aquestes estiguessin colgades. La gràcia però és que la seva orientació feia que estiguessin arrecerades del vent. Només quan hem arribat a gairebé a dalt de tot, abans del refugi del Pic de l'Àliga, hem notat el vent en tota la seva intensitat. Ens feia anar enrere i ens colpejava la cara com milers de fines agulles.
Per cert que avui, una de les pells de foca de la Montse li saltava. Sort que portava allò que em digueren que sempre ha de portar un esquiador que faci muntanya, cinta aïllant. Amb aquesta ha pogut fixar la pell i hem pogut pujar fins al cim perfectament.
La baixada des del cim ha estat amb una neu fantàstica, tot i que el primer tram, ventat, era complicat. Feia tant vent que ens frenava. Ens deixava clavats i havíem d'acotar-nos fins a agafar velocitat. Ara, un cop hem anat a recer dels arbres, ha sigut molt agradable.
Un bon començament.

divendres, 22 de novembre del 2013

Allò que mengem...

Tomàquet de Mura o Montserrat
De bon matí, quan em llevo i esmorzo, prenc un cafè Soley. Sense sucre. Ah, abans un te negre de la Flor del Pirineu. Després menjo una mica, fruita i a vegades ho acompanyo amb dolç, una torrada amb mantega Cadí i melmelada Bon Preu o feta per nosaltres, o bé salat, pa amb tomàquet i embotit o formatge. Sovint pernil salat de Girona, formatge Montbrú o bé fuet Ausa, i ple d'energies vaig a treballar.
Si tinc gana a mig matí, puc menjar quatre galetes, generalment Núria normals o bé integrals. Un descobriment.
A l'hora de dinar depèn. Normalment verdura, amanides, aquestes acompanyades amb oli de Sant Amanç, Molí de Noguera o Borges, vinagre de Falset i sal Costa o bé pasta, Moianesa per exemple o arròs del Montsià. També hi ha dies que prenem cremes, de carabassó, de carabassa però sempre amb ceba de Figueres i de segon en general carn i en principi és de per aquí. A la comarca hi ha força ramaders.
Abans bevíem l'aigua de l'aixeta però darrerament té molta calç i ens hem acostumat a la de Ribes o Viladrau, però com que l'aigua espatlla els camins, un toc de vi, del Sindicat o qualsevol D.O. catalana ja va bé. Ajuda a fer baixar.
De capritxets a mitja tarda tots en tenim i alguna presa de xocolata Torras cau, però si és més tard, patates Ravich amb una cervesa Estrella o Moritz per tancar el dia fan el fet.
A la nit som més de caldos i si no els fem, podem menjar un caldo Aneto. Car però bo. I després carn o bé pizza. Alguns dies de Casa Mas, d'altres de Tarradellas o bé la Bruixa de Moià, tant hi fa i així un dia i un altre, anar menjant i alhora, anar fent país, perquè tot allò que comprem aquí, que per cert hi ha molt per escollir i bo, ajuda a que el país tiri endavant. No en contra de ningú, tan sols per potenciar allò que és nostre i ajudar al teixit productiu del país. T'hi apuntes?

dimecres, 20 de novembre del 2013

Córrer a la tardor

És alliberador córrer. Fa anys deia que no m'agradava, ho trobava absurd això de córrer si al darrera no hi havia un objectiu, ja fos un gol, un adversari o una cistella, però al deixar els esports d'equip i voler seguir fent esport, em vaig iniciar a córrer per la muntanya.
Sempre he anat a la muntanya i segurament, encara que no me n'adonava, era el pas més lògic. M'hi sento bé.
Ara, quan corro per la muntanya gaudeixo plenament. A més, si corro força sóc capaç de deixar enrere els maldecaps i quan arribo a una pujada i m'atrapen, els veig diferent i tot donat-els-hi voltes, vaig veient-los menys complicats que al començament i a vegades, fins i tot, trobo la manera d'afrontar-los.
Aquests dies que el dia s'escurça acabo corrent de nit i ara que la meva gossa ja no m'acompanya, l'edat ja li passa factura, descobreixo una altra manera de viure la natura. El silenci és absolut, només trencat, quan no fa vent, per algun ocell que alça el vol espantat per la meva presència. Els camins es confonen i he de fer esforços per recordar tal arbre, roca o bifurcació per encertar el camí. És com si  descobrís altre cop indrets de Calders i m'agrada.
Avui, mentre corria, he vist a l'altra banda del riu, a uns cinquanta metres, un porc senglar i un porcell. Només sentir-me ja han fugit bosc endins i suposo que mentre corria, algun altre s'ha amagat, perquè la fresa que sentia de tant en tant, no sempre era d'ocells.
Corrent de nit, encara que sigui fosc, també es veuen moltes coses o millor dit, se'n senten moltes d'altres que de dia, centrat en el sentit de la vista, passen desapercebudes.

