dilluns, 31 d’octubre de 2011

Fent-se presents

És paradoxal. El mateix mantell opac que tot ens ho desdibuixa, que ens amaga el què tenim a un pam del nas, quan et deixa veure-hi, quan desapareix de la mateixa manera que ha vingut, silent, et descobreix objectes abans impossibles. Sembla com si un pinzell blanc, de pèl escàs, hagués passejat per aquí i allà, saltironejant sense destí. Omplint més espais dels que ens pensàvem, escampant gotes enmig del bosc. Només puntualment el sol en dies afortunats, si l'angle és favorable i l'observador atent, ens deixa veure la tela a contrallum. Petites i grans teranyines escampades arreu, però mai en conjunt, doncs l'angle no incideix igual per a totes.
En canvi, el dia que hi ha boira se'ns descobreixen alhora, totes plegades. Uns instants. Pocs, només fins que el sol llueixi altre cop i faci degotar les minúscules gotes o enlairar-les cel enllà. Mentre aquestes, temoroses, s'arrapen als seus filaments com qui s'arrapa a la vida. Són molt petites, insignificants, però que en conjunt, la unió fa la força, formen petits mars que ens delimiten el teixit i ens dibuixen formes geomètriques capricioses i singulars. Matemàtiques a la natura.
Avui, baixant cap a Artés, he vist que el camí estava vorejat de milers de teranyines i avui, car ahir era impossible, les he vist gairebé totes. Les he notat, perquè la boira també me les apropava. I m'embellien el paisatge i m'endolcien el camí.

divendres, 28 d’octubre de 2011

És quan caic i m'aixeco sol, que aprenc.

Sense presses, si us plau.
Sóc dels que crec que les coses s'aprenen fent-les. Costi el temps que costi. Que d'entrada tot és possible i que cadascú ha de trobar els seus límits. Fins i tot sóc dels que creu que a vegades cal una trompada per tal de verificar els límits. Això sí, sempre preveient com pot ser de dura la trompada.
A l'escola sempre tendeixo a deixar fer, a donar la iniciativa i només dono pautes, suggeriments i potser prefereixo un resultat més mediocre, que a vegades passa, que la gran presentació però que està feta bàsicament per l'adult. Crec que li dóna sentit als aprenentatges. A la vida no sempre, potser gairebé mai, tindrem algú al costat que ens va esperonant i corregint, i per tant cal que cadascú raoni i trobi per si sol les solucions. Cal que aprengui a fer treballar el magí.
A l'escola on anava de xic tot eren obligacions. A més a més el no complir els deures establerts comportava una sanció. Un càstig. Per tant no et plantejaves res, cal fer-ho perquè sinó em castiguen. Temps després, jo, com molts d'altres, en marxar d'aquell funcionament ferri i pautat, i entrar a la universitat, ens vàrem trobar les portes obertes i alhora que un món se'ns obria, un vertigen immens ens sacsejava. Allà era responsabilitat de cadascú respondre i no hi havia sancions. Senzillament, els resultats manaven. Érem lliures de fer, però també responsables totals dels nostres actes i ens trasbalsà, ens sentirem d'entrada perduts.
Potser per això sempre he intentat valorar i transmetre més la responsabilitat i el deure pel deure, el fer per un mateix que no pel què em pugui passar, per la coacció, ja que aconseguir aquest aprenentatge fa que aleshores tingui sentit el què faig. Ho faig per mi, pel meu bé i no pas pel que em passarà o em diran.
Aquesta manera de funcionar a vegades costa d'entendre. A vegades sobte, acostumats com estem al món de la sanció, però crec que cadascú ha de veure'n el sentit d'allò que fa, el veritable interès per a ell i pels demés.
Ara, amb el meu fill intento fer el mateix, tot i que costa deixar-lo caure. Bé, ho intento i me'n surto... poc a poc. Però m'he d'esforçar doncs crec que són valors, actituds que l'ajudaran més que no pas el pare que sempre està a sobre, que sempre dóna la solució, que protegeix excessivament. M'agrada ajudar-lo a pensar i més, quan veig que davant d'un problema, que per a ell pot ser immens, troba la solució després de donar-hi unes quantes voltes. Aleshores sempre, sense excepció, la seva expressió es transforma. La seva cara emmurriada i preocupada amb les celles juntes i els llavis serrats es destensen i relaxant la musculatura m'ofereix, si hi sóc al davant i sinó després, un somriure d'orella a orella i m'exposa la solució. Convertint aquell problema abans difícil, en una trivialitat i quan se'n surt, quan veig que troba el perquè, el què o el com, aleshores m'inflo com un paó i totes les reticències que tenia abans en posar-lo a prova, desapareixen i me n'alegro de veure'l cavil·lar. De veure'l créixer.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Se'm fa difícil...

