dimarts, 31 de maig del 2016

En pell pròpia

Fa temps que tenim un hort a l'escola. Anys, diria. Abans però, era ben lluny. Bé, potser no tant, però prou com perquè per anar-hi calgués un xic de previsió. A més, en no tenir-lo a tocar, com ara que el veiem, els progressos i les necessitats d'aquest passaven desapercebuts. Ara podem treballar sota demanda.
L'altre dia, veient que les faveres ja gairebé no tenien tavelles i que s'anaven omplint d'herbes, vàrem començar a arrencar-les i a netejar l'espai. Sota aquestes creixen les patateres.
Vàrem estar un parell d'hores feinejant a l'hort. Traient les faveres, netejant d'herbes, pelant les faves per deixar la grana per fer-les servir de llavor l'any vinent, regant i altres petites feines per tenir l'hort ben cuidat. La feina és dura, feixuga però agraïda, perquè es veuen els resultats, o això em pensava perquè al cap d'una estona, una nena, em digué:
- Això de ser pagès, és molt dur. Em sembla que no ho seré mai.
Un altre nen, a tocar meu m'ensenyà somrient una gota de suor que li regalimava nas avall. Content i orgullós em va parlar de la feinada feta. 
I en sentir aquesta nena i l'altre nen, a més de veure els companys com feinejaven, vaig pensar que estava bé. Que estava molt bé, perquè aquests, havien experimentat en pell pròpia la feina de pagès i segur que a partir d'ara, possiblement, valorarien de manera diferent la feina del pagès. Potser no al moment, però segur que se'n recordarien.
Treballar d'aquesta manera, d'una manera vivencial, dinàmica, participativa, no és nou, ja durant la República es treballava d'aquesta manera experimental, propera i significativa. Era el quotidià, allò que amb el cop d'Estat es va acabar, perquè ja a la República tenien clar que volien uns infants crítics, uns infants que experimentessin i descobrissin els coneixements, que visquessin l'educació, que sentissin.
Ara aquell esperit renovador d'anys enrere, amb ganes de fer de l'educació el motor de canvi de la societat, i sobretot ara que volem construir un país nou, s'està estenent i sorgeixen iniciatives, com Escola 21, per tal de sacsejar l'educació i donar-li el protagonisme, l'empenta i la força que necessita i es mereix, per poder tenir un futur millor. 

dimecres, 25 de maig del 2016

Visca els entrenadors

Avui, el Berenguer ha jugat el penúltim partit de la temporada. Dissabte acaben i seran campions. Els calia una victòria per ser-ho i avui, l'han aconseguit contra el Minorisa. D'entrada pintaven bastos, ja que al ser entre setmana, alguns companys de l'equip no podien ser-hi i eren justos, però la veritat és que han jugat molt bé i han aguantat fins al final.
A principi de temporada se'ls veia un xic perduts. Jugaven amb ganes, però no eren un equip. Cadascú anava a la seva i els partits eren un xic com un foc d'encenalls. Una flamarada i després poc més. Ara bé, a mesura que la temporada ha anat avançant, els seus entrenadors han aconseguit que treballessin en grup. Que se sentissin part d'un col·lectiu i fessin pinya. Darrerament ho hem vist. Corrent tots, jugant generosament. Sabent-se col·locar. Participant i trobant, cadascú el seu rol.
Tenim la sort de tenir uns entrenadors, uns sagals força joves, que gaudeixen de l'esport i de la canalla i així com veiem entrenadors que borden i criden exageradament als seus nanos, perdent els papers, els de Calders es mostren molt respectuosos amb els nens. És clar que també criden i es posen nerviosos quan el resultat és ajustat, però els esperonen, sempre mantenint un tarannà respectuós i això, els nens ho veuen i se'ls estimen. Mostra d'això és que quan els veuen pel poble corren a dir-els-hi quelcom, a picar de mans o a demanar per com els ha anat el seu partit -ells també juguen-. Els tenen confiança i nosaltres també.
Són uns sagals que ho fan de manera desinteressada, per amor al poble, al club i suposo que per estima a la canalla i això, es veu reflectit en els ulls dels nens. Els tenen un respecte i una admiració que només s'aconsegueix amb honestedat, treball i respecte. Tractant als nens com a persones, dignes de confiança.
Avui han guanyat la seva lliga, però el que té més valor, el més important, és veure aquests nois implicats amb el club, amb el poble. Donant temps i dedicació sense esperar res a canvi. Amb ells es veu que tenim un bon futur com a poble.
A Calders, ens sentim afortunats i podem dir ben orgullosos que estem contents i agraïts amb els entrenadors que tenim.

