dimarts, 30 de març del 2010

A punt d'enlairar-se


Una marieta a Calders

Uns dies de vacances que ens vindran bé per reposar i recarregar les piles. Aturem-nos i observem des de la nostra atalaia el camí que anem deixant enrera, per d'aquí uns dies posar-nos-hi de nou plens de vitalitat i energia.

dilluns, 29 de març del 2010

Qualsevol dia...

Qualsevol dia, si voleu fer-vos mala sang, només cal que feu un tomb per les principals capçaleres dels diaris d'arreu i busqueu que se'n diu del vostre país. Probablement les notícies que trobareu seran d'aquest estil que he seleccionat, sense gaire dificultat, sigui dit de passada.
Avui, per exemple, surten diferents notícies que, si bé a algunes no només parlen de Catalunya, si que si les mireu de prop, veureu que ens afecten i molt. És veritat que un parell de notícies són més antigues, perdoneu-me la gosadia, però no me n'he sabut estar de posar la cirereta al pastís.
Veureu que alguns diaris no són del què en diríem de l'òrbita nacional catalana - Mayor Oreja diria de tendències terroristes evidents - i per tant, per aquells més incrèduls estatals, potser sí que en faran més cabal.
Deien avui...

A la Comissió hi treballen 2.500 traductors i la factura puja a 300 milions d’euros anuals. Al Parlament Europeu, una tercera part dels seus 6.200 treballadors són intèrprets, la qual cosa representa 167 milions en sous cada any. D’aquests, només un es dedica a traduir al català i la Comissió el farà fora aquest 31 de juliol. ( Diari Avui, 29 de març )

Las fricciones en las deliberaciones y reuniones informales mantenidas en los últimos meses se habrían centrado casi siempre en cuestiones técnicas y otros aspectos relacionados, por ejemplo, con los «símbolos nacionales», vinculados a la declaración que se hace en el preámbulo del Estatuto respecto del carácter de Cataluña como nación.( ABC, 29 de març )

... el concepte de Catalunya com a nació recollit al preàmbul (sense valor jurídic) podria ser respectat per la sentència, que tot i això remarcaria que l'única nació és l'espanyola, segons recull la Constitució. ( Nació digital.cat, 29 de març )

El diari ABC considerava "impertinente" utilitzar el català al bàndol 'nacional' durant la Guerra Civil i manifestava que "apoyándonos en esta realidad hemos exhortado cien veces -reconocemos qué con escaso éxito- a muchos de los catalanes que viven acogidos a la fraternal hospitalidad de sus compatriotas de las demás regiones para que suspendan, por lo menos mientras viven entre nosostros, el uso descarado y provocativo de un dialecto, que en estos momentos y en la España nacional es de todo punto impertinente usar en público".
( e-notícies.cat, 29 de març )

La distribució de les llicències ha permès la irrupció de grups de comunicació espanyols, que fins ara tenien un pes petit en la televisió local del país. En conjunt aquests grups tenen una quarta part de les llicències de TDT local als Països Catalans. ( Media.cat, 26 de març )

La vaga de treballadors d'Abertis ha servit per demostrar que es pot circular amb més fluïdesa per les autopistes. ( El Punt, 29 de març )



What major film producers, including American majors, have told the government here is that they fear, in addition to the additional cost, a possible knock-on effect. “They fear that Galicia or the Basque countries, or even the Bretons or Corsica, in France, could be next,” said Joan Antoni Gonzáles, 61, who is secretary general of Catalonia’s Federation of Audiovisual Producers, which last year broke away from Spain’s national organization. ( The New York Times, 10 de març )

