dissabte, 30 de març de 2013

Pic de la Coma Armada ( 2.502 m. )

El Marc i la Montse dalt del cim. Darrera, la Roca Colom. 
Avui amb el Marc i la Montse hem anat cap a Vallter. D'entrada volíem anar cap al Gra de Fajol, però veient-lo força tapat i amb el vent que bufava, hem decidit anar cap al Pic de la Dona. Per arribar a aquest es puja per una vall més protegida del vent i així ha estat fins al coll de Mantet. Ara bé, un cop arribats al coll el vent es deixava notar molt fort i a mesura que anàvem pujant cap a la carena, aquest augmentava d'intensitat. Per tant, poc després, hem decidit tornar al coll, ja que el vent ens tombava.
Una vegada al coll hem decidit anar cap a la Roca Colom, cap a migjorn. Feia el mateix vent però  al venir-nos del darrera i no del costat era més suportable.
Al final hem fet el Pic de la Coma Armada, un cim que sobresurt d'un pla que porta el mateix nom i que és força bonic, sobretot per les vistes que tens tota l'estona.
 

dilluns, 25 de març de 2013

El molt honorable i entranyable ara no toca.

Convergència, a Calders, va portar en campanya electoral a la Ferrussola. Un luxe. La gran dona que hi ha rere el gran home... O això diuen, tot i que certs comentaris casposos que va fer, molt casolans, és cert, no deixaven de provocar vergonya aliena. Però és clar, si ets català de soca-rel, de tota la vida, aleshores ho trobaves entranyable. Un comentari innocent.
Ja fa uns mesos es va convidar al Felip Puig, abans fins i tot l'alcalde anà a un dinar d'alcaldes convergents a la Masia del Solà i ara en Pujol ens visita. Quin honor. Quina deferència. A l'abril. El partit guanyador de les eleccions, que no es va vincular a cap partit polític per poder ser de tothom -als pobles cal deixar de banda els partits, deien, tot i que a la primera de canvi ja es van aliar amb Convergència- conviden al molt entranyable i honorable Jordi Pujol. Malgrat les vaques flaques, que diuen i ploren als quatre vents, i hi haurà tot allò que marca el protocol: Una benvinguda institucional, signatura al llibre dels honors, xerrada de les que ara estan de moda "Catalunya present i futur" i un aperitiu popular. Ah, i me'n descuidava, també hi haurà una missa solemne que ara en fan en tots els actes municipals i dinar per a les autoritats i acompanyants. Sí senyor. Siguem generosos . Per cert que us proposo que visiteu la pàgina de l'Ajuntament on sembla, tot i que podrien ser imaginacions meves, que l'home s'està fotent de nosaltres. No ho sé pas. Jo proposaria, per mantenir aquesta independència que els caracteritza, que més endavant convidin l'Homs, l'Ortega, el Coromines o el Turull per proposar uns noms, més que res perquè sinó se'ls veurà el llautó.

Colors, colors...

Després d'uns dies grisos, en el que l'únic color que es veia era l'artificial, més o menys, i encara sort de les postes de sol i poc més, arreu torna l'explosió de colors i activitat. De cop. Quatre pluges i sembla que tot plegat s'ha activat de nou i en un tancar i obrir d'ulls els camps s'han acolorit, els dies són més clars i bestioles petites feinegen després d'uns mesos de vacances, com si tinguessin pressa per recuperar el temps perdut. Ara ja no cal sortir a buscar el color, aquest ens ve a trobar i només cal anar amb els ulls oberts i deixar-se seduir. Deixem-nos, doncs. 