dilluns, 23 de maig del 2016

Aquells vells bons amics

No fa massa vaig recuperar el contacte amb antics companys de l'Institut. Bé, de fet, amb un parell d'ells vàrem fer tota l'escolaritat obligatòria junts, amb un altre només l'Institut, però un cop deixat l'Institut, cadascú va fer el seu camí i no va ser fins a finals de l'any passat que ens vàrem retrobar.
D'entrada em feia un xic de por. Massa temps i massa vivències ens separaven, i el fet de no haver-se retrobat en tots aquests anys, potser era símptoma que les coses ja estaven bé com estaven, cadascú fent el seu camí. Però ves, la curiositat pot amb el gat i finalment, vaig decidir anar a la trobada. Em feia gràcia saber què n'havia estat d'ells i com els havia tractat la vida.
No negaré que quelcom, com un rosec per dins, em neguitejava. Una sensació estranya i com més s'acostava l'hora del retrobament, més neguitós estava. Bé, fins als primers mots. Perquè de cop, la tensió que havia notat, el neguit que em corsecava, s'esvaí i l'abraçada en què ens fonguérem, m'alegrà. Em retornà, no a aquella època, que està passada i ben passada, sinó a la confiança que els tenia en aquella època i em vaig sentir molt a gust. Molt bé amb ells. I vàrem estar xerrant, del passat, és clar, però també del present i del futur.
Tenia por que fos una trobada de velles glòries amb poc més que quatre records per comentar, però de fet, si bé m'agrada això de recordar velles anècdotes, m'interessa més saber d'ells d'ara i com pensen i què fan, i així va ser.
A més, no sé si és en el cor o al cervell, però algun mecanisme intern, molt profund, conté una capseta que guarda no records, sinó sensacions i emocions, i a vegades, amb el contacte amb certs éssers, aquesta capseta s'obre i de nou floreixen emocions que no recordaves, però que només treure el cap reconeixes i una escalforeta t'envaeix i et sents a gust i feliç. Em fa feliç veure els homes que són. Els pares que són i parlar d'allò que fèiem però també dels fills que tenim. De les feines, de les il·lusions i també, perquè no, dels cops que ens ha donat la vida. M'agrada veure els homes que han esdevingut aquells vells amics nens, aquells amics de temps enllà i saber que aquella flama de l'amistat que va cremar durant un temps, encara hi és. Ha anat cremant en somort tots aquests anys, una petita brasa i només ha calgut el vent de la retrobada per encendre-la de nou.
Ja ho diuen, que els records, sensacions i emocions que vivim de xics, se'ns graven al cor i al cap amb foc.   

dijous, 19 de maig del 2016

Corren les motos

Aquest cap de setmana vaig sortir a córrer per Calders. Vaig anar cap al Canadell, a tocar del circuit. Ara torna a funcionar i els matins, bull d'activitat. De fet, el xivarri que fan les motos que hi corren, que no tenen res a veure amb aquelles motos asmàtiques que van passejar-se per allà el dia de la prova sonora, se sent des de les diferents cases de pagès que hi ha al voltant -el recorregut que feia passava per gairebé totes-. És un so com de mosca collonera que et persegueix i se't fot al cap, atabalant-te.
Deien, els favorables a concedir la llicència al Canadell, que una de les virtuts del circuit seria que havent-hi un espai on esbravar-se i cremar benzina, els motoristes no anirien pels corriols. Ja tindrien el seu espai. Això ho deien uns. Uns altres, els que van anar a la reunió informativa que es va fer a Calders per parlar del circuit, poca cosa digueren, entre mofar-se dels que pensaven diferent, increpar i cridar. El cert però, és que qualsevol cap de setmana, si volteu per Calders, és molt probable que si aneu per corriols i senders us hagueu d'apartar per deixar passar alguna moto. Prova d'això són les pedres ennegrides de qualsevol recorregut, per exemple el corriol del Pou de Glaç.
Per a mi, que potser em faltaria haver mamat de xic les motos per poder-me posar al seu lloc, se'm fa difícil creure que aquests personatges que van en moto per corriols, trinxant el sòl, contaminant de diferents maneres, envaint l'espai dels demés i el repòs de tothom o aquells altres que quan la pista s'eixampla donen gas a fons i derrapen o bé ignoren uns senyals de trànsit clars, estimen el territori. Potser és perquè jo entenc l'estima com quelcom de diferent, més relacionat amb la protecció, la cura, el respecte i el coneixement. No sóc dels que pensa que tenim un territori per aprofitar-nos-en, ans el contrari, crec que podem gaudir d'un territori si el mimem, el respectem, el cuidem i per tant, la nostra missió, és tenir cura d'aquest per poder-ne gaudir.

