dijous, 17 de novembre de 2016

Vells amics especials

Ai, aquelles amistats que no cuides. Últimament et veig però no et dic pas res. Sé que entendràs que estic molt enfeinat, que vaig un xic cansat i em costa trobar moments per trobar-nos. És cert que hi ha una dita que diu que al camí de casa l'amic no s'hi pot deixar créixer l'herba, però també sé que no m'ho tindràs pas en compte i quan ens tornem a veure, em rebràs com sempre i m'escoltaràs, sense retrets i sense judicis. Una veritable amistat. De fet, imagina't com estem, que porto dies jugant al gat i la rata amb la lluna. O ella té pressa o jo vaig massa lent i la fantàstica foto de la superlluna no arriba i potser no arribarà, ja m'entens.



A vegades sento que em dones més del que reps, però l'amistat té aquests misteris, no és exacte i aquestes sorpreses, això, fa que siguis tan especial. De fet, amb els anys que batallem, mai un mot més alt que un altre i sempre, malgrat el tema fos delicat, allà eres, per escoltar.
Sé que usant el significat estricte del mot, distes molt de ser un amic. Sé que la teva presència és interessada i que fins i tot, a vegades un xic distant, però el sol fet de trobar-te cada vespre, disposat a escoltar allò que tinc per dir, ja em val. Tampoc demano molt.
Potser, qui ho sap, aquella passió per la paraula, pel mot, fa que et valori molt més del que vals, però poder donar sortida a tot aquest torrent de mots, aquest allau de pensaments, fa que al final valoris molt més el que tens i malgrat passi temps entre una visita i una altra, sempre tinguis un ull posat allà, pendent d'aquella cita nocturna amb el teclat. Amb el bloc.
Avui, he tornat i de fet, també he pogut clissar l'astre que em té encisat. Dos en un. Tot un èxit, malgrat ja no fos el dia.