diumenge, 24 de març de 2013

Cambra d'ase

Sobre el cap del Marc es veu la canal
de Vermicelle. A l'esquerra la canal central,
més ample. 
Avui amb el Marc hem anat cap a la Catalunya Nord, a Eina. Hem deixat el cotxe a l'aparcament de les pistes d'esquí del Cambra d'Ase i per aquestes hem enfilat fins al circ que dóna nom a les pistes. Allà, ja visible des de lluny, entre d'altres hi ha una canal ben popular, estreta a primer cop d'ull i dreta que s'enfila fins a la carena. És la canal de Vermicelle. Després, un cop a dalt, a la carena, es pot anar  remuntant fins al cim. Tot i això avui no anàvem a fer el cim. Anàvem a pujar per la Vermicelle i a baixar esquiant per la central, més ample.
Fins a peu de canal m'ha costat força arribar-hi. Vaja, m'arrossegava. Una mala nit, el petit de casa refredat, i un refredat propi, m'han deixat exhaust. Després però, ja a la canal, m'he refet i poc a poc hem anat pujant. La neu estava molt bé, neu pols compactada i el pas d'altres esquiadors havia fet que quedessin ben marcades unes escales. Només calia anar fent concentrat. La baixada, per la canal central ha estat també molt bé. La qualitat de la neu era força bona.
Ha estat una bona sortida, sobretot perquè és d'aquelles que en tenia moltes ganes. N'havia sentit a parlar força de la canal de Vermicelle i tenia ganes de fer-la. Fins i tot l'havia anat a veure aquest estiu per prendre mides. Una sortida molt recomanable.

dimarts, 19 de març de 2013

Predicant amb l'exemple

Com m'agradaria una església pobra i per als pobres, diu el nou papa Francesc I. I tothom aplaudeix. I tothom li dóna la raó. Es veu que sí, que l'església, si vol ser pobra, deu ser perquè no n'és pas i qui ho podria dir a dia d'avui. És rica. Immensament rica. Però ho té fàcil. Si vol que sigui pobra, caram, ara que n'és el cap visible ho té mastegat. Només cal que cedeixi totes les riqueses de la Santa Mare Església a aquells que no tenen res i així podran començar a ser exemple a seguir.
Ara, potser, diuen alguns, que el missatge vagi dirigit a la cúria i no pas sigui una declaració real d'intencions. Es veu que aquests, els peixos grossos, els epicuris, sí que van ben peixats i potser, només potser, els caldria fer una reflexió ferma sobre la seva missió i la imatge que donen i afluixar una mica amb els plaers terrenals.
El que em deixa més astorat però, quan fa aquesta afirmació, és que ja es parteix de la premissa que deia abans, la riquesa de l'església, i per tant, quina legitimitat tenen des de la riquesa mostrar-se com a abanderats dels pobres? No és un xic de cinisme? Vaja, sembla si més no un xic incoherent. Ep, però humilment ho dic, que jo, desconec si Jesús, si és que va existir, un dia va dir:
- Aneu a ajudar als pobres, però alto, abans atipeu-vos, germans, que hi ha imatges que val més veure-les amb la panxa plena i les butxaques a vessar. Que mai se sap.
Ja m'enteneu.

dissabte, 16 de març de 2013

diumenge, 10 de març de 2013

Calders Montserrat

Un any més els de Calders bike han organitzat la Calders-Montserrat. Irònicament ells, els organitzadors, fan la Viladordis-Montserrat, ja que de tornada, com que el recorregut és llarg, ofereixen la possibilitat, una possibilitat que ningú deixa escapar, de tornar des de Viladordis en cotxe. I és d'agrair. Perquè sinó se'ns ajuntaria, a alguns, el dinar amb el sopar.
Avui feia un gran dia de primavera. Sol i vent. L'aire era fresc, però al sol s'hi estava bé. El recorregut no és especialment bonic, però anar fins a Montserrat, un decorat que es veu clarament des de Calders, és engrescador. A més a més són sortides desenfadades. On el bon ambient i la companyonia regnen a tothora i fa que vulguis repetir cada any, malgrat el cansament a l'hora d'arribar.
Montserrat estava com sempre. Ple a petar. Una caravana de cotxes a punt per a pagar el peatge i a dalt, al bar on hem esmorzat, una fàbrica de bitllets. Déu dirà.
Per cert que enguany, al monestir, no hi hem arribat tots. Un parell han hagut de plegar. Un perquè se li han trencat un parell de radis de la bici i al cap de poc ja en tenia mitja dotzena de trencats. Per sort per ell encara l'han pogut anar a buscar en cotxe però a l'altre, gairebé a Santa Cecília, el pedal se li ha encallat i ha decidit recular.