dilluns, 18 de novembre del 2013

La Independència és pecat

Ai, Rouco, Rouco. Pronunciar-te en temes com la unitat d'Espanya no ajuda gaire a la imatge de l'església, no senyor. Vosaltres, els de negre, heu de parlar d'àngels i de dimonis, de cels i inferns, de pans i vins, de no tocar-se que encega o d'obeir sense pensar. Res. Tot el que sigui fum, poc més que imaginari perquè després, quan algú us demani el perquè i la seva dialèctica us acorrali, quan no sapigueu què dir i us trobeu perduts, serà el moment que podreu treure el comodí del públic. El mot infal·lible. Tingueu fe. I tant! Davant de qualsevol argument ben estructurat que us pugui desfer el vostre ideari, etzibeu la fe com qui etziba una garrotada. No jugo! Perquè en el fons és això, una porta tancada. Com el nen que quan vol acabar et diu que et guanya infinites vegades. Com pots contradir-lo si a partir d'aleshores ja no escolta cap raonament, al contrari, qualsevol raonament li és sobrer?
Per això, per aquesta carta amagada, que ara no podeu usar, hi ha temes que hauríeu de deixar córrer. Mirar cap a una altra banda i marxar xiulant dissimuladament. No ho sé, si sentiu parlar polítics que us molen tot sentenciant sobre la unitat d'Espanya, absteniu-vos. Calleu. Si molt m'apureu, somrieu. Però calleu. Deixeu aquest tema als grans, perquè no va amb vosaltres. Perquè en aquest cas, el comodí no us serveix i si l'useu, quedarà malament. Espanya és una, per fe. No lliga. A més, sigui una o mil, per un catòlic no hauria de ser problema. Vaja, dic jo.
I aprofito. Posats a demanar, potser també us podríeu abstenir de parlar de temes que només coneixeu per les lectures nocturnes que feu o rumors que us arriben. De la família, del matrimoni, dels fills, de les relacions sexuals, ai, aquest no, que aquest uns quants sí que el coneixeu, per allò d'aquells que són col·legues vostres i s'excedeixen, bé doncs, res, dels altres i alguns més, tots terrenals, no us pronuncieu. És tant absurd com un peix que expliqui les virtuts de volar. Estúpid, no?