Per acabar, us recomano el documental "Víctimas del catalán" un pseudoreportatge esperpèntic on a través del recurs "retalla i enganxa" es munta una realitat a mida per fer un reportatge corprenedor i alarmista.
Ara bé, el problema no és dels que vivim a Catalunya, que coneixem la realitat i sabem que el castellà ni està en perill ni ho volem, ans al contrari, sinó pels de fora, que gràcies al discurs victimista i catastròfic del reportatge es poden emportar una imatge de terra inhòspita i salvatge del nostre país, on tot el què no sigui català és atacat i on hi ha una dictadura estil feixista franquista.
Moltes de les acusacions que fan, si us hi fixeu i canvieu Catalunya per Espanya i català per castellà, no s'aguantarien per enlloc si parléssim de la meseta, ho veurien com un cosa lògica i normal, però és clar, parlen des del punt de vista de territori ocupat i per tant de ciutadans de segona.
Aleshores, davant d'aquests reportatges i la mentalitat que se'n desprèn, em pregunto si no hauríem de ser allò a què ens condemnen, ja que almenys, a més de donar-els-hi la raó, tindríem un país normal i el menyspreu al qual estem acostumats, tindria una recompensa tangible.

diumenge, 28 de març del 2010

Dades sol·licitades...

A l'atenció d'en Jaime Mayor Oreja,

Senyor, prengui nota, si us plau...

Adreça: Av. España 665

Ciutat: Santiago

Regió: Región Metropolitana de Santiago

Telèfon: (2) 689 4718

Fax: (2) 689 4718

Per a més informació cliqui aquí.

Gràcies i a cuidar-se.

dissabte, 27 de març del 2010

Parelles... lingüístiques?

No em quedaré sense arguments? No hi haurà un dia en què no sabré massa què dir sobre les agressions a la llengua? Doncs bé, sembla ser que no. No s'acaba una polèmica que en surt una altra. Ara, la darrera, d'uns enciams, dels pocs que queden... o massa hauria de dir.
Bé doncs, sembla ser que tot passà amb una parella de Guàrdies Civils. Ells bé que vetllen per naltros allà a l'aeroport, no fos cas que prenguéssim mal, però ves per on, hi ha qui els falta al respecte i no els entén.
Em refereixo als seus raonaments i arguments, no la llengua, que aquí també la parlem, l'altra, no ells.
Per cert que fa temps que em vaig adonar que els monolingües, sí senyors, no facin aquesta cara, es veu que encara en queden per aquest món, sempre han pensat que això de parlar més d'una llengua és per fotre o per fanfarronejar, ves sinó, qui malgastaria tanta energia podent parlar només el castellà? Doncs bé, això, que si en sabem més d'una, doncs faves comptades, parlem la de tots... bé, la seva, que hauria de ser-ho. Però no. Ara resulta que una dona, Àngels es diu, sembla ser que s'entossudí a mantenir la llengua, l'altra, la catalana, com si no pogués baixar del burro i mostrar educació i deferència. Serà radical! Serà irrespectuosa!
Maleducada, home, maleducada! Que quan parlen els grans cal acotar les orelles, remenar la cua i deixar-se trepitjar,sí senyora.
Per sort però, tenim funcionaris que vetllen pel bon funcionament de la societat i denúncia en mà, judici al canto, l'Àngels, perillosa persona, pitjor ciutadana, pagarà 200 € més les costes del judici per aquest estirabot identitari. Només faltaria! Que aquest judici és primordial, és preferent. I la benemèrita, benaurada de mèrits, seguirà treballant pel què cal, per tocar allò que no sona als catalans, què sinó?
Avui, mitjans variats, un cop sabuda la sanció volien proposar que se'ls proporcionés una parella lingüística, però veient la reticència d'aquests a desfer-se de l'actual, es proposarà que els diners es destinin a la seva formació. El dubte és si es farà servir per classes particulars de català o bé pel graduat, que triïn.
Els ho demanarem... bé, pediremos, disculpen, i allà ells.

dimecres, 24 de març del 2010

I són aquí, i són aquí... els catalans

Després de l'èxit d'enguany - va per tu Carod - de tres grans clubs catalans, a saber l'USAP, el Barça i els Dragons, la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà ha creat una Petita Guia pels afeccionats nord-catalans.
Aquesta guia és un projecte de sensibilització vers la llengua catalana a través de l'esport. A la primera fase es repartirà entre els afeccionats aquest llibret de 36 pàgines, bilingüe, amb la història, les dades i altres informacions de cada club a més d'una presentació de la llengua i cultura catalana.
Més endavant, un jingle creat per Gerard Jacquet a partir del " I són aquí, i són aquí els catalans... ", cançó originària francesa usada per animar als nostres jugadors, serà difós als estadis i pels mitjans de comunicació, per tal d'escampar-ne la versió en català.
És una iniciativa que pretén fer servir l'esport i l'èxit d'aquests clubs com a catalitzador per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord. Un petit pas més cap a la normalització del país.


