 |
| Xicoira després del ruixat |
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada