dilluns, 3 d’octubre de 2011

Encara hi és

Feia dies que no la veia. Tres, quatre... No ho sé, però un divendres al matí en vaig veure una d'estesa a terra. Al mig d'un revolt tancat. Pelatge fosc, difícil de dir si era la meva amiga o no. Després, dies i més dies sense veure'n cap. Alguna merla, força esquirols, però de guineus res. I avui, finalment, al matí l'he vist. Un instant. Fugaç. Intens. Mirant-nos de fit a fit, just abans de que marxés rere uns arbustos de boix. Saltant. La cua al darrere dansant al compàs del seu caminar. De comiat la punta blanca allunyant-se. Semblava que m'esperés per dir-me, tranquil Sergi, estic bé. Trista, però bé. Era un amic, el meu amic. Perquè sempre me l'he imaginat femella  i l'altre, suposo que mascle, vés a saber perquè. Ara haurà de buscar companyia de nou. Tornar a cercar corriols i senders a la recerca d'un company de camí, d'un amic que li faci més suportable l'hivern.
Però malgrat tot, està bé. No li ha passat res. La meva amiga encara volta per aquests boscos i potser demà o l'altre, ens tornarem a veure i sense cap mot, només mirant-nos, ens desitjarem un bon dia i fins aviat.