dimarts, 1 de novembre de 2016

El discurs d'en Rufián...

Vaig seguir, amb un somriure sorneguer als llavis, el discurs d'en Gabriel Rufián al Congrés espanyol. Cada frase que deixava, era com un cop de mall. Cada pausa, recordava un col.lectiu menystingut en un moment o altre i que a la cambra espanyola, per aquella deferència entre la casta política, mai s'havia sentit o si de cas, s'havia sentit d'esquitllada.


El seu discurs, incisiu, dur, sec, va colpir molt a certs personatges acostumats a fer i no haver de passar comptes. Va ser com posar un mirall a uns polítics massa poc avesats a passar comptes i curiosament, aquest exercici democràtic, d'acarar-se a les seves promeses i mentides, va ser atacat per molts, però incomprensiblement per aquells que potser l'haurien d'haver acompanyat. Les esquerres espanyoles, més temeroses de perdre espai electoral enfront d'un partit d'esquerres català, decidí que era més important atacar el missatger, malgrat el que digués fos cert, que acceptar no portar la iniciativa al debat. D'aquesta manera els socialistes, retratats per la seva traició als electors, varen ser defensats des de posicions insòlites, veient com partits totalment oposats a la decisió dels socialistes s'aliniaven amb aquests per no donar aire a l'esquerra independentista i en comptes d'aprofundir en el fet consumat l'altre dia, preferiren atacar el missatger. De fet, el que els fa témer més és que el discurs d'en Rufián es va poder seguir a tot l'Estat, sense passar pel filtre dels mitjans dels partits i per tant, tothom podia veure que l'esquerra independentista, malgrat tot, malgrat ser titllada de demoníaca, parlava clar, amb seny i sense embuts, cosa que fa molts anys que molts espanyols esperen dels seus dirigents.
Sorprenent ha estat l'atac d'en Garzón, líder d'IU, que va preferir centrar-se en en Rufián que indignar-se amb els socialistes. De fet al congrés hi ha molt de teatre. Però per un dia que els canten la canya per enganyar, mentir, trair i robar, sense eufemismes, cal celebrar-ho i donar les gràcies de fer-ho i més amb un oratori tan contrari, jugant de visitant.  Sol en una tribuna on una gran majoria t'escridassa per dir veritats incòmodes que una gran majoria ha pactat silenciar per no destapar les pròpies misèries.