La Independència és pecat

Ai, Rouco, Rouco. Pronunciar-te en temes com la unitat d'Espanya no ajuda gaire a la imatge de l'església, no senyor. Vosaltres, els de negre, heu de parlar d'àngels i de dimonis, de cels i inferns, de pans i vins, de no tocar-se que encega o d'obeir sense pensar. Res. Tot el que sigui fum, poc més que imaginari perquè després, quan algú us demani el perquè i la seva dialèctica us acorrali, quan no sapigueu què dir i us trobeu perduts, serà el moment que podreu treure el comodí del públic. El mot infal·lible. Tingueu fe. I tant! Davant de qualsevol argument ben estructurat que us pugui desfer el vostre ideari, etzibeu la fe com qui etziba una garrotada. No jugo! Perquè en el fons és això, una porta tancada. Com el nen que quan vol acabar et diu que et guanya infinites vegades. Com pots contradir-lo si a partir d'aleshores ja no escolta cap raonament, al contrari, qualsevol raonament li és sobrer?
Per això, per aquesta carta amagada, que ara no podeu usar, hi ha temes que hauríeu de deixar córrer. Mirar cap a una altra banda i marxar xiulant dissimuladament. No ho sé, si sentiu parlar polítics que us molen tot sentenciant sobre la unitat d'Espanya, absteniu-vos. Calleu. Si molt m'apureu, somrieu. Però calleu. Deixeu aquest tema als grans, perquè no va amb vosaltres. Perquè en aquest cas, el comodí no us serveix i si l'useu, quedarà malament. Espanya és una, per fe. No lliga. A més, sigui una o mil, per un catòlic no hauria de ser problema. Vaja, dic jo.
I aprofito. Posats a demanar, potser també us podríeu abstenir de parlar de temes que només coneixeu per les lectures nocturnes que feu o rumors que us arriben. De la família, del matrimoni, dels fills, de les relacions sexuals, ai, aquest no, que aquest uns quants sí que el coneixeu, per allò d'aquells que són col·legues vostres i s'excedeixen, bé doncs, res, dels altres i alguns més, tots terrenals, no us pronuncieu. És tant absurd com un peix que expliqui les virtuts de volar. Estúpid, no?