dilluns, 16 de maig del 2016

Dissabte 28 de maig, la Bressolada

El proper dissabte 28 de maig es torna a fer la Bressolada a Perpinyà. Durant tot el dia es faran activitats per tal de reivindicar el paper de les escoles Bressoles en la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord. A més, aquest any se celebren els 40 anys de la primera escola.
Tot va començar a la Creu Blava, una clínica veterinària, de fet al garatge d'aquesta, quan al setembre del 1976 es va obrir una escola maternal amb la finalitat d'escolaritzar els nens i nenes d'infantil en català: la Bressola. Va començar amb poca mainada, diria que uns 7 infants i era mirada amb condescendència, sinó ràbia i recel, per les institucions de l'Estat. L'escola aguantà i prosperà gràcies a l'interès i a la implicació de les famílies i no va ser fins el 1982, que rebé la primera subvenció com a entitat. Aquesta va néixer inspirada en les ikastoles basques. D'aquells 6/7 infants de l'inici, s'ha passat a més de 700 infants en l'actualitat i amb llargues llistes d'espera, en sis escoles i un institut, sent un referent a la Catalunya Nord tant pel que fa a la recuperació de la llengua catalana com per la qualitat del seu projecte pedagògic.
Arran del tractat dels Pirineus ( 1659 ) Catalunya fou partida i una part quedà sota monarquia francesa. De fet, aquest tractat es mantingué ocult a les Corts Catalanes fins al 1702. La llengua catalana fou prohibida i per això, i perquè no s'ha fet pràcticament res per restituir la llengua a la Catalunya Nord, ans al contrari, entitats com la Bressola són de gran importància pel país.
Aquest dissabte 28, és un moment per tots aquells que desconeixen que una part del nostre país ens fou arrabassada per descobrir-la. Anant i escoltant. Sense jutjar, perquè mantenir la flama de la nació catalana en un medi tan hostil, tant com l'Estat espanyol però més intel·ligent i maquiavèl·lic, és digne d'admirar, respectar i si es pot, ajudar.
Per això, aquest 28 més que mai, cal felicitar, com hem fet molts des de Vilaweb, a tots aquells i aquelles que han fet que el projecte Bressola perduri malgrat les dificultats.
Per molts anys, Bressola!

 

dijous, 12 de maig del 2016

Un bon lloc per treballar

 L'altre dia, després de la festa de la ZER, trinxat, vaig tornar a l'escola per deixar trastos. Havia desmarcat el camí i portava material a l'escola. Aquesta estava ben desendreçada. La pluja havia fet que totes les activitats dels xics es fessin a dins i per tant, tots els mobles de l'escola havien estat apartats per donar cabuda a tothom. El caos era enorme, però un silenci tranquil dominava tot l'espai. De fet, fins i tot en aquell caos, en aquell desordre, vaig corroborar que l'escola m'agrada. No és un espai com els altres. És agradable. Et sents com a casa i et ve de gust quedar-t'hi i crec que als infants també. La prova és que molts vénen abans i marxen més tard de les hores marcades.
Al matí, que vaig fer l'itinerari per Mura, també vaig tenir aquesta sensació plaent. De gaudi de l'espai. De l'entorn. Perquè l'entorn de Mura és molt agradable, assossega. Transmet una pau encomanadissa. La verdor dels seus turons i el silenci només trencat pel so de la piuladissa dels ocells o bé del vent, m'atrau.
I avui, al migdia, he voltat un xic per Mura, pel poble. Pels seus carrers costeruts empedrats. Sentint el silenci, la pau i m'he adonat que el conjunt m'agrada. Que el paquet em convenç. Escola, poble i entorn. Alguns diuen que la carretera per arribar-hi és empipadora. Que tot molt bé però que tants revolts els fan repensar de venir a Mura, però per a mi, malgrat una carretera sinuosa de la que ara ja sí que gaudeixo -he tardat un xic a acostumar-me-, treballar a Mura m'omple amb tot allò que em pot omplir. Perquè m'hi sento bé, a gust i en pau.  

