dimecres, 28 de novembre de 2012

Ja el tenim aquí.

Només hi ha una sensació comparable a ser pare per primer cop i és ser pare per segon cop.
Ahir, a quarts d'una del migdia, va néixer el Quirze. A casa. Tranquil·lament, amb Montserrat i el Montcau de fons, vetllant per nosaltres, com la Mar, la llevadora. Bé, tranquil·lament més o menys perquè un servidor, això de parir -diria donar a llum per la tendresa del que representa però la força del moment em decanta cap al mot parir, més descriptiu- declara que en seria incapaç. Segur. Ho afirmo. Ho constato. Sexe dèbil en diuen? Si us plau, compte amb el lèxic que ens crea falses imatges. Ai del dia que els diccionaris reflecteixin la realitat...
Doncs com deia, que després de mesos esperant l'estrena, va arribar el dia. Abans de les tres de la matinada ja trucava a la porta, avisava que era en camí, que preparéssim la sala. A quarts d'una es mostrava a aquest món, sortia a escena.
Abans de néixer, suposo que per debilitat, em demanava com seria veure'l aparèixer. Quines sensacions em despertaria i sobretot, ja ho sé que està malament això de comparar, però som humans i tibem de memòria, si la seva aparició seria menys lluïda al ser el segon. Menys emotiva, com si ja hi estigués avesat, ves. Tots hem sentit tòpics i comentaris de desganats, però el cert és que no. Sortosament no. Malgrat haver passat un cop pel naixement d'un fill, el segon fou com anar a l'estrena d'una altra pel·lícula. Un altre moment de força pura i amor.
L'instant abans de l'expulsiu se'm va fer etern. Sóc patidor de mena i l'única manera de no patir, és tenir-ho tot controlat, res més lluny del que et trobes en un embaràs. Així doncs, després de les fases que em conec; mans suades, nus a la gola, respiració entretallada..., va venir tot el contrari. L'alleujament. L'alliberament de mesos d'espera, amb la certesa que tot va bé durant el període de gestació, però amb pinzellades de dubtes. Els metges sempre et parlen de percentatges, et recorden que quelcom es pot tòrcer i així passes dia rere dia, amb una certesa incerta. Per tant, quan apareix el teu fill, quan durant uns breus instants, mil·lèsimes de segon el veus brut i inert, t'atures atordit, però abans de que cap pensament s'arribi a formar, entelant-te l'alegria que comença a deixar-se anar, un esgarip, acompanyat dels primers moviments espasmòdics, et confirma que està bé. I l'equació es capgira i el neguit i patiment d'abans esdevé joia i emoció en la mateixa intensitat. I el prens. Sense pensar en res més. Més endavant el miraràs de dalt a baix, pensant que hi sigui tot, perquè l'instint de prendre'l passa per sobre del de constatar, del de controlar, de les pors més ancestrals que tenim. I aleshores, amb ell a tocar, respirant i amb els ulls oberts, uns ulls que escruten la realitat sense veure-la, sents un remolí de sensacions i emocions de difícil descripció, un sacseig total que només pots respondre amb l'alliberament d'algunes llàgrimes que ningú, perquè ell és el centre d'atenció, veurà. I ja t'està bé, perquè avui és el seu dia i demà i l'altre i l'altre.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Ho tindré TOT

Que bé! Convergència no té majoria absoluta, que feia por, molta por. Un xec en blanc, als del Palau, era com posar un gos a vigilar una xarcuteria. Ara els caldrà tocar de peus a terra i pactar, buscar consensos, escoltar i cedir. És a dir, que potser sí que es farà la voluntat del poble, no la de la Caixa.
A més a més Esquerra és la segona força i vetllarà perquè el dret a decidir, entre d'altres coses, es faci i no se'n desdiguin a la primera de canvi com ja ens tenen acostumats. A sobre entra la CUP que no en deixaran passar ni una i Iniciativa ha sortit reforçada. Sembla que hauran de fer el gir social que tothom demana.
D'altra banda els espanyolistes recalcitrants, els que confonen la llibertat amb els seus interessos, ni unint-se podran impedir el dret a decidir. PP i Ciutadans no sumen. Això sí, baladregen i escenifiquen, però els números són els números. Catalunya sí. Espanya, crec jo que no, encara que se'ls afegeixi el desfulla margarides del PSC-PSOE. Tan sensats que encara no saben si van o venen. Mal els pesi a tots plegats, ara hauran d'escoltar Catalunya i no la silenciosa, que sempre diuen.
Perquè des d'ahir l'aritmètica dóna molts resultats i tots passen per l'acord. L'aiguabarreig del parlament garanteix debat, però en clau de país, la majoria ho avala i tard o d'hora dictarà sentència. I encara que a Madrid no ho vulguin veure i es felicitin per la desfeta, perquè n'és, de Convergència, menystenen el tsunami que ve al darrere, empenyent amb força. Segurament els aniria millor si Convergència hagués obtingut majoria absoluta. Quatre crits, quatre amenaces, l'escenificació de tres cessions i tot com sempre. Però ara, avui, el teatre no els servirà. Les cartes són sobre la taula i encara que les paraules se les emporti el vent, l'aposta ha estat feta i difícilment baixaran del carro no sent majoria i empesos per totes bandes. Massa cosa hi ha en joc. A més a més, no ens oblidem que els cinquanta escons que tenen han votat a favor del dret a decidir, perquè aquest cop han estat clars, malgrat li pesi al Duran.
Per tot això, em sembla que ho tindré TOT.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Ho vull TOT