diumenge, 17 de novembre del 2013

L'estimat Mario Vargas Llosa

Mercat al Perú
Segurament es vanta de ser un personatge universal. Algú que ha recorregut món i que les ha vist de tots colors i possiblement sigui cert. Posaria la mà al foc que ha vist moltes coses i que en sap un munt més, però en sentir-lo parlar, en sentir els seus comentaris, em dóna la sensació que no ha marxat mai del seu poble natal. Del seu estimat Arequipa. S'ensuma en el seu discurs.
Fa mots anys vaig anar de viatge al Perú i durant uns dies vàrem estar a Arequipa. Allà, a una casa d'hostes, vàrem conèixer un personatge singular. Era un peruà orgullós de les seves arrels espanyoles. Estimava, fins i tot idolatrava, qui sap si per un sentiment d'inferioritat mai superat, tot allò que arribava del vell continent i per tal de deixar clar l'origen dels seus avantpassats i per tant el seu, malparlava dels indígenes peruans constantment.
Entre totes les pestes que deia dels autòctons del país, des de que eren ganduls, feien pudor i què sé què jo més, el que li feia més ràbia i veies que quan ho comentava se li encenien els ulls, era la seva llengua. El seu parlar, el quítxua. No podia suportar-ho i en parlava amb tal menyspreu, titllant quan parlaven dos indígenes com si xiuxiuegessin d'amagatotis la seva llengua de manera barroera, que feia por. De molt endins li sortia un odi i una ràbia que era difícil de dissimular.
Ara, quan sento parlar en Mario Vargas Llosa em dóna la sensació que torno a sentir a parlar aquell personatge de fa anys. Afable, intel·ligent i educat, sempre i quan no hagués de parlar d'altres nacionalitats, ja que el seu origen incert, un origen no massa estimat, bastit sobre les cendres d'un poble aniquilat i alhora oblidats per la gran metròpoli, feia que volgués rescabalar-se tot mostrant una fidelitat extrema per tal de poder abraçar uns origens nobles. Per fer-se valer i mostrar-se diferent a tot allò que l'envoltava, tot i que la ignorància per part dels espanyols, juntament amb les arrels ben fermes dels indígenes, el situaven en una terra de ningú, en un apàtrida. Com aquell home, que no se sentia del tot peruà, perquè sabia que hi era de feia poc temps i l'havien conquerit a base sang i foc, i tampoc espanyol, perquè de l'altra banda de l'oceà li recordaven que era peruà. No espanyol.
Vaja, més que ràbia, feia llàstima, com en Mario.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Mort a les setrilleres.

El setrill està sentenciat. Es veu que és terrorífic. Malèfic. Demoníac. Un niu d'infeccions i excessos. Es veu que certs bars gosen deixar sobre les taules unes setrilleres. Uns estris nostrats per amanir a cor que vols el que és amanible però afortunadament, el gran germà, disposat a legislar i ordenar tot allò que és ordenable i que per tant cal regular, ha decidit acabar amb aquesta rauxa i dispendi. Les setrilleres estan de baixa i a partir d'ara els bars hauran de tenir ampolletes amb precinte i què sé jo. Guerra a l'estri dispensador. Tant hi fa que augmentem el rebuig, ja que les noves ampolletes seran d'un sol ús per mesures higièniques. Suposo que la idea ve d'un eurodiputat que va visitar la costa catalana a l'estiu i es va esparverar veient aquells antres infectes amb aquests estris del dimoni a la taula i va decidir passar a l'acció i estalviar-nos els mals de panxa habituals i les infeccions generals. Gràcies gran germà! A més s'acabarà amb el tràfic d'olis a granel, massa ajustats de preu pel preuat líquid daurat. Les noves ampolletes totes seran d'una qualitat exquisida, segur. D'una primera i única premsada, feta amb corrons de granit rosa en entorns purs, estèrils, higiènics i magnètics.
A més el cost del rebuig és clarament assumible i la producció de recipients farà que s'estimuli el teixit productiu. Que bé! Una injecció per l'economia. I si a sobre s'acaba eliminant un invent fet per un català, què millor. Fora les setrilleres i estris identitaris, perquè a l'hora de legislar s'ha de fer amb previsió. Res de resoldre problemes actuals. No senyor. Setrills d'oli, que ningú no en parlava. Avancem-nos al problema. Cop d'efecte. Siguem previsors, qui ho sap, potser algú es podria intoxicar. Mai se sap. Després la nostra decisió ja la vestirem amb arguments sòlids i racionals per demostrar que ha estat bàsica. Imprescindible. Visca la Unió! Visca la gran feina que fan!
Per cert, sobre el tema de Catalunya, no es pronuncien. No deu ser prou important.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Què s'ha cregut aquest David Fernàndezzzzzzzzzzzzzzzz!