Se'm fa difícil sentir dia sí i dia també les notícies de les retallades. Se'm fa difícil pensar cada dia a què haurem de renunciar el dia de demà. Veure i conèixer gent sense feina, amics que no cobren, persones que no poden pagar, empreses que just sobreviuen. I se'm fa difícil.
També se'm fa difícil sentir els balls de números, bancs que malgrat enriquir-se durant anys a base d'esprémer els demés, ara els demés haurem de salvar-los, però sense cap contraprestació, sense cap garantia i demà, si tot va bé, tornarem a les mateixes caselles d'inici de joc, però la banca guanya i nosaltres paguem, és clar. No tenen memòria, tampoc cor. I se'm fa difícil.
Com també se'm fa difícil veure la lleugeresa amb que l'Estat mou els diners dels altres, els nostres diners. En reis, esglésies o càrrecs, per exemple. Veure que el futur que s'ha anat construint amb l'esforç de molts dia rere dia, en un tancar i obrir d'ulls per la mala gestió, mala voluntat o bé la mala fe d'uns pocs tot cau per terra com un castell de naips, sense poder trobar suport. Anem enrere, a la societat més ferotge. I se'm fa difícil.
També veure que mentre aquí hem de fer retallades a tort i a dret, perdent guanys socials adquirits amb esforç i perseverança en un tancar i obrir d'ulls sota el lema de la crisis, a d'altres indrets teòricament d'entrada més necessitats - per això de la famosa solidaritat - fan bandera de la seva riquesa i ens ho freguen pels morros mentre paren la mà. Plis, plas.
A més a més, malgrat les teranyines que ens omplen els calaixos, seguim jugant a ser el germà ric, a ser el dandi ben plantat de butxaca foradada que convida a una ronda al bar i quan arriba a casa menja un rosegó de pa sec. Ben cert, en descàrrec del dandi empolainat, que no ho ha triat ell. Varem perdre vàries guerres i encara que diguin que no té res a veure o que això ja és història, és el què marca les cartes del joc. Per aquell passat que ara no volem recordar, que ara veiem llunyà i sense importància, no podem decidir. No manem a casa nostra. Res podem fer mentre passen el ribot allà on volen i malgrat aquí anem necessitats de tot i més, anem fent la gara-gara, sense revoltar-nos i regalem - bé, regalem per no dir que ens fot - a un Estat que ens menysprea, humilia i ofega el suc que després reparteix com vol  mentre salivem d'enveja.
Se'm fa difícil no menysprear els que ens coarten el dret a decidir. El dret a existir.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