Avui és jornada de reflexió. Avui cal pensar en les propostes d'un i altre i decidir-se. Però potser, més que de reflexió, és una jornada per fer memòria. Una jornada per anar fent balanç dels darrers anys de governs i aleshores, el vot, si bé d'inici podria ser un espectre difuminat, poc a poc va agafant color, es va perfilant.
Hi ha aspectes que ajuden. Per exemple si tens fills i van a l'escola. Els darrers temps aquesta ha empitjorat. S'ha massificat i comencen a posar-se barreres als estudis en forma de taxes. L'ordre de classes cal mantenir-lo inalterat, deuen pensar. Però també ajudaria decidir si es pensés en el darrer cop que s'ha anat al metge. Les cues, les aglomeracions als passadissos... i després, un cop la urgència és atesa, la compra dels medicaments. La taxa. I parlant de taxes. Els pactes amb les concessionàries d'autopistes per no desdoblar carreteres mortals, com la de Manresa. 
Altres coses que ens poden fer decidir són els casos irresolts de corrupció. Per exemple l'execrable Millet i Montull. Ambdós campant tranquil·lament. Amb registres a casa mesos després que s'obrís la via judicial i encara els troben obres d'art. Algú o altre hi està emmerdat i ha de ser de pes, sinó, no s'entén. Ens podria ajudar també pensar en les dificultats que tenim a l'hora de viure plenament en català en tots els àmbits. Utòpic, no? I a sobre se'ns en riuen a la cara dient que marginem el castellà. I de l'habitatge, què dir-ne? Els morts parlen per ells sols. Una necessitat. I així anar desgranant, un rere l'altre casos que un dia o altre ens van indignar però que avui, il·luminats per la bandera i la voluntat d'un poble, obviem. I jo no vull. Jo no crec que decidir Independència sigui carta blanca a tot. A retallades, abusos, corrupció, amiguisme, prepotència i quan cal victimisme. No! 
Jo vull un país lliure però socialment just. Perquè si guanyen amb majoria absoluta després diran que volien dir que deien que pensaven que d'acord pactem. Perquè si anessin en aquesta direcció, a construir estructures d'Estat, no es vendrien l'energia, l'aigua i el sòl. Ah, i a sobre ratifiquem les retallades, sí senyor. Cavem la nostra tomba. 
Per contra si tenen majoria simple, que ves, què hi podem fer, calia anar tots a una. La banca guanya i Convergència cedeix.
Per tant, cal fer memòria i votar amb la ment desperta i sense ofuscar-se per la pastanaga. Que l'arbre no ens tapi el bosc. Així doncs, avui reflexionem, però sobretot, fem memòria. 

dijous, 22 de novembre de 2012

D'espectacles variats

A vegades ens sembla que calen grans coses per fer un dia especial. Que si no fem tal o Pasqual serà un dia més, però els menuts de casa sovint ens demostren que no calen grans muntatges per fer una jornada única.
Aquest cap de setmana vàrem decidir anar a veure l'exposició de clicks que es feia a Sallent. En una petita sala, sobre unes tarimes, hi havia representats diferents moments de la vida del Bages. Vuit espais. Vuit decorats que anaven des d'un atac romà al Cogulló a una fàbrica de Sallent. Enmig cavallers i mines. A l'entrada, al costat de la porta, quatre decorats més però de dimensions molt reduïdes. I la veritat, gairebé que no passem de la porta. Amb només aquests dos decorats el Berenguer ja en va tenir prou. Un i altre cop entrant i sortint, es veien per les dues bandes, tot i que només estava pensat perquè es mirés d'un costat, mirant les peces i els detalls. Assenyalant i demanant. Rient i preguntant. No hagués dit mai que donés per tant les escenes de clicks.
L'endemà vàrem anar a veure un espectacle infantil a Barcelona. D'entrada l'havia d'apassionar, apareixien pirates, els seus herois. Anava tot a l'entorn de personatges d'Imaginàrium, però tot va ser sortir un pallasso i l'espectacle ja es va acabar. Sembla que té fòbia als pallassos i només veure'l, creu i ratlla. Marxem? O, i tant!
Per tant, el que havia de ser una sortida per passar l'estona va esdevenir un èxit, mentre que la que havia de ser per recordar temps i temps, un fiasco. No per l'espectacle, molt pensat i ben fet que amb ulls de nen era atractiu i seductor, sinó perquè a vegades, per motius que desconeixem, hi ha coses que ens causen urticària i ja pot estar tot molt bé, que el detall és superior al conjunt. Vaja, com a mi amb certs partits polítics, que també em causen urticària, en detall i en conjunt però.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Enèsim escrit sobre el debat d'ahir a TV3

