dimecres, 20 de novembre de 2013

Córrer a la tardor

És alliberador córrer. Fa anys deia que no m'agradava, ho trobava absurd això de córrer si al darrera no hi havia un objectiu, ja fos un gol, un adversari o una cistella, però al deixar els esports d'equip i voler seguir fent esport, em vaig iniciar a córrer per la muntanya.
Sempre he anat a la muntanya i segurament, encara que no me n'adonava, era el pas més lògic. M'hi sento bé.
Ara, quan corro per la muntanya gaudeixo plenament. A més, si corro força sóc capaç de deixar enrere els maldecaps i quan arribo a una pujada i m'atrapen, els veig diferent i tot donat-els-hi voltes, vaig veient-los menys complicats que al començament i a vegades, fins i tot, trobo la manera d'afrontar-los.
Aquests dies que el dia s'escurça acabo corrent de nit i ara que la meva gossa ja no m'acompanya, l'edat ja li passa factura, descobreixo una altra manera de viure la natura. El silenci és absolut, només trencat, quan no fa vent, per algun ocell que alça el vol espantat per la meva presència. Els camins es confonen i he de fer esforços per recordar tal arbre, roca o bifurcació per encertar el camí. És com si  descobrís altre cop indrets de Calders i m'agrada.
Avui, mentre corria, he vist a l'altra banda del riu, a uns cinquanta metres, un porc senglar i un porcell. Només sentir-me ja han fugit bosc endins i suposo que mentre corria, algun altre s'ha amagat, perquè la fresa que sentia de tant en tant, no sempre era d'ocells.
Corrent de nit, encara que sigui fosc, també es veuen moltes coses o millor dit, se'n senten moltes d'altres que de dia, centrat en el sentit de la vista, passen desapercebudes.

1 comentari:

Jaume Carné ha dit...

Si noi, som molts que hem trobat el gust a això de córrer al cap dels anys. De jove feia cas a la dita que córrer és de covards, i ara sé que no és cert, córrer és de valents. I a més tal com dius fa veure els problemes, i la vida en general d'una altra manera. Per cert, és fugir que és de covards.