S'acosten dies de teatre

El 20 N - ja té nassos la data, sembla que se'n fumin - hi ha eleccions. Buf, quina mandra! Més que res perquè no ens serveix de res. Sí, d'acord, alguns diran que si obtenim una majoria o si som clau per a governar a Madrid podrem demanar o reclamar... I un rave! Res de res. Només servirà per petites concessions sense cap mena de transcendència i que a la mínima ens trauran. Perquè encara que a Catalunya els 47 diputats fossin de pensament català - difícil amb els esquizofrènics socialistes o els mercaders convergents - , què farien una minoria en un parlament de 350 diputats? Res, ja ho varem veure amb l'estatut, per exemple. Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou.
El joc democràtic, les eleccions, estan fetes per tal de que les majories puguin esclafar a les minories legítimament. Sense remordiments, avalats pels organismes internacionals. Aquesta lliga és fa difícil de jugar-la ja que saps que mai guanyaràs, ni tan sols empataràs. No tenim opcions. Així doncs, què, pleguem?
Podríem votar en blanc, però serviria de res el vot en blanc? Si votem en blanc aquests computen al global i fan que sigui més difícil encara pels partits petits tenir representació, ja que arribar al 3% és més complicat si hi ha més vots. I el nul doncs? Doncs que fa pujar el percentatge de tots els partits, afavorint els partits minoritaris. Mal menor.
Però malgrat tot ambdues opcions de poc serveixen, bàsicament per demostrar que estàs en desacord amb tots els que es presenten però jugues al joc.
També podríem decidir de no anar a votar, que també és una opció i si fa sol... Doncs bé s'estarà a la platja o esquiant - perquè aquest any serà de neus, segur... esperem - però tampoc en fan massa cas. Només diran aquella vella lletania del caldrà connectar de nou amb la ciutadania o ens hem de plantejar l'estratègia... però demà serà un altre dia i si t'he vist no me'n recordo. A cobrar i viure bé que són quatre dies, perquè passaran el mort als votants sense entonar el mea culpa, els altres que no ho han entès, no que n'estan fins als picarols de nosaltres.
Jo ja fa anys que voto. No me n'he saltat cap. Fins i tot quan vivia a la Catalunya Nord ( aquell bocí de terra que els mateixos espanyols que ara ens deixen votar regalaren a França per afeblir-nos com a nació sense cap legitimitat ) baixava a votar. Petés qui petés i al vespre, hores i hores esperant resultats. Amb previsions i càlculs estrambòtics. Amb això almenys hem millorat. Tot va més ràpid. Però enguany, estic desinflat. Primera perquè Espanya em queda lluny i ferotge, potser encara més que fa uns anys. No me la crec. No em crec que ens respecti, no em crec que ens escolti, no em crec que ens toleri. Segona, perquè tot està construït sobre una base colonial. Sense cap tipus d'oportunitat real de representació nacional, d'expressió nacional, si més no via eleccions. Som i seguirem sent un país ocupat i per tant, no tindrem veu o si més no, no se'ns escoltarà ni se'ns tindrà en compte.
Per tant, aquest any em plantejo què fer, de moment m'arriben vàries propostes. Valorarem i ja decidirem.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Ara sí que va de bo

Xicoira després del ruixat
I ja en feia gairebé un parell de mesos que no plovia. Eixut, eixut.Però avui, ja diuen que en aquest país no en sap de ploure, a batzegades ha anat plovent. Molt i poc. Poc i molt. Gens i més. Just a l'hora de sortir al carrer o bé quan conduïes, però és clar, mai plou al gust de tothom.  I els bolets, crec que no els salvem. Massa que s'ha esperat per ploure. Surten ja dissecats. 
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Castanyes, moniatos, panellets i amics

Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.