No me'n puc estar de fer un escrit referent al debat de TV3 d'ahir. No pretenc que sigui una anàlisi acurada, per això ja hi ha els analistes i els experts. Ells sabran treure el gra de la palla d'un debat que a mi em va semblar poc ric en general. Poc aclaridor. Senzillament, vull plasmar les impressions de dues hores de debat. Què caram! Si me'l vaig empassar tot.
A més, a part de mirar la tele, també el vaig seguir pel canal de la CUP, amb les intervencions d'en David Fernàndez i via twitter. Piulada rere piulada. Riquíssim. Ple de comentaris boníssims. El veritable debat.
A la tele el que vaig veure...
En Mas em va semblar que és el que té més taules, el més avesat a parlar. Se li nota que té el cul pelat de debatre -a vegades potser va massa de sobrat i tot- i encara que no és un venedor a qui li compraria res, si que m'aturaria a la seva parada a veure el producte. Ep, però agafant ben fort la cartera que en les aglomeracions mai se sap quin polític et toca al costat i si és una parada convergent...
En Navarro suposo que un cop acabat el debat el van tornar a posar a la capsa de fusta, ple de porexpan pels cops i el van tancar fins l'endemà al matí. Voleu dir que el van avisar quan va començar el debat? Em sembla que no i ara, no només ho té difícil per no estimbar-se en aquestes eleccions, sinó que possiblement Terrassa deixarà aviat de ser un feu socialista. Ja ho veureu.
Na Camacho va gaudir d'un parell de moments estel·lars per a mi. Primer quan li reia la gràcia al Tena que li explicava que treballava perquè ella votés, mentre ella fent sorna li agraïa, però de cop, en Tena seriós li etziba que ella treballa perquè ningú no pugui votar. Muts i a la gàbia. Es va quedar de pasta de moniato. De què no li salta la pinça que li aguanta el cutis. L'altre moment instants abans amb el canvi d'idioma a mitja frase. És malaltís. És patètic. O carn o peix, però aquest canvi forçat es veu que és per guanyar espai polític a Ciudadanos i segurament se'n va sortir, va avançar-se al Rivera. Però és poc elegant.
D'en Junqueras, amb els ulls tancats, diré que em va agradar. Parla clar i sap anar al gra. Convenç i té arguments. La llàstima és que quan obria els ulls em semblava que veia un mossèn a punt de beneir el pa. No ho sé, sembla que és una estratègia, que està tot calculat, però la gestualització oberta i pausada, més que no agradar-me, em posa nerviós. Però reconec que té un discurs atractiu.
L'Herrera és com eternament jove. Es fa gran, li cauen els cabells, però sembla que vulgui seguir sent el sagalet irreverent d'abans, ara bé, els seus mots i les maneres adolescents ja no acompanyen a l'home que les diu. Potser per això perd un xic de credibilitat i cansa.
El Rivera està rabiós. Té mala bava. Està en contra de tot i tothom, però no només dels polítics, sinó dels catalans. Segurament li van fer vores a l'escola i al cau li prenien el berenar, sinó, no s'entén. Devia ser l'ase dels cops arreu, pobre noi.
En Tena no calla ni sota l'aigua. Ahir no feia tan aquells moviments de cap tipus gosset amb molla de cotxe dels anys setanta, que tan m'agradava. És un orador clar, potser per repetitiu. En va tenir de bones. A part del de la Camacho i la del Sistema Solar en va dir una que ens porta al cap del carrer i que potser és de les més assenyades que vaig sentir ahir. Mirant a tots els oradors els etzibà que tot el que proposen no es podrà fer si no som independents. I té raó. Ho hem vist un munt de vegades i malgrat el Navarro es cregui -deu ser l'únic, pobret- que podrà convèncer Espanya, la història ens diu que amb aquest Estat no hi tenim res a pelar. Com deia el Junqueras, que reblava el clau, en el pitjor dels casos ens diran que no, en el millor ens diran que si i ens mentiran.
Del Fernàndez trobo que la van encertar afegint-se al debat sense estar convidats, via el que fos. També diré que per sort m'agraden les cerveses perquè el tarannà i l'escenari del seu discurs, encara que fos davant d'un ordinador, semblava més una conversa de bar que altra cosa. És cert però que el que deia és assenyat i coherent. Van forts.
Resumint. Que entre les formes d'uns i el fons d'altres, ara ja som més a prop del dia 25 i segurament, malgrat no van dir molt, les preferències es van perfilant i ja hi ha menys dubtes a l'hora de votar.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Mig cistell!


