Predicant amb l'exemple

Com m'agradaria una església pobra i per als pobres, diu el nou papa Francesc I. I tothom aplaudeix. I tothom li dóna la raó. Es veu que sí, que l'església, si vol ser pobra, deu ser perquè no n'és pas i qui ho podria dir a dia d'avui. És rica. Immensament rica. Però ho té fàcil. Si vol que sigui pobra, caram, ara que n'és el cap visible ho té mastegat. Només cal que cedeixi totes les riqueses de la Santa Mare Església a aquells que no tenen res i així podran començar a ser exemple a seguir.
Ara, potser, diuen alguns, que el missatge vagi dirigit a la cúria i no pas sigui una declaració real d'intencions. Es veu que aquests, els peixos grossos, els epicuris, sí que van ben peixats i potser, només potser, els caldria fer una reflexió ferma sobre la seva missió i la imatge que donen i afluixar una mica amb els plaers terrenals.
El que em deixa més astorat però, quan fa aquesta afirmació, és que ja es parteix de la premissa que deia abans, la riquesa de l'església, i per tant, quina legitimitat tenen des de la riquesa mostrar-se com a abanderats dels pobres? No és un xic de cinisme? Vaja, sembla si més no un xic incoherent. Ep, però humilment ho dic, que jo, desconec si Jesús, si és que va existir, un dia va dir:
- Aneu a ajudar als pobres, però alto, abans atipeu-vos, germans, que hi ha imatges que val més veure-les amb la panxa plena i les butxaques a vessar. Que mai se sap.
Ja m'enteneu.