dimarts, 23 de març del 2010

El setge comença al Nord

Mal moment per a la Catalunya Nord, ara que George Frêche guanya les eleccions a president del Consell General del Llenguadoc-Rosselló. Aquest personatge va dir al 2008:

"Els catalans em fan cagar. Els enculeu durant dos anys, els deixeu reposar dos anys més i els dos anys finals els dieu que els voleu, amb bones paraules, els hi feu un petit institut per a quatre saberuts... tots contents, però com que parlen català, ningú els entén a tres quilòmetres de casa"

I ara, aquest ésser ha de defensar els interessos dels nord-catalans? I del català ? Sembla ser que el llenguatge barroer, el tracte despectiu i l'insult populista atrauen els vots, allà a les espanyes per allò de la testosterona i a la França pel seu refinat cinisme, al mig, com no, els catalans.
Amb aquests veïns, encara és estrany que hàgim sobreviscut tant de temps com a poble, potser perquè tenim aquella cintura que permet capejar els temporals i perquè no som com d'altres, que davant d'un enfrontament es quadren i poden trencar-se, som més capaços de vinclar-nos. Sembla que la història ho corrobora.
Ara, no ho defensaré, no crec que sigui el millor, és el què hi ha però no m'agrada gaire. Em sembla que d'ara endavant, al nord de Catalunya i a al sud, vist com pinta la credibilitat del ZP, caldrà començar de nou a practicar amb la cintura. Mai se sap per on vindran els cops.

diumenge, 21 de març del 2010

Avui comença...

... la primavera. I només cal sortir a voltar amb els sentits ben oberts.



1. Poll de moro o coralet. 2. Dent de lleó. 3. Fetgera. 4. Verònica pèrsica. Totes les fotos les he fet a Calders.

dijous, 18 de març del 2010

L'entrevista

Tenia clar que parlava malament. Maltracta les vocals neutres, obvia accents greus i aguts, tremola davant les esses sordes i sonores i tot això en una entrevista de menys d'una hora i sort, perquè et fa patir. S'encalla, s'embolica, deixa en suspens... i al final mig argumenta per alleujament de l'espectador. Ara bé, prescindint de les formes, sempre em quedava allò del bon gestor, del qui encara que no sap parlar gaire bé, té el cap clar i treballa bé pel país, sent un personatge efectiu.
És veritat també que mai l'havia escoltat gaire, només de passada, als talls de les notícies on sovint reben les imatges dels partits, aquelles que davant l'enfocament de la càmera se'ls encén un llumet que els avisa perquè diguin allò més contundent o bé al Polònia, on el veig més desimbolt, més en el seu paper.
Doncs bé, en l'entrevista de la Terribas, vista a través de TV3 a la carta - l'interès em va venir gràcies als insults de socialistes a aquesta- , em queda clar que és un personatge insuls, insípid, desorientat, perdut, poc agradós i menys resolutiu del què podia pensar en principi ( si més no verbalment ). Algú que davant d'una situació compromesa, a l'hora d'afrontar explicacions, repeteix i avorreix amb arguments buits i inconnexes, marejant a l'oient, cantant bàsicament les seves excel·lències sense autocrítica, sense reflexió, només amb dades poc implicatives.
Ara bé, la Mònica - que tampoc és sant de la meva devoció - el punxa i el repta, fent que es mostri poc solvent i per això de l'atac mediàtic que rep. Ja sabem que la màquina propagandística dels socialistes és envejable, un rellotge suís, capaç d'elevar a creació adriana un plat oliós de tasca turística arran de mar i a sobre a un preu astronòmicament creatiu, sí senyor, però, traient les màscares, deixant que cadascú actui sense el paraigua del partit, surten personatges com el de la crosta, Joan Ferran, el de la mal follada, Martín López o el del quequeig, José Montilla.
Per sort, poc a poc se'ls veu el llautó.