Aquesta tarda havent dinat i aprofitant que no plovia, m'he escapat una estona a buscar bolets. Diria a caçar bolets, però algú de la terra a qui aprecio molt em va dir un dia que mai se n'havia dit així d'anar a buscar bolets, que l'expressió anar a caçar era de pixapins. Per tant, m'he escapat a buscar bolets. 
Fa dies que tots els amics me'n parlen i m'envien fotografies dels seus cistells. Tots plens. Tots formosos. Que bons boletaires que s'han tornat.  I en coneixen un munt. Jo, pobre de mi, quatre de comptats. Fins i tot l'altre dia a la tarda, abans de començar les classes, van arribar un parell de nens amb els seus cistells amb uns quants bolets. Res, rovellons, fredolics i un d'anisat que ara en no recordo el nom. I és que una de les coses divertides de l'escola rural és això. Nens autèntics. Que gaudeixen del que els ofereix la natura i que en saben força. És el seu medi. Abans de començar les classes, una marrada per anar a buscar quatre bolets i en acabar les classes, altre cop. Més endavant vindran amb espàrrecs, aranyons o qualsevol altra cosa del bosc. Doncs bé, aquesta tarda per fi he tret el ventre de pena. Mig cistell. Però no un cistell petit, d'aquells d'anar a buscar els ous, no, un cistell de camioner. D'aquells que quan baixes del cotxe enrogeixes tot pensant, mentre et veuen els cotxes que passen rabent, vols dir que no n'hauré fet un gra massa? Però no. Avui no. He trobat molts camagrocs, un parell de rovellons i algunes llenegues i tot a tocar de casa. Un petit plaer.

dijous, 15 de novembre de 2012

Els grans pensadors de campanya

Vols dir que no se'ls en va la pinça? Una responsable de Ciutadans ( C's) - això de l'apòstrof a la "s" deu ser perquè sembli més anglès que català- demana el boicot als productes catalans, des de Vila-seca. Vaja tu. Si ho demanés des de Torrebotijos, però no, des de Vila-seca, i és que és de ser inútiles... Més tard, un socialista avorrit fa un retoc d'una imatge amb el Mas a l'estil gran dictador, que ves, en Mas no és sant de la meva devoció, però tant com a dictador... I cada vespre -és l'estona que veig la tele- els espots televisius. Què dir-ne!  Que si els Garcia es diran Pladellorens, que si els Lopez , Capdetrons, que si els Camacho, Bótox, o era Vidal?  Bé, no ho sé, però vinga a dir ximpleries. D'altres recorren al cinema, vídeos de l'Alemanya del mur, amb imatges tètriques en blanc i negre, però si és a ells a qui els falta color. O un altre, un míting amb un nefast actor, pitjor polític, fent una arenga independentista però que la claca desmunta. Que bo! Que en són d'aguts! Només cal veure'l per adonar-se que el millor que podem fer és marxar. Si a sobre els hem de donar les gràcies perquè compren productes catalans... Vaja, que entre tots plegats sembla que facin un concurs a veure qui la diu més grossa i més vulgar. On és la creativitat? On és el bon gust? On és la intel·ligència?
I si algú, en comptes de dir bajanades es dediqués a rebatre els arguments a favor de la Independència amb arguments sòlids i raonats? Perquè fet i fotut, l'argument de l'insult ja és l'habitual, n'estem immunitzats, i el de la por, què voleu que us digui, poden convèncer-nos amb les plagues bíbliques quan s'està determinat a fer el pas? Home, com a molt, ens faran ser més previsors, característica intrínseca del poble català i anirem al súper a comprar més aigua, sobretot ara que Convergència se la ven i dosis extres de medicaments, que potser ens faran descompte, però no per això deixarem de creure en el país. No fotem!
Tan enzes ens creuen? Si us plau...