dijous, 20 d’octubre de 2011

De colònies

És tard. Sóc a Viladrau amb un refredat d'aquí allà baix i no paro de rajar. Ah, i estic de colònies.
Tot just fa cinc minuts que els nens i les nenes són al llit, ja veurem fins quan dura el silenci. És la segona nit i els dies passats, des de dimecres, haurien de passar factura, però ja se sap, les emocions de compartir uns dies amb els companys fa que la son no vingui. A ells, és clar. Jo estic encaparrat i amb ganes d'agafar el llit, però de moment encara cal voltar una mica i qui sap si podrem dormir tota la nit d'una tirada. Ahir, un parell de cops em vaig haver d'aixecar per poca cosa, però cal ser-hi.
Malgrat tot però, m'agrada anar de colònies, tot i que com ja deia fa dies, em costa separar-me del meu fill. Sento que em perdo coses, però és clar, no es pot ser a missa i repicar campanes que diuen els netejapatenes.
Avui però gairebé ja està i com sempre han estat uns dies força intensos, compartint les hores i descobertes amb els infants. M'agrada perquè els coneixes en un altre entorn i a més a més en totes les facetes del dia a dia. S'estableix un vincle, una relació, que fa que aleshores el diàleg flueixi i la confiança creixi.
També serveix per establir una bona base de relació, per parlar-se amb més confiança, per descobrir l'essència de l'infant; com és, com reacciona, com es relaciona, en resum, per veure'ls en acció.
Demà a la tarda ja seré a casa. Amb la família, explicant-li al Berenguer què he fet - cada dia que he trucat m'ho ha demanat, a part del què menjava - i de postres? - i el dilluns, a classe, hi haurà moments que parlarem de temes sense esmentar-los, de jocs o activitats que sabem i només d'esmentar-los riurem o somriurem, mentre que els que no han vingut, no entendran perquè ens fa riure aquella bestiesa. I d'aquí uns dies, potser dimarts, potser dimecres, tornarem a agafar el ritme de sempre i només de tant en tant diran - perquè sempre ho fan - te'n recordes d'aquell o d'aquell altre a colònies? I tots somriurem o assentirem tot sacssejant el cap mentre seguim treballant.   

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Aprenent dels fills


Ser pare m'ha transformat fins a un punt que no m'ho hauria imaginat. Les coses les veig diferents. Les relacions també. I ara, quan estic a l'escola amb els infants, sovint em demano pels seus pares, pel què pensen o per les il·lusions abocades sobre aquells marrecs i els vinculo més a una família. Dins d'un clan.

També m'ha desvetllat més sensacions. Llegim a classe un text senzill, com el Zoo d'en Pitus, on tot gira a l'entorn d'un infant malalt i per uns instants penso en què passaria si fos al meu fill a qui li passés tot plegat o bé quan veig un nen amb dificultats penso què faria si fos el meu o quan veig imatges de pobresa extrema amb infants com a protagonistes em pregunto com ho viuria i l'estómac, irremeiablement, se'm remou i els sentiments se'm desperten i m'entristeixo. Sento una mà invisible que em pinça el coll fent que em costi d'empassar saliva durant uns instants i una calor que em puja galtes amunt.
M'he tornat més empàtic, capaç d'entendre més les coses i alhora patir-les més. Potser es podria pensar que és per egoisme, perquè temo viure-ho en primera persona, però si bé també m'ho he plantejat, crec que no és el cas. Crec que va més enllà, que potser és el gran aprenentatge de ser pare. El regal que ens fan els fills, el què ens ensenyen. El vel que ens treuen dels ulls. I potser gràcies a aquest canvi, intento buscar més la manera de salvar aquell mal pas o li dono més voltes a la situació però des d'altres punts de vista que abans desconeixia.
Antany em sentia més sintètic, més racional. Davant d'un problema a l'escola l'enfocava de manera lògica i executava la solució trobada de manera coherent, sense tenir massa maldecaps. Distant fins a cert punt. Era allò i segur que arribava a la solució. Ara bé, tampoc era massa conscient del que els seus pares podien sentir. No podia entendre-ho tant. En canvi avui m'hi sento lligat. Sento un vincle que fa que vegi el món d'una manera diferent, des d'un altre prisma. Connectat.
Mantenint la professionalitat, una escletxa de tendresa crec que ara em guia més. Perquè entenc més el què les famílies senten, comparteixo més les seves angoixes i il·lusions. Perquè m'hi veig reflectit, incapaç de pensar que altres no poden voler el millor pels seus i per tant m'hi projecto. En contrapartida quan veig els casos dels infants més deixats, també m'indigno més. Perquè no ho puc entendre. Perquè sóc incapaç de capir com uns pares no poden sentir passió pel seu fill i voler-ne el millor. Fent el màxim per aconseguir-ne la seva felicitat. Costa de que m'entri al cap.
I per aquesta regla de tres, també em costa d'entendre com imatges d'infants mal nodrits, esquelètics i moribunds, no desperten la compassió i alhora la ràbia d'aquells que poden fer-hi quelcom, d'aquells que poden ajudar a solucionar el problema. Mai he cregut en la bondat natural de les persones, sóc descregut, què hi farem!, però sí que crec en allò que ens pot despertar la mirada suplicant d'un infant si hem estat pares... o potser encara que no ho hàgim estat.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Bicicletada al Montseny

