dimarts, 16 de març de 2010

Ara fa un any





Ara fa un any i una mica més, vàrem veure per primer cop el nostre fill. La imatge era allà projectada en una pantalla difosa, d'aquelles que si no te l'expliquen no la veus. Sort del batec de fons que et corrobora i alhora et commou, fent que t'adonis que allò que veus és viu, és real que sinó és com al cinema, quelcom irreal.
Sí, home, diu la ginecòloga. Si us hi fixeu veureu l'ull, el nas... i un rave! O m'ho assenyales o vaig més perdut que un pop a un garatge. Ara, amb el temps i els girs pertinents, comences a etiquetar cada part, cada fracció, fins que esdevé reconeixible a primer cop d'ull, si més no per a tu.
Doncs bé, això. Que ara fa un any, diumenge més concretament, el nostre fill va sortir a aquest món. Va treure el cap prou enfredorit com per passar la nit amb ell arrepapat al pit amb un llum roig a sobre el cap, i suant, però content, ves si no.
Des d'aleshores tot m'ha canviat. Ara, encara que poc a poc ens anem situant, la improvisació i els rampells d'abans - marxem de cap de setmana, ja!- s'han convertit en un tarannà més tranquil, més controlat. Tenim la reserva feta? I per menjar? A quina hora sortim? Pensa que ha de menjar...
Ara bé, tots aquests canvis, totes aquestes petites pèrdues, no representen res comparat amb el gran guany. Amb aquell sentiment de plenitud cada matí quan vaig a treballar i uns ulls grossos i un somriure càlid m'acomiaden juganers o bé quan en arribar a casa, allò que havia estat un home al matí i ara és una caricatura d'ell mateix, és rebut amb un somriure i una mirada confiada i alegre.
Ara fa un any que tot ha pres un nou rumb i encara que sembli mentida, fa un any que tot ha pres més sentit, més força.
Lluitar per un futur millor ja no és per aquells ideals inculcats anys enrera, ni per aquella passió juvenil que un es resisteix a abandonar, és per un esdevenidor per a ell, per aquell a qui preuem més que a nosaltres mateixos.
Ara fa un any el jo ha passat a ser ell i l'ell, sense saber-ho i sense voler-ho, omple tots els buits que els canvis puguin deixar, fent-se mereixedor d'aquell protagonisme.
Ara fa un any he descobert que la felicitat, la por i la il·lusió són sentiments tangibles, sensacions físiques que es palpen i es noten. Un refredat seu és un dolor meu, una descoberta seva un triomf meu.
Ara fa un any que un dos ha passat a ser un tres, però ha esdevingut un u per ambdós, sense oblidar els parells de tant en tant.
Ara fa un any que tot ha millorat.