dimarts, 5 de març de 2013

Quan l'ofici dóna benefici

Ser ministre deu augmentar les qualitats innates dels escollits. Algun, connectat amb forces superiors, sense ni tan sols immutar-se, és capaç de fer afirmacions en nom de milions de catalans, tot quedant-se ben ample, amb conyes de bar entremig i veu de ressaca, és clar. Pim, pam. Perquè es veu que els catalans som masoquistes, ens agraden les perversions i per això, necessitem del fuet i els insults per poder-nos sentir realitzats, per entendre's o dit altrament, els catalans no entenem Catalunya sense Espanya. Vaja, la síndrome d'Estocolm. Parar l'altra galta que diria un altre ben estimat ministre, però aquest d'Interior. I parlant d'interioritats, es veu que en aquest món venim a fer feina com els conills, a tenir descendència, perquè sinó no valem res. I en cas de que no sigui així, malament, no tenim els mateixos drets, només faltaria. Mal camí, si no posem el nostre granet de sorra a la pervivència de l'espècie. El que em pregunto, com molts, és pel tema dels capellans, entre d'altres, perquè aquests tampoc contribueixen a la tasca encomanada, però és clar, se'ls deu perdonar perquè de tant en tant ja ho intenten amb qualsevol que els passi pel davant, encara que sigui petarrell. I què dir del que es defensa. Es veu que un Estat de dret és el que amb rectitud i llibertat manté callades totes les veus discrepants. Perquè de tot es pot parlar, segur, però no pas a les institucions amb valor: Parlament, Congrés, no, només a les tasques, bars, oficines i restaurants sense micròfons, oi tant. Del Senat encara no sé què dir-ne, perquè de valor, valor, tant com la paraula del monarca. Vaja, que amb aquest reguitzell d'il·luminats, tenim un motiu més per fotre el camp.