Pujant a Coll Formic.
Avui he sortit amb els de Calders bike. Normalment fem sortides per aquí, pel Moianès, però avui n'havien organitzat una al Montseny. Així doncs, amb ganes de conèixer recorreguts m'hi he apuntat, encara que feia mesos que no anava en bicicleta.
Hem sortit des d'Aiguafreda i per una pista llarga, més que un dia sense pa, hem anat pujant xino-xano fins a Coll Formic, uns 800 metres de desnivell.
Allà, al bar-refugi-parador a tocar de la carretera hem esmorzat. Portàvem uns 20 quilòmetres i de moment pintava bé, tot i que he de reconèixer que esperava la següent pujada una mica esporuguit. Havíem de baixar cap al poble de Montseny i després pujar cap al Pla de la Calma. Altre cop uns 800 metres, primer de baixada i després de pujada.
Servidor no fa massa que va assíduament en bicicleta i tampoc és massa hàbil, però amb paciència, he anat seguint el ritme. Paciència dels altres, és clar.
Ara bé, un cop hem començat a enfilar cap al Pla de la Calma, les meves cames han pres vida pròpia. Uns moviments, a l'alçada de les cuixes, com si estiguessin plenes de serpents vives, em mostraven que potser en tenien prou, malgrat ser lluny, molt lluny del cotxe. Era com si ballessin una samba sense música. Amb penes i treballs he anat fent, però quan m'he aturat, al baixar de la bici m'he quedat clavat. Com un arbre. Ben falcat al terra per aquelles cames que semblava que tinguessin unes cordes de piano a dins tensades.
Fregues que m'he fet, plàtans, potassa, Isostar... però elles que vivien pel seu compte. Així doncs, veient que m'era força difícil pedalar, he començat a caminar arrossegant la bici. La veritat és que el fort pendent feia que anés gairebé igual de ràpid que els que anaven muntats o poc menys ràpid.
Poc a poc, hem anat pujant fins als 1.285 metres del Pla i a partir d'allà començava la baixada, una rocallosa baixada continuada, fins altre cop a Aiguafreda. Ja damunt la bici he anat fent, menjant-me la pols de tothom i arribant com en Floquet - en pau descansi - i finalment les rampes han desaparegut, tot i que abans m'he repassat varis arbres genealògics...
Al final hem arribat a Aiguafreda havent fet 54 quilòmetres i uns 1600 metres de desnivell positiu. Sí, ja ho sé, no és massa, però és fàcil dir-ho asseguts al davant de la pantalla...
El què m'ha costat més, és saber que això no em costa tant fer-ho a peu en més temps és clar, però en bicicleta, és una altra història, em sento maldestre, nouvingut, tot i que potser amb el temps m'hi aniré acostumant i quan arribi a casa no semblaré el Robocop pel caminar. Bé, l'àvia del Robocop.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Càmera en mà

Tendresa
És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.
Un llit còmode
Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Sense res a celebrar

