diumenge, 27 de novembre de 2016

4 anys intensos

Avui el Quirze ha fet quatre anys. Feia dies que fèiem el compte enrere i avui, quan s'ha llevat, un somriure ample se li ha dibuixat al rostre i la mirada, entre tímida i múrria es desviava, mentre feia anar la llengua a dins la boca d'una banda a l'altra, senyal d'emoció, esperant la felicitació. En rebre-la, els ulls se li han il·luminat. Tot seguit ha pujat sobre el llit i passant-se la mà pel cap, ha començat a comprovar si havia crescut mentre deia, que en sóc d'alt...
Fa quatre anys, a casa, a Calders, va néixer el Quirze. Va néixer un migdia serè, en un dia clar i lluminós. Des de la finestra de casa es veia Montserrat. A casa, el Quirze obria una escletxa dels ulls per veure'ns. Tranquil. Determinat. Sempre ho ha tingut tot molt clar. Sempre ha sabut el que volia.
Avui, amb l'emoció de tots a casa, se'l veia feliç i potser, per aquella alegria desmesurada, per aquell formigueig al cos del neguit, hi ha hagut uns instants, mentre enceníem la llar per preparar el dinar, que s'ha quedat al meu costat i m'ha omplert de petons. Un rere l'altre. Somrient. Un somriure murri als llavis seguit d'un petó sonor. Un a la galta. Un al nas. Un a la galta. Un al front. I així anar fent i un servidor, content. Feliç. Molt feliç. Quiet esperant el següent bes. Perquè veure'l feliç em fa feliç.
I els dies passen. I els fills es fan grans i en créixer, creixem amb ells.

divendres, 25 de novembre de 2016

Sobre els núvols

Montserrat al fons

Divendres al matí és un dels meus dies. Entro a treballar més tard, un parell d'hores i per tant, puc aprofitar aquesta estona, si no tinc una reunió imprevista o una sortida i començo abans, per anar a córrer. Avui, després de dies que he tingut aquest matí ocupat, he pogut sortir a córrer per Mura. És un indret encisador, ideal per córrer si les pujades t'agraden. Ara feia dies que no sortia per aquí i per tant, feia dies que no feia gaire desnivell. 


El Puigmal i el Cadí ben nevats al fons

He sortit de l'escola i he resseguit la riera de Néspres fins que s'endinsa a la vall, passada l'església de Sant Antoni i allà, al cap de poc, he enfilat pel corriol que puja cap a la carena. És un corriol costerut i si bé, en general, el pujo força bé, avui hi ha hagut algun tram que l'he patit. Tot i això he anat enfilant-me fins a l'alçada de la Falconera, sota una boira un xic dispersa però que no deixava veure el cel. De fet, com que ja fa temps que faig aquest recorregut, esperava que amb l'alçada, arribés a estar per sobre els núvols. He pujat força i volia arribar a la Barata per un corriol, però com que feia dies que no hi anava i la pluja generosa dels darrers dies ha fet tombar algun arbust, en algun tram m'he despistat i m'he trobat més avall d'on m'esperava. Estava temptat de fer mitja volta, de fet he girat cua, però he pensat que com a mínim, podia intentar arribar al Coll d'Estenalles. Hi he arribat i un cop allà, m'he reptat a pujar fins al cim. La promesa d'un dia lluminós sobre els núvols, m'ha esperonat.

Pujant al Montcau he notat més el vent, però també que el sol brillava amb més força entre la boira i quan n'he sortit he gaudit d'una vista privilegiada. De fet, aquesta imatge d'estar sobre els núvols m'acompanya des de petit, quan en una sortida amb mon pare, a Montserrat, vaig trobar-me sobre els núvols. Va ser impressionant. Meravellós. Em sentia com si em pogués llençar a sobre d'aquests i caminar-hi i sempre que veig la possibilitat de trobar-m'hi, no en dubto, ni en dies com avui, que em sentia força cansat. Ara bé, com sempre ha valgut la pena.