Ui, sí, que fort, aquest Fernàndez, en David, que a més de ser de no sé quina generació de nou vinguts a Catalunya, ara és independentista, quins nassos, que no recorda d'on era el seu avi o besavi o qui sé jo, i a sobre gosa insultar a tot un senyor. Que desagraït. Per Déu!
Doncs bé, això, que va i es treu la sabata. Quina pudor allà al parlament. Que allà no estem per tonteries, que hi anem a treballar. A més, en comptes de dir quatre coses per sortir a les pàgines interiors de qualsevol diari com fem tots, va i gosa dir-li gàngster. Gàngster tu, per la portada! Sí, senyor. Li diu mala persona al pobre Rato. Quina mala estona devia passar el pobre ex-ministre. D'acord que va fer créixer el suflé un xic en la sortida a borsa i que quatre dies després es va desinflar i va haver de ser intervingut. D'acord. I també d'acord que amb els diners de tots es va rescatar un banc que ell garantia. D'acord. Però tampoc era qüestió que ell retornés els diners cobrats per mala feina. Això no ho fa ningú. Mala gestió, sí, mal gestor, també, però ruc, i ara! Que ell és tot un senyor i no passa comptes. Ja ho va mostrar amb el tema de l'Iraq. Principis, els monetaris. Què us heu cregut!
Per això, l'endemà ràpidament la caverna va sortir de defensar-lo. La d'allà i la d'aquí, no us penseu. Els del PP és lògic, ells el col·locaren, és dels seus, a més amb la de draps bruts que tenen tots plegats, si els comencen a dir allò que són i a treure'ls sabates, van arreglats. Aniran tot el dia amb el cap cot. Més que res han defensat en Rato perquè saben que els pot tocar a ells. Com en Duran. L'altre cavernícola. Vaja, un que també pot parlar. Si segurament el que té por és que d'aquí quatre dies li diguin, i amb raó, el nom del porc. Una mica més, entesos. Però no és manera... o sí. Perquè si ens treuen el dret a escarni, què ens queda? No tornen els diners. No van a la presó. Viuen com hemofílics assassins de germans, pares de rucs i sogres de lladres. No se'ls fot cap clatellot. Reben honors i reconeixements. Aleshores, què? On està la mostra de rebuig general. Amb bones paraules? Amb un rotund i enervadíssim comentari estil, això no es fa, no hi estem d'acord, no t'estic?
Massa poc. Tots s'haurien d'haver tret la sabata i no només gàngster s'hauria d'haver sentit, perquè la cavallerositat que reclamen per ell,  no l'apliquen pels que fan fora de casa seva, els que es queden sense feina o els que han enganyat amb preferents entre d'altres.
Per tant, gràcies David. Malgrat diguin que ets naps i cols. Gràcies per fer el que els que no som polítics hauríem fet. Per fer-nos creure que encara tot és possible. Potser et vas quedar curt, però tampoc volem que vagis a la presó per aquest corb. Moltes gràcies i si mai necessites un sabata, et dono totes les meves encantat.    

dimarts, 12 de novembre del 2013

La Constitució, avui, una cosa de quatre.

Fart de sentir i veure com branden la Constitució aquests demòcrates de pa sucat amb oli, dient la gran majoria que dóna suport a aquest llibret, finalment he decidit veure si realment hi ha tanta gent favorable a aquesta, si més no si abans no es faci un nou referèndum. Per tant, he intentat veure quanta gent va votar a favor de la Constitució i quin tant per cent de la població actual representen.
El primer que he fet ha estat buscar l'any que es va aprovar la Constitució, el 1978. Per tant, si comptem que només podien votar majors de 18 anys i que d'això en fa 35, aleshores veiem que només la van votar aquells que avui tenen més de 53 anys.
Un cop vist això, he cercat a Idescat la població del 2013 a Catalunya, però he hagut de basar-me amb dades del 2012 i per tant he afegit un any, 54 anys, per corregir l'error. He dividit el resultat en dos grups. Els que no podien votar per edat i els que sí. Del primer grup me'n surten 5.337.376, mentre que del segon me'n surten 2.149.558. Actualment ( 2012) a Catalunya hi ha 7.486.934 habitants. Per tant, d'entrada ja veiem que la població menor de 54 anys representa un 71,3 % i la major un 28,7 %. Caram, caram.
Tot seguit he restat dels que podien votar, 644.867 que són el 30% que no varen votar i per tant, els que varen votar són 1.504.690.
D'aquests, he restat un 12%, que són els que varen votar que no i són 165.515, aleshores, que varen dir sí surten 1.339.174.
I per acabar, he mirat quin tant per cent de la població representa aquests gairebé milió i mig i veig que és un 17,8% de la població. Acceptaré un marge d'error d'entre un 5 per cent amunt i avall. Déu n'hi do!
Per tant, ara, cada cop que brandin la Constitució per justificar qualsevol castració democràtica, tindré més clar que aquesta norma que diuen que és àmpliament acordada no és veritat, ja que només sabem que menys d'un quart de la població hi està d'acord de manera contrastada, tot i que poden haver canviat, coses més rares s'han vist, per exemple en Pujol ha passat de ser un gran d'Espanya a un independentista confés.
Així doncs, que no ens enredin, que aquesta Constitució no té el suport, si no es demostra, de cap majoria. Al contrari. Senzillament, els va bé per fer creure que són demòcrates i s'escuden rere un antic referèndum que representa molt poca part de la població actual, però s'hi aferren per fer creure que segueixen majories i els seus arguments són sòlids.