Demà anirem a voltar. Però sense celebracions. Capcots i taciturns. El viatge serà silent, quatre mots escadussers tot escoltant les cançons més tristes de Manel i de tant en tant mirades de reüll. Aleshores, quan arribem a destí, que segurament serà la platja - m'agrada aquest estiu que no vol marxar, que s'arrapa com una crispeta al paladar, ja tindrem dies per abrigar-nos - muntarem la paradeta. Res. Una mica d'estris per jugar amb la sorra, per distreure'ns amb l'infant  i jugar plegats, sense celebrar res. Brillarà el sol, segur, perquè no pot ser d'altra manera, i anirà acompanyat d'una lleu brisa que ens farà les hores delicioses i el cel clar. Tot, sense celebrar res, és clar. Més tard, potser ens mullarem els peus, començarem tot flirtejant amb l'onatge, ai que m'atrapa l'onada, ves que en sóc de ràpid, fins que al final acabarem xops. Seriosos i xops. Res a celebrar! I quan les hores hagin avançat mandrosament, segurament només mirant-nos ens direm que cal anar a dinar i recollint tots els trastos, anirem directes a un restaurant d'aquells que allarga la temporada, on els cambrers, vestits amb pantalons negres i camisa blanca, amb llànties de principis d'estiu com mana l'etiqueta, ens serviran a corre-cuita malgrat el local estigui buit un arròs força bo, impensable en asseure's en aquelles taules poc agraciades d'un local desangelat, però que sorprenentment ho serà. Després, havent dinat i sense res a celebrar, qui sap si farem un passeig a ran de mar, mirant les onades i deixant-nos portar. Potser, ja ho veurem, amb la càmera en mà per immortalitzar aquella llum especial o aquell onatge generós tot vagarejant sense rumb. Sense presses. Però també sense res a celebrar, quedi clar. I quan fosquegi, ja farts de no celebrar res, que dura es fa la jornada quan res pots celebrar, tornarem a casa, i potser aleshores, somriurem pel dia i ens direm que bé que s'està sense res a celebrar.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Demà a treballar

Dissabte al Montcau. Diumenge a Savassona. I dilluns, a treballar... o no. Perquè total, són quatre dies. Demà, ben d'hora trucaré, que em fa mal aquí o allà, que aquest cap de setmana tal o Pasqual... i restaré a casa. Mitja volta al llit i a seguir ronsejant, per passar un altre dia amb els de casa. Acabant de beure d'aquest got de nèctar que ha estat aquest cap de setmana... i segur que quan ho digui en veu alta, al matí, quan la Lali es desperti i es llevi per preparar-se el te abans d'anar a treballar, afegirà més aigua. Prou aigua per fer dues tasses ben curulles, perquè sap que encara que ho digui, i ho digui convençut, m'acabaré aixecant i aniré a treballar. Sobreentesos de parella. Mil vegades ho he dit, encara mai ho he fet. Perquè malgrat tot m'agrada la feina i per sobre de tot, fins i tot quan he treballat en coses que no m'agradaven, que també m'ha passat, m'ha dominat un absurd sentiment de responsabilitat i m'he cregut allò de que és el nostre deure i naps i cols,  tot i que començo a creure cada cop menys en els deures i més veient que són quatre dies, però ruc de mi m'alço per anar a treballar. Ara, demà... 

dijous, 6 d’octubre de 2011

De la Candidatura...