dimecres, 14 de novembre de 2012

Els mestres i la vaga

Podria ser que avui, a moltes escoles, hi hagués més mestres a les aules que nens i nenes. De fet en alguna ja sé que passa. La vaga és un dret individual, ben cert, però hi ha sectors sensibles, que delaten l'estat de la societat. Quan davant de tot el que està caient, de tots els retrocessos socials que patim, l'escola, l'eina referent per a batallar contra tota aquesta deriva social, el col·lectiu, no s'alça en bloc, no diu prou, aleshores ens mostra la individualització que pateix la nostra societat a través d'aquesta. Crec que s'hauria de mostrar sensible amb l'entorn que l'envolta i no mantenir-se impermeable. És cert que un a un, cadascú té el seu motiu per fer vaga o no fer-ne, i tots són respectables, només faltaria, però l'escola innovadora, creativa, d'avantguarda, compromesa i referent fa temps que ha desaparegut o bé està en fase terminal. Si més no una de les seves potes, els mestres. Molts, i perdoneu-me la generalització però el seguiment de la vaga al meu entorn m'ho fa creure, excepte és clar els equips directius ja que aquests no poden secundar-la malgrat vulguin i per tant no ho podem valorar, es mostren aliens al dolor de moltes famílies i a la manca de perspectives dels infants d'aquestes. I no ens equivoquem. No demano uns mestres màrtirs, no demano uns mestres ases dels cops, però en un col·lectiu que malgrat les retallades manté, la gran majoria, la feina i perquè no, la bona qualitat de vida si t'agrada aquesta, trobo que es mostren poc solidaris. Poc empàtics. Poc disposats a sumar, a mobilitzar-se, a esdevenir motor de canvi. Mentre no m'afecti, deuen pensar molts...
Després, quan es reclamin certs esforços als pares i mares o bé es reclamin millores a l'administració, difícilment tindran el suport popular que es mereixen i es queixaran. Però cadascú cava la seva tomba.
Abans, ser mestre era una vocació. Res tenia a veure amb una feina assegurada, uns horaris i un calendari ideals. Tot això, com a molt, eren guanys secundaris, danys col·laterals, no el motiu principal. Ara, en dubto.
Potser em repeteixo, potser idealitzo massa l'escola com a instrument de canvi, però crec que gran part de la societat que tindrem en un futur, es forja a les aules, amb l'acció i l'exemple dels mestres, no exclusivament és cert, però no obviem la influència de l'escola i els ensenyants sobre aquests. Faríem bé de reclamar més, molt més als i a les mestres. Ells tenen a  les mans el futur del país. Cal ser exigents i a qui li piqui, que es rasqui.


El seguiment de la vaga a diferents centres del Bages...

dilluns, 12 de novembre de 2012

Dimecres, vaga general!

Quan hi ha vaga cadascú fa allò que creu o allò que pot, és clar. Uns la seguiran poc convençuts i d'altres no la podran seguir malgrat vulguin. Tothom sap el que té a casa. Ah, i altres no la faran, però aprofitaran aquell dia per fer menys, encara, si poden. Segur.
Però també és cert que cada cop més, volem més per menys. Vaja, que volem el plat ple i estem disposats a lluitar, però al mínim entrebanc, pleguem veles. Per exemple. A les escoles del Bages, des de finals del curs passat, si no abans, alguns mestres van començar a portar els dimecres unes samarretes grogues en senyal de protesta. Volia fer ben visible el malestar del col·lectiu pel desmantellament, segons aquests, de l'escola pública. I de mica en mica s'han anat sumant a la iniciativa més mestres i moltes famílies. Perquè tothom ho veu clar. Tothom veu que l'escola pública pateix atacs de totes bandes i que la seva qualitat està en risc. I quan sembla que la conscienciació és més alta, arriba una vaga general. Un bon moment per expressar el desacord. Per fer-lo palès. És cert que una vaga no és gratuïta, excepte si ets sindicalista i passes les hores laborals com a hores sindicals, però per a la resta de mortals, fer vaga surt car. Costa diners. Per això molta gent es frena. Molts que farien vaga es fan enrere, però arribats a aquest punt, jo em pregunto. Totes les revolucions que hi ha hagut fins ara han estat gratuïtes? Tots els guanys, els avenços, no han costat res? Bé diria que no. Que com deien a casa, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Però som un col·lectiu mediocre, que escataineja molt, rondina més i s'encén, però que en el moment de prendre decisions, de ser valent i jugar fort, d'assumir riscos, la majoria acota el cap messell i sinó, ja veurem el seguiment de la vaga a les escoles. Temps al temps.
Després, passada la jornada de protesta, molts alçaran altre cop la veu i fins i tot seran dels que cridaran més. Dels que reclamaran més. Som així de contradictoris. Els mestres com els catalans.
Però és que algú dels que ara estan il·lusionats i enaltits amb el futur del país pensa que si algun dia aconseguim la Independència serà de manera gratuïta? Serà un camí de flors i violes? No, senyor, per tenir grans victòries cal fer grans juguesques. I sinó, a callar i claudicar. No es pot estar sempre queixant-se i quan és el moment de canviar les coses arronsar-se perquè toca prendre riscos. Per canviar el món cal ser valent i no només de paraula a les terrasses dels bars.