dimarts, 16 de març del 2010

Ara fa un any





Ara fa un any i una mica més, vàrem veure per primer cop el nostre fill. La imatge era allà projectada en una pantalla difosa, d'aquelles que si no te l'expliquen no la veus. Sort del batec de fons que et corrobora i alhora et commou, fent que t'adonis que allò que veus és viu, és real que sinó és com al cinema, quelcom irreal.
Sí, home, diu la ginecòloga. Si us hi fixeu veureu l'ull, el nas... i un rave! O m'ho assenyales o vaig més perdut que un pop a un garatge. Ara, amb el temps i els girs pertinents, comences a etiquetar cada part, cada fracció, fins que esdevé reconeixible a primer cop d'ull, si més no per a tu.
Doncs bé, això. Que ara fa un any, diumenge més concretament, el nostre fill va sortir a aquest món. Va treure el cap prou enfredorit com per passar la nit amb ell arrepapat al pit amb un llum roig a sobre el cap, i suant, però content, ves si no.
Des d'aleshores tot m'ha canviat. Ara, encara que poc a poc ens anem situant, la improvisació i els rampells d'abans - marxem de cap de setmana, ja!- s'han convertit en un tarannà més tranquil, més controlat. Tenim la reserva feta? I per menjar? A quina hora sortim? Pensa que ha de menjar...
Ara bé, tots aquests canvis, totes aquestes petites pèrdues, no representen res comparat amb el gran guany. Amb aquell sentiment de plenitud cada matí quan vaig a treballar i uns ulls grossos i un somriure càlid m'acomiaden juganers o bé quan en arribar a casa, allò que havia estat un home al matí i ara és una caricatura d'ell mateix, és rebut amb un somriure i una mirada confiada i alegre.
Ara fa un any que tot ha pres un nou rumb i encara que sembli mentida, fa un any que tot ha pres més sentit, més força.
Lluitar per un futur millor ja no és per aquells ideals inculcats anys enrera, ni per aquella passió juvenil que un es resisteix a abandonar, és per un esdevenidor per a ell, per aquell a qui preuem més que a nosaltres mateixos.
Ara fa un any el jo ha passat a ser ell i l'ell, sense saber-ho i sense voler-ho, omple tots els buits que els canvis puguin deixar, fent-se mereixedor d'aquell protagonisme.
Ara fa un any he descobert que la felicitat, la por i la il·lusió són sentiments tangibles, sensacions físiques que es palpen i es noten. Un refredat seu és un dolor meu, una descoberta seva un triomf meu.
Ara fa un any que un dos ha passat a ser un tres, però ha esdevingut un u per ambdós, sense oblidar els parells de tant en tant.
Ara fa un any que tot ha millorat.