diumenge, 10 de novembre del 2013

Per molts anys, company! Per molts anys Albert!

Mig amagat, el protagonista
Algunes persones tenen el do de la paraula, del mot precís. Són aquelles que sempre tenen el comentari oportú i que quan te les trobes, saps que et diran quelcom que et farà somriure i sacsejar el cap content. Són els que et fan sentir especial, important per a ells. Estimat. Pots comptar-hi sempre i saps que el seu tarannà assenyat moderarà qualsevol reunió per tensa que es presenti i trobaran l'equilibri i el punt mesurat. Amics com n'hi ha pocs. Un d'aquests, ahir, va fer quaranta anys. Quaranta tardors. I com no podia ser d'una altra manera, una persona que és estimada per molta gent, que és apreciada per gairebé tothom -dir tothom seria agosarat, mai es pot pretendre el ple absolut-, es va trobar amb el retorn en forma de molta gent esperant-lo. De molta gent al seu costat. Gent que volia compartir el moment.
Els llums estaven tancats i el silenci només era trencat per algun comentari jocós, el nerviosisme es respirava en l'ambient i mentre tothom esperava la seva arribada amb ganes de participar en la sorpresa, per dins un formigueig d'emoció recorria la sala. Amb els primers avisos d'ara ve, el silenci es féu més tancat, fins que un cop va aparèixer per la porta, la il·lusió es desfermà i espontàniament es va cantar l'aniversari feliç a una sola veu. I tothom quedà connectat durant uns instants amb ell, compartint l'emoció, l'alegria, la sorpresa, el moment. Més, quan instants després, passats els primers moments de xoc, aparegueren els Strombers i li cantaren també una cançó.
Més tard, al pavelló, la festa acabava allà, els mateixos Strombers començaren un concert per a ell amb una cançó seva, una cançó que és un regal d'ell, del seu fer, del seu tarannà. Cuba. Una cançó alegre i divertida, que sembla despreocupada i fins a cert punt frívola, però que conté un subtil missatge, si se sap llegir entre línies, punyent. Compromès.  
Ahir vàrem celebrar l'aniversari d'un dels grans. Érem molts, però no per sumar sinó perquè el cor ens deia que hi havíem de ser. Que hi volíem ser. Moltes felicitats Albert!
  

dissabte, 9 de novembre del 2013

Presumptament cacic.

Sembla ser que en Bustos, l'antic alcalde de Sabadell, és acusat d'actuar, presumptament, com un cacic. Vaja, com si Sabadell fos seu i fes i desfés a pler. Ara molts se n'estranyen i diuen com és que no s'havia vist abans, però més d'un cop he parlat amb gent de Sabadell i em deien el mateix, que actuava com un cacic. Com un tirà.
És veritat que els que hem viscut i vivim en pobles, sabem que aquest tarannà es dóna força sovint. Alcaldes que quan entren a governar el primer que fan és arreglar els temes familiars tibant d'un fil o altre, que es posen un sou i periòdicament se l'apugen malgrat la crisis o que són valents amb el dèbil, el ciutadà de a peu mentre que amb les grans empreses s'arronsen i acoten el cap malgrat les raons que hi hagi, i no és l'únic que s'aprofita de la seva posició. També descobreixes que hi ha qui sent regidor pot tenir un obrador il·legal sota casa o bé reclama favors perquè un familiar aconsegueixi una feina, i tots ells passegen com si els haguessis de donar les gràcies per fer allò pel que se'ls va votar i van prometre fer i no fan. I així força exemples. El poder és llaminer i costa mantenir-se fidel a uns ideals, sobretot quan una trucada et pot solucionar certs maldecaps.
Alguns diran perquè no se'ls denuncia, però l'engranatge municipal juga força a favor d'aquests personatges i quedes a mercè d'un secretari que depèn directament de l'equip de govern, malgrat ser un càrrec estatal. A més, prens posició clarament a nivell local. També és cert que hi ha aspectes que són difícils de demostrar i en cas de que es puguin demostrar, poden ser immorals, però legals, perquè la línia que separa la legalitat de la moralitat no sempre coincideix i el que podria semblar una aberració, un abús de poder, èticament ho és, legalment no, és lícit, com seria canviar un POUM per interessos propis malgrat el consens quan s'aprovà. Vaja, que la política d'aquests polítics és l'art de fer el que volen i els va bé, però amb l'aparença que ho fan pel bé general, pel bé municipal.    

