El dia a dia d'un pare

Arribes a casa cansat després d'un dia llarg i amb ganes només d'asseure't al sofà amb un refresc a la mà i mirar una estona la tele, però ves per on, una veueta il·lusionada et demana de jugar amb ell. Ells, si l'altre també sabés parlar ho diria, però encara té feina a mantenir-se dret i només parla amb la mirada. Després, quan jugueu, a mitja partida, quan estàs amb els cliks inventant-te un escenari increïble, tibant de tots els teus recursos imaginatius, se'n recorda que fan dibuixos i et deixa amb un pam de nas tot reclamant veure'n una estona. I el joc perd importància i els dibuixos són vitals.
Altres cops ha passat que a mitjanit de cop et crida. Una veu planyívola i trista que et diu que no es troba bé, que li fa mal la panxa i sense que tinguis temps de res, vomita per tot arreu. I ho neteges i un cop tot net el poses al teu llit,  al vostre llit i a cada estossec l'alces per acostar-lo a la palangana. Mai se sap. Així un parell d'hores o més, fins que s'adorm i tu també, vosaltres us acabeu adormint. L'endemà us lleveu apagats i aixafats.
A vegades menja com una llima i s'acaba el seu plat i més, i té més gana. Créixer fa que vagin afamats i acaba cruspint-se gairebé tot aquell plat teu que t'agrada tant i tens a punt, però li dones de cor. I quan estàs a punt de dinar si no ho heu fet plegats, et demana mil cops de jugar amb ell o de fer quelcom. D'una revolada t'acabes el dinar, aviat aniràs a treballar i vols jugar una estona amb ell. Però si decideixes quedar-te a dinar a l'escola per fer feina, al cap de poc et truca i amb veu llastimosa et demana si tardaràs molt. Que et troba a faltar i quan tornes a la tarda, amb ganes d'estar amb ell, un cop t'ha vist sembla que siguis una ombra, ni cas, malgrat la cara se li il·lumini quan et veu i et demana d'anar a buscar altres nens per jugar. I fas mans i mànigues per complaure'l. Perquè el que et demana té sentit.
Els matins, sobretot els caps de setmana, em demano perquè serà, es desperta, vaja, es desperten d'hora, molt d'hora i volen alçar-se de seguida. Mai sols. Volen companyia i el descans que esperàveu s'estronca de cop.
Amb nens sempre hi ha moments d'alts i baixos, d'alegries i enrabiades. I ara el teu món ja no és possible sense ells. I al vespre, molt sovint, quan li dius bona nit, després de mirar plegats un conte o explicar-li quelcom, li dius que l'estimes, mai es diu prou i aleshores ell et diu, mirant-te als ulls i amb un somriure murri, que ell també, mil milions de cops de foc o bé que no vol que et moris mai. És el que passa quan s'han mort persones properes, i content i alhora capficat el deixes al llit amb un ample somriure a la cara, perquè ser pare té moments de tot, però sobretot intensos i únics, i cadascun fa que valgui la pena.