dilluns, 15 de març del 2010

Tenim el què ens mereixem

La nevada de la setmana passada, a més de deixar-nos uns paisatges de postal, va servir per constatar que tenim el país què ens mereixem. És veritat que moltes coses van fallar, tipus subministrament elèctric o bé neteja de carreteres, però també és veritat que d'autocrítica poca en fem. No parlo ara dels polítics que ja estan purgant - és fàcil buscar caps de turc - , sinó dels que el dia de la nevada, tot i la previsió de forta nevada, es van quedar embussats a les carreteres. Segurament a molts els era impossible deixar d'anar a treballar, d'altres potser tenien encàrrecs per fer, però el què està clar, és que potser algun dels conductors empipats allà retinguts, podria haver entonat un mea culpa davant de les càmeres, encara que fos fluixet, reconeixent que era previsible. Ara bé, tots els que varen enfocar blasmaren contra l'administració sense reconèixer cap error propi.
Sembla que volem viure en una situació de risc zero, quan és impossible i a més a més sense voler assumir responsabilitats. Fixem-nos que fa temps que es parla de fer pagar pels rescats a la muntanya en cas d'imprudència. I sembla evident. Tot i això encara hi ha qui truca als bombers perquè s'ha perdut i arriba una hora tard a l'arrossada o bé perquè està cansat o bé perquè s'ha torçat el canell o el turmell... i espera que li solucionin els problemes. I a sobre exigint, si senyors, que paguem!
Sembla que el pagar impostos ho justifica tot i potser no és tan veritat.
D'altres van a viure a tocar de l'aeroport del Prat i volen que després el treguin, o a tocar del de Sabadell, o a prop d'una granja i volen acabar amb els esquellots... vaja, que d'exigències mil.
Un altre cas sorprenent és el dels mossos de les pistes d'esquí. Si jo vaig fora pista, això que avui sembla una gran bestiesa, però que des de tota la vida s'ha fet i se'n diu esquí de muntanya, intentaré informar-me'n quan ho faci, buscaré l'itinerari més adient i si per mala sort caic i em faig mal, serà culpa meva i de ningú més. I només m'esperaré que em vinguin a cercar si no em puc moure i estic greument ferit. Per cert, dit sigui de passada, que sent una activitat privada, no hauria de ser seguretat privada i no tots els contribuents els que paguéssim per l'oci d'uns quants?
Bé, deixant de banda això, penso que en aquest cas com en el del cinturó de seguretat, més que el nostre benestar el què es té en compte és la salut del compte corrent de les asseguradores, ja que els morts i els ferits surten cars, econòmicament, és clar i per això s'hi destinen uns recursos que potser no caldria.
I amb tot aquest panorama, amb tot aquest allau d'exigències, sembla ser que anem cap a una societat cada cop més controlada, més regulada, més pautada. Sembla ser que cada cop tenim menys deures i més drets i això, aquest tarannà, aquesta manera de funcionar, es transmet als infants, i conceptes com esforç, responsabilitat, autocrítica, superació, reconeixement de les limitacions i dels errors, sembla que s'esborren del vocabulari per passar a tenir termes referents a les exigències i a les obligacions - però d'altres envers nosaltres, no les nostres - i drets, sobretot drets i més drets.
Després no ens estranyem del què tenim.

divendres, 12 de març del 2010

Calen comentaris?



El camp de futbol i el campanar des del carrer del Sot de la Bruixa.



La granja del Puig, un ametller a tocar de Trullàs i els camps del Sot de la Bruixa.



Passejant pels volts de Calders amb esquís
i el cementiri.

dimecres, 10 de març del 2010

Multes lingüístiques

Fa uns dies vaig llegir que hi havia hagut una manifestació en contra de les multes lingüístiques, targeta vermella en deien. Es veu que un corrent d'opinió, sembla ser que propers a Ciutadans i al PP, encara que sembli mentida, es queixaven que se'ls obligués a retolar els negocis també en català, valga'm Déu quina aberració. Ep! I a sobre a Catalunya, com si no fóssim bilingües, redéu!
Bé doncs, potser hi estic d'acord ... en part. Potser no s'hauria de sancionar qui retoli només en castellà, què caram! Siguem positius i busquem el consens nosaltres que ells no ho faran. Proposo que es primés a qui retoli com a mínim en català i com que malauradament el què ho mou tot són els diners, doncs parlem de diners, sí senyor.
En comptes de multes de tres mil euros, que és molt car i estem en crisi, es podria fer que per tenir qualsevol rètol contaminant visualment, s'hagués de pagar una taxa de tres mil euros, com d'altres que ja hi ha. Ara bé, si es fa en català... compte! El Departament de Protecció de la Fauna Autòctona Catalana, si cal i si no el Consorci per a la Reserva del Pèsol Granat per exemple, podrien bonificar l'eixelebrat que segur que perdrà clients per haver retolat en patuès - diran ells - amb un taló de tres mil euros. Feu números, són rodons.
Sí, ja ho sé, és molt suat, però seria una manera de positivitzar i així, potser els que discriminen la llengua no ho farien i si ho fessin, cap problema, més pel país que falta ens fa.
Per cert, per a aquells que encara ho desconeixen, males llengües diuen que el català és una llengua i el castellà no. Es veu que aquesta seria el patuès, ostres tu, com allò del Colom, si bé algunes mentides és millor no confirmar-les...