divendres, 9 de novembre de 2012

Després d'un accident

Avui he tingut un ensurt. Un gran ensurt. Anant cap a Artés, passat Vista Pirineu -Vista Alegre pel senyor google maps- el cotxe m'ha marxat. Queien quatre gotes. Després d'un doble revolt he perdut el control d'aquest. Ha cuejat. El primer cop l'he pogut adreçar, però al segon, amb el cop de volant, m'he quedat encarat cap al marge. Cap al camp. Un salt d'uns tres metres de marge. I allà he anat. Sort del cotxe. Ample, baix i estable, sinó estaria fent voltes i més voltes de campana. Instants abans de fer el salt aquest cop no he vist cap imatge. Altres vegades que m'he espantat, a la muntanya o a qualsevol lloc, he vist imatges de la família o de la vida passar per davant meu a càmera ràpida, avui només una certesa. Dins del cap i diria que en veu alta ho he deixat anar, un ara llepo. I sí, he llepat.
Just després d'acabar el mot un flaix. Bé, dos suposo. I tot seguit dues bosses d'aire. Una m'ha picat directe al nas. Els que em coneixen segur que ja s'imaginen el perquè. I després res. Silenci. Quietud. I olor de fum.
Però he sortit tot sol. Bé. Espantat. Atordit. Fins després no pares a pensar en tot el que hagués pogut passar, també és cert que tothom t'ho diu. I és que un accident és una putada, permeteu-me el mot. Un fàstic. Et preguntes per què m'ha passat a mi un i altre cop, però en el fons estic content perquè això, no ha estat res i anava sol. Sobretot això, anava sol. A més a més, m'he adonat, no sé si és per viure en un poble o què, que la gent respon i de cotxes que s'aturaven a demanar i oferir-se, n'hi havia un fotimer i la veritat, fa ple, com diuen a la Catalunya Nord. Més tard a casa trucades, les notícies volen, demanant com estava i tot això et fa sentir millor. Embolcallat. Estimat.


dijous, 8 de novembre de 2012

dimecres, 7 de novembre de 2012

Il·lusions

M'imagino una escola oberta. On el terme comunitat educativa és efectiu, on els pares i les mares poden entrar a l'escola i a l'aula, com els veïns i altres membres de la comunitat, a participar de i en les activitats i aquesta mateixa llibertat i complicitat farà que tothom sumi i no es vegi la seva participació i aportacions com elements de censura. Elements de crítica. L'escola oberta al món, passant primer pel barri o el poble.
M'imagino una escola real. Que col·laborarà a educar els infants. Però no sola, sinó enmig d'una xarxa. Que ajudarà a assolir uns coneixements que res tindran a veure amb la superació d'unes proves o altres. On allò que es treballarà serà útil pels infants i de retruc, per a tothom. Que els dotarà de recursos, d'estratègies, que els obrirà la ment per afrontar els reptes. Res tindrà a veure únicament amb aquells continguts memoritzats i deixats anar com una lletania dolça i soporífera. Els continguts seran també interessants i ajudaran a despertar les inquietuts d'aquests. Es faran preguntes, interrogaran al món. Esdevindran protagonistes del seu aprenentatge.
M'imagino una escola que facilitarà el desenvolupament dels infants. Que serà quelcom engrescador i positiu. Que els ajudarà a créixer i a madurar. Una escola on els infants treballaran en grup, barrejats, deixant de banda la imposició de l'edat, més idònia per apaivagar les pors dels adults que no pas per esdevenir resolutiva pels infants. A baix la dictadura anyal! A on trobem grups tan tancats d'edat? A quins indrets? Només a l'escola. Només aquí s'acota per anys, fent frontera segons la data de naixement. Però és real? Tothom està al mateix nivell maduratiu i evolutiu a la mateixa època? Ben segur que no. Alguns maduren abans, d'altres més tard. Com al cep el raïm grogueja segons la situació; el sol, la humitat o vés a saber perquè, els infants també. I respectar els ritmes és respectar els infants.
M'imagino una escola pels infants, no pels adults. On aquesta es construirà pensant en aquests, no en la tranquil·litat dels grans.
L'escola ha d'avançar. Enrere han de quedar les maneres del segle passat. Enrere la concepció d'una escola estàtica. La vida és moviment i l'escola, com a part primordial d'aquesta, no es pot enrocar en esquemes del passat. Ha d'evolucionar. S'ha de plantejar on vol anar a parar. Perquè l'escola ha de ser pionera en molts camps, però sobretot, en modernitat, entès com a adaptació al moment. Com a motor de canvi. Com a espurna de futur i els mestres n'han de ser la clau. Els capitans invisibles. Però entesos com a part de l'engranatge educatiu, no com a líders indiscutibles. Els veig com el migcampista que ha de donar joc, cedir pilotes i quan convé, fer un pas endavant o enrere. Perquè tots els infants excel·leixen en algun aspecte i això és el que cal trobar i potenciar.
Ara bé, està clar que en un sistema tancat i basat en estructures passades, amb uns coneixements iguals per a tothom, difícilment sortiran a la llum les potencialitats de cadascú si no es cenyeixen a uns paràmetres ben marcats. A unes ordres ben clares.   
M'imagino una escola valenta.