dimecres, 6 de novembre del 2013

Rèquiem pel valencià.

La defenestració de Canal 9 és la constatació d'una manera de fer. D'uns objectius clars. Algú, ben intencionat, podria dir que és per qüestions econòmiques i que posats a retallar, abans que sanitat o educació, millor la televisió. És cert que molts diuen que era una cadena mediocre, amb programes mediocres i índexs d'audiència baixíssims, però era una cadena de país, malgrat fos barroerament manipulada pels governants de torn. En principi a un govern se li ha de demanar que protegeixi, encara que no sigui rendible, allò que és patrimoni dels seus ciutadans, malgrat tingui un cost econòmic o potser per això, perquè no és negoci. L'argument d'equiparar la televisió amb sanitat o educació per eliminar-la és demagògic i estúpid, perquè quan es passa el ribot es fa amb una intencionalitat i decideixes on escapces i les dues coses no han d'anar obligatòriament a la mateixa balança. Abans hi ha moltes altres coses per retallar i no només caps.
El País Valencià és el país dels grans projectes. Dels cabassos de diners que van a parar a un sac sense fons. Grans pensadors han ideat aeroports sense avions, complexes per rodar pel·lícules buits, curses de fórmula 1 per poder saciar l'ego d'uns personatges mancats d'escrúpols i amb poques llums, regates caríssimes per aparentar prosperitat i així un munt d'actuacions fetes amb frivolitat que han deixat les arques buides i el prestigi del país enfonsat.
Aleshores, quan toca decidir, quan toca retallar s'aprofita l'avinentesa per acabar amb allò que recorda cada dia que el País Valencià és diferent d'Espanya, car tenen una llengua pròpia, la catalana i una història comuna que el lliga als Països Catalans. Per això, la millor manera d'eliminar qualsevol rastre de catalanitat, passa per fer callar qualsevol llengua que no sigui la castellana. Primer eliminant TV3 arreu del territori sota qualsevol pretext. Després, silenciant la darrera font de valencià del país, la ràdio i la tele. Amb l'escola fan el mateix.
Aquesta és la tàctica d'aquests fills de mala mare. D'acord. És un mot malsonant i em posa a la seva altura, però proveu de donar de menjar a un llop amb la mà, ben vestits i amb paraules falagueres. Ràpidament sereu mancs, però educats, això sí. Jo penso que cal dir les coses pel seu nom i el Partit Popular, els socialistes Déu n'hi do, tenen com a finalitat acabar amb Catalunya i els Països Catalans. Faran servir paraules dolces, usaran mots buits però ben sonants, esgrimiran lleis fetes a mida, tot per tal d'adormir-nos i a la llarga exterminar-nos. Aniquilar-nos. Han començat per les puntes, la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Més endavant, quan les posicions estiguin ben consolidades -falta poc-, com si fos el joc del risk, atacaran amb tot Catalunya. Per això cal dir les coses pel seu nom i aquell que intenta eliminar una nació, una llengua, una manera de pensar diferent, és un genocida en potència, perquè la intencionalitat hi és, tot i que encara no se n'ha sortit.
Veient-los actuar, em ve al cap aquella pregunta que feia un professor de filosofia el primer dia de classe als seus estudiants. Deia als nois:
- Si poguéssiu moure-us a través del temps i tinguéssiu al davant un nen anomenat Adolf Hitler, què faríeu?
Per tant, tenint al davant uns partits que ens volen exterminar com a país, que ens ho demostren contínuament, què faríeu? Com actuareu. Jo, d'entrada, apostaré per la Independència. Per la supervivència i diré les coses pel seu nom.
 