dilluns, 8 de març del 2010

Un regal inesperat



Dues imatges del corriol que porta al Castell de Calders


Neva. I com neva!
Al cap em ve l'acudit suat aquell que diu com sempre, de dalt a baix... i no pot ser d'altra manera, excepte si hi ha vent.
Ara, sigui com sigui ja fa unes quantes hores que va nevant i sembla que no vol parar. Per a mi, dit sigui de passada, mentre no hagi de conduir, perfecte. Des de casa es veu molt bé i si a més a més, podem fer alguna escapadeta a peu, benvinguda sigui. Què carall!
Ja aquest matí m'he calçat les botes i a trescar, cap al Castell hi falta gent. La gràcia de fer-ho quan neva és el silenci. Generalment no se sent res, però aquest matí, sent neu granulada la que queia, se sentien els espetecs sords mentre rebotaven allà on tocaven. I és que ben d'hora, després de confirmar que era gairebé impossible arribar a la feina - l'autopista de Manresa sempre es col·lapsa - he resseguit el corriol que mena al Pou de Glaç, un sender avui flanquejat d'arbres vinclats pel pes de la neu, talment com un camí escortat per soldats blancs. El terra del sender, sempre clar i rocós, avui semblava amagar-se sota un mantell blanc, on s'intuïa el relleu, però dissimulant-ne els detalls, un espectacle. Una postal per emmarcar.
Ara, a començament de la tarda, ja no cauen aquells conglomerats densos, ara són més les clàssiques volves ales d'àngel que davallen dolçament i que a poc a poc fan créixer el gruix, ja de manera exponencial, arribant a colgar els matolls mitjans. Segurament d'aquí a poc ens arribarà a l'alçada dels genolls i si les previsions es fan realitat, potser encara n'hi ha per força estona. Ja veurem.
Qui sap si avui tornaré a esquiar, però aquest cop per Calders. Amb sort, trauré un forfait de tarda.
De moment, i mentre la xarxa elèctrica aguanti i l'aigua no es glaci, avui és un dia de regal, una propina de l'hivern.



A la rotonda d'entrada del poble i un llum d'una casa.

dissabte, 6 de març del 2010

Una escapada



La Píxel esperant-me. Al davant ( segona foto ) les Penyes Altes del Moixeró i al fons el Pedraforca i el Cadí ben nevats.


Feia dies que no anava a esquiar. Dels amics, uns estan lesionats, d'altres enfeinats i així, sempre van passant els dies, i la neu... allà, esperant. Però és clar, anar sol a esquiar fa de mal fer.
Avui però, he decidit fer una escapada. Com que sabia que només hi seríem la Pixel i jo, he preferit fer una sortida d'aquelles que conec i que a més a més hi ha gent a prop. Mai se sap.
He anat a la Tossa d'Alp i si bé la sortida no té gaire res, el fet de calçar-se de nou els esquís i començar a pujar amb una neu de primera, ha estat genial.
Ben bé una hora amb la muntanya per a mi sol, primer per les pistes de la Masella, després per un tub i al final la pala - n'hi direm així per posar-li algun nom, malgrat ser poca cosa - fins al repetidor. Allà, a tocar, a cinquanta metres de la barraca de Tve, el refugi Niu de l'Àliga, d'on sortia un brunzit sord del generador, treia el nas entre la neu.
La vista és superba. 360 graus d'espectacle natural. Cadí, Pedraforca, Carabassa, Puigpedrós, Puigmal, Montserrat, Montseny i fins on la vista arribi i els noms es recordin i es coneguin.
Avui, un dia clar i poc ventat, ha estat un dia perfecte per anar a esquiar.