A vegades hi ha camins que es bifurquen. De forma natural, sense massa escarafalls. Un bon dia descobreixes que allò que semblava que us unia, que temps enrere havia estat la cola que us mantenia junts, s'ha anat assecant i amb el temps, l'aire i el sol, aquesta s'ha esquerdat i està a un pas de trencar-se. Ep, i parlo de política només.
Doncs això, si fa quatre anys anava amb la Candidatura Democràtica de Calders acord municipal amb Esquerra a les eleccions, ara, temps després, amb els canvis de llista i canvis de model i tarannà, deixant enrere Esquerra, me'n sento desvinculat. Me'n sento alliberat. Amb recança, és clar, però molts són els factors que m'empenyen a decidir-me. Un, malgrat no ser d'Esquerra, és l'allunyament d'aquesta doncs crec que ens garantia uns mínims, un full de navegació que si bé era imprecís i ple de taques, ens permetia saber per quins mars ens movíem. Ens ajudava a acotar-nos en molts camps, des del nacional al social, sempre amb la possibilitat d'anar més enllà, mai menys.
Ara, passades les eleccions i el distanciament de la Candidatura amb Esquerra i us asseguro que no sóc pas del partit, em sembla que aquesta ha pres una cruïlla diferent a l'inici, un rumb que potser no és el que més m'interessa. Els límits s'han desdibuixat, els horitzons s'han modificat.
Tossut de mena, cap quadrat i obtús si voleu, hi ha temes que em semblen cap-dalts i pels quals, no vull haver de renunciar mai. Temes de país i d'igualtat social. Qui ho sap, potser segueixo sent aquell idealista de fa vint anys que es creia allò de que tots som iguals i de que un país lliure és possible. Marquem-nos utopies que el dia a dia ja ens les anirà segant sota els peus, però si més no posem la fita lluny, siguem exigents doncs qui sap fins on arribarem.
Per això, perquè encara vaig amb el lliri a la mà o potser perquè he estat treballant amb gent més experimentada i entenimentada que jo i que encara era idealista, mostrant-me que potser és possible somniar més enllà dels quaranta, no vull deixar de somniar. Somniar en que la raó i els sentiments poden estar per sobre de lleis foranies, somniar que tothom, malgrat el poder adquisitiu que tingui té els mateixos drets i deures, somniar que la justícia ha de ser igual per a tothom, somniar que un dia serem lliures com a país treballant també des dels pobles, somniar que les jerarquies són temporals i atorgades per altres i per això estan al servei dels demés no per sobre dels demés, somniar... i perquè encara somnio, perquè encara crec que allò que ens deien, "ets jove ja canviaràs, jo era com tu", ho deien per enveja, perquè ells foren incapaços de mantenir uns ideals i un tarannà, per això ens volien desanimar i espantar amb lleis i històries de temps pretèrits de lluita per tal de que claudiquéssim com ells. Car els dol veure'ns encara amb aquella espurna a la mirada i el cor encès, ja que els recordem massa el què no han sabut mantenir, el que es prometeren protegir i els fot, en el fons, haver perdut.
La qüestió és que quan vaig entrar a la Candidatura no hi havia unes línies escrites, però la gent que ho conformàvem, teníem unes inquietuds similars, un tarannà proper, però ara ho veig, era casuístic del moment. En qualsevol instant podia canviar tot. Enlloc estava definida l'essència d'aquesta, depenia de qui la conformava en aquell moment i amb el temps, això ha canviat. Ep, legítimament, no me'n queixo pas, les portes foren obertes  per a mi també, senzillament que aquest no és el meu vaixell. Ha atracat al port i ara, maleta en mà, segueixo el meu camí en busca de companys més afins, que em donin conversa que em desperti la imaginació i m'alegri el pas.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Encara hi és

Feia dies que no la veia. Tres, quatre... No ho sé, però un divendres al matí en vaig veure una d'estesa a terra. Al mig d'un revolt tancat. Pelatge fosc, difícil de dir si era la meva amiga o no. Després, dies i més dies sense veure'n cap. Alguna merla, força esquirols, però de guineus res. I avui, finalment, al matí l'he vist. Un instant. Fugaç. Intens. Mirant-nos de fit a fit, just abans de que marxés rere uns arbustos de boix. Saltant. La cua al darrere dansant al compàs del seu caminar. De comiat la punta blanca allunyant-se. Semblava que m'esperés per dir-me, tranquil Sergi, estic bé. Trista, però bé. Era un amic, el meu amic. Perquè sempre me l'he imaginat femella  i l'altre, suposo que mascle, vés a saber perquè. Ara haurà de buscar companyia de nou. Tornar a cercar corriols i senders a la recerca d'un company de camí, d'un amic que li faci més suportable l'hivern.
Però malgrat tot, està bé. No li ha passat res. La meva amiga encara volta per aquests boscos i potser demà o l'altre, ens tornarem a veure i sense cap mot, només mirant-nos, ens desitjarem un bon dia i fins aviat.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Veus de fora

M'he llegit l'entrevista que li varen fer a Juan Carlos Moreno, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, a raó del seu darrer llibre publicat que es titula " El nacionalismo lingüístico". Deixa algunes perles d'aquelles que ajuden a reflexionar. Aquí en teniu algunes...


... No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.


... Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà lingüísticament...


... Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya...


... Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques...


... L'única immersió lingüística que conec és la del castellà...Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola ...


... Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya...


... el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit...És que hauria de ser de segona, és clar que sí...A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera...La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.


... l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista...

Bé, encara que nosaltres potser ja ho tenim clar, també va bé que algú del brau se n'adoni i en parli, encara que difícilment arribarà a convèncer ningú dels convençuts...