dimarts, 6 de novembre de 2012

Cinema a casa

Potser molts ja la coneixeu, però un servidor la va descobrir fa ben poc i gràcies al boca orella. Després de veure com les pàgines de descàrrega de pel·lícules una a una eren clausurades, semblava que s'havia acabat allò de poder-se baixar pel·lícules o sèries i mirar-les des de casa quan es volgués i gratuïtament.
Però no. Vet aquí. Hi ha una pàgina, elitetorrent, que permet, després de descarregar-se un programa, baixar pel·lícules i sèries de força actualitat. No hi és tot, però Déu n'hi do i a més a més es veuen amb força qualitat.
Així doncs, ja ho sabeu, si no sabeu què fer, a tafanejar.

dilluns, 5 de novembre de 2012

El futur que ens espera

D'aquí a uns dies, quan tornaré a ser pare, tornaré a ser un assidu, segurament, dels centres d'atenció primària. I entre visita i visita, mentre esperi que el metge atengui tot el llistat de gent que hi hagi davant meu, intentaré no posar-me nerviós. Aprofitaré per aprendre'm els horaris d'obertura i quan surti a buscar les medecines i senti com el farmacèutic explica al qui tingui al davant, per enèsima vegada, el perquè de l'euro per recepta, aquell impost que es veu que paga tothom, que és català, és clar, somriuré lacònicament. Un altre privilegi de ser de la ceba.
Per sort gaudiré d'uns dies de permís -sé que això no ho pot dir tothom-  i tampoc ho diré massa alt, ja que sé, perquè així m'ho han fet saber, que em donen el permís però ningú em substituirà a la feina les primeres setmanes, bé, sí, els companys. Perquè els nens i les nenes seguiran anant a l'escola i és clar, malgrat em pesi, sé que m'entendran, però també ho patiran. Què hi farem. I quan se'm substitueixi, només serà una part de l'horari, la resta, de regal. Així van ara.
Més endavant, quan em plantegi si ha d'anar a la llar, faré números i pagaré, és clar. Pagaré força. I trinco trinco. Perquè cal treballar i la conciliació, a vegades, és complicada, però no per això s'ajusten els preus de les llars, al contrari, es veu que és un privilegi.
Sé que segurament tindrà l'escolarització assegurada i farà molts amics a l'escola. Moltíssims. Una classe plena a vessar d'amics. L'educació és prioritària, però no indispensable, evident.
A més a més des d'avui aniré fent un raconet, uns petits estalvis per si, Déu no ho vulgui, el dia de demà pretén anar a la universitat i al preu que va... De beques n'hi ha poques, la majoria, si seguim en aquest Estat, són Ebre enllà, per això estalviaré, mai se sap. Potser voldrà veure món i què caram, potser es creu això de l'estudi.
També tinc clar que seguirem fent escapades quan puguem i que aquestes, seran per carreteres secundàries. Qualsevol pren peatges, val més pagar l'impost de carburant de més que la via ràpida de menys.
I és que és irònic. En aquest país cada dos per tres s'alerta de l'envelliment de la població, del descens de la natalitat però el govern que sembla tan preocupat, no mou fitxa al respecte, ans al contrari. Tot són traves.
Per això, quan el dia 25 vagi a votar, tinc clar a qui no votaré. Perquè el govern dels millors, el convergent, no és el meu i potser si hi pensem un xic, és el de pocs. De molt pocs. El meu és un govern que creu en les persones, que prioritza la sanitat i l'educació. Que vetlla pel futur de tots els infants i que vol a més d'un país lliure, un país socialment just.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Sobretot és por