dijous, 4 de març del 2010

Calen models

Sovint a moltes escoles alertem de que els nens i les nenes no només juguen molt en castellà a l'hora d'esbarjo, sinó que a més a més moltes de les cançons que canten i les relacions que estableixen entre ells són bàsicament en aquesta llengua. Sembla ser que el català és present sobretot a dins l'aula, a fora, on l'infant juga i es relaciona, la llengua que guanya terreny és sobretot la castellana.
Amb aquest panorama sentim un cop i altre el com ha canviat o el què hi podem fer nosaltres?, tot fuetejant-nos, això sí ben arrepapats. Doncs bé, potser sí que es pot fer quelcom, potser sí que cal fer quelcom. Potser és el moment de cercar models, de seduir als infants amb cançons i jocs en català i de buscar solucions enfrontant-nos a la realitat que es viu fora de les aules.
Cal doncs, ser-hi presents. Donar un ventall de possibilitats per tal de que els infants puguin imitar, reproduir, jugar, copiar, en definitiva, aprendre en català i el català. Si no els donem mostres on escollir, si no els ensenyem a jugar o cantar o a enfadar-se en català, a més de prendre'ls una part molt important del seu patrimoni, difícilment per espontaneïtat canviaran d'idioma i més difícilment el reproduiran mecànicament.
Crec que va sent hora d'arromangar-se, de mostrar la baralla i sabent on volem anar, aconseguir la implicació de tot el col·lectiu com a mestres de llengua, com a mestres d'escola.
Ep, consti que no em refereixo al mestre d'abans, guitarra en mà i tots a cantar, perquè per això a més de ser molt destre cal veure si el model no està gastat. Penso més en el mestre que viu l'escola, aquell que agafa la pala i es posa al costat de l'infant i li diu: quin castell més bonic, t'ajudo? o bé al mestre que juga a futbol amb els nens i nenes i els diu: caram, quina puntada de peu! o al mestre que d'excursió els pot ensenyar una cançó o bé comparteix un àpat amb ells tot interessant-se pel què pensen els infants.
Vaja, el mestre que normalitza la llengua, en el sentit de fer-la normal, però sabent que la seva presència és indispensable per a donar models, entenent que una llengua s'aprèn gràcies al contacte amb aquesta, en tots els àmbits i registres, sense dedicar-se només a l'aspecte formal acadèmic.
Em fa la sensació que a cada bogada perdem un llençol, que poc a poc tòpics sobre la llengua es van instal·lant i semblen murs insalvables i que per definició, per tradició, ja no s'intenta i es perd la batalla abans de començar-la. Sembla que és més fàcil culpar a tercers i deixar que la presència del castellà, en mitjans de comunicació, cinemes, èxits musicals... tot ho abasti deixant poc marge al català, que preguntar-se què hi podem fer... i fer-ho.
Per girar la truita, cal donar exemple.

dilluns, 1 de març del 2010

On és Wallymas?

Felip Puig atribueix l'absència de dirigents de CDC al 28 F a problemes d'agenda... sí, senyor, l'has brodat! I posem que ens ho creiem, aleshores em pregunto: Quina és l'efemèride prou important com per impedir que els dirigents de CDC donin suport públic als diferents municipis que estan realitzant la consulta sobre la independència? o també, és possible que se n'hagin assabentat a última hora i no hagin pogut preveure-ho i modificar l'agenda, com bé fan quan s'escapoleixen de la feina - Parlament - quan els interessa? i per acabar de reblar el clau, què els ha impedit d'animar avui un vot que mesos abans demanaven?
No ho sé i no els entenc. Crec que és allò de nedar i guardar la roba, la típica estratègia de conservadors que es mouen segons els sondejos. D'entrada no em semblaria malament, allà cadascú amb la seva estratègia i qui els vota, però el què em sorprèn, és que puguin canviar tan ràpid d'opinió i passar d'abanderar amb d'altres una iniciativa a esvair-se hàbilment sense ni ruboritzar-se.
Probablement deu ser millor per a ells no sortir a cap fotografia en un col·legi electoral que excusar-se, ja que si bé les paraules se les emporta el vent i l'endemà se'ls pot donar la volta, les imatges són més difícils de manipular, eren allà i hi donaven suport o si més no ho seguien i per tant es posicionaven. Visca Maquiavel, visca de maièutica!
Fa poc vaig veure una pel·lícula que me'ls recordà, Braveheart se'n deia. Era un film sobre nobles escocesos amb possessions a Escòcia i Anglaterra, gairebé com els nostres amics. Doncs bé, aquests, davant d'un conflicte amb l'invasor anglès - tenir possessions a territori enemic no està renyit amb el sentiment nacional - amb els homes de les seves terres del nord donaven suport als escocesos, mentre que amb els súbdits del sud, als anglesos. Són com els penells, sempre a favor del vent, vetllant pels seus interessos i no pel país. Cal reconèixer-ho doncs, són uns hàbils estrategs, però també són uns mal patriotes, si més no catalans.