dimarts, 5 de novembre del 2013

El dia a dia d'un pare

Arribes a casa cansat després d'un dia llarg i amb ganes només d'asseure't al sofà amb un refresc a la mà i mirar una estona la tele, però ves per on, una veueta il·lusionada et demana de jugar amb ell. Ells, si l'altre també sabés parlar ho diria, però encara té feina a mantenir-se dret i només parla amb la mirada. Després, quan jugueu, a mitja partida, quan estàs amb els cliks inventant-te un escenari increïble, tibant de tots els teus recursos imaginatius, se'n recorda que fan dibuixos i et deixa amb un pam de nas tot reclamant veure'n una estona. I el joc perd importància i els dibuixos són vitals.
Altres cops ha passat que a mitjanit de cop et crida. Una veu planyívola i trista que et diu que no es troba bé, que li fa mal la panxa i sense que tinguis temps de res, vomita per tot arreu. I ho neteges i un cop tot net el poses al teu llit,  al vostre llit i a cada estossec l'alces per acostar-lo a la palangana. Mai se sap. Així un parell d'hores o més, fins que s'adorm i tu també, vosaltres us acabeu adormint. L'endemà us lleveu apagats i aixafats.
A vegades menja com una llima i s'acaba el seu plat i més, i té més gana. Créixer fa que vagin afamats i acaba cruspint-se gairebé tot aquell plat teu que t'agrada tant i tens a punt, però li dones de cor. I quan estàs a punt de dinar si no ho heu fet plegats, et demana mil cops de jugar amb ell o de fer quelcom. D'una revolada t'acabes el dinar, aviat aniràs a treballar i vols jugar una estona amb ell. Però si decideixes quedar-te a dinar a l'escola per fer feina, al cap de poc et truca i amb veu llastimosa et demana si tardaràs molt. Que et troba a faltar i quan tornes a la tarda, amb ganes d'estar amb ell, un cop t'ha vist sembla que siguis una ombra, ni cas, malgrat la cara se li il·lumini quan et veu i et demana d'anar a buscar altres nens per jugar. I fas mans i mànigues per complaure'l. Perquè el que et demana té sentit.
Els matins, sobretot els caps de setmana, em demano perquè serà, es desperta, vaja, es desperten d'hora, molt d'hora i volen alçar-se de seguida. Mai sols. Volen companyia i el descans que esperàveu s'estronca de cop.
Amb nens sempre hi ha moments d'alts i baixos, d'alegries i enrabiades. I ara el teu món ja no és possible sense ells. I al vespre, molt sovint, quan li dius bona nit, després de mirar plegats un conte o explicar-li quelcom, li dius que l'estimes, mai es diu prou i aleshores ell et diu, mirant-te als ulls i amb un somriure murri, que ell també, mil milions de cops de foc o bé que no vol que et moris mai. És el que passa quan s'han mort persones properes, i content i alhora capficat el deixes al llit amb un ample somriure a la cara, perquè ser pare té moments de tot, però sobretot intensos i únics, i cadascun fa que valgui la pena.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Carta a en Duran