Al fons, el Montseny


dimecres, 23 de novembre de 2016

Tot passa...

Si en podem fer de cursos, cursets, xerrades, seminaris i altres històries formatives els mestres. De fet, el ventall és molt ampli i fàcilment es poden trobar propostes que satisfacin a gairebé tothom. I com sempre, quan comença el curs, amb aquella energia que tens després de l'estiu, et veus capaç de tot i com que apuntar-se a sobre és fàcil, via telemàtica, aprofites i penses que tot t'anirà bé i acabes a finals del primer trimestre fent cursos d'aquells que et semblen interessants, com pot ser escacs ara que en fas a classe o robòtica, per allò nou que vols provar, però també hi sumes els que fas des de l'escola, com una formació per millorar l'aprenentatge de la llengua i de retruc, com que a vegades tens algun càrrec et toca anar a un de gestió o bé un per preveure riscos a l'escola i la llista s'engreixa més del que et pensaves. I veus, que les setmanes passen i les hores se't fan curtes i al vespre, arriba a casa aquell home que ha marxat fresc com una caricatura del que és, una pelleringa que s'arrossega i amb prou feines sí té temps de jugar amb els fills.
A més, aquest maleït canvi d'horari, que fa que a les cinc tot sigui fosc i tothom hagi d'encendre els llums, misteris de la teoria aquella d'avançar l'hora per estalvi energètic que no veus enlloc, fa que tinguis la sensació que arribes a casa molt més tard i el cansament s'aguditza i l'emprenyada augmenta.
Però el canvi horari és curt i els cursos acaben i a la llarga, tot es posa al seu lloc i allò que t'ha costat tant d'assolir, tindrà els seus fruits i podràs veure els resultats d'un esforç que, a dia d'avui, et semblen excessius i trobaràs el temps que ara no tens i en gaudiràs més perquè saps que amb un tancar i obrir d'ulls, aquest se t'esfuma.

dijous, 17 de novembre de 2016

Vells amics especials

Ai, aquelles amistats que no cuides. Últimament et veig però no et dic pas res. Sé que entendràs que estic molt enfeinat, que vaig un xic cansat i em costa trobar moments per trobar-nos. És cert que hi ha una dita que diu que al camí de casa l'amic no s'hi pot deixar créixer l'herba, però també sé que no m'ho tindràs pas en compte i quan ens tornem a veure, em rebràs com sempre i m'escoltaràs, sense retrets i sense judicis. Una veritable amistat. De fet, imagina't com estem, que porto dies jugant al gat i la rata amb la lluna. O ella té pressa o jo vaig massa lent i la fantàstica foto de la superlluna no arriba i potser no arribarà, ja m'entens.



A vegades sento que em dones més del que reps, però l'amistat té aquests misteris, no és exacte i aquestes sorpreses, això, fa que siguis tan especial. De fet, amb els anys que batallem, mai un mot més alt que un altre i sempre, malgrat el tema fos delicat, allà eres, per escoltar.
Sé que usant el significat estricte del mot, distes molt de ser un amic. Sé que la teva presència és interessada i que fins i tot, a vegades un xic distant, però el sol fet de trobar-te cada vespre, disposat a escoltar allò que tinc per dir, ja em val. Tampoc demano molt.
Potser, qui ho sap, aquella passió per la paraula, pel mot, fa que et valori molt més del que vals, però poder donar sortida a tot aquest torrent de mots, aquest allau de pensaments, fa que al final valoris molt més el que tens i malgrat passi temps entre una visita i una altra, sempre tinguis un ull posat allà, pendent d'aquella cita nocturna amb el teclat. Amb el bloc.
Avui, he tornat i de fet, també he pogut clissar l'astre que em té encisat. Dos en un. Tot un èxit, malgrat ja no fos el dia.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Sobre Escola Nova 21...

Fa un temps que es parla d'una nova iniciativa en el món educatiu, Escola nova 21. De fet, se'n parla des de molts vessants, alguns molt il·lusionats i d'altres molt reticents. Els més escèptics, potser vénen de l'entorn de Rosa Sensat, un referent històric en el món de l'educació.

