Calen models

Sovint a moltes escoles alertem de que els nens i les nenes no només juguen molt en castellà a l'hora d'esbarjo, sinó que a més a més moltes de les cançons que canten i les relacions que estableixen entre ells són bàsicament en aquesta llengua. Sembla ser que el català és present sobretot a dins l'aula, a fora, on l'infant juga i es relaciona, la llengua que guanya terreny és sobretot la castellana.
Amb aquest panorama sentim un cop i altre el com ha canviat o el què hi podem fer nosaltres?, tot fuetejant-nos, això sí ben arrepapats. Doncs bé, potser sí que es pot fer quelcom, potser sí que cal fer quelcom. Potser és el moment de cercar models, de seduir als infants amb cançons i jocs en català i de buscar solucions enfrontant-nos a la realitat que es viu fora de les aules.
Cal doncs, ser-hi presents. Donar un ventall de possibilitats per tal de que els infants puguin imitar, reproduir, jugar, copiar, en definitiva, aprendre en català i el català. Si no els donem mostres on escollir, si no els ensenyem a jugar o cantar o a enfadar-se en català, a més de prendre'ls una part molt important del seu patrimoni, difícilment per espontaneïtat canviaran d'idioma i més difícilment el reproduiran mecànicament.
Crec que va sent hora d'arromangar-se, de mostrar la baralla i sabent on volem anar, aconseguir la implicació de tot el col·lectiu com a mestres de llengua, com a mestres d'escola.
Ep, consti que no em refereixo al mestre d'abans, guitarra en mà i tots a cantar, perquè per això a més de ser molt destre cal veure si el model no està gastat. Penso més en el mestre que viu l'escola, aquell que agafa la pala i es posa al costat de l'infant i li diu: quin castell més bonic, t'ajudo? o bé al mestre que juga a futbol amb els nens i nenes i els diu: caram, quina puntada de peu! o al mestre que d'excursió els pot ensenyar una cançó o bé comparteix un àpat amb ells tot interessant-se pel què pensen els infants.
Vaja, el mestre que normalitza la llengua, en el sentit de fer-la normal, però sabent que la seva presència és indispensable per a donar models, entenent que una llengua s'aprèn gràcies al contacte amb aquesta, en tots els àmbits i registres, sense dedicar-se només a l'aspecte formal acadèmic.
Em fa la sensació que a cada bogada perdem un llençol, que poc a poc tòpics sobre la llengua es van instal·lant i semblen murs insalvables i que per definició, per tradició, ja no s'intenta i es perd la batalla abans de començar-la. Sembla que és més fàcil culpar a tercers i deixar que la presència del castellà, en mitjans de comunicació, cinemes, èxits musicals... tot ho abasti deixant poc marge al català, que preguntar-se què hi podem fer... i fer-ho.
Per girar la truita, cal donar exemple.