Tenim el què ens mereixem

La nevada de la setmana passada, a més de deixar-nos uns paisatges de postal, va servir per constatar que tenim el país què ens mereixem. És veritat que moltes coses van fallar, tipus subministrament elèctric o bé neteja de carreteres, però també és veritat que d'autocrítica poca en fem. No parlo ara dels polítics que ja estan purgant - és fàcil buscar caps de turc - , sinó dels que el dia de la nevada, tot i la previsió de forta nevada, es van quedar embussats a les carreteres. Segurament a molts els era impossible deixar d'anar a treballar, d'altres potser tenien encàrrecs per fer, però el què està clar, és que potser algun dels conductors empipats allà retinguts, podria haver entonat un mea culpa davant de les càmeres, encara que fos fluixet, reconeixent que era previsible. Ara bé, tots els que varen enfocar blasmaren contra l'administració sense reconèixer cap error propi.
Sembla que volem viure en una situació de risc zero, quan és impossible i a més a més sense voler assumir responsabilitats. Fixem-nos que fa temps que es parla de fer pagar pels rescats a la muntanya en cas d'imprudència. I sembla evident. Tot i això encara hi ha qui truca als bombers perquè s'ha perdut i arriba una hora tard a l'arrossada o bé perquè està cansat o bé perquè s'ha torçat el canell o el turmell... i espera que li solucionin els problemes. I a sobre exigint, si senyors, que paguem!
Sembla que el pagar impostos ho justifica tot i potser no és tan veritat.
D'altres van a viure a tocar de l'aeroport del Prat i volen que després el treguin, o a tocar del de Sabadell, o a prop d'una granja i volen acabar amb els esquellots... vaja, que d'exigències mil.
Un altre cas sorprenent és el dels mossos de les pistes d'esquí. Si jo vaig fora pista, això que avui sembla una gran bestiesa, però que des de tota la vida s'ha fet i se'n diu esquí de muntanya, intentaré informar-me'n quan ho faci, buscaré l'itinerari més adient i si per mala sort caic i em faig mal, serà culpa meva i de ningú més. I només m'esperaré que em vinguin a cercar si no em puc moure i estic greument ferit. Per cert, dit sigui de passada, que sent una activitat privada, no hauria de ser seguretat privada i no tots els contribuents els que paguéssim per l'oci d'uns quants?
Bé, deixant de banda això, penso que en aquest cas com en el del cinturó de seguretat, més que el nostre benestar el què es té en compte és la salut del compte corrent de les asseguradores, ja que els morts i els ferits surten cars, econòmicament, és clar i per això s'hi destinen uns recursos que potser no caldria.
I amb tot aquest panorama, amb tot aquest allau d'exigències, sembla ser que anem cap a una societat cada cop més controlada, més regulada, més pautada. Sembla ser que cada cop tenim menys deures i més drets i això, aquest tarannà, aquesta manera de funcionar, es transmet als infants, i conceptes com esforç, responsabilitat, autocrítica, superació, reconeixement de les limitacions i dels errors, sembla que s'esborren del vocabulari per passar a tenir termes referents a les exigències i a les obligacions - però d'altres envers nosaltres, no les nostres - i drets, sobretot drets i més drets.
Després no ens estranyem del què tenim.