diumenge, 3 de novembre de 2013

Carta a en Duran

Benvolgut Duran,
Deixa'm dir-te així perquè amb els anys que fa que t'arrossegues per la política ja et tinc com un més de la família, com aquell oncle conco que va anar a fer les Amèriques i només tornava per demanar diners a l'avi tot portant-nos uns dolços molt ben embolicats. El país ha canviat. La teva absència no ens ha aturat. La gent té ganes de decidir i parlar. Suposo que vist des de la distància fa por. Por i vertigen. No ens entens. T'agradaria que tot seguís igual. Molt de soroll però tot igual, tu allà anant al congrés de tant en tant i viatjant força. Al final ja no deus saber a qui representes, tantes comissions com portes. Entenc, com molts, que després de tants anys fora del país et costi explicar-ho a les teves amistats. Fer amics és difícil. Sobretot si ets català i els fas a Madrid. A més et deu doldre que el treball que has anat fent amb els anys es trenqui per una consulta. Per aquest petit detall, la voluntat d'un poble i cal aturar-ho. Embolicar-ho. Hi tens massa a perdre. Però estic segur, i en aquest cas penso que parlo en nom de tots els partits polítics catalans, que si Catalunya s'independitzés, podries seguir a Madrid com a ambaixador, i tant, si això és el que et fa por. A més, suposo que podries seguir vivint al Palace, no crec pas que siguis tan malànima, cràpula, lladre i vividor com per pagar amb fons públics la teva ben guanyada vida de marquès, per tant, això, mentre t'ho paguis tu, ningú t'ho qüestionarà.
Sempre has estat just. No en va  reclames el pes d'Unió dins la coalició i jo, en justa correspondència et demanaria que també parlessis pel tant per cent que representes. Poquet. Molt poquet. I més quan veiem que aquells anhels que et feren unir al partit d'en Carrasco, el partit que parlava d'independència sense por, ara et cou i les bases et comencen a fer vores. Sé que mai vares pensar que els deliris de joventut, te'n recordes quan anaves grenyes al vent amb l'estelada?, arribessin a estar tan a prop i ara, a les teves velleses, et trobes amb el dilema d'aconseguir el somni d'antuvi o bé mantenir la bona vida d'ara. Mala peça al teler.
Podria semblar-te que no estàs sol. Mitjans de comunicació estatals i socialistes avalen les teves tesis, que en Navarro també comparteix. No parlaré d'en Navarro, qualsevol paraula escrita és un excés per expressar el seu pensament. Deixa'm que et digui que és un miratge. Una conxorxa per posar aigua al vi i tu, massa bona persona, hi caus de quatre grapes. T'utilitzen per debilitar l'opinió pública i els fas el joc. Et donem micròfons i temps per usar-te vilment.
Benvolgut Duran, fes com sempre has fet. Mira per tu i marxa amb dignitat o queda't callat. Per més paraules boniques que hi posis, per més adjectius falaguers, l'únic que fas ara per ara és el joc a Madrid. Ets la quinta columna. L'enemic infiltrat. De bona fe, ben intencionat, segur, no ho dubto, però una peça d'un joc de grans on els dandis, epicuris i vividors heu de passar desapercebuts, anar fent i assegurar-vos una ambaixada o qualsevol càrrec que us permeti seguir vivint igual de bé sense significar-vos. Sense mullar-vos, perquè passi el que passi, sereu/seràs l'ase dels cops.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Posat en la pell d'en Duran potser jo també faria el mateix, total, acabar els dies abans de la jubilació sense problemes, fent el mateix que saps fer.

Sergi ha dit...

Sí i com va dir ell, què faria, de què viuria...