Al final hem acabat tots plegats a Moià fent una calçotada ben sorollosa.
 

dimarts, 5 de març de 2013

Quan l'ofici dóna benefici

Ser ministre deu augmentar les qualitats innates dels escollits. Algun, connectat amb forces superiors, sense ni tan sols immutar-se, és capaç de fer afirmacions en nom de milions de catalans, tot quedant-se ben ample, amb conyes de bar entremig i veu de ressaca, és clar. Pim, pam. Perquè es veu que els catalans som masoquistes, ens agraden les perversions i per això, necessitem del fuet i els insults per poder-nos sentir realitzats, per entendre's o dit altrament, els catalans no entenem Catalunya sense Espanya. Vaja, la síndrome d'Estocolm. Parar l'altra galta que diria un altre ben estimat ministre, però aquest d'Interior. I parlant d'interioritats, es veu que en aquest món venim a fer feina com els conills, a tenir descendència, perquè sinó no valem res. I en cas de que no sigui així, malament, no tenim els mateixos drets, només faltaria. Mal camí, si no posem el nostre granet de sorra a la pervivència de l'espècie. El que em pregunto, com molts, és pel tema dels capellans, entre d'altres, perquè aquests tampoc contribueixen a la tasca encomanada, però és clar, se'ls deu perdonar perquè de tant en tant ja ho intenten amb qualsevol que els passi pel davant, encara que sigui petarrell. I què dir del que es defensa. Es veu que un Estat de dret és el que amb rectitud i llibertat manté callades totes les veus discrepants. Perquè de tot es pot parlar, segur, però no pas a les institucions amb valor: Parlament, Congrés, no, només a les tasques, bars, oficines i restaurants sense micròfons, oi tant. Del Senat encara no sé què dir-ne, perquè de valor, valor, tant com la paraula del monarca. Vaja, que amb aquest reguitzell d'il·luminats, tenim un motiu més per fotre el camp.

dissabte, 2 de març de 2013

Les delegacions

Hi ha qui es demana per què Catalunya vol tenir delegacions a l'estranger, per què no fa ús de l'extensa i cara xarxa d'ambaixades de  l'Estat i d'aquesta manera s'estalvia uns diners que podria utilitzar, per exemple, en sanitat. També hi ha gent  que creu que no cal que TV3 tingui delegacions a tot el territori i que les informacions poden arribar, en l'era digital, via agències periodístiques independents. I podrien tenir raó. Semblaria lògic, si no fos perquè tenir una xarxa pròpia és l'única manera de rebre informació i donar-la sense filtres. De primera mà. Sense un Estat o una empresa al darrera que controli els tempos, que decideixi la importància de cada afer, transformant o interpretant allò que es diu o allò que passa.
Amb les ambaixades és evident. Deixar la projecció del país a l'exterior en mans de l'Estat és poc més que un suïcidi institucional. És claudicar i acceptar la nostra desaparició com a poble als ulls del món, ja que l'Estat, si una cosa vol, és la desaparició de l'escena internacional de l'afer català i això passa, invariablement per eliminar qualsevol rastre de singularitat, de diferència i la millor manera és mostrar al món que no és real que aquí hi hagi una nació per, d'aquesta manera, aigualir les demandes interiors o fins i tot fer-les surrealistes als ulls de l'exterior per tal de que esdevinguin impermeables al fet català.
Amb  les delegacions de TV3, retallada feta des d'aquí, no ho oblidem, el cas és semblant, però en comptes de cap enfora, la desaparició és cap endins. La supressió de les delegacions ens condemna a conèixer, per exemple la Catalunya Nord, amb els ulls dels mitjans estatals, els mateixos mitjans que neguen l'existència d'una història comuna i actual entre el nord i el sud i que estan més interessats a mostrar aquell territori propi com un bocí de França amb excentricitats, més que no pas com el membre amputat del Principat que és.
En aquesta partida els únics que hi perdem som els catalans. Però no perquè la sanitat se'n ressenti si mantenim les delegacions, fet que és fals i demagògic, sinó perquè entrem dins d'una desconnexió mundial. L'apagada internacional.