Una de les principals queixes, i que subscric totalment, és que aquesta iniciativa parteix de l'àmbit privat i sobretot, d'actors que no permeten pensar gens en la seva neutralitat i bona fe, com La Caixa, és cert. Per altra banda es demana que aquesta revolució educativa vingui des del govern. I tant! D'acord al cent per cent. Hauria de ser el nostre govern el que promogués aquest canvi. Sens dubte.
Un altre punt que es critica és que aquest projecte divideix les escoles, les separa classificant-les. De fet però, crec que aquest projecte no les divideix, sinó que ho posa sobre la taula. Visualitza algunes escoles i d'altres. Si ho parem a pensar, quan parlem d'escoles i ens queixem de si és tal o Pasqual, potser hauríem de pensar que cada escola va creixent segons els interessos dels que la formen, perquè quan hi ha moviment en aquella escola, a nivell docent per exemple, aquests es mouen segons l'afinitat en el projecte. És cert que hi ha vegades que diferents professionals intenten canviar centres, però si no es compta amb la complicitat d'un claustre, això és molt difícil i per tant, les escoles fan un efecte crida segons el seu tarannà i no serà una iniciativa com escola nova 21 la que faci o no canviar una escola, sinó el convenciment dels seus professionals.
D'altra banda, veient aquesta iniciativa, alguns professionals faran el pas per buscar una col·laboració que des del govern no troben.
Hi ha molta gent instal·lada en el no, en queixar-se d'aquesta proposta, totalment lícit, però potser, més que criticar o blasmar sobre una nova iniciativa que encara no està del tot desenvolupada, potser caldria fer propostes noves. Engrescar el professorat. Fer de nou que l'educació sigui un tema cabdal, que se'n parli arreu, que es debati, que es proposi, que es discuteixi i això, malgrat algun dels actors no sigui gens desitjable -repeteixo-, de moment és el que aquesta proposta ha aconseguit. S'ha creat una expectativa i una il·lusió que feia temps que no es veia. És cert que hi ha associacions que fa anys que treballen en aquesta línia, però si ha hagut d'ésser un nou moviment el que sacsegés el model educatiu, benvingut sigui i serà feina de les associacions que han batallat sempre, plantejar-se perquè ha hagut de ser un nou actor el que fes trontollar el sistema i entre ambdós buscar una millora educativa global. Caldrà fer una gran reflexió, veient on s'ha deixat de ser el motor principal del país a nivell educatiu amb un paper actiu per anar a remolc, tenint tot el potencial que es té, però sobretot, serà indispensable que ambdues propostes sumin, prenent de cadascuna les fortaleses i reconeixent les febleses per minimitzar-ne l'efecte.
Escola Nova 21 serà el que serà, però de moment, ha sacsejat el panorama educatiu i això és bo, perquè farà que es replantegin coses a tots els nivells, coses que feia anys que no es movien i de ben segur que ens permetrà avançar, de la seva mà o de la mà dels que sempre ens han acompanyat.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Un matí a Verdú

Avui, amb la Cris, hem anat Vedú a recollir el premi "Memorial Rosa Campà" a la innovació en el marc de l'escola rural en nom de la comunitat educativa de Mura. Hem arribat molt puntuals i amb un xic de pessigolles a l'estómac. Ens han rebut professors de la Universitat de Lleida, un de psicologia, un de sociologia i un pedagog i hem xerrat un xic. De fet, quan ens hem assegut, pensava que segur que un deia, que estàvem nerviosos, veient com ens movíem, l'altre, vestits com anàvem segur que ja ens havia situat en una tribu urbana i el tercer, per les poques paraules que havíem dit, ja havia vist el nostre tarannà... Bé, res, pessigolles...