dissabte, 7 de maig del 2016

La festa de la ZER

Aquesta setmana hem fet la festa de la ZER a Mura. Cada any, tots els infants de la ZER -Calders, Monistrol de Calders, Cabrianes i Mura- es troben a un poble de la ZER. Al matí hi ha activitats per a la quitxalla, uns 230 infants i a la tarda, un espectacle obert a tothom.
L'organització de la festa s'encomana als mestres de l'escola acollidora. En el nostre cas, a Mura, als quatre mestres de l'escola i no ho dic com a sentit figurat. Som quatre. Per tant, organitzar aquesta festa seria impossible sinó es pogués comptar amb tota la comunitat educativa, això és amb els infants, que tenen un paper actiu en l'organització, les famílies, bàsiques i imprescindibles i l'ajuntament, aportant allò que cal d'infraestructura i recursos. Així doncs, un cop rebuda la comanda, vàrem començar, entre tota la comunitat a planificar la festa, tant les activitats pels infants com l'espectacle final i l'àpat.
L'èxit de la festa, perquè va ser un èxit, es degué als infants, que varen participar en la preparació dels itineraris que vàrem fer al matí. Fent allò que necessitàvem pel recorregut, marcant-lo com si d'una caminada es tractés, preparant el material que necessitàvem. A les famílies, quina sort que en tenim, ja que quan entomen quelcom pots confiar-ne plenament i pots dedicar-te a altres tasques, perquè se saben part implicada. Part protagonista. Varen preparar els avituallaments, el més visible -fins i tot disfressats ja que aquest any anava a l'entorn dels contes-, però també en l'organització i bon funcionament de la resta, una batucada genial per rebre als infants de les altres escoles, al bar de l'espectacle, les compres del material, participant durant tot el dia, vaja, marcant la diferència entre una festa genial i una festa més.
I des de l'ajuntament fent allò que s'espera d'una administració, donant facilitats, col·laborant en allò que se li demana sense pegues, ja sigui tenint espais alternatius a punt pel risc de pluja o bé muntant tarimes, tallant herbes, portant materials amunt i avall... és a dir, participant des de l'ombra.
En pobles petits, com a Mura, te n'adones de com n'és d'important de treballar en xarxa, perquè si alguna de les baules de la cadena hagués mancat, la festa possiblement no s'hagués pogut realitzar exitosament. Tothom té un paper important i tothom pot trobar allò que pot fer, és la grandesa de saber-se petit, de saber-se part de quelcom més gran.
Una festa com la de la ZER, és una festa que serveix per posar a prova la comunitat, per treballar en xarxa i construir entre tots.

dilluns, 2 de maig del 2016

Perdent els orígens

 L'octubre de l'any passat Estat Islàmic va destruir l'arc de triomf de Palmira. Molta gent, mirant a la televisió o escoltant la ràdio, es va entristir i va sentir aquella pèrdua com a pròpia. Un bocí d'història ens havia estat arrabassat per uns fanàtics i molts s'enfadaven i maleïen aquells salvatges perquè eliminaven proves del nostre passat.
Més aprop, tenim indrets que també han estat mutilats. Un d'ells és el claustre de Sant Miquel de Cuixà. Només en queda la meitat, el que manca està al museu dels claustres de Nova York. En aquest cas el van comprar i de nou, la gent, quan se n'assabenta, maleeix i s'ofèn d'aquesta pèrdua i titlla els americans d'oportunistes.
Ara bé, només cal voltar un xic pel país i ens adonarem que si bé ens ofenem quan perdem restes històriques i clamem perquè hi ha qui les compra i se les emporta, tenim a tocar una gran riquesa arqueològica que no es protegeix, ans al contrari, s'obvia i es deteriora poc a poc sense que hi parem atenció. Masies, torres, muralles, castells, cases... i un fotimer d'indrets de gran valor van desapareixent perquè sota el pretext que en tenim força i no tenim prou recursos econòmics per restaurar-los, no els cuidem i poc a poc, anem perdent patrimoni i de retruc, història.
Ahir vàrem anar passejant fins a Olzinelles. És una antiga casa de pagès i a tocar hi ha una església força antiga. De fet, hi ha textos que en parlen, segurament no és el que en queda, però és el seu origen, del segle XI. Ara bé, es troba, com la masia, una preciosa casa de pagès amb grans detalls d'arquitectura rural, en clar procés de desaparició, a punt d'esfondrar-se tot.
D'aquí uns anys, quan estudiem els orígens del Bages i perquè no de Catalunya, parlarem de tal lloc o tal altre que varen existir i segurament obviarem que no vàrem saber protegir-los i ens serà més fàcil culpar a d'altres per la pèrdua de la nostra riquesa, incapaços de protegir el nostre llegat, que assumir responsabilitats. I ja ho diuen, qui perd els orígens, perd la identitat.  

diumenge, 1 de maig del 2016

Despertant...