Benvolgut Duran,
Deixa'm dir-te així perquè amb els anys que fa que t'arrossegues per la política ja et tinc com un més de la família, com aquell oncle conco que va anar a fer les Amèriques i només tornava per demanar diners a l'avi tot portant-nos uns dolços molt ben embolicats. El país ha canviat. La teva absència no ens ha aturat. La gent té ganes de decidir i parlar. Suposo que vist des de la distància fa por. Por i vertigen. No ens entens. T'agradaria que tot seguís igual. Molt de soroll però tot igual, tu allà anant al congrés de tant en tant i viatjant força. Al final ja no deus saber a qui representes, tantes comissions com portes. Entenc, com molts, que després de tants anys fora del país et costi explicar-ho a les teves amistats. Fer amics és difícil. Sobretot si ets català i els fas a Madrid. A més et deu doldre que el treball que has anat fent amb els anys es trenqui per una consulta. Per aquest petit detall, la voluntat d'un poble i cal aturar-ho. Embolicar-ho. Hi tens massa a perdre. Però estic segur, i en aquest cas penso que parlo en nom de tots els partits polítics catalans, que si Catalunya s'independitzés, podries seguir a Madrid com a ambaixador, i tant, si això és el que et fa por. A més, suposo que podries seguir vivint al Palace, no crec pas que siguis tan malànima, cràpula, lladre i vividor com per pagar amb fons públics la teva ben guanyada vida de marquès, per tant, això, mentre t'ho paguis tu, ningú t'ho qüestionarà.
Sempre has estat just. No en va  reclames el pes d'Unió dins la coalició i jo, en justa correspondència et demanaria que també parlessis pel tant per cent que representes. Poquet. Molt poquet. I més quan veiem que aquells anhels que et feren unir al partit d'en Carrasco, el partit que parlava d'independència sense por, ara et cou i les bases et comencen a fer vores. Sé que mai vares pensar que els deliris de joventut, te'n recordes quan anaves grenyes al vent amb l'estelada?, arribessin a estar tan a prop i ara, a les teves velleses, et trobes amb el dilema d'aconseguir el somni d'antuvi o bé mantenir la bona vida d'ara. Mala peça al teler.
Podria semblar-te que no estàs sol. Mitjans de comunicació estatals i socialistes avalen les teves tesis, que en Navarro també comparteix. No parlaré d'en Navarro, qualsevol paraula escrita és un excés per expressar el seu pensament. Deixa'm que et digui que és un miratge. Una conxorxa per posar aigua al vi i tu, massa bona persona, hi caus de quatre grapes. T'utilitzen per debilitar l'opinió pública i els fas el joc. Et donem micròfons i temps per usar-te vilment.
Benvolgut Duran, fes com sempre has fet. Mira per tu i marxa amb dignitat o queda't callat. Per més paraules boniques que hi posis, per més adjectius falaguers, l'únic que fas ara per ara és el joc a Madrid. Ets la quinta columna. L'enemic infiltrat. De bona fe, ben intencionat, segur, no ho dubto, però una peça d'un joc de grans on els dandis, epicuris i vividors heu de passar desapercebuts, anar fent i assegurar-vos una ambaixada o qualsevol càrrec que us permeti seguir vivint igual de bé sense significar-vos. Sense mullar-vos, perquè passi el que passi, sereu/seràs l'ase dels cops.

divendres, 1 de novembre del 2013

La castanyada

Un moniato eixerit
Ahir al matí ens vàrem trobar amb tots els nens i les nenes al menjador de l'escola i vàrem fer els panellets. Grans i petits barrejats. Després, un cop acabats, els vàrem portar al forn del poble a coure'ls. Més tard, ja dinats, vàrem fer jocs de cucanya, que si els pots amb farina i aigua, que si la diana amb castanyes, les disfresses de castanyeres o el  mossegar la poma. Jocs tradicionals que han passat d'uns a altres i segueixen sent tan esperats i divertits com sempre, i tot seguit, el concurs de moniatos eixerits. Moniatos disfressats.  Un cop acabat, un parell de cançons i a menjar els panellets i les castanyes per tancar la festa.
A quarts de sis, sense temps per pair gaire el dia, d'una revolada cap a casa a preparar el menjador i el foc. A la nit, la colla de Castellar venia a casa a sopar. Una tradició de fa anys. Tots a celebrar la castanyada a Calders i com no pot ser d'altra manera, varen anar arribant de manera esglaonada, però tots m'enxamparen al foc, preparant la brasa o començant a coure la carn. I mentre la brasa s'anava fent, les converses s'anaven entreteixint i a mesura que els amics anaven arribant, s'anaven afegint a aquesta o encetant-ne d'altres. I així anar passant les hores. Xerrant, rient o bromejant fins tard. Un dia molt intens. Alegrement intens. Tant a l'escola com a casa i per això, quan algú qüestiona la castanyada jo me'l miro estranyat. M'agrada la castanyada. M'agrada la complexitat de la seva senzillesa. Una festa per estar amb els amics xerrant i rient sense presses, gaudint de l'amistat amb intensitat.