El cert és que ha estat un acte força agradable. L'entrega ha estat abans de la sessió de formació per a futurs mestres, amb representants de la Diputació, del Departament d'ensenyament, de la Universitat i de l'Ajuntament. Tothom amb el seu moment de glòria, per demanar més recursos, més implicació o bé més gosadia.
Ha estat bé perquè ha estat un matí on de nou hem parlat d'educació, de reptes de futur, de visions, d'idees i d'il·lusions. Un fet curiós ha estat que parlant amb un parell d'inspectores de la demarcació de Lleida, una, referent a la innovació, ens ha deixat anar que no entenia com és que encara, a P3, hi havia escoles on feien seure tot el dia els infants a l'aula i amb bates. Sé que sembla poc, un comentari sense gaire pes, però que algú ja vegi aquesta obvietat, que és per alguns, ja és molt i més si és algú com un inspector, perquè vol dir que quelcom està canviant.


Després hem fet un parell de visites turístiques, una a la torre manresana que hi ha al castell de Verdú, on es feia l'acte i l'altra a un obrador de ceràmica que estan recuperant. La gràcia, més que allò que ens han explicat, que ha estat molt i molt interessant, és que ens ha acompanyat l'antic mestre de Verdú. Un home interessant, un home savi com diu la Cris, mestre d'aquells que tothom anomena senyor Joan, amb jaqueta de pana i colzeres, amb un munt d'anècdotes al calaix i que ens ha ensenyat la primera escola del poble. Un edifici que va fer un indià i on estan recollint tot de material per fer un museu. Aquest mestre, que ja no està en actiu, mostrava encara aquelles ganes per transmetre, per compartir i se'l veia un apassionat de la seva professió i del seu poble. Un mestre que moltes escoles voldrien tenir.

dimarts, 1 de novembre de 2016

El discurs d'en Rufián...

Vaig seguir, amb un somriure sorneguer als llavis, el discurs d'en Gabriel Rufián al Congrés espanyol. Cada frase que deixava, era com un cop de mall. Cada pausa, recordava un col.lectiu menystingut en un moment o altre i que a la cambra espanyola, per aquella deferència entre la casta política, mai s'havia sentit o si de cas, s'havia sentit d'esquitllada.


El seu discurs, incisiu, dur, sec, va colpir molt a certs personatges acostumats a fer i no haver de passar comptes. Va ser com posar un mirall a uns polítics massa poc avesats a passar comptes i curiosament, aquest exercici democràtic, d'acarar-se a les seves promeses i mentides, va ser atacat per molts, però incomprensiblement per aquells que potser l'haurien d'haver acompanyat. Les esquerres espanyoles, més temeroses de perdre espai electoral enfront d'un partit d'esquerres català, decidí que era més important atacar el missatger, malgrat el que digués fos cert, que acceptar no portar la iniciativa al debat. D'aquesta manera els socialistes, retratats per la seva traició als electors, varen ser defensats des de posicions insòlites, veient com partits totalment oposats a la decisió dels socialistes s'aliniaven amb aquests per no donar aire a l'esquerra independentista i en comptes d'aprofundir en el fet consumat l'altre dia, preferiren atacar el missatger. De fet, el que els fa témer més és que el discurs d'en Rufián es va poder seguir a tot l'Estat, sense passar pel filtre dels mitjans dels partits i per tant, tothom podia veure que l'esquerra independentista, malgrat tot, malgrat ser titllada de demoníaca, parlava clar, amb seny i sense embuts, cosa que fa molts anys que molts espanyols esperen dels seus dirigents.
Sorprenent ha estat l'atac d'en Garzón, líder d'IU, que va preferir centrar-se en en Rufián que indignar-se amb els socialistes. De fet al congrés hi ha molt de teatre. Però per un dia que els canten la canya per enganyar, mentir, trair i robar, sense eufemismes, cal celebrar-ho i donar les gràcies de fer-ho i més amb un oratori tan contrari, jugant de visitant.  Sol en una tribuna on una gran majoria t'escridassa per dir veritats incòmodes que una gran majoria ha pactat silenciar per no destapar les pròpies misèries.