Em molesta el tractament que fan els unionistes del debat obert sobre la possible Independència de Catalunya. Bé, debat, debat, és un dir. D'arguments en tenen ben pocs, excepte el de la por i la coacció. Puc entendre i fins i tot compartir que en un principi el terratrèmol sobiranista els va agafar desprevinguts, vaja, com el tema dels filets de plastilina, però després d'uns mesos amb el tema sobre la taula, l'Estat es manté en KO tècnic. No reacciona. No té arguments i si els té no els esgrimeix. Ep, d'arguments diguem-ne raonats, lògics i intel·ligents. Del d'ara no jugo o et prendré la pilota, d'aquests n'hi sobren. Sembla que l'honor i la gràcia d'ésser espanyol està per sobre de tot i per tant, només mostrant la carta magna o l'estanquera, tots els dissidents recobrarem el senderi i tornarem pel bon camí.
Suposo que és el peatge que han de pagar per haver estat durant massa temps un Estat prepotent i poc dialogant. Descobreixen ara, quan els cal més la mà esquerra, que la tenen amputada i que les antigues picors que diuen que es tenen quan s'acaba de perdre un membre, fa temps que han desaparegut i en el seu lloc, instal·lat còmodament, només hi ha una maça barroera que malda per fer passar el clau per la cabota. Ni tan sols un garfi esvelt. No sé si m'enteneu.
El més trist és que queden molts dies fins a les eleccions i l'argumentari espanyol sembla que no variarà. Estan enrocats. També és cert que era previsible. Sempre s'han mantingut per aquests camins. Si marxeu Catalunya es disgregarà, Europa us farà fora, no cobrareu les pensions, els empresaris perdran tots els clients... I així una rera l'altra. I el cant de sirena més que un cant és un esgarip. Una sortida de to.
Ara bé, i les alternatives? Quin futur ens queda si restem en aquest Estat? Només un. L'anihilació com a país. La institucionalització com a nació. Perquè la diferència, la singularitat catalana, la llengua, la cultura, les tradicions, els interessos, la manera d'afrontar-se al món, als problemes, a la vida, tot plegat, els resulta incòmode i apel·len, entre d'altres coses al cost econòmic, que irònicament estem pagant nosaltres. Ara bé, deixant de banda això, algú pot creure's que aquest Estat tindrà cura de Catalunya i més ara que s'està demostrant que una àmplia majoria no se sent partícip d'aquest projecte caduc?
En un estat modern i obert aquests valors es veurien com una riquesa, com una suma als propis, però en un estat ple de complexes, aquesta diferència fa por. Perquè tenen por. Perquè creuen que no tenen res a oferir i un greu complexe d'inferioritat sobre Catalunya els tenalla, i si no fos així, no tindrien por a debatre i si calgués, negociar o seduir els catalans. Però què ens poden oferir pensen? Segurament ho trobarien si deixessin de banda la tossuderia endèmica que els regeix, però les seves pors i mancances els fan actuar acomplexadament i poruga i avui, en comptes d'acostar-nos, ens allunyen encara més.

dijous, 1 de novembre de 2012

La castanyada d'ahir


Quan era petit celebrava sovint amb el meu germà la Castanyada a casa dels avis. Ja de bon matí esperàvem la festa ronsejant pel menjador.
Era molt petit i donava a un celobert, també molt xic. Estirant els braços i girant sobre els teus peus podies tocar gairebé les quatre parets amb les puntes dels dits. Allà, al vespre, rere una cortina de fum, l'avi, en una petita barbacoa curulla de fusta i ventant amb un diari plegat, coïa les castanyes pacientment, com gairebé tot el que feia. Els moniatos es feien sols, embolicats amb paper de plata al forn o a la barbacoa. Depenia de l'any.
Ja havent sopat, recollíem la taula tots plegats i al so del rellotge de taula, el mateix que cada matí l'avi li donava corda tres vegades als tres mecanismes, un per les hores, l'altre pels quarts i el darrer que el feia córrer, anàvem preparant la taula. Desparàvem les restes del sopar i la deixàvem ben neta. A sobre l'hule esteníem papers de diari i al mig hi deixàvem les castanyes que arribaven embolicades amb paper, encara fumejant. Després arribaven els panellets que havia fet l'àvia i els moniatos. 
I en un silenci agradable, només trencat per algun mot que s'escapava entre una castanya i una altra i la ràdio de fons, tertúlies d'actualitat que l'avi mai es descuidava de seguir, anàvem menjant concentrats. Ennegrint-nos els dits, amb les celles arrufades. 
Després, quan aquell delit del principi marxava i ja estàvem més tips o plens de ritual, la conversa tornava a poc a poc i discretament l'avi abaixava la ràdio. 
Per empènyer la pasta bevien vi dolç, res, un dit, vi de missa deia l'etiqueta i per nosaltres, els petits, aigua o algun refresc. Era festa. 
A vegades venien també els tiets. Bé, tiets n'hi dèiem, tot i que era la germana de l'àvia i el seu marit, però sentir la mare anomenar-los tiets, féu que nosaltres els acabéssim tractant igual i ningú se n'estranyava. Al contrari, eren els tiets.
Ara, anys després, ja sense ells, recordo la festa amb afecte i a casa l'hem començat a celebrar amb els amics. És una festa agradable. Tranquil·la. Familiar. Marcada al calendari. 
Un àpat de germanor i en acabar, ja tips però no prou, mengem castanyes, moniatos i panellets. La conversa acompanya tota la vetllada i l'efecte entranyable és el mateix. Els lligams es reforcen, les complicitats es multipliquen, per això m'agrada la castanyada. Visca la castanyada!